Carta oberta a Samuel Eto'o amb baixada de pantalons inclosa.

Samueeeeeeeeeeeeeeeeeeeel Eto'o! Samueeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeel Eto'o! Comen ti tapel? Je mapel Samueeeeeeel! (o com s'escrigui)

Amic Samuel, hem dirigeixo a tu, ara que som amics, per dir-te que ho sento molt. He estat molt cruel amb tots i cadascun dels comentris que he fet sobre el teu joc i sobre tu com a persona humana que ets (se veu que els africans també poden ser persones, que ho sapigueu).

He estat cruel, molt cruel amb tu. Però i per què?. Doncs perquè als millors, als que més donen, sempre se'ls hi demana un puntet més. Sempre se'ls hi exigeix cada cop més i més. Si un diumenge fas un golet, el següent n'has de fer dos.

Més sempre més. La gent és molt cruel. A Ronaldinho, nen mimat com pocs, se l'hi perdona tot, tot i tot. Si un dia arriba amb ressaca a entrenar, és queda al gimnàs tocant-se-la una estoneta amb cada mà i cap a casa que ja ha complert. I tu Samuel? Estiguis bé o malament sempre treballes per ser millor i fer millor al grup. Les molèsties, els cops, el dolor,... cap d'aquest elements és prou fort per frenar-te.

Compromís. Darrera Puyol, lleidatà de pro i botifler per obligació, tu, Samuel, ets la persona més compromesa en aquest projecte que es diu F.C. Barcelona. Sempre ets dels primers en arribar a entrenar, sempre somrient (i no pas perquè no puguis tancar la boca perquè tens la dentadura fora de lloc), sempre alegre, sempre atent als teus companys, sempre treballant,.... sempre fent gols.

Fas gols, molts gols, més que ningú. Encarriles partits i dones punts. D'altres, no citaré noms, es limiten a pul·lular pel camp, escorats a l'esquerra, absents, apàtics,... sense participar en el joc de l'equip. Ni corren quan toca defensar, ni es desmarquen a l'hora d'atacar. Pul·lulen alegrement, al seu món. Això si, de tan en tan, els hi cau la pilota del cel, la controlen, la trepitgen i es pixen al defensa de torn (be, només als mediocres, que enguany contra els bons res de res).

Tu, defugint de tota frivolitat gratuïta (altament ineficaç) t'impliques al 110% en el joc col·lectiu. Corres, pressiones, puges, baixes, defenses, ataques, i encara et sobren energies per fer gols. Amb menys de tres anys al club ja has esdevingut la referència del Barça. Ets, sense cap mena de dubte, l'esperit de l'equip, el far que il·lumina el camí enmig de la foscor,.... tu ets el Barça.

Et dic que ets el Barça, amic Samuel, perquè tu els el que dones sentit a tot el que fan aquells altres 10 xicots que t'acompanyen al camp. Diumenge si, diumenge també, “obres la llauna”, desencalles el joc, obres l'escletxa per penetrar les defenses rivals. Quan s'enfronten al Barça, els equips es planten al camp amb l'únic objectiu de no encaixar cap gol, i llavors, amb un cop de sort, aprofitant algun error puntual o muntant un contra atac del no res, fer un gol, per, automàticament, penjar-se del travesser (com Kameni), i mirar d'aguantar el resultat la resta de partit.

----- Ara que parlem de Kameni vull fer un petit parèntesis per recordar el poema que va dedicar-li l'equivalent feixista d'en Joan Salvat-Papasseit aquell plujós capvespre de tardor.

“Kameni, seas blanco, verde, o azul, eres malo de cojones”.

Senzillament magnífic. A les Brigades Blanquiazules hi deu haver algun poeta, segur. Tanco parèntesis.-----

Tu, amic Samuel, guies l'equip. Iniesta i Xavi la remenen molt be. La toquen com ningú. De dreta a esquerra, tirant parets precises per esquivar la pressió rival, fent bascular l'equip, tenint la pilota, tractant-la amb cura ... jugant a futbol. Però i llavors què? De què serveix tot aquest control de pilota? Que aporta, per exemple, tindre un 70% de possessió al camp del València si al final, sense crear cap ocasió, acabes perdent 2 a 0?

Sense tu, Samuel, l'equip naufraga, es perd en ell mateix, s'embolica en la teranyina que amb tanta cura va teixint al llarg dels 90 minuts. Frivolitats? Moltes. Mariconades? Les que vulguis i més. I gols?. No hi ha gols si no jugues tu. Tu ets el gol, tu ets el Barça, tu l'hi dones sentit a tot.

Quantes jugades col·lectives han acabat en gol des de que tu no jugues? Jo t'ho dic jo. Ni una. Cap. Zero patatero. L'equip s'ha mantingut viu gràcies a quatre gols a pilota parada. Quatre espurnes de qualitat individual han amagat la realitat que, sense tu, aquest Barça no és més que un equip mediocre que te por del pitjor Madrid de la història.

No es que estiguis casat amb el gol, tu ets el gol. Marques sempre, ho portes a la sang. De cap, de xut potent i col·locat, de jugada individual, de puntera amb els ulls tancats, pixant-te al porter, emportant-te per davant es defenses,.... I que signifiquen els teus gols?

Punts, molts punts. I títols, molts títols. Tu, amb tan sols dos anys a l'equip, es pot dir que has fet guanyar més al Barça que qualsevol altre en els més de cent anys d'història del club. Gràcies al teu esperit combatiu (alhora que altruista i generós amb els teus companys), a la teva pressió asfixiant als centrals quan han de treure la pilota, a les teves mortíferes desmarcades a l'espai, als teus moviments felins, elèctrics, letals, i sobretot als teus gols, el Barça ha guanyat la seva segona copa d'Europa i està a punt d'encadenar la millor ratxa triomfant, superant, de llarg, al Dream Team.

On eren les estrelles a París? A Ronaldinho de tan perdut com anava, diuen que se'l va veure passejant a la vora del Senna la segona part. Messi, alies “el maradonito”, estava vestit de carrer mirant-s'ho tot des de la tribuna. Márquez i Puyol encara ara busquen Henry, .... i Belleti a la banquETA. Amb aquest panorama, i amb un 1 a 0 en contra, vas aparèixer tu de la foscor i, a poc més d'un quart d'hora per el dinal, vas fer el gol. Vas fer allò que tots els culers estaven somniant. Vas respondre a totes les oracions i, com un àngel, envoltat d'una aura divina, vas afusellar Almunia establint la igualada al marcador, marcant el camí de la remuntada (Belleti, millor lateral dret del món, va fer la resta).

Amb aquesta carta Samuel, a banda de reconciliar-me amb tu, vull donar un cop de puny sobre la taula per dir que ja n'hi ha prou. S'ha acabat posar a parir al negre. Exigeixo respecte. Que la gent et respecti, i no només perquè ets negre i ara està malt vist criticar als negres, sinó perquè tu ho vals. Tu t'ho mereixes. Ens ho has donat tot, i nosaltres ens hem limitat a insultar-te, a criticar-te. Des d'aquí et demano perdó per tot. No tornarà a passar.

Gràcies per tot Samuel ... I que n'aprenguin

Per acabar, inaugurem la secció titulada QUE PARLI EL POBLE. On el poble expressarà lliurement la seva opinió. La primera enquesta, no podia ser de cap altra manera, és respecte la figura del meu amic Samuel. És la primera vegada que ho faig i ho faré a lo guarro. Contesteu a l'enquesta en l'apartat de comentaris.

Samuel Eto'o .....

A.- És el millor davanter centre del món. Si ell juga no podem perdre.

B.- Per lo negre que és, encara trobo que corre poc.

C.- Thuram la te més llarga

Personalment jo voto per la C. Eto'o, mal que hem pesi, ja no és el “rei” del vestidor blaugrana.

Espero la vostra resposta, si aquesta secció te èxit ja trobaré la manera de fer les futures enquestes més apanyadetes.

Tumor benigne.

S’acosta la Setmana Santa, època de penediment i de penitència per ajustar compte i així, poder morir en pau. (ja veus). Si no n’hi hagués prou amb un viacrucis de nou mesos aixecant-se a les 8 del matí per anar a treballar, aquestos dies estic fent una penitència extra. Per manament d’una colla de fills de puta que ara no anomenaré, m’he vist evocat, millor dit, obligat a escriure un parell d’articles alabant Eto’o (si si, a Eto’o, el negre aquell que juga al Barça). Per si no n’hi hagués prou amb el “Be black, my friend”, ara m’he n’exigeixen dos de nous, i lloant-lo!!!. Bueno, coses pitjor he fet al llarg de la meua vida. Ja no vindrà d’això. I per què ho faig? Que en guanyo? Doncs la resposta és clara. Complint aquest petit tràmit podré incorporar a la plantilla del U.E. Sudaques a Samuel Eto’o i així completar una nòmina de davanters excel·lents ( Ronaldinho, Messi, Ibrahimovic, Ronaldo, Tévez, Cassano, Fred, Kanouté,... i el negre). Degut a la meva falta d’escrúpols, i gràcies a uns principis no gaire arrelats, no hem resultarà gens difícil d’escriure aquest “article”. Lo que realment serà dur de complir és la segona part del negre, ai perdó, volia dir tracte. De la meva boqueta no podrà sortir-ne frases tals com: “puto negre”, “me cago am lo negre”, “ets un càncer”, “u u u “, “mandinga”,.... es a dir, que quan Eto’o la cagui, que la cagarà, i molt, jo hauré de romandre impertèrrit al sofà sense obrir boca. Compensa tot aquest sacrifici? Oi tant!.

El negre és una de les peces més preuades del pro. Ràpid, fort, amb una gran acceleració i un xut potent i col·locat que el fa gairebé infalible davant de porta (no te la classe de Ronaldo, però encara serveix). A més a més, seria meu, i en podria fer el que vulgues. Passaria de ser titular indiscutible, a podrir-se a la banqueta. Potser el deixaria al filial perquè es fes com a jugador,... o fins i tot me’l podria vendre si em causa problemes al vestidor.

A Gattuso, Materazzi i Tévez (capitans de l’U.E. Sudaques), als líders de l’equip (Deco, D'Alessandro, Ronaldinho, Essien i De Rossi) i a l’entrenador i mànager (que sóc io mateix), no ens tremolarà el pols, i al primer problema, a la primera rajada que alteri el bon ambient del vestidor, el negre se’n va al carrer. Sense contemplacions. Que sàpigues Samuel que aquí no te’n deixarem passar cap.

Serà meu i només meu, i això és tan bonic que no té preu. Sempre he dit que Eto’o és un càncer per al Barça. Si poses en una balança el que t’aporta i el que et resta no hi ha color. Falla un 90% de les ocasions de les que disposa, no la sap passar, baixa al mig del camp per intervenir amb el joc i només aconsegueix alentir la circulació de la pilota i descol·locar-se de cara a una possible rematada,....

Extra esportivament també és un angelet. No accepta que el canviïn, és egoista i envejós, deprecia els seus companys, s’enalteix a si mateix a la categoria de Déu, és curtet, no sap anar per la vida,..... be ja paro, que aquest és un article lloant-lo.

El que venia a dir amb tot això és que aquesta visió del negre ja no la tinc, ara l’aprecio, me l’estimo, per això ja no és un càncer, ara tan sols és un tumor benigne.

GP d'Espanya de Jerez 07 .... i olé.

Espectacular Rossi. Tot i disposar d’una moto amb unes prestacions inferiors a les Honda, no va donar opcions de victòria a cap altre pilot. Al sisè revolt, després de la llarga recta “del darrera”, i en la frenada més forta del circuit, va passar (com va voler) a Pedrosa i aquí va acabar-se la cursa. Tres corbes més tard, en el pas per Nieto i Peluki (o com s’escrigui), només calia veure les cares de la gent. Tots muts, no cridaven, no animaven. El somni de veure un pilot espanyol guanyador del GP de Jerez en la categoria reina s’havia esvaït. Quedaven 20 voltes però ja tothom era conscient que Rossi guanyaria. Au, cap a casa i fins l’any vinent.

Des de els temps de Crivillé, que no sona l’himne espanyol a Jerez. Quina decepció, no?. Les més de 130.000 ànimes ibèriques van quedar-se estorades, incrèdules, sense esma. La fiesta nacional al final va ser incomplerta. Tot i gaudir en directe d’una lliçó de pilotatge magistral d’Il Dottore, ningú desfruitava perquè, en el fons, el que volen és que guanyin els espanyols, l’espectacle en si, els hi porta fluixa.

Els espanyols, el que volen és guanyar, i així, amb victòries dels “seus”, ennuegar les penes i frustracions i sentir-se, si més no, guanyador (i superior a la resta) en algun aspecte, per poc significatiu que sigui. Van celebrar la victòria de Jorge Lorenzo a 250cc com si els hi anés la vida, com si la selecció de futbol (que, no ens enganyem, és l’únic esport que importa a Espanya) hagués guanyat un mundial.

Els 250cc, per molt que pesi, és una categoria menor, és el pas previ a Moto GP, és un esgraó més de la cadena per arribar a ser un bon pilot. I un només és un bon pilot si a Moto GP, competint amb i contra els bons, sobresurt i guanya. Dominar els 250cc no vol dir res, si no, que li preguntin a Biaggi. En va ser quatre cops campió, i a l’hora de competir amb els grans, caguerada (per cert, per què va estar 5 anys a 250cc? No ho entenc).

Si es comparen, els resultats de Pedrosa al llarg de tot el cap de setmana són, de lluny, millors que els de Lorenzo. Lorenzo disposa, amb molta diferència, de la millor moto. En una categoria on les Aprilia l’hi treuen 1 segon per volta a les Honda, disposar de la moto oficial no te preu. I encara així li costa Déu i ajut guanyar. L’any passat va haver d’esperar-se fins al últim GP per sentenciar el Mundial. No vull ni pensar que hagués fet Dovizioso (mil vegades millor pilot que Lorenzo) amb una moto ràpida.

A més a més de disposar de la millor moto, Lorenzo s’està aprofitant del poc nivell de la categoria. Aquest, i l’anterior, són els anys on la categoria és més fluixa. El nivell dels pilots és baixíssim comparat amb els Pedrosa, Melandri, Elies, Stoner,... que hi havia fa només un parell d’anys.

Pol Espargaró. Menció apart per aquest jove pilot de Granollers. Amb 15 anys pràcticament recent fets s’ha situat quart del Mundial per davant de la majoria dels pilots oficials. Diumenge va quedar quart, a tan sols 100 mil·lèsimes del podi, avançant sense contemplacions a pilots com Nieto i Gadea, que no van tenir cap més remei que apartar-se i abaixar el cap.

Si en l’any del seu debut al Mundial és capaç de fer aquest resultats no vull ni pensar que pot arribar a fer d’aquí 10 anys, quant n’hi tingui 25 i estigui a la flor de la vida.

Lorenzo, quan pugi a Moto GP s’estamparà amb Pedrosa, no el guanyarà mai. I quan aquest es retiri, el Pol Espargaró s’encarregarà de posar-lo allà on es mereix, retirar-se sense cap títol de Moto GP, amb més pena que glòria, emulant els èxits del seu “amic” Biaggi.

Passin, passin,.. que veuran el piset

Només dos dels vuit millors equips d’Europa no han perdut en la seva visita al camp de la Penya. Badalona fa por, imposa respecte, tot i que els rivals hi arriben en autobús i no interactuaven amb l’entorn. Maccabi, Winthertur F.C. Barcelona, Partizan, Olympiacos, TAU, Cibona, Olimpia Liujbiana, el tot poderòs Akasvayu (hohoho), Estudiantes, Unicaja ( dos cops amb un balanç de +60 a favor dels verd i negres),....

Tots han caigut. Les “patums” d’Europa i les de la competició estatal han caigut. Molts n’han sortit escaldats, apallissats en una derrota sense pal·liatius, a d’altres se’ls ha deixat somiar que podien expugnar el fortí fins a poc del final per, en un vist i no vist, clavar-los-hi un parcial de 10 a zero i enviar-los a la caseta. Essent sincers, també s’ha de dir, que en més d’una ocasió ha aparegut la Verge, encongint el cèrcol, i el cul, dels tiradors rivals en moments claus. Un balanç de 12 victòries per només 3 derrotes enfront les principals potències del bàsquet europeu és un registre inimaginable per un equip com ara el Joventut (només CSKA i Panathinaicos s’han escapat vius del l’olímpic). No té un equip ni la meitat de competitiu que la restà dels rivals, no te una afició especialment calenta, el pavelló no és, ni de bon tros, una capça de mistos irrespirable, tot al contrari, és un espai gran, massa gran, massa fred,.... Ara sense Eurolliga, amb un partit per setmana i amb els jugadors claus recuperats el Joventut no ha de perdre cap partit més com a local. S’ha acabat no poder dir ni fava contra equips com el Pamesa o el Caja, a anys llum de la Penya, i no tenir recursos (ni esme) per clavar-los-hi la pallissa que es mereixen. Amb un Akasvayu en plena caiguda lliure (ojo la LEB), amb el Barça i l’Unicaja encara vius a Europa, a poc que l’equip s’entoni a domicili, s’enlairarà fins al tercer lloc de la ACB sense gaires dificultats. Mantenir el fortí i no cagar-la lluny de casa. No cal més per ser tercers i tenir als burros de Girona de rivals al PlayOff.

Tercer lloc + Akasvayu + factor camp = bitllet de primera classe cap a l’Eurolliga. I llavors, .... que torni a tremolar Europa!. La propera víctima il·lustre que s’afegirà a la llista de derrotats serà el Madrid. I de Madrid al cielo.....

Qui juga? La Penya Qui guanya? La Penya.

“La noche es mi amiga”

“La noche es mi amiga”, “Si no salgo por las noches no marco goles”, “Estoy cansado” o “¿Y quién crees que eres para decirme eso?¿mi padre?”(en resposta a Cruyff quan aquest li va dir que no hauria de sortir tant per les nits) són les frases que defineixen a la perfecció a Romario, altrament conegut com a “baixinho”.

Va néixer un 29 de gener de 1966 al barri de Jacarezinho (un dels més pobres de Río de Janeiro) en el si d’una família pobre, molt pobre. Aviat els seus pares van veure que Romario tenia unes qualitat futbolístiques fora de lo normal, portava el gol a la sang. En un dels seus primers partits juvenils l’any 1982, contra el Cabuço el Vasco va guanyar 18 a 1, i ell va marcar, ni més ni menys, que 16 gols. Però en els seus inicis no tot va ser un camí de roses, els directius el veien com un jugador massa petit per ser el davanter centre d’un equip i, per tant, esdevenir-ne la seva referència ofensiva. Poc a poc començava la seva addicció a la nit. Els seus retards, cada cop més constants, van causar que li assignessin un psicòleg per intentar calmar-lo, però, lògicament, això no va servir de res, mai van poder frenar-lo, sempre ha fet el que ha volgut, com a volgut, quan ha volgut,... Al llarg dels primers anys de futbolista, el seu principal passatemps era fer apostes amb els seus companys, sempre guanyava: menjar, diners,.... el què no importava, l’hi era igual, la qüestió era guanyar i ell, guanyava. Tal i com va confessar en una revista, ja va començar a xutar estan al ventre de la seva mare. Aquesta manera de moure’s, calmada, sense pressió, flotant suaument,... marcaria la resta de la seva carrera futbolística. Podria dir-se que un cop fora va seguir jugant com si encara estigués al ventre matern, absolutament despreocupat de tot. Romario es mou per els camps de futbol amb la displicència d’un “jeque” i la impunitat d’un sonàmbul. Ni tan sols participa del joc. Ell simplement està alli, distret, trotant, convencent als seus rivals del seu desinterès i de la seva inofensivitat. Fins que li queia una pilota a prop. Llavors obria un ull (només un), arrossegava cansadament les cames, feia un petit càlcul de coordenades i ficava la pilota entre els tres pals. No feia més. Control, dribbing i xut. Així ha marcat ja gairebé 1000 gols. Marcaré abans de la mitja part,.... difícilment trobarem cap altre jugador a la història del futbol que hagi despreciat tant i amb tant èxit els manaments que regeixen el futbol modern. Romario és lo menys semblant a un professional que mai s’hagi vist en un ap de futbol. No entrenava, sortia de nit i no corria ni que el matessin. A més a més parlava, presumia, no respectava res ni ningú. No portava ni dos dies a Barcelona i ja havia promès que marcaria 30 gols. Va marcar-los. Una altra vegada va fer jurar-li a Cruyff que el deixaria agafar un avió per anar a la platja si marcava abans de la mitja part. Romario va marcar i l’holandès no va tenir mes remei que autoritzar-ne la fuga. Va fer moltes coses, però sempre trotant, sense moure’s massa, no fos cas que algú el confongués amb un atleta i li exigís esforç físic. Amb aquesta estratègia ha guanyat quatre lligues amb el PSV Eindhoven, dos amb el Barça i un Mundial amb Brasil, a més a més d’innumerables campionats carioques, algun de sud-americà i una dotzena de copes menors. La frase, però, no pot es pot formular amb passat, ja que prop de complir 42 anys, encara està jugant. Diu que te el físic intacte (no m’estranya). Està igual de redonet que en l’època en que jugava al Camp Nou. Fa 3 anys va ser el màxim golejador de la lliga brasilera amb 22 gols. I, com que ningú no ha pertorbat la seva migdiada, aquest dissabte superarà els 1.000 gols de Pelé.

No diguis adéu, diguis fins aviat.

Que el Joventut guanyi a la pista del Olympiacos aquesta nit és una quimera. Que, a sobre, ho faci per 35 punts o més, ja ratlla l’utopia. Així doncs, ja es pot donar per fet que la Penya està eliminada de l’Eurolliga. Un grup amb el CSKA, Olympiacos (organitzador de la Final Four) i el Partizan era massa complicat per la Penya, gairebé inassolible si, a més a més, li sumes la baixa per lesió de Barton (15 punts per partit, 30 minuts, 5 rebots,...) i el lamentable estat de forma de Bennet. El balanç global, però, és molt positiu (si més no, a nivell personal). He gaudit veient jugar als millors d’europa. M’he, literalment, escorregut de gust amb les victòries enfront el Maccabi, Olympiacos i Unicaja (105 a 52, crec). M’he deixat la veu cridant cada cop que Rudy o Gaines esmaixaven. M’he quedat tant, però tant agust, insultat als més indesitjables fills de puta que han passat per l’olímpic (Scariola, Santiago, Bodiroga, tot el Maccabi,....). M’he quedat embadalit observant amb fervor les “immillorables” vistes que ofereixen els grades de l’olímpic, ..... però sobretot he gaudit com mai veient jugar a la Penya. El que passi aquesta nit, sincerament, me la porta fluixa. Aquesta ja no és la guerra de la Penya. L’objectiu, que era passar la primera fase, ja es va assolir amb solvència. La Penya va sortir viva del “grup de la mort”, molt viva, guanyant al Maccabi a casa, tenint contra les cordes al Panathinaicos (24 punts per sobre al final del segon quart), guanyant al infern de Belgrad, apallissant als de Màlaga,... La segona fase era un premi, era un regal per a que els aficionats n’hi gaudíssim i, vist el sorteig (injust, molt injust), ja no cabia esperar-ne res més. L’atzar ha dictat sentència dos cops al llarg d’aquesta eurolliga i, les dues vegades, la Penya ha estat condemnada, castigada amb la pena més dura de totes. De la primera se’n va poder escapar, la segona ha resultat insalvable. De tot això el club n’ha d’extreure tot un seguit conclusions de cara al futur de l’equip. La primera és que no s’està ni al primer, ni al segon nivell, del bàsquet europeu. El primer esglaó està ocupat per TAU, CSKA, Panathinaikos, Olimpiakos, Maccabi i Barça (per potencial econòmic i plantilla, no pas per els seus èxits).

El segon esglaó el conformen equips de l’estil Madrid, Unicaja, Partizan, Efes,.... són equips amb un projecte consolidat, amb èxits puntuals, però sense el potencial (ni econòmic i de plantilla) per lluitar de forma consistent amb els “grans”.

La Penya estaria en un hipotètic tercer nivell. Està lluitant per consolidar-se a la lliga ACB i així, començar a jugar amb regularitat a Europa. L’objectiu de la directiva ha de ser, doncs, el de consolidar l’equip.

I per fer-ho s’ha de fer neteja. Sullivan, Bennet, Laviña, Paco Vázquez han d’anar fora (com a molt pot quedar-se el capità). Cap d’aquest jugadors no serveixen per consolidar l’equip entre els grans. Són mediocres, els hi falta aquest “plus” que fa millorar l’equip, que dona consistència al joc i que et garanteix un bon nivell col·lectiu al llarg de tota la temporada. Fer fora als dolents i retenir als bons. En principi tots tenen contracte en vigor, però això, no és garantia de res. Sembla ser que Rudy, si el projecte és engrescador, continuarà un o dos anys més a Badalona, preparant-se per fer el salt a la NBA. Ricky Rubio no és problema. Té el cap al lloc (la seva família més) i no farà cap bogeria. Si tot va be, d’aquí dos anys serà el base titular del conjunt verd i negre. El problema serà Barton. De la mateixa manera que va fer-se amb Mumbrú, no s’han de tornar boixos i llençar la casa per la finestra per tal de retenir-lo. Si marxa, això si, s’haurà d’encertar a l’hora de fitxar-l’hi un substitut ja que ha esdevingut, juntament amb Rudy, en el puntal ofensiu de l’equip. Ara es podria especular molt sobre el futur de la Penya, que si vindrà tal, que si el negre no serveix,... Jo només tinc clara una cosa. Des del club s’està treballant molt, i molt be, i segur que no caldrà que passin 12 anys més per tornar a gaudir d’un bàsquet de primer nivell a Badalona.

El partit d'avui no és un comiat. Més que adéu, avui és dirà fins aviat . I quan hi tornin, que hi tornaran, jo hi seré (espero que el “Jisus” també hi sigui).

Be black, my friend

“Empty your mind. Be formless, shapeless. Like water. You put water into a bottle and it becomes the bottle. You put in a teapot, it becomes the teapot. Water can flow, or it can crash. Be water, my friend!” Bruce Lee proclama a quatre vents que t'has d'adaptar a l'entorn per sobreviure i progressar. Be water my friend.

Per què adaptar-se a l’entorn quan el pots destruir? Per què adaptar-se quan pots passar d’ell, ignorar-lo? Per què t’han de condicionar els altres?

Eto’o, una vegada més i ja en van moltes, ens torna a il·luminar, ens guia. S’ha acabat el “be water”. Comença l’era “be black”.

A grans trets, aquesta podria ser perfectament la filosofia que guia el comportament d'Eto'o. Buidar la ment i tirar pel dret. Sense pensar en res ni en ningú (sobretot en ningú). Si t'has d'emporatar algú (o tot) per andavant pos molt bé. El comportament impetuós, la incontinència verbal i la falta de diplomàcia l'han empès a algunes ensopegades sonades que a vegades han arrosegat també la institució i quen l'han obligat a rectificar i disculpar-se poc després (això si, s'ha disculpat només quan l'hi ha convingut). Eto'o, més enllà d'una simple pixada fora de test (això és un petit recull, me'n deixo moltes, ja ho se). Madrid Cabró. No se fins a quin punt això és pot considerar una relliscada. Ho he posat aquí com a mostra de la rancúnia que te Eto'o. No va ser capaç de triomfar al Madrid per dolent (fa uns anys era un petardo de davanter). I com els hi ho paga? "Madrid cabrón, saluda al campeón". Quan marxi del Barça, per la porta del darrera i amprenyat amb mitja Catalunya, no vull ni pensar quina en farà. Jo ja us he avisat. Pichichi 2004/05. Eto'o no va ser capaç de guanyar el premi al màxim golejador de primera divisió tot i comptar amb l'ajut de tot l'equip al llarg de les 4 últimes jornades de lliga. Quina va ser la seva reacció? Va assumir que era un paquet? No, ens al contrari, va desmarcar-se criticant els seus companys (sobretot als defenses) per el fet d'haver empatat a 3 contra el Villareal, amb tres gols de Forlan, el seu màxim rival i, finalment, el just guanyador d'aquest trofeu. "Només escupen els que baixen de l'arbre". Magistral la frase de Javier "patapum parriba" Clemente explicant l'escopinada d'Eto'o a Exposito. Eto'o, per la seva part va disculpar-se dient que ell havia escopit al cos del jugador basc per equivocació, que ell voliar escopir al terra. Ves per on, jo me'l crec. Eto'o sempre ha anat faltat de punteria. Cansament del Mundial. Encara no ho puc entendre. A la pretemporada, va reincorporar-se una setmana després que els seus companys, argumentant que necessitava més descans després d'haver fet de comentarista de televisió durant la copa del món. I jo penso, vols dir que enlloc de cansament no tenia enveja? Supercopa. Eto'o va ser substituït en la mitja part del partit de tornada. I que va fer? Dutxar-se tranquilament i preparar-se per celebrar el títol amb els companys? No! Ell va abandonar l'estadi sense presenciar la segona part i, es clar, sense participar en les celebracions posteriors. En català no. Influenciat, potser, per Echevarria, Eto'o va negar-se a respondre una pregunta que un periodista li havia fet en català i, li va exigir que li parlés en castellà. La pregunta, per cert, era que si el gol que havia marcat era de llet. Meridian Cup. El seu germà disputava aquesta competició i ell, un cop finalitzat l'entrenament, va decidir anar-l'ho a veure jugar. Tot i que jugava al "Mini" (a 50 metres del Camp Nou) ell va anar-hi en cotxe. A la porta, van dir-li que no podia entrar amb el cotxe, només personal autoritzat. Ell dia que no. Que ell era Eto'o i que per els seus collons que entrava. Davant la negativa, embogit com estava pel fet que algú li portés la contrària, va fer una maniobra brusca amb el cotxe, rascant contra una paret, i va marxar sense veure jugar el seu germà. Be balck, my friend.

Los cojones soy yo de izquierdas

Avui inaugurem secció. “Si fos de tu, vergonya me’n donaria de ser així.”

En aquesta secció faré un recull de la vida i obra de tots aquells personatges que, per alguna o altra raó, odio, em fan fàstic,.... (Eto’o no hi entra ja que, degut a la seva magnitud, disposa d'una secció pròpia. Òstia, merda, això no ho volia dir. Rectifico. A partir d’avui, 19.03.2007, em declaro fan incondicional d’Eto’o i, perquè en quedi constància, li dedicaré dos articles lloant-lo). I qui millor per inaugurar aquesta secció que Salva Ballesta? L’honor d’inaugurar secció li recau a ell gràcies al ja famós “le tengo más respeto a una caca de perro” en desposta a la pregunta sobre que n’opina de l’article de l’Oleguer (se l’haurà llegit?). Aquesta frase m’ha servit d’excusa (o motivació, digues-l’hi com vulguis) per fer-ne un article. L’avantatge de fer un article sobre aquest tipus de personatge és que es retrata sol. Només cal limitar-se a recollir les seves “perles”, no cal afegir-hi res. Només faré un comentari al respecte del tema. No m’ha agradat gens l’equivalència feta per la majoria de periodistes entre Oleguer i Salva Ballesta. Per molt que diguin Oleguer i Salva Ballesta no estan al mateix sac. És d’una gran incultura política equiparar-los (i de fill de puta), ja que així és criminalitza l’opinió d’Oleguer posant-la a l’alçada de l’aberració dita per un feixista que, per lèxic, hauria d’estar fent P-3 (Sergi Pàmies en defineix el seu pensament com “glandular”, que emana dels òrgans testiculars o dels budells). He de dir, sense que serveixi de precedent, que Oleguer té raó. Això si, d’Oleguer, ara, només espero que no em falli, que no es faci enrrera . Està essent criminalitzat, perseguit, jutjat i condemnat sense motiu. Els espanyols són, entre moltes altres coses, uns rancorosos. Ni obliden ni perdonen. D’Oleguer, tard o d’hora, se n’intentaran revenjar, putejant-lo on més mal li pugui fer. Espero, Oleguer, que no cedeixis perquè jo et donaré tot el meu suport (que ja és més de lo que fa el Barça com a institució i Laporta com a president). Res més. Fins aquí. Amb aquest tipus de gent no cal perdre-hi ni un segon més. A continuació les “perles” més destacades que han sortit de la boqueta de Salva Ballesta. Recull de les declaracions fetes a la web de no se quin crepuscle d’extrema dreta: P: ¿Se considera un hombre religioso? S. B. Por supuesto, Cristiano. P: ¿Quiénes fueron sus ídolos futbolísticos de niñez? ¿Y los no futbolísticos? S. B. Hugo Sánchez solo como jugador. García Morato, (As de la Guerra Civil) y Rudel (Piloto Alemán) P: ¿Por qué cree que en el mundo del balón están tan mal vistos patriotas como Di Canio, Arizmendi o Usted mismo en sus celebraciones? S. B. No solo en el mundo del balón, hoy en día esta mal visto el sentirse Español y el defender a tu País. P: ¿Jugaría en la selección de fútbol de su comunidad autonómica si se lo pidiesen? S. B. ¡NO! P: Ordéneme por su importancia personal de mayor a menor estas palabras: (Familia, Fútbol, Dios, Ejercito y Patria). S. B. Dios, Familia, Patria, Ejército y Fútbol. P: ¿que opinión tiene sobre la Soberanía del Peñón de Gibraltar? S. B. ¡GIBRALTAR ESPAÑOL! P: ¿Qué opinión tiene sobre la monarquía en general y sobre la que tenemos en particular? S. B. ESPAÑA ESTA POR ENCIMA DE TODO P: ¿Qué opina de que Ceuta y Melilla al parecer no se merezcan la visita del actual Monarca y que para que un Jefe del Ejecutivo Español pueda ir a visitarlas ante deba pedir permiso a Marruecos? S. B. Que es una vergüenza. P: ¿Cuál es su opinión sobre las Fuerzas Armadas españolas?, en caso desfavorable ¿Cómo articularía Vd. Las FF.AA. para el correcto cumplimiento de sus funciones? S. B. Para mi se están devaluando las Fuerzas Armadas y creo que los Altos Mandos deberían dar un taconazo, aun poniendo su cargo a disposición del Político de turno. P: ¿Qué opina usted del supuesto golpe de Estado del 23-F? S. B. Se podrían decir tantas cosas... Pero me gustaría conocer a Tejero. P: Por ultimo ¿desea dedicar unas palabras para los miles de Camaradas usuarios de Infonacional? S. B. ¡A ESPAÑA SERVIR HASTA MORIR! A ver si no mandan quitar esta parte del cuestionario como en Lérida. Transcripció íntegra d’una entrevista feta per De la Morena (El Larguero de la SER) a Salva Ballesta quan aquest jugava al València. De la Morena: ¿Los goles los sigues celebrando con el saludo militar no? Salva: Por supuesto, esto es algo que nunca va a faltar, a lo mejor hay alguno que no y tal; pero bueno, nunca va a faltar porque yo me siento súper identificado con…, con mi vida, porque mi vida está ahí metida y estoy orgullosísimo de eso y…, y con eso moriré. De la Morena: Andate con cuidado, que te escucha Aznar, y te manda para Irak. Salva: Pues si me hace ir voy el primero De la Morena: Buah, pero tu esto lo tienes claro ¿no?; pues mira pídelo, que a lo mejor alguno se viene para aquí con tu puesto. Salva: Te puedo asegurar que todos los militares que van allí, si son militares de verdad, que además lo son, van encantadísimos, porque es su obligación. De la Morena: No discutamos de esto que me das pánico, me pones los pelos de punta, ¿y no te ilusionaría más ir a Portugal, a la Eurocopa? Salva: Yo siempre he dicho que defender a tu país, en la faceta que sea, ya sea como futbolista o como tu dices, de militar, o de escayolista es lo máximo que le puede pasar a una persona, y para mi pues es normal, yo no hay nada que cambie por defender a mi país por la bandera nacional, en el mundo del fútbol. De la Morena: Me cago en la leche, es que hace unos días te oí decir que…, que para ti era más importante España que tu familia. Salva: A los cinco minutos que oyó mi padre esto, me llamó y me dice: "eres el que más cojones tienes de toda España, y así tiene que ser, y como no digas eso te desheredo". De la Morena: ¿Tu padre que está en Irak? Salva: No, ya está retirado De la Morena: ¿Es verdad que en la suela de tus botas has puesto Aupa España? Salva: Lo tengo como en los caballos, ¿has visto la señal que le meten a los caballos con el hierro incandescente?, pues igual yo. De la Morena: O sea que debajo de las botas pone: Aupa España. Salva: Arriba España De la Morena: Dios mío… Salva: Pero es que es algo que no entiendo, no es algo que tenga que ser anormal, es que así tenemos que ser todos los espanyoles. Porque es que tu vas a cualquier país i defienden a muerte su bandera, tal. Y es que aquí parecemos todos gilipollas. Que es algo que…, que no. Una cosa es que llevan la banderita de España y parecen que es de ultra no se qué. Y no, no. Que la bandera de España es la bandera de tu país. De la Morena: No claro, que tu a lo mejor eres de izquierdas perfectamente y… sin ningún problema ¿no? Salva: POR LOS COJONES SOY YO DE IZQUIERDAS.

GP Australia 07

Kimi Raikkonen: Va dominar la cursa amb mà de ferro. Va semblar-me que estava veient pilotar a Schumacher fins que, a poc més de 12 voltes del final, incomprensiblement, va estar apunt d’arruïnar-ho tot amb una sortida de pista que, afortunadament, no va tenir conseqüències més enllà del meu crit al sofà de casa. Tot i fer un Gran Premi perfecte, hauria estat segon si a Felipe Massa no se li hagués trencat la caixa de canvis. Felipe Massa: Senzillament espectacular. Qui deia que a la F1 no es podia avançar? Del 22º al 6º en menys de 50 voltes. Massa si que es va encomanar de l’esperit de Schumacher (al GP de Brasil del 2006 va passar de l’últim al quart lloc) per dur a terme una remuntada espectacular que li atorga el cartell de favorit per guanyar el Mundial. McLaren: Precisament ara que parlem del GP del Brasil .... quan fa que un McLaren no guanya un GP? El darrer cop que les “fletxes de plata” (el sobrenom de les “merdetes de plata”, crec, que els hi escau més) van guanyar va ser, precisament, al GP de Brasil de l’any 2005 de la mà de Montoya (l’han fet fora incomprensiblement).

Continueu així. “Magic Alonso”: Aquest sobrenom l’hi va posar el calb de Telecinco arran d’una sortida que va fer on va avançar 6 monoplaces, per arribar a situar-se segon després del primer revolt. Ahir va perdre dos llocs, i jo en pregunto, on és la màgia ara? De màgic res de res. Les sortides que feia els últims anys eren, exclusivament, fruit de dos factors: del repartiment de pes de Renault i, sobretot, de la clara superioritat del motor francès respecte la resta girant a baixes revolucions.

Ho tornaré a dir, de màgia res de res. És un gran error atribuir poders i atorgar la qualitat de diví a quelcom que no ho és. Rocio Jurado va confiar cegament amb la Virgen de Regla (un tros de fusta), resant-li matí tarda i nit... i tots sabem com va acabar. Aneu confiant en la “màgia” d’Alonso que quan us en adoneu el Mundial ja estarà perdut. Lewis Hamilton: L’altre triomfador del Gran Premi. Pilot ràpid, agressiu, tècnic,... ho te tot per acabar triomfant (caldrà, però, que canviï d’equip). Era més ràpid que el seu company, però des del seu propi box no van deixar-lo quedar segon. Tranquil, tot arribarà. Robert Kubica: Abans polonès que un porc aspanyol. Fent bandera d’aquest lema, Catalunya, com a país, ha d’apostar per aquest jove pilot. Té talent, gaudeix de la confiança del seu equip i sembla que enguany disposa d’un monoplaça capaç de lluitar amb els millors.

Des d’aquí només donar-te ànims i desitjar-te sort.

Confio plenament en tu. Som-hi Robert.

Rossi, Che Spettacolo. Part 3

100% ROSSI, 100% ESPETTACOLO

Rally. Una de les passions de Rossi són els rallys. Un dia abans de disputar-se el GP de Catalunya de l’any 2002 va ser invitat a provar els nous Córdoba WRC que la marca Seat havia dissenyat.

Va estar rodant durant unes quantes voltes fins que... a la sortida d’un revolt es va estampar contra un arbre. Aquest accident no va causar cap tipus de lesió a Rossi, però si que va causar força danys materials ja que el cotxe que estava utilitzant estava valorat en més de 500.000€.

Rossi som sempre ha aconseguit dur la seva passió fins al límit, deixant de banda les exhibicions i els entrenaments privats aconseguint debutar en el mundial de Rallys. El seu debut, poc afortunat, fou en el RAC Rally. Dic que el seu debut va ser poc afortunat ja que, la llum del sol va enlluernar-lo sortint d’un revolt, provocant-li una sortida de pista i deixant-lo sense possibilitat de tornar a pista, tot just en un dels primers revolts del rally.

Aquesta experiència, però, no és la última. A finals del 2006 Rossi va tindre l’opció de tornar a participar en el mundial de Rallys, aquest cop, conduint un Subaru WRC gestionat directament per l’equip oficinal.

Refent-se del seu error a territori britànic, Rossi va demostrar a l’opinió pública que la idea de fer el salt al Campionat del món de rallys no és gens descabellada. Va rodar ràpid, sense arriscar, però sempre vorejant el límit, aconseguint finalment, una meritòria onzena posició.

Polleria Osvaldo. Al llarg de la pre temporada 2007 Rossi, a falta d’un patrocinador, va lluir, al carenat de la seva Yamaha (i al seu mono) la publicitat de “Polleria Osvaldo”, negoci regentat per el pare del seu íntim amic Uccio.

Portava aquesta publicitat com a mostra d’agraiment envers l’Osvaldo, ja que va ser aquest qui va finançar-li, de forma desinteressada, els seus inicis en el món del motor. Rossi, sempre agraït, aprofita qualsevol oportunitat per tornar-li el favor, fent-li publicitat i cintant-lo en les seves celebracions.

Aquest any, amb el beneplàcit de Yamaha i Fiat, duu un pegat de la Polleria Osvaldo com si aquest fos un altre patrocinador més de la seva moto.

Però les mostres d’agraiment van més enllà de dur el pegat, destacant, la cursa en la que, després de guanyar, va fer la volta d’honor portant amb un amic disfressat de pollastre pujat a la part posterior de la seva Aprilia.

Aquell dia la celebració no es va quedar aquí. Va pujar al podi amb un casc que imitant la cresta d’un gall, declarant posteriorment a la roda de premsa que ho havia fet “per fer publicitat de la polleria d’un amic seu”. Celebracions. Mai, cap celebració de Rossi ha passat desapercebuda. Tot seguit n’explicaré les més originals. La majoria d’aquestes celebracions va fer-les l’any 1999,any que va guanyar el títol dels 250cc.

Un cop, després de guanyar molt sobrat, va passejar-se pel padock (moments abans de pujar al podi) amb xancletes, banyador, ulleres de sol,.... preparat per anar a la platja. Aquesta celebració, un cop més, no va agradar a l’organització del GP que va multar-lo.

L’any 1997, per celebrar el títol de 125cc que acabava d’aconseguir, es va comprar un 1 gegant i el va passejar al llarg de la volta d’honor.

Per celebrar que la selecció italiana s’havia fet amb el títol mundial, Rossi es va posar la samarreta del seu íntim amic Marco Materazzi i la va lluir ple d’orgull.

La gràcia es que aquesta celebració la va fer al GP d’Alemanya, país organitzador del Mundial, que havia estat eliminat a Semifinals, feia poc més d’un mes, a mans dels italians.

La nit abans de disputar-se el GP de Qatar, Rossi i els seus amics van estar fent el boig amb la seva moto, cremant roda pel Pitt Lane i per la pista.

Gibernau (i Honda) van denunciar-ho davant l’organització argumentant que Rossi havia fet trampes, cremant roda just on ell havia de prendre la sortida per tenir, d’aqueta manera, un major grip i, en conseqüència, una major acceleració.

A resultes de la denuncia, el comissaris van sancionar Rossi, obligant-lo a sortir en última posició. En plena remuntada, quan rodava cinquè, Rossi va força massa i va patir una caiguda que el va obligar a retirar-se.

La venjança, però, no va fer-se esperar. Al GP següent Rossi va patejar al burro del Sete. A la volta de celebració, Rossi i els seus amics, amb una escombra cadascú, van simular una sortida d’un GP.

Però, primer, van netejar, meticulosament, el lloc on sortiria Rossi, en clara referència a un Sete que no va tenir més remei que resignar-se davant la mofa.

Una de les celebracions més originals, i surrealistes, que ha fet Rossi al llarg de la seva carrera és, sense cap mena de dubte la del GP de la República Txeca l’any 1999. En plena volta d’honor, va aturar la seva Aprillia, va baixar-ne i, de pressa i corrents, va dirigir-se cap a un water químic situat a pocs metres de la pista.

Biaggi. Pobret, com a pillat sempre. Rossi, estant a 125cc, ja no el podia ni veure. L’odia, no el pot veure i l’humilia cada cop que pot. Biaggi és el pilot que més humiliacions ha sofert de tots (més encara que Gibernau).

Quan Rossi tot just treia el cap al mundial, Biaggi ja tenia 4 títols als 250cc.

Patrocinat per Marlboro, comptava amb una de les millors motos de la graella i era una de les principals estrelles del Mundial.

Tenia un motorhome impressionant, Rossi, en canvi, dormia en una caravana amb els seus mecànics i el company d’equip.

Durant tot aquell any, la seva principal distracció quan no corria, era passejar-se en bici pel voltant del motorhome de Biaggi, fent sonar el clàxon constantment i arrossegant una espècie de carret de gelats amb la inscripció de “RossiHome”.

No parava de donar voltes fins que Biaggi, fora de si, sortia esparverat, bramant, cagant-se amb Rossi i la mare que el va parir davant la rialla generalitzada de tot aquell que voltava per allí.

Sempre que podia feia mofa de Biaggi. Recordem que Marlboro patrocinava a Biaggi. Rossi, corrent a 125cc, sense patrocinador, va inventar-se’n un en clara referència a Biaggi. A la seva moto s’hi podia llegir la següent propaganda: “Internazionale Esportazione Sense Filtro”. Rossi sempre ha estat anti tabac.

La més forta que l’hi ha fet, des del meu punt de vista, és, sense cap mena de dubte, passejar-se amb una nina inflable que tenia escrit al front una M, en clara referència a Max Biaggi.

Amb els anys, va passar del insult i la mofa a la indiferència, fins al punt de que en una entrevista, a principis del Mundial 2005, al preguntar-li per quins esperava que serien els seus rivals ell va contestar: “Capirossi i Melandri són els que estan més forts. Potser també hi serà Gibernau” (entrevistat per un aspanyol ho va dir per no quedar malament). Llavors, el periodista, li pregunta tot sorprès: “I Biaggi?”. Ell, entre rialles, respom: “Ah si, m’he n’havia oblidat” (més rialles).

Brno, la llibetat!. Dies abans d’aquest gran premi, des de la premsa, es parlava d’una crisis per part de Valentino ja que no havia aconseguit guanyar en els últims GP’s (això si, no va baixar mai del pòdium).

A Brno Rossi va demostrar qui era el campió a tots aquells que en dubtaven, i per fer-ho, res millor que una celebració de lo més peculiar per a celebrar la “seva llibertat”. Amb els seus amic de Tavulla, vestits de presidiaris, es va col·locar una típica “bola presidiària” al turmell per, poc després, treure-se-la simbolitzant l’alliberament que havia tingut. De Rossi se’n poden explicar mil més d’anècdotes com aquestes. Per ara ja n’hi ha prou. Per acabar quatre apunts més: És el primer pilot de la història en ser campió del món en les 4 categories (125cc, 250cc, 500cc i Moto GP). Li encanta la nit, i odia els gimnasos. El seu circuit preferit és Suzuka. Els seus ídols són Ayrton Senna i Homer Simpson

Rossi, Che Spettacolo. Part 2

100% ROSSI, 100% ESPETTACOLO El 46. I per què? El números que llueixen els esportistes, en la majoria dels casos, no han estat triats per atzar, sinó que per ells, tenen un fort simbolisme.

És el cas de Rossi. Llueix el 46 perquè és el número que duia el seu pare quan competia. Michael Jordan, al igual que Rossi, també ha estat influenciat per l’àmbit familiar a l’hora d’escollir el seu número.

Jordan sempre deia que, de gran, volia ser la meitat de bo que el seu germà. Com que el seu germà duia el 45 ell, seguint aquest desig, el va dividir per la meitat, i va arrodonir-s’ho a l’alça ( 23 ). Sobrenom. The Doctor? Rossifumi? Valentinik?... Rossi ha tingut un sobrenom en cada categoria. Quan corria a 125cc es feia dir Rossifumi ja que en aquell temps la categoria estava dominada per pilots japonesos i clar, ell no volia ser menys.

Hi ha, però, qui veu l’origen d’aquest sobrenom en l’amistat que tenien Rossi i Norick Abe. Al japonès l’anomenaven “Norifumi”, Rossi, gran amic seu, va pensar..... “doncs jo Rossifumi!!”. Si be no pot explicar-se amb absoluta certesa l’origen del sobrenom, com a mínim, el que si que és innegable, és la clara relació d’aquest amb Japó.

Al passar a 250cc va adoptar el nom de Valentinik. El motiu és ben senzill. Dominava la categoria amb la mateixa autoritat que ho havia fet anys abans Doohan i, a més a més, el seu estil de pilotar molt semblant.

L’enigma arriba quan, al fer el salt a 500cc (actual Moto GP), adopta el sobrenom de “Il Dottore”. Per què “el Doctor”?

Altra volta, existeixen dos teories. La primera és, senzillament, que li va fer gràcia aquest nom i se’l va posar sense cap més història (encaixa perfectament amb la lògica Rossi).

La segona és, si més no, una mica més rebuscada. Per explicar-la ens hem de remuntar al principi de la carrera de Rossi. Per aquells temps passava llargues èpoques a la seva ciutat natal, i un dia, per distreure’s, es va posar a mirar la guia telefònica.

La seva sorpresa fou a l’observà que la gran majoria dels seus veïns tenien per cognom la professió que exercien, essent majoria el de metge (a Itàlia a més a més del telèfon també hi consta la professió).

Ell, altre cop, no volia ser menys i des de llavors es va començar a fer anomenar “Il Dottore Rossi” (també encaixa perfectament a la lògica Rossi), Casc. El seu casc ha patit molts canvis. Cada mundial ha lluït un disseny nou, imposant-se finalment el disseny del sol i la lluna. Dels molts looks que a lluït anteriorment, en destacaren un parell.

Durant un temps, el seu casc tenia un disseny al estil d’un paquet de detergent, amb les següents llegendes: “Rossi, més fort no es pot”. “Instruccions per a un Mundial Òptim”. “Per a millorar el resultat, submergir la moto en aigua temperada a 46º”.

Fa un parell d’anys, van nomenar Rossi doctor Honoris Causa per la Universitat d’Urbino. Al cap d’unes setmanes es va presentar al circuit de Mugello (G.P. Itàlia) lluint una caricatura seva al cas, sota la lleganda de “Il Laureato”. Mugello. El GP d’Itàlia és un gran premi especial per Rossi. Per això sempre l’aprofita per fer alguna de les seves excentricitats com decorar la moto, canviar el casc,.....

Una de les més sonades va ser la de l’any 2001 quan Rossi es va presentar amb una moto decorada a l’estil hawaià. Aquest disseny passarà a la història com un dels dissenys més originals mai vistos al Mundial. En canvi, el que no passarà a la història és el resultat de la cursa.

Contràriament al que succeeix la majoria d’anys, la carrera del 2001 va ser nefasta per Rossi. El resultat va ser horrible. Va influir-hi el fet de que Rossi es quedes pràcticament tota la nit despert per tal de poder decorar la seva moto?

L’equip li va cridar l’atenció, argumentant que ja era molt tard i que de bon matí havia de donar-ho tot en la cursa. Rossi, però, no els hi va fer ni cas, i no va anar a dormir fins que no va acabar de col·locar l’últim pegat a la seva NSR 500.

Atribuir el mal resultat a la falta d’hores de son, no deixa de ser res més que una especulació (últimament la nit abans del GP no arriba mai abans de les 3 del matí al seu Motorhome) ja que tots sabem que una de les coses que odia Rossi és la pluja, i la carrera fou passada per aigua. No obstant, s’ha de reconèixer que va valer la pena que s’estigués tota la nit despert per poder veure aquesta preciositat de moto.

No hi ha res millor per a relaxar-se un estona que un bon sofà.... això és el que va pensar Rossi de cara al GP de Mugello de l'any següent.

I dit i fet. Poc abans de la cursa va plantar un sofà de color groc (no podia ser de cap altra forma) al mig del seu box i s’hi va asseure per tal de preparar el GP d’una forma més còmoda i relaxada.

Com sempre, aquest gest va ser interpretat com una vacil·lada a la organització i no fou gaire ben vist, però el cas és que va guanyar, i a més a més va guanyar divertint-se (que és lo que els hi falta a molts dels seus rivals).

Rossi, Che Spettacolo. Part 1.

Valentino és un pilot diferent, amb aquell carisma que tan sols tenen els gran campions. Ha nascut per anar en moto i ho demostra en cada Gran Premi donant el 110%. El més important, però, és que això ho fa divertint-se (i divertint-nos, clar), gaudint de lo que millor sap fer. És ràpid, espectacular, agressiu dins de la pista i jove, molt jove. Tot hi haver-ho guanyat tot, encara li queden ganes de donar espectacle, de buscar nous reptes (Ferrari està en l’horitzó). Per això va embarcar-se, l’any 2004, en un projecte amb Yamaha, en el que ha estat, fins ara, el seu últim repte. Valentino Rossi, va començar la seva carrera en el món dels karts. L’any 1989 debuta en el campionat regional de karts de 60cc. L’any següent ja n’era el campió, passant al cinquè lloc del campionat Italià de 1991. Al 1992 va participar al campionat italià de minimotos. El 1993 comença el campionat italià de Sport Production amb una Cagiva Mito 125cc, proclamant-se’n campió l’any següent. Al 1995 va guanyar el campionat italià de 125cc, quedant tercer al campionat d’Europa. Al 1996 li va arribar l’hora de fer el salt al mundial, any en que va quedar en onzena posició i va aconseguir guanyar el GP de la República Checa. El 1997 ja estava preparat per aconseguir el seu primer mundial, i el va guanyar amb una autoritat gairebé insultant, arribant fins a les 11 victòries. L’any següent, el del canvi a 250cc, també fou espectacular. Va lograr 5 victòries per enlairar-se fins al sots campionat. El 1999 va guanyar el seu segon títol mundial, guanyant 9 Grans Premis i protagonitzant la majoria de les seves ja mítiques celebracions (d’això en parlarem més endavant). Al 2000 va canviar la seva Aprilia per la Honda 500cc, acabant sots campió i guanyant 2 curses a la categoria reina. El 2001 va ser campió amb 11 victòries, protagonitzant remuntades increïbles a Donington i Catalunya ----- Jo aquell dia era a Montmeló i va ser espectacular. Al final de la primera volta va passar per meta el dotzè. A la segona volta ja rodava sisè. A la 5 volta era tercer. A la volta 9 ja era el primer, atenció, amb 3 segons d’avantatge respecte del segon. No cal dir que va acabar guanyat la cursa amb una superioritat insultant. Es va passar les últimes 10 voltes a mig gas, dedicant-se a derrapar i a plantar roda a cada cop que sortia d’un revolt. Increïble.----- El 2002, a Moto GP, ca guanyar el mundial amb autoritat, de la mateixa manera que al 2003, on només Sete Gibernau li va posar complicacions ( hohohohhohohohoho, al igual). Tot i la ferotge resistència del gran Sete, va guanyar 9 Grans Premis, establint el rècord de 357 punts. El 2004 es va passar a Yamaha i, tot i que no comptava pas amb la millor moto, va aconseguir fer-se amb el títol. El 2005 es va torna a proclamar campió, exhibint-se una vegada i una altra, sense que ningú l’hi pogués fer ombra. La sort dels campions, però, va abandonar-lo l’any passat ( mai havia tingut més de 4 abandonaments per caiguda o averia en un mateix any) perdent 100 dels primer 120 punts en joc. El primer GP el van tirar al primer revolt, se li va rebentar el motor quan anava primer al GP de França, a Xina es va haver de retirar per culpa dels pneumàtics,.... a tot això cal sumar-li el fet que els seus pneumàtics no van rendir mai a l’hora de fer la volta ràpida per la pole, provocant que es veiés relegat, en la majoria de GP, fins més enllà de la desena posició en la graella. De la com es presenta la temporada 2007 ja en parlaré un altre dia. Centrem-nos en Rossi. La figura de Rossi transcendeix els seus èxits esportius. Porta 10 anys al mundial i n’ha fet moltes i de molt grosses. A la segona part n'explicaré les més destacades.

Felipe Massa

Peter Sauber és famós per el seu bon ull alhora de fixar-se en joves talents, tal com va passar a finals del 200 quan va invitar a Kimi Raikkonen a que completés unes jornades de testos amb un dels seus monoplaces de F1. Poc després firmava contracte amb el finlandès i aquest es convertia en pilot oficial de Sauber (temporada 2001).

La resta ja és història. No obstant, un any després Kimi acceptava la oferta de McLaren i Peter Sauber es veia obligat a cobrir la vacant del pilot finlandès. Un cop més, no podria ser d’altra manera, el propietari de la escuderia suïssa apostava per un jove pilot prometedor.

Felipe Massa, nascut el 25 d’abril de 1982 a Sao Paulo, Brasil, debutava a la F1 amb tan sols 19 anys al Albert Park de Melbourne. Felipe començà, com molts altres, en el món dels karts.

L’any 2000 es va traslladar cap Europa per competir en la Fórmula Renault italiana, obtenint-ne el títol i el de la Fórmula Renault Europea (2001). Aquell mateix any aconseguiria també un altre gran èxit al fer-se amb el títol de la F3000 europea a falta d’una cursa per al final del campionat

Tothom en parlava meravelles, començant per el propi Peter Sauber, que va quedar totalment convençut al veure’l provar en uns tests a finals del 2002 al Mugello. Finalment Felite debutava al volant d’un Sauber la temporada 2002. Un any desprès, el brasiler feia de provador a Ferrari i al 2004 tornava a Sauber com a pilot oficinal.

Massa es reincorporava a l’escuderia suïssa disposat a demostrar que s’havia guanyat aquest seient oficial a Sauber desprès d’un any de provant per a Ferrari. El pilot brasiler va puntuar en cinc ocasions al llarg de la temporada 2004 finalitzant el campionat en una molt bona 12ª posició.

Amb tot, Massa no va poder estar a l’alçada del seu company Fisichela (que baix que has caigut i que malament que caus) a la conclusió de la temporada. El moment culminant de l’any per a Felipe no fou el seu quart lloc a Spa, si no la volta en la que va aconseguir liderar el GP del Brasil a Interlagos, última prova de la temporada.

Massa va continuar a Sauber el 2005, amb l’ex campió del món Jacques Villenueve. Poc impressionat pel fet de tindre tot un ex campió del món com a company, Massa va eclipsar a Villenueve en cada cursa de la primera part de la temporada. Aquesta fou una temporada molt dura per a tothom a Sauber, ja que Massa només va aconseguir 11 punts (el seu millor resultat va ser un 4º lloc a Montreal).

La temporada 2006 fou la de l’enlairament definitiu del pilot brasiler, que va abandonar Sauber per incorporar-se a Ferrari com a pilot titular. Com a company de Michael Schumacher, Massa va tindre la oportunitat de demostrar el seu veritable talent, arribant a superar en alguna ocasió a Schumacher. Aquesta primera temporada a Ferrari va ser molt complerta. Jugant el rol de segon pilot, Massa va lograr la seva primera victòria i també la seva primera pole al GP de Turquia, i també va aconseguir la victòria al GP del Brasil, culminant amb una exhibició la seva millor temporada a la F1. Massa va conclboure el Campionat en tercera posició, tan sols superat per Schumacher i per l’aspanyol. Massa afronta un altre gran desafiament aquest 2007, ja que comptarà com a company a Ferrari amb el finlandès Kimi Raikkonen. Un cop retirat Schumacher, el 2007 serà la gran oportunitat de Massa per a demostrar que pot optar al títol mundial. De fet, vistos els resultats de pretemporada, Massa és el favorit, com a mínim, per fer-se amb el primer GP, ja que va apallissar tots els rivals en els últims entrenaments, rodant a un molt bon ritme en les tandes llargues i mostrant fiabilitat (molt per sobre dels McLaren). Un parell de curiositat per acabar: Els pilots tenen petites manies que, entenen, que els porta sort durant les curses. Una de les més estranyes és la se Felipe Massa, que va confessar a la televisió del seu país que pot arribar a fer servir els mateixos calçotets fins a 3 dies seguits. “Si el fin de semana de carrera comienza bien, uso el sábado los mismos calzoncillos del viernes. Si resulta bueno el día, repito el domingo. Fué lo que ocurrió en Brasil” Els seus circuits preferits són: Montmeló, Spa i Suzuka (completament d’acord).