dimarts, 27 de febrer de 2007

¿Mami que será lo que tiene el negro? Part 2.

Tornem-hi.
Que és el que està fent ara Laporta? Molt fàcil ( “fàcil, fàcil, fàcil” que diria el burro aquell). Està intentat fotre fora tots els jugadors que va portar el “Sandruscu”. I per què?
Ara mateix el Barça està, futbolísticament, en el seu pitjor moment des de l’arribada de Davids. L’equip no rutlla, no juga a res. Té un peu i mig fora de la Champions i de la Copa del Rei. Es manté al capdavant de la lliga, més per els demèrits dels rivals, que no pas fruit del seu encert.
Les figures, entenguis Ronaldinho, Deco i Rijkaart, estan cremades ( l’entorn és un fill de puta sense memòria ), se’ls acusa de ser els principals causants del mals del Barça, se’ls culpa del mal joc,...
Eto’o, en canvi, no n’està gens ( qui ho diria a primer cop d’ull. Ironies de la vida, ves ). Ell és el Salvador del club, l’home destinat a portar aquesta colla de golfos cap a la victòria.
Amb la mateixa facilitat ( i poc criteri ) que Ronaldinho ha estat titllat d’heretge, s’ha elevat Eto’o a la categoria de Sant. Ronaldinho és el passat, fosc, gordo i lent. Eto’o és la llum al final de túnel, és esperança, il·lusió,.. és el far a seguir (ho tornaré a dir, ironies de la vida ).
El Barça disposa de la millor plantilla del futbol europeu, per tant, tard o d’hora començaran a jugar amb criteri i a guanyar. Pitjor ja no ho poden fer. A partir d’ara tot és millorar o morir. O tot o res.
Aquest Barça estarà més proper al tot que no pas al res, independentment que el negre jugui o no. La recuperació d’Eto’o ajudarà a que es produeixi aquesta millor, però, en cap cas, en serà la causa principal.
És de rucs dir que amb Eto’o, amb la seva sola presència, l’equip ja funcionarà. Si l’equip funciona serà gràcies al conjunt, i no només al negre.
Per recuperar el nivell de joc de l’any passat, cal que es recuperi Thuram per formar l’eix de la defensa amb Puyol. Que Márquez s’acostumi a repartir llenya al pivot. Que Deco s’entoni. Que Iniesta jugui pel mig (que polles fa d’extrem?). Que Messi agafi el ritme. I que l’equip jugui ràpid per deixar espais a Ronaldinho. Que jugui el negre o no és indiferent.
A veure si m’explico. Ronaldinho és causa i Eto’o conseqüència. Vull dir que Eto’o per brillar ha de tindre al darrere 10 tios que li passin, Ronaldinho no. Márquez-Puyol són contundència defensiva. Deco estabilitat al mig del camp i control del joc. Messi és velocitat i profunditat. Ronaldinho és Ronaldinho. Sense tots aquestos Eto’o és un negre que corre, i prou.
Pufff, tornem al tema. Tot això, no se el perquè, la gent no ho veu. Eto’o és el Salvador i Ronaldinho ja no és el millor del món (MENTIDA!!!!).
Si hi havia algún moment per fotre fora Ronaldinho (amic íntim de Rosell, millor jugador del món, artífex de la recuperació blaugrana i, sobretot l’aposta de Rossel. – recordar que Laporta volia portar Beckham -) és ara. Ara ningú criticaria que el club deixés marxar l’astre brasiler.
Ja no és imprescindible (el bo és el negre).
Aniria a jugar al Milan (rival que, tot i comptar amb Gattuso, està a anys llum del Barça, i per tant, no s’estaria reforçant un rival directe).
Amb el traspàs s’aconseguiria a Cristiano Ronaldo (gitano i killo a parts iguals) i aquest, assumiria el rol de crack jove a l’ombra d’Eto’o.
Eto’o esdevindria l’únic “divo” dins del vistidor culé i podria fer i desfer al seu gust.
Es deslligarien els mèrits de l’equip de la figura de Rosell, disminuint així l’opció de que es presenti a unes futures eleccions i foti fora de la poltrona blaugrana als Laportistes,...
Per mi, cap d’aquests arguments són vàlids. Ronaldinho és imprescindible. I si sobra algú (jo frotia fora al negre, però si l’alternativa és Gudjonsen que es quedi) no és ell.
Ronaldo, Maradona, Laudrup, Romario,... ja van massa veritables cracks que acaben marxant del Barça per qüestions extra esportives. I, arran de les declaracions d’Eto’o, crec que Ronaldinho i Deco seran els següents noms il·lustres que s’afegiran a la llista.
Pel be de tots, esperem que algú li tapi la boca al negre (i que aquest es dediqui a córrer, que és l’únic per al que serveix), que parin els peus al clan del pollastre i que els bons es quedin (i que jugui Belleti).

dimarts, 20 de febrer de 2007

¿Mami que será lo que tiene el negro? Part 1.

Estúpid, egoista, ruc, rancuniós, mala persona, idiota, cregut, mal aconsellat, molt (i mal) influenciat, titella, curt, mal company, egoista, capfluix, obtús, beneit, tonto, xulo, vanitós, arrogant, altiu, puteta de l’amo, pallús,.... Quan un mateix queda retratat, que més es pot dir? No cal afegir-hi res. Tots varem poder veure les declaracions d’Eto’o, tothom les va sentir,.... i ara que?. Com s’ha quedat el barça? Com afectarà aquesta crisis a la plantilla? Quines conseqüències tindrà a curt termini? I, sobretot, a partir del 30 de juny? .... Personalment, no en tinc ni puta idea. No ho sé. No es pot saber que passarà ni a curt, ni a llarg termini (ja ho va dir el filòsof: “La vida és como una caja de bombomes, nunca sabes lo que te puede pasar”). I per què ningú no sap que passarà? Doncs, perquè el Barça no és un club normal (ni racional, sensat,....). Eto’o a destapat la capsa dels trons. Tot ell és com una bomba que ha explotat, i ha esmicolat, les entranyes del club blaugrana. Però tota bomba, per arribar a explotar, necessita algú que li prengui foc, que la connecti i, arribat el moment, que la dipositi al lloc precís perquè al petar destrossi tot allò que es volia. I qui va connectar la bomba? Eto’o no, és clar. Ell és massa ruc. El que va planejar-ho tot està molt més amunt en la cadena del poder del club. Qui és l’íntim amic d’Eto’o des de que va arribar a Barcelona? Alejandro Echevarria (patró de la fundació aspanyola per la conservació del “pollastre ibérico”) que, curiosament, és cunyat del President Laporta (poso president en majúscules perquè quan sigui president de la Generalitat tothom l’anomenarà així. – m’acaba de vindre al cap la composició del nou “tripartit”, Laporta president, Cruyff conseller en cap, Echevarria conseller d’interior i Eto’o a benestar i família (se li dona molt bé repartir bitllets de 500 euros pels puestos) - ) Perdó per la parra mental que m’haig fet. Tornem al tema. No entenc perquè, però el clan del pollastre (a partir d’ara els anomenaré així) està preparant una purga al vestidor. Cruyff, gran profeta i millor escampador de fems, curiosament, només dos dies abans va publicar a la Vanguardia que no era bo per un club tindre molts anys jugant junts dos cracks ( mmmm. Clar home, per això va fitxar a Kodro, Angoy, al seu fill, Prosikito, Quique Estebaranz, Escaich, Lopetegi, Abelardo,.... per a que no hi haguéssin problemes). Ho potser si que ho entenc. Recordem lo que va dir Eto’o:“hi ha dos bàndols que se les van fotent i jo, que estic al mig me les emporto totes”, en clara referència al “Sandruscu”). Que va ser el primer que va fer aquesta nova junta quan va assolir la direcció del club? Es va dedicar a anar fotent fora tot allò que recordes mínimament a l’època de Gaspar i de Núñez (al parlar de Núñez m’ha vingut al cap la imatge d’un advocat jove, amb cap de fill de puta i de vividor, fent tot el que va poder i més, via judicial inclosa, per aconseguir ocupar la poltrona culer. ELEFANT BLAU.) La llista dels defenestrats és llarga, molts van ser purgats (des del futbol base al cap del servei de neteja). Riquelme, Saviola (al final se l’han hagut de quedar9, Cocu, Gerard,.... Dos parèntesis per acabar aquesta primera part, Cruyff i Gerard. De l’holandès, Per que actua així? Que és el que él mou? Quins interessos? A qui està ajuntat? O potser s’ajuda a ell mateix?.... La gent, les males persones, actuen i es mouen, bàsicament, per diners i per ressentiment. Cruyff és un ressentit, va veure truncat el seu pla per convertir-se en la màxima figura del barcelonisme. Volia ser president, entrenador, ídol indiscutible, secretari tècnic,....(sortosament li van parar els peus).
Ara actua mogut per odi, amb Laporta com a titella i ase de tots els cops, pot fer i desfer a plaer. I encara millor, tot això ho fa sense desgast, a l’ombra i per l’esquena. Diners. Es curiós que tots els jugadors que li fan falta al Barça estan relacionats, d’alguna manera o altra, amb amics seus (Palació n'és l'últim exemple). I ja sabem que significa això. Primes de traspàs per aquí, comissió per allà,....
Gerard. Per què no el van regalar al Mònaco un any abans? D’aquesta manera, potser, el Barça hauria anat a jugar a Stanford Bridge amb un mig centre defensiu amb cara i ulls, amb sentit tàctic, que, potser, hauria parat algun contraatac del Chelsea (o dos) i potser, el Barça, ara tindria 3 Champions i no dues.
Continuarà.....

dimecres, 14 de febrer de 2007

Andrés " Cabezón " D'Alessandro

ANDRES D’ALESSANDRO:
El “Cabezón” D’Alessandro és l’últim gran estrateg sortit de la formidable pedrera milionària (semillero millonario). Jugadoràs com pocs, dotat d’una gran habilitat i d’una tècnica endimoniada, el cabezón es va fer un lloc al primer equip de River, i al cor de tots els seus aficionats, de la mà de La Boba, la seva jugada màgica. La Boba, anomenada així per el seu ex company Eduardo Coudet, consisteix en ensenyar la pilota al rival, trepitjar-la d’un cantó cap a l’altre, amagar-la, tornar-la a ensenyar i, finalment, sortir amb un canvi de ritme cap al cantó contrari, deixant “embobado” al denfensa. Va provar-ho mil i una vegades, i sempre va deixar en ridícul a tots els defenses que van intentar marcar-lo. Però de La Boba en parlarem més envadant. Tornem al tema.
Andrés Nicolás D’Alessandro és l’últim gran mitja punta – volant sorgit del planter de River. Per desgracia, els aficionat millonarios tan sols van poder-ne gaudir durant tres anys, ja que l’estiu del 2003 va ser traspassat al Wolfsbourg alemany ( l’estiu del 2006 el van cedir al Saragossa, club on juga actualment ). Posseïdor d’una esquerra màgica, D’Alessandro, ha assolit gairebé totes les metes a les que pot aspirar un futbolista ( li falta només la Champios i el Mundial ), tot i tindre una carrera professional relativament curta ( per exemple, amb River ho va guanyar tot encara que només va jugar-hi 3 anys ). De petit ja l’anomenaven el cabezón, sobrenom que li encaixa a la perfecció, ja que atresora un cap tant o més prodigiós que la seva cama esquerra. El curiós, però, és que va ser el seu propi pare el primer que va començar a anomenar-lo així (que cabró!). Va arribar a River de la mà de Titi Montes i Gabriel Rodríguez, que l’havien descobert mentre jugava al mític club de futbol Parque. Al planter millonario va anar meravellant en totes les categories fins arribar al primer equip. El seu debut amb el primer equip fou l’any 2000, amb Américo Rubén Gallego d’entrenador. Era el 28 de maig. Recta final del Clausura. El Monumental ple a rebentar, com sempre. River, immers en la lluita per aconseguir el Clausura ( i engrandir, encara més, el seu palmarès) necessitava fer-se fort a casa i no deixar escapar cap més punt. Enfront, l’equip d’ Unión de Santa Fe, un rival sempre incòmode (i força destraler ). Ben entrada la segona part, l’entrenador el mana escalfar i al poc temps debuta (el resultat era clar en favor de River i el camp era una festa). L’expectació per veure jugar la nova joia del planter era enorme, i ell, no va defraudar. Va jugar un partit molt seriós, deixant mostres constants de la seva qualitat . El 28 de maig del 2000 el cabezón es va fer un lloc al cor dels aficionats de l’equip de la franja vermella. La curiositat és que el cabezón ja era molt conegut en l’àmbit futbolístic, però a nivell de selecció i no pas de club. Amb tan sols 18 anys ja va debutar amb la Sub 23, fent d’sparring de l’absoluta, dirigida aleshores per Marcelo Bielsa. El seu millor moment en les seleccions menors, però, va produir-se l’any 2001 quan va guanyar el Campionat del Món sots 21 diputat en territori argentí. Juntament amb un Javier Saviola (senzillament esplèndid), van ser les estrelles d’un equip que va meravellar per el seu bon fultbol. Ex repartidor de pizzes, D’Alessandro va començar a consolidar-se al primer equip tan bon punt va debutar, esdevenint al cap de pocs partits, en tot un ídol per l’afició. El seu primer títol professional, jugant de titular, fou el Clausura del 2002, amb Ramón Diaz d’entrenador i gent com Cavenaghi, Cambiasso o el “Burrito“ Ortega de companys. La seva joventut, dissimulada per d’intel·ligència que demostra a l’hora d’acaronar la pilota i posar nerviosos als seus rivals, i el seu desvergonyiment per moure’s dintre del camp aviat van captivar els buscadors de talents d’Europa. Finalment, fou traspassat al Wolfsbourg alemany en un traspàs multimilionari ( és el traspàs més car de la història del club alemany ). Adaptat a la Bundesliga, va continuar fent història amb la selecció nacional de futbol al adjudicar-se el sots campionat de la Copa Amèrica l’any 2004. El títol més important, però, és segurament la medalla d’or en els Jocs Olímpics d’Atenes 2004 amb la selecció de Marcelo Bielsa. El cabezón va deixar la seva empremta en el torneig amb el golàs contra Austràlia que, al cap i a la fi, va permetre a Argentina quedar primera del seu grup. D’Alessandro és una de les joies més apreciades que han sortit del planter millonario. És un autèntic projecte de CRACK amb un futur esplèndid ple d’èxits. El record que va deixar a la gent de River es immillorable ( 25 gols en 100 partits ), 3 Clausuras, .... i, sobretot, la Boba ( a Alemanya no l'estimen tant ). Els aficionats de River no tenen més remei que esperar que acabi la seva aventura europea ( aventura que serà triomfant ) per poder tornar a delitar-se amb les seves jugades vestit amb la samarreta del club dels seus amors.
Com a mostra de l'amor que li tenen els aficionats de River, en el seu comiat, Los Borrachos del Tablón van exhibir una pancarta on s’hi podia llegir: “Hasta la vuelta, Cabezón” (Esperem que tardi molts anys a tornar a Argentina ). La BOBA.
La controla. La para. L’ensenya. L’acarona. La trepitja. La torna a ensenyar. Se la canvia de peu. L’exhibeix un altre cop,.... i de cop i volta, amb un moviment elèctric, surt endavant, deixant totalment descol·locat al seu marcador. L’escena era habitual cada cop que juga River. O, més ben dit, ja es un clàssic dins el mostrari de luxes futbolístics d’Andrés D’Alessandro. La controla, la trepitja, l’acarona, la mostra,... El cabezón s’atreveix a fer-la davant qualsevol rival, en qualsevol situació de joc.
"Una de las mejores que me salió fue en el partido del Mundial Sub 20 contra Francia. La agarré en el medio, hice la pausa, tiré la pisadita y busqué a Javier (Saviola)......" explica el mateix D’Alessandro, deixant en suspens el desenllaç de la jugada. El Cabezón, amb una gran passada a l’espai, habilita a Saviola i, com per no desentonar amb el començament de la jugada, "El Conejo" la pica amb un toc suau per sobre el porter per decidir el partit. Va començar a perfilar aquesta jugada a les categories inferiors de River: "Fue en un partido de la Quinta durante el 99, cuando agarré continuidad. Me acuerdo de que se me vino un pibe y se la hice. Como me salió bien, después quedó" Aquest moviment va fer-se tan famós que ja ha estat batejat. Ja té nom propi. La Boba, amb majúscules. "Se le ocurrió al Chacho Coudet. Un día estábamos haciendo un picado en el entrenamiento y me gritó: Dale, animate, salí con La Boba. Y ahí la bautizó". La controla. La para. L’ensenya. L’acarona. La trepitja. La torna a ensenyar,.....

El hitazo del verano

Este fue el River del verano, el que te hizo cantar y delirar en todos lados... L’equip del Kaiser va començar el 2007 arrasant, mostrant un futbol exquisit, dinàmic i amb una actitud arrogant per tractar-se encara de la pretemporada.
Es va poder veure un River molt ambiciós, capaç d’emportar-se per davant qualsevol que tingués l’atreviment d’enfrontar-s’hi (Boca inclòs). Es va veure un conjunt unit, concentrat, on cada jugador va complir amb la seva tasca (molts, fins i tot, van arribar a meravellar – és el cas de Belluschi -). Es podria dir que va ser un equip perfecte, però clar, tampoc no cal pujar al núvol que han anat creant els diferents mitjans de comunicació. “El mejor equipo del fútbol argentino”, “El superclásico cambió de paternidad”, etc., etc.
Guanyar a Boca suma, i més encara si es te present la forma en que va produir-se, però també es pot considerar que arrencar l’any guanyat -encara que sigui un torneig d’estiu- pot suposar la dosis extra de moral, una pujada anímica, molt necessària per afrontar el començament del Clausura de la millor manera possible. Cal tenir clar, però, que aquests partits no deixen de formar part d’un simple torneig de pretemporada. El que compta, el de debò, el que verdaderament importa als aficionats, encara no s’ha començat a jugar. Falten poc més de 6 dies per aquest esperat començament, i, poc més de mig any perquè, finalment, es demostri que “River no fue sólo un hitazo de verano”.

Ferrari sempre serà Ferrari

Amb la mateixa contundència que el sol fon el gel, l’escuderia Ferrari va dominar tots els seus rivals al Circuit de Catalunya durant el segon dia dels entrenaments oficilas.
Aquest entrenaments seran els últims que es duran a terme en territori europeu abans que comenci, el 18 de març, a Albert Park, el mundial de F1, d'aquí, la gran importància d'aquest resultat, ja que deixa els rivals descolocats i sense gaire marge de millora. Per acabar, només recordar les paraules de De La Rosa, un tros d’idiota es miri com es miri “qui va ràpid aquí (Montmeló) anirà ràpid a la resta dels circuits“. Aquestes declaracions les va fer abans d’ahir (13.02.2007) un cop havia marcat el millor temps de la sessió, una sessió on Ferrari es va dedicar a realitzar uns petits ajustaments als cotxes i gairebé no va fer ni 30 voltes, quedant-se a gairebé 1 segon del temps de l'aspanyol. Ahir però, tot va canviar. O potser no va canviar res, perquè Ferrari sempre serà Ferrari, sempre serà el millor equip del mundial, la referència, el rival a batre,.... i el cotxe més bonic. Per cert, el temps de De La Rosa que tant va meravellar el dilluns, ahir només hauria estat el 13º millor registre. Que bonic que tot torni a ser normal !!!