Déu, perquè m’ho poses tant difícil?

Que t’he fet io perquè em castiguis d’aquesta manera? Diumenge passat, poc abans de les dos de la tarda, era la persona més optimista del món respecte les opcions de Ferrari per endur-se el mundial. El panorama pintava bé. El negre estampat a la corba Schumacher i sortint desè, els Ferraris dominant la sessió de qualificació del dissabte i amb un ritme de cursa clarament superior al dels McLaren,.... i va i, encara no ho he assimilat, es posa a diluviar 15 segons després de prendre la sortida. Raikkonenm, primer, i Massa (que havia passat a l’aspanyol) dominaven clarament el Gran Premi, escapant-se i deixant clar que ells serien els dominadors . Alonso, tercer, contemplava impotent com no podia fer res per aturar els monoplaces vermells i el negre, perdut a la meitat de la graella, feia mans i mànigues per apropar-se als de davant. I llavors ..... va començar el desastre. Enmig de la pluja el Raikkonen no va tindre collons d’encertar l’entrada del Pit Lane (casi s’ostia), havent de fer així, una volta supletòria amb els pneumàtics de sec en una pista completament inundada i arruïnant, altre cop, les seves opcions de victòria. Però no acaba aquí la cosa, ja al revolt anterior (una S en pujada que s’agafa en segona i pujant als pianos tot el que es pugui) ja l’havia cagat.

Nedant tranquil·lament en un mar de confiança, ironies de la vida, encara confiat vaig pensar: “Collons, mira que n’és de ruc aquet. Encara la cagarà entrant al box” I pam!!! Dit i fet. Quina manera més idiota de complicar-se el mundial!! Perquè dius: “Com que li porto 40 punts al segon, me puc permetre un parell de cagadetes a cada GP”. Però no!!! Aquest no és el teu cas Timmy. Tu, per si encara no te n’has assabentat, vas 30 punts per sota. Però be, fent un acte de fe, i veient Massa “sobrat” i dominant a plaer la cursa, no vaig perdre la confiança per culpa de l’enèsim (i que no serà l’últim) error del Timmy. Ja ho diuen, que l’alegria a casa del pobre acostuma a durar poc. I com per art de màgia en només cinc minuts va canviar tot. Primer amb l’abandonament del Timmy (quantes vegades ho ha fet ja aquest any? És rècord?) i després, amb l’aspanyol disfressat del brau de l’ Osborne, envestint sense contemplacions a Massa per posar-se primer. Estava abatut, trist i desesperat fins que vaig veure un Felipe Massa que, fora de si, increpava a l’aspanyol, l’engegava a la merda i l’amenaçava de cara al GP d’Hongria. Veure Massa dient-li de tot al Fernandito em va fer tornar a confiar. Esperem que ara duri una mica més. (eh Timmy?!, aspavil).