Ocean’s fourteen.

Ahir a la nit, a la plaça de toros on juga la secció de bàsquet del Real Madrid Club de Fútbol, va presentar-se en societat la quarta entrega de la ja famosa saga de les aventures del grupet encapçalat per Clooney i companyia. Aquesta quarta part, però, no te el glamour de les altres tres ja que es 100% made in Spain. Aquí no s’assalten els casinos més poderosos de la Vegas (la víctima d’aquesta nova entrega és la Penya), els protagonistes no són ni guapos ni elegants (el “nàpia” Mumbrú, l’ultra sur de 2’12 Hervelle,....), les noves aparicions no són tan estel·lars com les d’abans (Arteaga, Hierrezuelo i Conde no poden ni comparar-se amb la Zeta Jones, Andy Garcia,... però mira que n’arriben a ser de fills de putes),.... Tot i que la forma és diferent, l’argument és el mateix. UN ROBATORI. Jo hem pregunto, i perquè no fan ja el decret que digui que el Barça ha de jugar l’Eurolliga cada any i ja està? Mira que m’he n’hagués estalviat de patiments. La Penya ja hagués sabut per avançat que no hi tindria res a pelar a partir de les “semis” i s’hagués plantat a la capital del Reino amb el pre-mini C (i tot i això, a l’equip verd i negre encara hi hagués hagut més esme que no pas al Madrid). Mecagontot cinc vegades. No donava crèdit del que estava veient. No podia estar passat, no ho podien fer mes descarat. Clar, que vist el que s’ha vist en aquestos playoff , no va estranyar-me gens. La falta fora de temps a Gran Canaria, la impunitat per pegar a Rudy, l’eliminació de la norma dels 3 segons a la zona quan la Penya defensa,... però lo que va passar ahir és la polla (això ja ho vaig dir quan lo del canàries, però es que això encara ho supera). Tot estava fet i decidit des de fa temps. El Barça havia de jugar a l’Eurolliga i la final de la ACB havia de ser un Barça – Madrid per aprofitar la tensió del futbol i acabar-se d’omplir les butxaques tots (teles, ACB, i els clubs implicats). Quan t’han sentenciat, quan t’han condemnat a mort ja no hi pots fer res. Com s’ha vist lluitar no serveix de res (bé, serveix perquè et fotin d’òsties fins a rebentar). Ja paro, estic massa encès i emprenyat i no hem surten les paraules. No era això el que volien? Doncs ja ho tenen. Ara només toca esperar que l’any vinent els equips europeus els posin al lloc que es mereixen. FILLS DE PUTA. PD: per molt cremat que s’estigui amb els àrbitres, amb el Madrid i amb l’ACB, no s’ha d’oblidar que el Barça no és innocent.

PD 2: que prenguin nota del Tour i que la lliga no la guanyi cap dels dos fills de puta que la disputen.

Quan en una eliminatòria al millor de cinc ...

Quan en una eliminatòria al millor de cinc has de guanyar 4 a 1,.... i jugant 5 contra 8. Molt s’està parlant aquestos dies de maletins i de primes a tercers. La culerada està indignada perquè creu que el Madrid ha sucat al Getafe i que per això ahir gairebé rebenten a Ronaldinho i a Messi. El tarannà merengue dona per això i per a molt més (ja en parlaré un altre dia), però els culers, a l’hora de sucar, tampoc es queden endarrere. Que és pitjor, primar a un tercer si aquest guanya o comprar amb diners allò que al camp no s’ha pogut assolir? Aquest any, el gran Barça ha fet figa en el 99% de les seves seccions. Perdran una lliga, que la majoria ja tenia coll avall, contra un equip que, atenció, va tardar més de 6 mesos en tenir un president confirmat, que al desembre ja havia fotut fora a l’entrenador (Capello) al capità (Raúl) i a mitja plantilla més, que estava qüestionat per tothom, que ningú hi creia, que no juga a futbol (millor dit, que practica el futbol rupestre de pilotada cap amunt i avere que en traiem), que aparta al jugador més enforma de l’equip (i aquest, espavilat com pocs, aprofita per firmar un contracte de tres parells de collons amb els Gallaxy),.... Desenganyeu-vos, que per molta pasta que pagueu al Saragossa o al Mallorca, aquestos dos no tenen res a fer. Per molta ràbia que faci, no cal dubtar de que el Madrid serà, mal que hem pesi, campió. Del Barça B millor no parlar-ne. A cop de talonari assoliran una plaça que al camp han perdut. No gaire millor està l’Handbol. Fora de la Champions, sense opcions a guanyar el campionat de lliga a partir de la jornada 7, fent el ridícul a Europa (va perdre de 10),.... El cas més significatiu és, sense cap mena de dubte, el del Winthertur F.C Barcelona (o Far$a pels amics). Amb un pressupost de més de 20 milions d’euros no han tingut collons, ja no parlo de guanyar la lliga, ni de classificar-se en tercre lloc a la ACB. No explicaré lo dolents que són perquè ara no en tinc ni temps ni ganes (hem remeto al Tercers per decret o al Circo de tres pistes). Hi ha una espècie de mà negra (blaugrana en aquest cas) que mou el fils perquè el Barça pugui anar a l’Eurolliga l’any vinent. I com que ja no depenen d’ells tots els moviments se centren el putejar i fer perdre a la Penya. Bertomeu, Portela, Laporta, De la Maza,... tots aquestos treballen per un mateix objectiu, que el Barça jugui la màxima competició continental. No en tenien prou amb els convenis de tres anys? Que poc s’ho pensaven que Barça i Madrid en quedarien fora a les primeres de canvi. Que passa si quan per lo civil no pots assolir un objectiu? Doncs que recorres a lo penal! I que significa recórrer a lo penal? Doncs que la Penya, per A o per B, per activa o per passiva, no ha d’eliminar al Gran Canària (així el Barça estaria a l’Eurolliga). I com se fa això? Doncs xiulant amb lo cul (que dirien els innocents) o amb tota la mala fe del món. Xiulant a consciència, intencionat, teledirigit des de dalt. No havia vist mai uns arbitratges tan lamentables. Però es que lo que va passar ahir ja és la polla!!! S’acaba el partit i, gairebé un segon després, va l’idiota aquest i pita falta de l’Archibal sobre, amb tots els respectes, el somalí de 2 metres. Aquesta decisió, que al final va ser definitiva, no feia res més que culminar aquest “clínic” arbitral sobre com impedir que un equip guanyi. Si be cal dir, que el joc del Joventut no ha estat brillant (que si Bennet hagués ficat els dos tirs lliures tot això no estaria passant), s’ha d’assenyalar que el causant d’aquesta falta de d’encert han estat els àrbitres. Durant tota la sèrie han carregat de faltes als homes claus de la Penya, han permès un defensa sobre Rudy digna del lluitador més brut de la WWF, han “capat” en R. Rubio xiulant falta cada cop que robava la pilota (això no ve de nou, al Palau ja va passar), no han xiulat mai 3 segons quan, més d’un cop, els pivots del Gran Canària han acampat a la zona,....

Són massa cosetes com per pensar que tot això és fruit de la casualitat. D’entrada ja veus que els arbitres no en saben, però quan només s’equivoquen en contra d’un equip ja hi ha alguna cosa que comença a fer pudor. Que el Barça suqui al Gran Canària per guanyar ho trobo be (si els jugadors són uns mercenaris i només corren per la pasta es problema seu i no meu) però ara, que tots els estaments de la ACB estiguin, digues-li comprats, digues-li confabulats, ja passa de “castany a obscur” (que se t’inflen los collons, vaja). Però ojo, maleïts culers. No us penseu pas que amb això en tindre prou per derrotar a la Penya. Cal molt més per matar-nos. Tot i estar jugant contra tot (i contra tots) estic convençut que passarem, encara que haguem de guanyar 4 de partits enlloc dels 3 reglamentaris..

P.D: De la Maza, fill de puta.

El circ de tres pistes

Ta ta ta ta ta tatata tatata, Ta ta ta ta ta tatata tatata,... (aquesta és, bé, intenta ser, la transcripció de la típica cançó del circ). Amb aquesta melodia, sumada al ja típic “encara més difícil” que es pronuncia cada cop que un xicotet, que principalment un xinès i poca cosa, intenta fer una cabriola a 15 metres d’alçada, intento recrear aquella atmosfera màgica que envolta el circs. I us preguntareu: Per què aquest idiota evoca al circ ara? Doncs molt fàcil ja que ara toca parlar del gran barça de bàsquet, aquest circ de tres pistes amb elefants, trapezistes i pallassos, molts pallassos. Perquè lo que van fer a Granada no es pot qualificar de cap altra manera. L’equip se supera dia a dia. Com diria el tòpic: la realitat supera la ficció. Quan, gràcies als arbitres, ho tenien tot fet per assegurar-se el tercer lloc i classificar-se per a la propera Eurolliga van i perden contra un equip que lluita per no baixar. No puc para de preguntar-me, són masoquistes o que? Cal, any rere any, perdre el cul per assolir la classificació a la màxima competició europea quan saps, del cert, gràcies a l’experiència acumulada, que estàs condemnat a fer el ridícul? Segur que la voluntat de fer el ridícul en públic te un nom, suposo que aquesta dèria existeix i està registrada i estudiada per algun que altre científic. Segur. Si us plau, no fem broma que el virus culer és molt greu i molt difícil d’atacar ja que s’escampa per tot arreu “ambsense” aturador (ja que parlem de pallassos, no pot faltar-hi la referència a Clos). Es tant potent, que en última instància esdevé en una malaltia mortal. I el fet de que ja ni els diners no en puguin pal·liar els efectes, no denota altra cosa (oh si, m’estic apunt d’escórrer) que ja ens trobem a la fase terminal, que ja no hi ha volta enrere, que ja només és qüestió de temps. Caput i a criar cucs. Que no us ho creieu? Que penseu que m’he tornat boig i que, fruit de l’abús d’alguna substància psicotròpica, ja no puc raonar amb aquella clarividència que em caracteritzava? Voleu proves? Doncs aquí les teniu. Jordi Trias, en qualitat de representant de la plantilla blaugrana, va declarar que esperava una victòria del Madrid. Que desitjava que guanyés el Madrid i que confiava en que els merengues els hi donarien un cop de mà. Però que dius idiota!!!!??? Mai, però mai, i sota cap concepte, cap jugador del Barça, per poca dignitat que tingui, no hauria ni desitjar, ni esperar, ni lloar, ni agrair ni celebrar cap victòria del rival. Pobrets, ja no saben ni el que diuen ni el que fan, van més perduts que mai. Que? Que amb això no en teniu prou? Que voleu més proves? Doncs mireu, aquí hi ha una prova irrefutable. Pensar que el Joventut perdrà, és més, estar absolutament convençut de la derrota de l’equip verd i negre, és símptoma inequívoc de que s’està delirant, de que ja no es te el cap al lloc. El virus culer afecta a tots els músculs i òrgans. Tan aviat impedeix que el cervell processi correctament com t’encongeix el canell i el cul. A mi, vacunat com n’estic contra el virus culer, només em queda escarxofar-me al sofà, col·locar-me els genitals al lloc, i contemplar l’espectacle de la mort de la secció culer.... i que n’aprenguin

Tercers per decret.

Puto Aíto de merda. Tros d'incompetent. Aspanyol. Mira que n'arribes a ser de ruc!. Dijous passat el Joventut va perdre el tercer lloc a l'ACB i, en teoria, la plaça per a disputar l'Eurolliga l'any vinent.

Ens estava caient un tou considerable. No la rascava ningú. En atac divagaven, la defensa feia aigües, no sortia res de res. L'equip era incapaç de lligar alguna jugada en atac, els sistemes no sortien, en defensa sempre s'anava un pas per darrera, el rebot era inexistent, de l'encert en el tir millor ni parlar-ne,... I tu? Que feies tu? Ja t'ho diré jo. Tu, com sempre, no fies res. Romanies impassible a la banda, posant aquella cara de res, amb la mirada d'un corder degollat.

Demana temps mort inútil!!! Canvia la defensa. Introdueix variants a l'equip. Mou la banqueta. Fes algo!!! Doncs no, ell no. Fins que el marcador no va reflectir un contundent 44 a 24 el senyor Aito no va demanar temps ni va introduir cap variant. Això sí, per ser objectius, cal dir que Aíto si que va fer quelcom. Ens va donar una altra magnífica lliçó de com fer els canvis “a boleo”, sense sentit, com sempre (sort que a la banqueta no hi havia ni Laviña ni Sullivan, fet que fa augmentar el percentatge d'èxit en els canvis introduïts).

I així, fent aigües per tot arreu i amb el cul com la bandera de Japó, es va arribar al descans. Sort de que al vestidor va haver-hi un motí i es va decidir passar literalment dels plantejament d'Aíto. No podia ser que el Joventut, botxí dels millors equips d'Europa, estigués caient derrotat per aquella banda. Si si, per aquella banda. El Winterthur F.C Barcelona és una banda, i no pas un equip de bàsquet. Començant per l'entrenador i acabant per el president, allí no hi ha ningú amb dos dits de front ni amb coneixements de bàsquet. Sort en tenen de Basile, d'el grec de nom impronunciable... i de la complicitat arbitral.

S'ha de ser molt lerdo per deixar-se remuntar un partit que domines per més de 20 punts. Els del Barça són els 20 milions d'euros més mal invertits del món. Com pots cagar-la tant? Com pots fer una plantilla tan desequilibrada? Com pots tindre Ivanovic d'entrenador? (Aíto es pitjor, ho reconec).

Sort n'hi tenen dels arbitres, perquè sinó estarien lluitant per no baixar. La temporada del Barça és lamentable. Un sorteig a l'Eurolliga més que benigne (boles calentes?) maquillava la pena que l'equip oferia a l'ACB. Van entrar a la copa de rebot, i van guanyar-la contra un equip mediocre (si, el Madrid de bàsquet no és més que un equip mediocre encara que vagi líder i hagi guanyat la ULEB) que havia jugat 5 partits en menys de 9 dies.

Amb el pas de les jornades, el desgast d'uns (Joventut i Màlaga) i la falta de talent d'altres (Girona, Canàries i Estudiantes) van acabar posant el Barça al tercer lloc. Afavorit altra volta al sorteig de la segona fase de l'Eurolliga, on només el CSKA era rival ne nivell i, amb l'encreuament més fàcil de tots (contra el Màlaga que era el pitjor primer i amb diferència) el Barça va pujar en un núvol i va creure's ser un bon equip. Caguerada.

El trampolí de Màlaga (com va dir-ne el Robirosa) va esdevenir l'autopista cap a l'infern. El Barça estava fora d'Europa, sense possibilitats de guanyar l'ACB (al igual la guanya contra el TAU i el Madrid amb el factor en pista en contra). L'únic punt on agafar-se per salvar la temporada era la classificació per a la pròxima Eurolliga. Aquesta classificació passava per guanyar al Joventut a casa i recuperar-li el bàsquet-average per assolir la tercera plaça de l'ACB, plaça que en garanteix de facto l'accés.

I on l'equip no hi arriba, perquè mira que n'arriben a ser de dolents, i arriben els arbitres. Sempre són els arbitres. La facilitat que tenen per rajar sense pietat del tracte de favor que rep el Madrid a la LFP i la poca vergonya per negar que a l'ACB ells siguin els afavorits. Quins collons! Sempre han tingut ajudes, sempre han acabat robant per afavorir-los, i ells sempre ho neguen. Ho tornaré a dir, quins collons!.

A poc menys de 30 segons per acabar el partit, amb el marcador empatat, els arbitres van xiular una falta inexistent de Ricky Rubio a Navarro quan el primer l'hi havia tret, netament, la pilota de les mans i es disposava a culminar un contraatac que s'ensumava definitiu per a la resolució del partit. El Barça amb el cul ben estret, i Navarro amb el canell de mantega, veien com el Joventut avançava cap a una més que clara victòria.

Doncs no. L'àrbitre va assenyalar falta (sort vam tenir-ne que no va ser antiesportiva). I si això no fos poc, a menys de 7 segons de la fi del partit, van empassar-se el xiulet i van obviar una falta clamorosa sobre Barton quan aquest es disposava a empatar el partit amb un llançament de tres impecable. No van xiular res, i va acabar-se el parit. Però no us penseu, maleïts culers, que aquí s'acaben les opcions de la Penya de ser a l'Eurolliga l'any vinent. Pronostico la eliminació culé en la primera ronda dels play-off a mans del Màlaga. Ja ho veureu.

El partit, sense més història que aquesta, serveix per confirmar la incompetència d'Aíto dirigint qualsevol equip i la benevolència del col·lectiu arbitral envers de l'equip blaugrana. A destacar, això si, el bon paper de la Penya en conjunt, l'ostiot que s'emporta Navarro al primer quart i l'espectacular ally-hoop del Gaines (això si que es espectacle).

Passin, passin,.. que veuran el piset

Només dos dels vuit millors equips d’Europa no han perdut en la seva visita al camp de la Penya. Badalona fa por, imposa respecte, tot i que els rivals hi arriben en autobús i no interactuaven amb l’entorn. Maccabi, Winthertur F.C. Barcelona, Partizan, Olympiacos, TAU, Cibona, Olimpia Liujbiana, el tot poderòs Akasvayu (hohoho), Estudiantes, Unicaja ( dos cops amb un balanç de +60 a favor dels verd i negres),....

Tots han caigut. Les “patums” d’Europa i les de la competició estatal han caigut. Molts n’han sortit escaldats, apallissats en una derrota sense pal·liatius, a d’altres se’ls ha deixat somiar que podien expugnar el fortí fins a poc del final per, en un vist i no vist, clavar-los-hi un parcial de 10 a zero i enviar-los a la caseta. Essent sincers, també s’ha de dir, que en més d’una ocasió ha aparegut la Verge, encongint el cèrcol, i el cul, dels tiradors rivals en moments claus. Un balanç de 12 victòries per només 3 derrotes enfront les principals potències del bàsquet europeu és un registre inimaginable per un equip com ara el Joventut (només CSKA i Panathinaicos s’han escapat vius del l’olímpic). No té un equip ni la meitat de competitiu que la restà dels rivals, no te una afició especialment calenta, el pavelló no és, ni de bon tros, una capça de mistos irrespirable, tot al contrari, és un espai gran, massa gran, massa fred,.... Ara sense Eurolliga, amb un partit per setmana i amb els jugadors claus recuperats el Joventut no ha de perdre cap partit més com a local. S’ha acabat no poder dir ni fava contra equips com el Pamesa o el Caja, a anys llum de la Penya, i no tenir recursos (ni esme) per clavar-los-hi la pallissa que es mereixen. Amb un Akasvayu en plena caiguda lliure (ojo la LEB), amb el Barça i l’Unicaja encara vius a Europa, a poc que l’equip s’entoni a domicili, s’enlairarà fins al tercer lloc de la ACB sense gaires dificultats. Mantenir el fortí i no cagar-la lluny de casa. No cal més per ser tercers i tenir als burros de Girona de rivals al PlayOff.

Tercer lloc + Akasvayu + factor camp = bitllet de primera classe cap a l’Eurolliga. I llavors, .... que torni a tremolar Europa!. La propera víctima il·lustre que s’afegirà a la llista de derrotats serà el Madrid. I de Madrid al cielo.....

Qui juga? La Penya Qui guanya? La Penya.

No diguis adéu, diguis fins aviat.

Que el Joventut guanyi a la pista del Olympiacos aquesta nit és una quimera. Que, a sobre, ho faci per 35 punts o més, ja ratlla l’utopia. Així doncs, ja es pot donar per fet que la Penya està eliminada de l’Eurolliga. Un grup amb el CSKA, Olympiacos (organitzador de la Final Four) i el Partizan era massa complicat per la Penya, gairebé inassolible si, a més a més, li sumes la baixa per lesió de Barton (15 punts per partit, 30 minuts, 5 rebots,...) i el lamentable estat de forma de Bennet. El balanç global, però, és molt positiu (si més no, a nivell personal). He gaudit veient jugar als millors d’europa. M’he, literalment, escorregut de gust amb les victòries enfront el Maccabi, Olympiacos i Unicaja (105 a 52, crec). M’he deixat la veu cridant cada cop que Rudy o Gaines esmaixaven. M’he quedat tant, però tant agust, insultat als més indesitjables fills de puta que han passat per l’olímpic (Scariola, Santiago, Bodiroga, tot el Maccabi,....). M’he quedat embadalit observant amb fervor les “immillorables” vistes que ofereixen els grades de l’olímpic, ..... però sobretot he gaudit com mai veient jugar a la Penya. El que passi aquesta nit, sincerament, me la porta fluixa. Aquesta ja no és la guerra de la Penya. L’objectiu, que era passar la primera fase, ja es va assolir amb solvència. La Penya va sortir viva del “grup de la mort”, molt viva, guanyant al Maccabi a casa, tenint contra les cordes al Panathinaicos (24 punts per sobre al final del segon quart), guanyant al infern de Belgrad, apallissant als de Màlaga,... La segona fase era un premi, era un regal per a que els aficionats n’hi gaudíssim i, vist el sorteig (injust, molt injust), ja no cabia esperar-ne res més. L’atzar ha dictat sentència dos cops al llarg d’aquesta eurolliga i, les dues vegades, la Penya ha estat condemnada, castigada amb la pena més dura de totes. De la primera se’n va poder escapar, la segona ha resultat insalvable. De tot això el club n’ha d’extreure tot un seguit conclusions de cara al futur de l’equip. La primera és que no s’està ni al primer, ni al segon nivell, del bàsquet europeu. El primer esglaó està ocupat per TAU, CSKA, Panathinaikos, Olimpiakos, Maccabi i Barça (per potencial econòmic i plantilla, no pas per els seus èxits).

El segon esglaó el conformen equips de l’estil Madrid, Unicaja, Partizan, Efes,.... són equips amb un projecte consolidat, amb èxits puntuals, però sense el potencial (ni econòmic i de plantilla) per lluitar de forma consistent amb els “grans”.

La Penya estaria en un hipotètic tercer nivell. Està lluitant per consolidar-se a la lliga ACB i així, començar a jugar amb regularitat a Europa. L’objectiu de la directiva ha de ser, doncs, el de consolidar l’equip.

I per fer-ho s’ha de fer neteja. Sullivan, Bennet, Laviña, Paco Vázquez han d’anar fora (com a molt pot quedar-se el capità). Cap d’aquest jugadors no serveixen per consolidar l’equip entre els grans. Són mediocres, els hi falta aquest “plus” que fa millorar l’equip, que dona consistència al joc i que et garanteix un bon nivell col·lectiu al llarg de tota la temporada. Fer fora als dolents i retenir als bons. En principi tots tenen contracte en vigor, però això, no és garantia de res. Sembla ser que Rudy, si el projecte és engrescador, continuarà un o dos anys més a Badalona, preparant-se per fer el salt a la NBA. Ricky Rubio no és problema. Té el cap al lloc (la seva família més) i no farà cap bogeria. Si tot va be, d’aquí dos anys serà el base titular del conjunt verd i negre. El problema serà Barton. De la mateixa manera que va fer-se amb Mumbrú, no s’han de tornar boixos i llençar la casa per la finestra per tal de retenir-lo. Si marxa, això si, s’haurà d’encertar a l’hora de fitxar-l’hi un substitut ja que ha esdevingut, juntament amb Rudy, en el puntal ofensiu de l’equip. Ara es podria especular molt sobre el futur de la Penya, que si vindrà tal, que si el negre no serveix,... Jo només tinc clara una cosa. Des del club s’està treballant molt, i molt be, i segur que no caldrà que passin 12 anys més per tornar a gaudir d’un bàsquet de primer nivell a Badalona.

El partit d'avui no és un comiat. Més que adéu, avui és dirà fins aviat . I quan hi tornin, que hi tornaran, jo hi seré (espero que el “Jisus” també hi sigui).