Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris F1. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris F1. Mostrar tots els missatges

dilluns, 29 d’octubre del 2007

Orgoglio Ferrari.

Síííííííííííííííí!!!!!!!!! Campions!!!!!! OOOh!!, rius de semen, encara avui (10 dies després) em brollen cames avall recordant la fabulosa victòria de Ferrari. Ho hagués volgut escriure abans això, però fins ahir cada cop que em posada davant del teclat, inconscientment, de les meves mans només en sortia: “Fills de putaaaaaa!! Queus dongon!!! Dat's pel cul!!! Sííííí!!! A pendre pel cul Mclaren, el negre, el calb, l'aspanyol i la puta pozolana!!!!!!" Encara que les meves paraules no ho reflecteixin, no us podeu ni imaginar el content que estic. Que gran, molt gran!! Perquè, més enllà de guanyar el títol mundial, el passat diumenge es va donar una lliçó al món. L'orgull de ser de Ferrari. Jo estic orgullós de ser de Ferrari, molt orgullós, i vosaltres aspanyols, de que n'esteu d'orgullosos? A celebrar-ho Timmy, però vigila que l'any vinent s'hi ha de tornar!!

dimecres, 1 d’agost del 2007

Déu, perquè m’ho poses tant difícil?

Que t’he fet io perquè em castiguis d’aquesta manera? Diumenge passat, poc abans de les dos de la tarda, era la persona més optimista del món respecte les opcions de Ferrari per endur-se el mundial. El panorama pintava bé. El negre estampat a la corba Schumacher i sortint desè, els Ferraris dominant la sessió de qualificació del dissabte i amb un ritme de cursa clarament superior al dels McLaren,.... i va i, encara no ho he assimilat, es posa a diluviar 15 segons després de prendre la sortida. Raikkonenm, primer, i Massa (que havia passat a l’aspanyol) dominaven clarament el Gran Premi, escapant-se i deixant clar que ells serien els dominadors . Alonso, tercer, contemplava impotent com no podia fer res per aturar els monoplaces vermells i el negre, perdut a la meitat de la graella, feia mans i mànigues per apropar-se als de davant. I llavors ..... va començar el desastre. Enmig de la pluja el Raikkonen no va tindre collons d’encertar l’entrada del Pit Lane (casi s’ostia), havent de fer així, una volta supletòria amb els pneumàtics de sec en una pista completament inundada i arruïnant, altre cop, les seves opcions de victòria. Però no acaba aquí la cosa, ja al revolt anterior (una S en pujada que s’agafa en segona i pujant als pianos tot el que es pugui) ja l’havia cagat.
Nedant tranquil·lament en un mar de confiança, ironies de la vida, encara confiat vaig pensar: “Collons, mira que n’és de ruc aquet. Encara la cagarà entrant al box” I pam!!! Dit i fet. Quina manera més idiota de complicar-se el mundial!! Perquè dius: “Com que li porto 40 punts al segon, me puc permetre un parell de cagadetes a cada GP”. Però no!!! Aquest no és el teu cas Timmy. Tu, per si encara no te n’has assabentat, vas 30 punts per sota. Però be, fent un acte de fe, i veient Massa “sobrat” i dominant a plaer la cursa, no vaig perdre la confiança per culpa de l’enèsim (i que no serà l’últim) error del Timmy. Ja ho diuen, que l’alegria a casa del pobre acostuma a durar poc. I com per art de màgia en només cinc minuts va canviar tot. Primer amb l’abandonament del Timmy (quantes vegades ho ha fet ja aquest any? És rècord?) i després, amb l’aspanyol disfressat del brau de l’ Osborne, envestint sense contemplacions a Massa per posar-se primer. Estava abatut, trist i desesperat fins que vaig veure un Felipe Massa que, fora de si, increpava a l’aspanyol, l’engegava a la merda i l’amenaçava de cara al GP d’Hongria. Veure Massa dient-li de tot al Fernandito em va fer tornar a confiar. Esperem que ara duri una mica més. (eh Timmy?!, aspavil).

dilluns, 9 de juliol del 2007

Perdona'm Déu que he pecat.

Perdona'm Déu que he pecat. Vaig dubtar de la qualitat dels Ferraris en pro dels McLaren. Vaig veure el Mundial perdut. Vaig desitjar, però només un moment i fruit de la desesperació, que Ferrari tingués un cotxe com McLaren. Perdona'm perquè he pecat.

Mai més. Per molts GP com els de Mònaco o Canadà, per les moltes cagades que pugui fer (i que farà) el Kimy, per la irregularitat manifesta de Massa, mai més tornaré a dubtar de Ferrari. He pecat, i un pecat dels grans. Això no és com desitjar el cotxe del pròxim, o blasfemar en va. Creure en McLaren hauria d'estar penat ( i molt).

Però m'has d'entendre. Hem vaig témer el pitjor després de les 3 pífies a Mónaco, Canadà i EE.UU, on, sense esforç, els dos Ferraris van perdre el mundial de constructors i el 90% del de pilots. Els precedents van pesar, i molt. Un altre any fent mania i amb l'aspanyol (a McLaren!!!) dominant va ser massa per mi. Llavors, fruit de la desesperació hem vaig ensorrar, vaig tocar fons (i això que no havia passat més enllà del sofà de casa).

Però ara tot això s'ha acabat. Fent una demostració de fe digna d'aquells filipinos que es crucifiquen cada setmana santa, torno a creure en Ferrari ..... i amb el Raikkonen. Aquest, però, és un sentiment sincer, mesurat i reflexionat profundament. No és agafar-se a l'últim ferro roent que queda de cara a poder salvar el cul. Crec en Ferrari i crec en Raikkonen i Massa per guanyar el mundial de pilots i de constructors (venga!, que la casa és forta).

Les dues exhibicions fetes a França i al Regne Unit són definitives. S'ha dominat a la resta dels rivals amb la mateixa autoritat que el sol fon el gel. Aquesta autoritat, amb una superioritat tant dins com fora de la pista, haurien d'haver portat a aconseguir els 36 punts de 36, i, sense marge de reacció possible a McLaren, endur-se també les victòries als, com a mínim, 3 següents Gps.

I així, a base de victòries incontestables com als vells temps, recuperar el terreny perdut perquè, no hi oblidem, els McLaren no són cotxes fiables. Tard o d'hora han de punxar, i quan ho facin, adéu mundial.

Les claus del ressorgiment.

Com pot ser que, d'un dia per l'altre, els monoplaces passin a ser una toia a dominar el mundial amb mà de ferro? S'ha aparegut la Verge a Maranello?

No. la millora dels Ferraris recau en la col·locació d'una espècies d'aletes a la part superior del morro del monoplaça, prop del compartiment del pilot, que millora (i força) l'eficàcia aerodinàmica del tren davanter, aconseguint també, una millor refrigeració del motor (que es tradueix en un augment de cavalls).

A més a més, l'scudeira italiana també ha incorporat unes llànties lenticulars a les rodes del davant (iguals que les que ja duia des de fa gairebé un any al darrera), que sembla ser que van força bé a l'hora de refrigerar els frens, aportant, a més a més major estabilitat aerodinàmica.

I jo hem pregunto, calia esperar a estar a gairebé 30 punts del líder per reaccionar? Esperem que s'hagin despertat del tot i que no es tornin a adormir.

No m'he pogut estar de comentar la magnífica actuació de Felipe Massa. Va fer la millor cursa de la seva vida. Sortir des del Pit Lane i acabar 5 (gairebé 4art si no fos per Kubica) és senzillament espectacular i més, tenint en compte, que tot just fa ara dues setmanes, Fernando, el gran campió, sortint 10é no va tenir collons de passar de la 7ena plaça perquè deia que a la F1 no es podia avançar (una vegada més, el temps posa a tothom al seu lloc. A tu Fernando ja t'arribarà l'hora. Ja t'estic imaginant d'aquí 10 anys al plató del Aquí hay tomate de turno, fet un Ángel Cristo, explicant les teves misèries. Temps al temps Fernando).

dimecres, 4 de juliol del 2007

AL•LELUIA.

Miracle!!!!!!!
A la novena va la vençuda. Molt bé Timmy. No només no has perdut cap lloc a la sortida (ja tocava) si no que, a més a més, has aconseguit avançar al xicotet negre aquell. Felicitats, tan sols t’ha costat 6 mesos aprendre a fer les sortides. Amb aquest ritme, l’any 2020 potser ja estaràs preparat per lluitar per el mundial. Des d’aquí, la més sincera enhorabona.

dimarts, 19 de juny del 2007

G.P EUA i Canadà. Periple americà 07.

S'ha acabat el periple americà amb un clar triomfador, Hamilton. En uns circuits, a priori, favorables als ferrari, aquest xicotet de color ha aconseguit, sense que ningú l'incomodi, les seves primeres dos victòries a la F1. Amb això, a més, s'ha col·locat líder a una distància respecte del segon de gairebé un GP.
El tercer i el quart, mal que hem pesi, estan en un 80% (sóc massa optimista) de perdre el mundial de pilots (ja no cal parlar del de constructors). O hi ha una davallada històrica a McLaren (que ja pot ser), o s'apareix la verge als de Maranello, o aquest mundial ja està perdut, condemnant-nos així a tots els de Ferrari, a veure com es passegen els McLaren d'ara fins a l'octubre.
El cotxe, que tan be pintava a l'hivern, ara, de cop, ja no corre. Ni a les rectes ni a les corbes destaca, confirmant així, que aquest any, tornem a tenir un monoplaça més que mediocre.
Massa, per la seva banda, ha complert. Expulsat injustament a Canadà (on hagués fet podi com a mínim) va haver-se de limitar a veure com, volta rere volta, s'escapaven els seus rivals sense que ell pogués fer res per atrapar-los.
Menció a part pel Timmy. Per favor, que algú el foti fora ja de Ferrari! El xiquet, confirmant tots els mals auguris de quan corria amb McLaren, no val per guanyar un Mundial. És un pilot mediocre, irregular, poc agressiu, propens a cagar-la, no sap sortir,... Massa errors per aspirar, encara que sigui portant un ferrari, a la victòria final.
A destacar les sortides. Portem uns 8 GP i en tots, excepte el primer, ha perdut una mitjana de dues posicions abans d'arribar al primer revolt. Que s'ho faci mirar. Tot i així, cagades a dojo incloses, el prefereixo abans que a l'aspanyol. Es diu a Itàlia que el Fernando correrà l'any vinent amb Ferrari. NO!! Mai!!! Abans prefereixo vere al Timmy fent mania que la bandera aspanyola al cantó del nom de Ferrari. Mai, això mai!. Ironies de la vida, porto dos GP animant a un McLaren que, a més a més, el pilota un negre. Qui m'ho hagués dit. Esperem que els Ferraris es recuperin, perquè si no m'espera un any molt i molt llarg. Per acabar felicitar al Kubica per la seva demostració de Canadà. Qui deia que a la F1 no es podia fer adelantaments? El bo d'en Robert va aixafar aquesta teoria realitzant-los de dos en dos ..... i, per si això fos poc, de cap per avall. Molt bonica la maniobra, la pròxima fes-la amb un que jo sé.

dimarts, 29 de maig del 2007

G.P Mònaco 07

Bueno. Fins aquí hem arribat. Mira que he fet esforços per estimar-lo, per entendre’l, però res. La confiança, i la paciència, ja se m’han acabat. Timmy fora!!! Prou, s’ha acabat embrutar el nom de Ferrari.
Tot i que ja se sabia que a Mònaco els Ferraris no hi tindrien res a pelar, no esperava veure’ls fer el ridícul. Perquè lo que va fer Timmy és fer el ridícul. Una errada de nens, digna del provador de Super Agurri, que l’ha sentenciat. Massa errades per un pilot que aspira a guanyar un Mundial. O sigui que Timmy, ja et pot anar buscant equip per l’any vinent, perquè si no espaviles ... Kubica, Rosberg, Jason –l’eterna promesa- Button són noms que, cobrant la meitat, passejarien amb més honor el bon nom de Ferrari. Massa va estar correcte. Amb un ritme clarament inferior, va dedicar-se a conservar la mecànica i assegurar el tercer lloc. Suficient. Per guanyar un Mundial el que no s’han de fer són errors, i Massa va complir. De l’aspanyol només comentar que, si en la cursa que te més clara la victòria l’ha d’ajudar el xicotet negre aquell que te de company, jo ja firmo ara mateix. És una mostra més de la incompetència made in asturias que tindrà segon i tercer acte als GPs de Canadà i EE.UU, on caldrà que baixi la Verge per ajudar-lo a pujar al podi. Per acabar, una recopilació de les portades de la premsa aspanyola, perquè vegeu la repercussió mediàtica que te ara que el Madrid guanya. Si el futbol funciona, la resta no els hi interessa.

dimecres, 23 de maig del 2007

25 anys després.

Els aficionats més veterans del món del motor (els “alonsitos” i els que creuen que la F1 l’ha inventat el calb de Telecinco no, clar),encara avui, recorden amb nostàlgia la figura de Gilles Villenueve, un dels pilots més carismàtics de l’època gloriosa (una altra més) de Ferrari de finals dels anys 70 i començament dels 80.
8 de maig de 1982. Transcorrien els últims minuts de la sessió de qualificació quan Gilles Villenueve va muntar el seu últim joc de pneumàtics per tal d’aconseguir la pole de cara a la cursa de l’endemà (el millor temps l’havia marcat Didier Pironi, company d’escuderia).
En una de les zones més ràpides del circuit de Zolder, va trobar-se amb el monoplaça de Jochen Mass que anava frenat ja que acabava de finalitzar el seu últim intent de volta ràpida. Valent com pocs, no va dubtar ni un instant, i lluny d’aixecar el peu de l’accelerador i sacrificar així la pole, va llançar-se cap a la part interior del revolt, però Mass, esperant que Gilles l’avancés per el seu exterior també va apartar-se cap a la part de dins del revolt, provocant així, la fatal col·lisió.
El seu Ferrari va sortir volant i, després d’un primer impacte molt violent, (van partir-se els arnesos que el subjectaven) va sortir escopit del seu monoplaça xocant de forma fatal contra la pista i els murs de protecció. Quan els serveis mèdics van arribar al lloc de l’accident, ell ja es trobava inconscient.
Després de varis intents, van aconseguir reanimar-lo a la pista mateix i van traslladar-lo a l’hospital més proper on, a conseqüència de les ferides causades per el fort impacte, va morir la matinada del 8 de miag. Aquell dia la F1 va perdre una de les persones més carismàtiques, algú equiparable als Senna, Clark o Schumacher.
Neix el mite. Mai va arribar a coronar-se campió del món, però la seva espectacular forma de pilotar el va convertir un una llegenda de la F1.
Va debutar l’any 1977 i l’any següent, quan ja tenia el cor robat als aficionats i el respecte guanyat per part del seus rivals, va fitxar per Ferrari. Els tifosi, lògicament, van rebre’l com l’esperança que portaria la gloria a l’escuderia , i ell no va pas decebre, ja que al GP del Canadà, a casa, va aconseguir la primera victòria per Ferrari.
El mundial de 1979 fou un gran any per Ferrari, l’equip va aconseguir grans victòries, tres de les quals (Kyalami, Long Beach i Watkins Glen) gràcies al jove Villenueve. Aquell any va deparar alguns dels millors moments de la història de la F1, com per exemple, el ja mític frec a frec amb Arnoux.
Aquell mateix any, al circuit holandès de Zandvoort, Villenueve va viure un dels moments més dramàtics de la seva carrera. A poques voltes per la conclusió d’una carrera espectacular, va punxar la roda posterior esquerra, provocant-li una virolla que semblava que li arruïnaria definitivament la seva magnífica cursa.
Però, sense rendir-se, va reincorporar-se a la pista i, amb només tres rodes, va recórrer tot el traçat holandès per tal de parar als boxes i arreglar el problema de la roda. Per desgràcia, l’equip va comunicar-li que l’averia era irreparable. Tot i no acabar la cursa, aquell dia va demostrar un coratge i una determinació sense precedents.

La senyera continuarà lluint a la ChampCar.

Arriben bones notícies des de terres americanes. L’equip Forsythe ha confirmat la participació d’Oriol Servià (català i patriota) a la quarta cursa de la ChampCar World Series que tindra lloc a Portland, el proper 10 de juny.
L’Oriol, amb un talent innat per conduir, no ha tingut gaire sort al llarg de la seva carrera esportiva. Abandonat per les autoritats i patrocinadors catalans (ja no cal dir res dels espanyols) es va veure obligat a emigrar. Ara no explicaré la seva història, plena de dificultats i contratemps, d’alts i baixos.
Els resultats globals, si be només ha guanyat un cursa i tot just ha fet 4 poles, són excel·lents, ja que gairebé durant el 90% de la seva carrera esportiva no ha tingut a les seves mans, ni de llarg, cap dels cotxes més competitius del campionat americà.
El seu talent i perseverança, un cop més, l’hi han obert les portes d’un dels equips més potents de la ChampCar (ja va estar amb Team Newman-Haas amb uns resultats prou bons ara farà uns quants anys.) Pel darrera, sense fer soroll, suplint al pilot titular ha accedit al seient del Team Forsythe, com a mínim, fins a la següent cursa.
Va entrar a formar part de l’equip per suplir la lesió vertebral que va fer-se el pilot estrella de la formació (Tracy). Va substituir-lo en les dues curses anteriors, finalitzant segon a Long Beach (en el seu debut a corre-cuita) i quart a Houston, però va estar rodant la major part de la cursa en posicions de podi.
Aquests dos magnífics resultats del pilot de Pals l’han col·locat a la sisena posició de la classificació general (amb tan sols dos curses, ojo) i, el que és més important, l’han fet guanyar-se el dret a disputar, de moment, la següent cursa.
Esperem que aquest cop hi hagi més sort i arribin les victòries.

dimarts, 15 de maig del 2007

G.P Catalunya 07

Mal que us pesi aspayols, aquest diumenge es va disputar el Gran Premi de Catalunya, al Circuit de Catalunya. Ni això és Espanya ni tu, amic Fernando, corries a casa. Be, fetes aquestes dues puntualitzacions comencem. I comencem de la mateixa manera que ho vàrem fer ara ja fa gairebé un mes. “Massa fàcil” com deien a TV3 (la nostra?). Un altre monòleg magistral digne dels que feia el Buenafuente quan era a TV3 i tenia gràcia. Tot just arriba el mundial a Europa (aquí és on comença tot de veritat, segons diuen) i ja se m'estan acabant els qualificatius d'elogi envers Felipe Massa (el fet de tenir un lèxic força limitat hi ajuda, és clar, però la superioritat mostra per Massa ratlla gairebé l'insult).
Si em permeteu el símil, Massa ha fet dos “hat trick” seguits (pole, volta ràpida i victòria), en dues curses que ha dominat a plaer. Perfecte, de 10. Increïble. Magnífic. Però tot i això es tercer del Mundial per darrera del negre i l'aspanyol, massa càstig tenint en compte que tan sols ha comès una errada en la sortida del GP de Malasia. Allí, no va tancar la porta al primer revolt, es va obrir molt, massa, i se li van colar l'aspanyol i el negre.
Al negre (barreja d'Henry i Eto'o, recordeu) va pressionar-lo durant 10 voltes per forçar-li l'error, però el negre, que tot i ser rookie és molt negre, no va fallar. És més, va ser Massa el que va cometre una errada fatal que va fer-lo recular fins a la cinquena posició, posició del tot insuficient si tenim en compte els esforços realitzats al llarg del cap de setmana. Massa, a hores d'ara és el clar aspirant a guanyar el Mundial. De fet, seria líder si al primer GP a Albert Park no l'hi hagués fallat el canvi en plena Q2. Allí, tot i remuntar fins a la sisena posició va perdre 6 punts preciosos, que a hores d'ara, el farien arribar líder a Mònaco. Raikkonen, en la seva línea. Aspavila!!! Que portes un Ferrari i no un McLaren!!!. Que aquest cotxe val pasta i no es pot trencar així com així, l'has de tractar amb cura, amb tacte, has d'estimar-lo. Se veu, però, que la retirada no va ser culpa seva, que va fallar l'electrònica (me la pele, el Ferrari el portava ell, i ja l'ha cagat massa vegades. A la següent al carrer!).
Això si, dic jo, posat a retirar-se abans d'hora, no t'haguessis pogut emportar per davant a l'Alonso quan aquest, enrabiat per el frec a frec perdut amb Massa, va entrar a la pista com un boig i sense mirar?. Com hagués rigut. A la segona corba i cap a casa. Però no, ni per això serveixes. Vas esquivar-lo, per què? Que pensaves en la victòria o que? Ai ai ai, ves-te fent a la idea de que aquest any seràs l'escuder d'en Massa. Pensa que ara jugues amb els bons, amb els grans. Tot i que la imatge d'un McLaren i de l'aspanyol retirant-se a les primeres de canvi no té preu, potser va fer-me més gràcia el fet que hagués de continuar 65 voltes més sense cap possibilitat de victòria (i amb el seu company d'equip en segona posició). Vaig canviar a Telecinco per un instant, per sentir que deia el calb aquell. Viuen en un univers paral·lel. En un món apartat de la realitat. Que si era culpa de Massa i que l'havien de sancionar per guarro. Que Schumacher hagués fet el mateix (correcte, Schumacher tampoc s'hagués deixat passar). Que a Ferrari juguen brut,..... però que tot i això Fernado podia guanyar que per això és el millor de tots els temps, etc etc... Jo encara l'aspero ara la remuntada. Viuen al seu món, no cal fer-los-hi més cas.
Jo, però, tot i que ara és molt fàcil de dir-ho ja que ja ha passat tot, vaig saber que l'Alonso no guanyaria el GP quan, pocs instants abans de començar, el Latorre de TV3 va entrevistar a Carlos Sainz i aquets, tot convençut, va dir que li havia desitjat tota la sort del món i que li donava tot el seu suport anímic de cara a la cursa. De cara a Mònaco, des d'aquí, recomano al Fernando que es miri en un mirall trencat, que pugi al McLaren tot passant per sota una escala o que adopti un gat, negre com el Hamilton, com a mascota. Segur que pitjor no l'hi van les coses.

diumenge, 15 d’abril del 2007

G.P Bahrein 2007

Puffffffffff. Quin pes de sobre que m'he tret. Que alleugerit que camino ara. Sensació molt similar a la que et queda quan, després d'un més que abundant sopar de nadal amb la família (polvorons inclosos), vas al vàter i, literalment, ho treus tot. Que ve que et quedes (i quina putada per el que hi va després). Doncs jo ara mateix tinc aquesta sensació. Ferrari torna a dominar, confirmant així, que la cursa de Malasia és només una petita ensopegada en el camí cap als títols mundials.

Ens l'han canviat.El clar domini de Felipe Massa al llarg del cap de setmana (pole, victòria i volta ràpida) referma la meva teoria sobre quina va ser la causa del fracàs a Sepang. Algun fill de puta de McLaren, aprofitant la foscor de la nit, va pintar el Ferrari d'en Raikkonen de gris i negre mentre, que al seu box, un altre mecànic no menys innocent, feia el propi amb el cotxe de l'aspanyol.

Ens el van canviar els molt cabrons. No hi ha cap altre supòsit que pugui explicar millor la nefasta cursa. No s'entén, si no es que van canviar els cotxes, el perquè d'aquesta davallada. No pot ser que un dia siguis gairebé un segon més ràpid que els rivals i que l'endemà, amb prou feines, siguis capaç de controlar els Sauber.

D'altra banda, el Gran Premi d'avui no ha tingut més història. Massa ha estat “massa” per la resta (hohohoho). Ha dominat com i quan ha volgut. Va fer-se amb la pole molt sobrat i aquest migdia no ha tingut cap altra feina que controlar al xicotet negre aquest i, amb el McLaren parat al box, prémer l'accelerador i aconseguir un avantatge de 7 segons que, al cap i a la fi, ha resultat insalvable.

S'ha de destacar, però, una altra sortida “marca de la casa” de Raikkonen. A dos de les tres curses disputades fins ara l'ha cagat, i molt, al moment de la sortida, tirant per terra tota l'estratègia planificada per la cursa. Per sort, i gràcies a la ineficiència dels McLaren, aquestes dues cagadetes només l'han relegat fins al tercer lloc. Espavila que ja no te'n perdonarem cap més!.

Quina careta. Quina careta que se l'hi ha quedat al nostre amic Fernando. Qui s'hauria de pensar que un cop disputades tres curses estaria empatat a punts amb el seu company d'equip. Un “rookie” l'està deixant en evidència. Ara ja no es tan bonic, oi? Quina diferencia en tenir un company d'equip digne a tindre una toia (Trulli i Fisichela no han fet mai res de bo). Tu, Fernando, també has d'espavilar perquè sinó aquesta barreja d'Henry i Eto'o aviat et farà pujar els colors i llavors, la feina serà nostra per endevinar qui és el negre de McLaren

dilluns, 19 de març del 2007

GP Australia 07

Kimi Raikkonen: Va dominar la cursa amb mà de ferro. Va semblar-me que estava veient pilotar a Schumacher fins que, a poc més de 12 voltes del final, incomprensiblement, va estar apunt d’arruïnar-ho tot amb una sortida de pista que, afortunadament, no va tenir conseqüències més enllà del meu crit al sofà de casa. Tot i fer un Gran Premi perfecte, hauria estat segon si a Felipe Massa no se li hagués trencat la caixa de canvis. Felipe Massa: Senzillament espectacular. Qui deia que a la F1 no es podia avançar? Del 22º al 6º en menys de 50 voltes. Massa si que es va encomanar de l’esperit de Schumacher (al GP de Brasil del 2006 va passar de l’últim al quart lloc) per dur a terme una remuntada espectacular que li atorga el cartell de favorit per guanyar el Mundial. McLaren: Precisament ara que parlem del GP del Brasil .... quan fa que un McLaren no guanya un GP? El darrer cop que les “fletxes de plata” (el sobrenom de les “merdetes de plata”, crec, que els hi escau més) van guanyar va ser, precisament, al GP de Brasil de l’any 2005 de la mà de Montoya (l’han fet fora incomprensiblement).
Continueu així. “Magic Alonso”: Aquest sobrenom l’hi va posar el calb de Telecinco arran d’una sortida que va fer on va avançar 6 monoplaces, per arribar a situar-se segon després del primer revolt. Ahir va perdre dos llocs, i jo en pregunto, on és la màgia ara? De màgic res de res. Les sortides que feia els últims anys eren, exclusivament, fruit de dos factors: del repartiment de pes de Renault i, sobretot, de la clara superioritat del motor francès respecte la resta girant a baixes revolucions.
Ho tornaré a dir, de màgia res de res. És un gran error atribuir poders i atorgar la qualitat de diví a quelcom que no ho és. Rocio Jurado va confiar cegament amb la Virgen de Regla (un tros de fusta), resant-li matí tarda i nit... i tots sabem com va acabar. Aneu confiant en la “màgia” d’Alonso que quan us en adoneu el Mundial ja estarà perdut. Lewis Hamilton: L’altre triomfador del Gran Premi. Pilot ràpid, agressiu, tècnic,... ho te tot per acabar triomfant (caldrà, però, que canviï d’equip). Era més ràpid que el seu company, però des del seu propi box no van deixar-lo quedar segon. Tranquil, tot arribarà. Robert Kubica: Abans polonès que un porc aspanyol. Fent bandera d’aquest lema, Catalunya, com a país, ha d’apostar per aquest jove pilot. Té talent, gaudeix de la confiança del seu equip i sembla que enguany disposa d’un monoplaça capaç de lluitar amb els millors.
Des d’aquí només donar-te ànims i desitjar-te sort.
Confio plenament en tu. Som-hi Robert.

divendres, 2 de març del 2007

Felipe Massa

Peter Sauber és famós per el seu bon ull alhora de fixar-se en joves talents, tal com va passar a finals del 200 quan va invitar a Kimi Raikkonen a que completés unes jornades de testos amb un dels seus monoplaces de F1. Poc després firmava contracte amb el finlandès i aquest es convertia en pilot oficial de Sauber (temporada 2001).
La resta ja és història. No obstant, un any després Kimi acceptava la oferta de McLaren i Peter Sauber es veia obligat a cobrir la vacant del pilot finlandès. Un cop més, no podria ser d’altra manera, el propietari de la escuderia suïssa apostava per un jove pilot prometedor.
Felipe Massa, nascut el 25 d’abril de 1982 a Sao Paulo, Brasil, debutava a la F1 amb tan sols 19 anys al Albert Park de Melbourne. Felipe començà, com molts altres, en el món dels karts.
L’any 2000 es va traslladar cap Europa per competir en la Fórmula Renault italiana, obtenint-ne el títol i el de la Fórmula Renault Europea (2001). Aquell mateix any aconseguiria també un altre gran èxit al fer-se amb el títol de la F3000 europea a falta d’una cursa per al final del campionat
Tothom en parlava meravelles, començant per el propi Peter Sauber, que va quedar totalment convençut al veure’l provar en uns tests a finals del 2002 al Mugello. Finalment Felite debutava al volant d’un Sauber la temporada 2002. Un any desprès, el brasiler feia de provador a Ferrari i al 2004 tornava a Sauber com a pilot oficinal.
Massa es reincorporava a l’escuderia suïssa disposat a demostrar que s’havia guanyat aquest seient oficial a Sauber desprès d’un any de provant per a Ferrari. El pilot brasiler va puntuar en cinc ocasions al llarg de la temporada 2004 finalitzant el campionat en una molt bona 12ª posició.
Amb tot, Massa no va poder estar a l’alçada del seu company Fisichela (que baix que has caigut i que malament que caus) a la conclusió de la temporada. El moment culminant de l’any per a Felipe no fou el seu quart lloc a Spa, si no la volta en la que va aconseguir liderar el GP del Brasil a Interlagos, última prova de la temporada.
Massa va continuar a Sauber el 2005, amb l’ex campió del món Jacques Villenueve. Poc impressionat pel fet de tindre tot un ex campió del món com a company, Massa va eclipsar a Villenueve en cada cursa de la primera part de la temporada. Aquesta fou una temporada molt dura per a tothom a Sauber, ja que Massa només va aconseguir 11 punts (el seu millor resultat va ser un 4º lloc a Montreal).
La temporada 2006 fou la de l’enlairament definitiu del pilot brasiler, que va abandonar Sauber per incorporar-se a Ferrari com a pilot titular. Com a company de Michael Schumacher, Massa va tindre la oportunitat de demostrar el seu veritable talent, arribant a superar en alguna ocasió a Schumacher. Aquesta primera temporada a Ferrari va ser molt complerta. Jugant el rol de segon pilot, Massa va lograr la seva primera victòria i també la seva primera pole al GP de Turquia, i també va aconseguir la victòria al GP del Brasil, culminant amb una exhibició la seva millor temporada a la F1. Massa va conclboure el Campionat en tercera posició, tan sols superat per Schumacher i per l’aspanyol. Massa afronta un altre gran desafiament aquest 2007, ja que comptarà com a company a Ferrari amb el finlandès Kimi Raikkonen. Un cop retirat Schumacher, el 2007 serà la gran oportunitat de Massa per a demostrar que pot optar al títol mundial. De fet, vistos els resultats de pretemporada, Massa és el favorit, com a mínim, per fer-se amb el primer GP, ja que va apallissar tots els rivals en els últims entrenaments, rodant a un molt bon ritme en les tandes llargues i mostrant fiabilitat (molt per sobre dels McLaren). Un parell de curiositat per acabar: Els pilots tenen petites manies que, entenen, que els porta sort durant les curses. Una de les més estranyes és la se Felipe Massa, que va confessar a la televisió del seu país que pot arribar a fer servir els mateixos calçotets fins a 3 dies seguits. “Si el fin de semana de carrera comienza bien, uso el sábado los mismos calzoncillos del viernes. Si resulta bueno el día, repito el domingo. Fué lo que ocurrió en Brasil” Els seus circuits preferits són: Montmeló, Spa i Suzuka (completament d’acord).

I ara que, Fernando?

Exhibició de Massa als entrenaments de Barhein. 3 dies i 3 millors registres, demostrant una progressió i una fiabilitat inigualables per els altres pilots. La imatge que deixen aquests últims entrenaments, però, no és la d'un Massa dominador, sinó la d'un Alonso mirant a peu de circuit, impotent i ressignat, com els monoplaces del Cavallino Rampante avancen inexorablement cap a un nou títol mundial. I ara que, Fernando? Com sempre, és ell contra el món. Tot l’hi està de cul, però, com que és el més bo, i a més a més aspanyol, sempre guanya. Comença plorant. El primer acte consisteix en estar sempre plorant (aquesta és la tàctica que feia servir el Sete. Tenia el suport d’Honda i deia que no guanyava perquè no l’ajudaven prou, ... en fi, no cal dir re del Gibernau). Plora i plora. Que si el cotxe és petit, que si el company no l’ajuda, que si Ferrari té massa diners, que què pot fer ell si el circuit afavoreix Ferrari (calla com una puta quan córrer per Mònaco i circuits que l’afavoreixen),... sempre plora. Llavors quan guanya comença el segon acte de la seva opereta. Diu que és el més bo de tots, que ho ha fet ell tot sol, que tot i les traves que l’hi han posat, ell se’n ha aconseguit sortir,.... Ho tornaré a dir. I ara que Fernando? L’excusa d’aquest any està cantada. Si no guanya és culpa de l’equip, que no hauran estat capaços de fer-li un bon cotxe i ell, clar, no ho pot fer tot. I l’any que ve? Jo aposto pel pneumàtics. Dirà que com que Bridgestone abans calçava Ferrari, aquestos tenen molt avantatge. Sempre plorant. La veritat però és molt diferent. Alonso és un pilot mediocre. Per potencial, com a molt, hauria d’estar al nivell de Button o Raikkonen. Gent jove, amb talent però sense la qualitat i el saber fer dels grans campions. Però ell, ell creu que es perquè és bo, ha tingut la llet per estar al moment i al lloc precís. Format a Catalunya de forma gairebé desinteressada, va tindre la llet de que Aznar (el feixista) fos amic íntim de Briatore i que finalment aconseguís convèncer-lo de que apostés per un aspanyol (no sense afluixar una bona quantitat de billets). Així, sota l’ombra “pepera”, li van començar a caure patrocinadors del cel. Que si Telefònica, Repsol, Mútua Madrileña, .... que, sumats a una llet increïble en l’àmbit esportiu l’han convertit el campió del món. Per mèrits, el seu primer títol mundial es podria haver repartit d’aquesta forma. 60% per Bernie Ecclestone (o com s’escrigui). Estava fart de veure guanyar a Schumacher, deia que el campionat no tenia emoció, que perdia diners (bé, no guanyava tant com abans),... així, després d’estudiar quina seria la forma de putejar més a Ferrari, va decidir que durant els GP no es faria canvi de rodes. Resultat, Bridgestone va fracassar i de retruc Ferrari. 30% gràcies a la incompetència de McLaren i a l’habilitat de Timmy Raikkonen per fer petar el monoplaça al lloc precís. El 10% restant li atribueixo al Fernandito que va ser capaç d’esquivar el McLaren cada cop que li petava als morros, evitant l’accident. El segon títol, Alonso, el va aconseguir única i exclusivament gràcies al mass-dumper, sistema aerodinàmic mòbil i, per tant il·legal. Gràcies a això va aconseguir un coixí de punts que, finalment, va resultar insuperable (recordar que Schumi ho tenia fet, però va petar-li el motor quan dominava amb mà de ferro el GP del Japó). Objectivament, l’aspanyol, no es mereixia cap dels dos títols que va guanyar i, ja no cal dir-ho, la pel·lícula no va ser la d’ell contra el món com s’ha anat venent aquest últims anys. El 2007 serà l’any de Ferrari i de Massa. Il Cavallino Rampante es tornarà a passejar triomfant per el mundial, sense que res ni ningú gosi a posar en dubte una clara superioritat demostrada al llarg de la pre temporada. Aquest any, Alonso es passarà més temps observant els Ferrari que no pas competint-hi. La imatge de Barhein es premonitòria. Prepara’t Fernando que la llet ja se t’ha acabat. Per cert, jo ja tinc l’entrada per veure el primer recital d’Alonso a Austràlia. Acte Primer, plorar, plorar i plorar veient als Ferrari al capdamunt del podi. Que bonic.

dimecres, 14 de febrer del 2007

Ferrari sempre serà Ferrari

Amb la mateixa contundència que el sol fon el gel, l’escuderia Ferrari va dominar tots els seus rivals al Circuit de Catalunya durant el segon dia dels entrenaments oficilas.
Aquest entrenaments seran els últims que es duran a terme en territori europeu abans que comenci, el 18 de març, a Albert Park, el mundial de F1, d'aquí, la gran importància d'aquest resultat, ja que deixa els rivals descolocats i sense gaire marge de millora. Per acabar, només recordar les paraules de De La Rosa, un tros d’idiota es miri com es miri “qui va ràpid aquí (Montmeló) anirà ràpid a la resta dels circuits“. Aquestes declaracions les va fer abans d’ahir (13.02.2007) un cop havia marcat el millor temps de la sessió, una sessió on Ferrari es va dedicar a realitzar uns petits ajustaments als cotxes i gairebé no va fer ni 30 voltes, quedant-se a gairebé 1 segon del temps de l'aspanyol. Ahir però, tot va canviar. O potser no va canviar res, perquè Ferrari sempre serà Ferrari, sempre serà el millor equip del mundial, la referència, el rival a batre,.... i el cotxe més bonic. Per cert, el temps de De La Rosa que tant va meravellar el dilluns, ahir només hauria estat el 13º millor registre. Que bonic que tot torni a ser normal !!!