dimarts, 29 de maig de 2007

G.P Mònaco 07

Bueno. Fins aquí hem arribat. Mira que he fet esforços per estimar-lo, per entendre’l, però res. La confiança, i la paciència, ja se m’han acabat. Timmy fora!!! Prou, s’ha acabat embrutar el nom de Ferrari.
Tot i que ja se sabia que a Mònaco els Ferraris no hi tindrien res a pelar, no esperava veure’ls fer el ridícul. Perquè lo que va fer Timmy és fer el ridícul. Una errada de nens, digna del provador de Super Agurri, que l’ha sentenciat. Massa errades per un pilot que aspira a guanyar un Mundial. O sigui que Timmy, ja et pot anar buscant equip per l’any vinent, perquè si no espaviles ... Kubica, Rosberg, Jason –l’eterna promesa- Button són noms que, cobrant la meitat, passejarien amb més honor el bon nom de Ferrari. Massa va estar correcte. Amb un ritme clarament inferior, va dedicar-se a conservar la mecànica i assegurar el tercer lloc. Suficient. Per guanyar un Mundial el que no s’han de fer són errors, i Massa va complir. De l’aspanyol només comentar que, si en la cursa que te més clara la victòria l’ha d’ajudar el xicotet negre aquell que te de company, jo ja firmo ara mateix. És una mostra més de la incompetència made in asturias que tindrà segon i tercer acte als GPs de Canadà i EE.UU, on caldrà que baixi la Verge per ajudar-lo a pujar al podi. Per acabar, una recopilació de les portades de la premsa aspanyola, perquè vegeu la repercussió mediàtica que te ara que el Madrid guanya. Si el futbol funciona, la resta no els hi interessa.

dilluns, 28 de maig de 2007

Quan en una eliminatòria al millor de cinc ...

Quan en una eliminatòria al millor de cinc has de guanyar 4 a 1,.... i jugant 5 contra 8. Molt s’està parlant aquestos dies de maletins i de primes a tercers. La culerada està indignada perquè creu que el Madrid ha sucat al Getafe i que per això ahir gairebé rebenten a Ronaldinho i a Messi. El tarannà merengue dona per això i per a molt més (ja en parlaré un altre dia), però els culers, a l’hora de sucar, tampoc es queden endarrere. Que és pitjor, primar a un tercer si aquest guanya o comprar amb diners allò que al camp no s’ha pogut assolir? Aquest any, el gran Barça ha fet figa en el 99% de les seves seccions. Perdran una lliga, que la majoria ja tenia coll avall, contra un equip que, atenció, va tardar més de 6 mesos en tenir un president confirmat, que al desembre ja havia fotut fora a l’entrenador (Capello) al capità (Raúl) i a mitja plantilla més, que estava qüestionat per tothom, que ningú hi creia, que no juga a futbol (millor dit, que practica el futbol rupestre de pilotada cap amunt i avere que en traiem), que aparta al jugador més enforma de l’equip (i aquest, espavilat com pocs, aprofita per firmar un contracte de tres parells de collons amb els Gallaxy),.... Desenganyeu-vos, que per molta pasta que pagueu al Saragossa o al Mallorca, aquestos dos no tenen res a fer. Per molta ràbia que faci, no cal dubtar de que el Madrid serà, mal que hem pesi, campió. Del Barça B millor no parlar-ne. A cop de talonari assoliran una plaça que al camp han perdut. No gaire millor està l’Handbol. Fora de la Champions, sense opcions a guanyar el campionat de lliga a partir de la jornada 7, fent el ridícul a Europa (va perdre de 10),.... El cas més significatiu és, sense cap mena de dubte, el del Winthertur F.C Barcelona (o Far$a pels amics). Amb un pressupost de més de 20 milions d’euros no han tingut collons, ja no parlo de guanyar la lliga, ni de classificar-se en tercre lloc a la ACB. No explicaré lo dolents que són perquè ara no en tinc ni temps ni ganes (hem remeto al Tercers per decret o al Circo de tres pistes). Hi ha una espècie de mà negra (blaugrana en aquest cas) que mou el fils perquè el Barça pugui anar a l’Eurolliga l’any vinent. I com que ja no depenen d’ells tots els moviments se centren el putejar i fer perdre a la Penya. Bertomeu, Portela, Laporta, De la Maza,... tots aquestos treballen per un mateix objectiu, que el Barça jugui la màxima competició continental. No en tenien prou amb els convenis de tres anys? Que poc s’ho pensaven que Barça i Madrid en quedarien fora a les primeres de canvi. Que passa si quan per lo civil no pots assolir un objectiu? Doncs que recorres a lo penal! I que significa recórrer a lo penal? Doncs que la Penya, per A o per B, per activa o per passiva, no ha d’eliminar al Gran Canària (així el Barça estaria a l’Eurolliga). I com se fa això? Doncs xiulant amb lo cul (que dirien els innocents) o amb tota la mala fe del món. Xiulant a consciència, intencionat, teledirigit des de dalt. No havia vist mai uns arbitratges tan lamentables. Però es que lo que va passar ahir ja és la polla!!! S’acaba el partit i, gairebé un segon després, va l’idiota aquest i pita falta de l’Archibal sobre, amb tots els respectes, el somalí de 2 metres. Aquesta decisió, que al final va ser definitiva, no feia res més que culminar aquest “clínic” arbitral sobre com impedir que un equip guanyi. Si be cal dir, que el joc del Joventut no ha estat brillant (que si Bennet hagués ficat els dos tirs lliures tot això no estaria passant), s’ha d’assenyalar que el causant d’aquesta falta de d’encert han estat els àrbitres. Durant tota la sèrie han carregat de faltes als homes claus de la Penya, han permès un defensa sobre Rudy digna del lluitador més brut de la WWF, han “capat” en R. Rubio xiulant falta cada cop que robava la pilota (això no ve de nou, al Palau ja va passar), no han xiulat mai 3 segons quan, més d’un cop, els pivots del Gran Canària han acampat a la zona,....
Són massa cosetes com per pensar que tot això és fruit de la casualitat. D’entrada ja veus que els arbitres no en saben, però quan només s’equivoquen en contra d’un equip ja hi ha alguna cosa que comença a fer pudor. Que el Barça suqui al Gran Canària per guanyar ho trobo be (si els jugadors són uns mercenaris i només corren per la pasta es problema seu i no meu) però ara, que tots els estaments de la ACB estiguin, digues-li comprats, digues-li confabulats, ja passa de “castany a obscur” (que se t’inflen los collons, vaja). Però ojo, maleïts culers. No us penseu pas que amb això en tindre prou per derrotar a la Penya. Cal molt més per matar-nos. Tot i estar jugant contra tot (i contra tots) estic convençut que passarem, encara que haguem de guanyar 4 de partits enlloc dels 3 reglamentaris..
P.D: De la Maza, fill de puta.

dimecres, 23 de maig de 2007

25 anys després.

Els aficionats més veterans del món del motor (els “alonsitos” i els que creuen que la F1 l’ha inventat el calb de Telecinco no, clar),encara avui, recorden amb nostàlgia la figura de Gilles Villenueve, un dels pilots més carismàtics de l’època gloriosa (una altra més) de Ferrari de finals dels anys 70 i començament dels 80.
8 de maig de 1982. Transcorrien els últims minuts de la sessió de qualificació quan Gilles Villenueve va muntar el seu últim joc de pneumàtics per tal d’aconseguir la pole de cara a la cursa de l’endemà (el millor temps l’havia marcat Didier Pironi, company d’escuderia).
En una de les zones més ràpides del circuit de Zolder, va trobar-se amb el monoplaça de Jochen Mass que anava frenat ja que acabava de finalitzar el seu últim intent de volta ràpida. Valent com pocs, no va dubtar ni un instant, i lluny d’aixecar el peu de l’accelerador i sacrificar així la pole, va llançar-se cap a la part interior del revolt, però Mass, esperant que Gilles l’avancés per el seu exterior també va apartar-se cap a la part de dins del revolt, provocant així, la fatal col·lisió.
El seu Ferrari va sortir volant i, després d’un primer impacte molt violent, (van partir-se els arnesos que el subjectaven) va sortir escopit del seu monoplaça xocant de forma fatal contra la pista i els murs de protecció. Quan els serveis mèdics van arribar al lloc de l’accident, ell ja es trobava inconscient.
Després de varis intents, van aconseguir reanimar-lo a la pista mateix i van traslladar-lo a l’hospital més proper on, a conseqüència de les ferides causades per el fort impacte, va morir la matinada del 8 de miag. Aquell dia la F1 va perdre una de les persones més carismàtiques, algú equiparable als Senna, Clark o Schumacher.
Neix el mite. Mai va arribar a coronar-se campió del món, però la seva espectacular forma de pilotar el va convertir un una llegenda de la F1.
Va debutar l’any 1977 i l’any següent, quan ja tenia el cor robat als aficionats i el respecte guanyat per part del seus rivals, va fitxar per Ferrari. Els tifosi, lògicament, van rebre’l com l’esperança que portaria la gloria a l’escuderia , i ell no va pas decebre, ja que al GP del Canadà, a casa, va aconseguir la primera victòria per Ferrari.
El mundial de 1979 fou un gran any per Ferrari, l’equip va aconseguir grans victòries, tres de les quals (Kyalami, Long Beach i Watkins Glen) gràcies al jove Villenueve. Aquell any va deparar alguns dels millors moments de la història de la F1, com per exemple, el ja mític frec a frec amb Arnoux.
Aquell mateix any, al circuit holandès de Zandvoort, Villenueve va viure un dels moments més dramàtics de la seva carrera. A poques voltes per la conclusió d’una carrera espectacular, va punxar la roda posterior esquerra, provocant-li una virolla que semblava que li arruïnaria definitivament la seva magnífica cursa.
Però, sense rendir-se, va reincorporar-se a la pista i, amb només tres rodes, va recórrer tot el traçat holandès per tal de parar als boxes i arreglar el problema de la roda. Per desgràcia, l’equip va comunicar-li que l’averia era irreparable. Tot i no acabar la cursa, aquell dia va demostrar un coratge i una determinació sense precedents.

La senyera continuarà lluint a la ChampCar.

Arriben bones notícies des de terres americanes. L’equip Forsythe ha confirmat la participació d’Oriol Servià (català i patriota) a la quarta cursa de la ChampCar World Series que tindra lloc a Portland, el proper 10 de juny.
L’Oriol, amb un talent innat per conduir, no ha tingut gaire sort al llarg de la seva carrera esportiva. Abandonat per les autoritats i patrocinadors catalans (ja no cal dir res dels espanyols) es va veure obligat a emigrar. Ara no explicaré la seva història, plena de dificultats i contratemps, d’alts i baixos.
Els resultats globals, si be només ha guanyat un cursa i tot just ha fet 4 poles, són excel·lents, ja que gairebé durant el 90% de la seva carrera esportiva no ha tingut a les seves mans, ni de llarg, cap dels cotxes més competitius del campionat americà.
El seu talent i perseverança, un cop més, l’hi han obert les portes d’un dels equips més potents de la ChampCar (ja va estar amb Team Newman-Haas amb uns resultats prou bons ara farà uns quants anys.) Pel darrera, sense fer soroll, suplint al pilot titular ha accedit al seient del Team Forsythe, com a mínim, fins a la següent cursa.
Va entrar a formar part de l’equip per suplir la lesió vertebral que va fer-se el pilot estrella de la formació (Tracy). Va substituir-lo en les dues curses anteriors, finalitzant segon a Long Beach (en el seu debut a corre-cuita) i quart a Houston, però va estar rodant la major part de la cursa en posicions de podi.
Aquests dos magnífics resultats del pilot de Pals l’han col·locat a la sisena posició de la classificació general (amb tan sols dos curses, ojo) i, el que és més important, l’han fet guanyar-se el dret a disputar, de moment, la següent cursa.
Esperem que aquest cop hi hagi més sort i arribin les victòries.

dimecres, 16 de maig de 2007

Tots a Glasgow …. o no.

A hores d’ara, gairebé les 18h se veu que encara hi ha més de 500 periquitos tirats a l’aeroport del Prat, esperant, ja s’hi poden posar fulles, que el seu vol fictici s’enlairi destinació Glasgow. Que els donguin!!. Aquest matí, a les 8h, mentre esmorzava tot tirat al sofà del menjador, als Matins de TV3 han connectat amb l’aeroport del Prat. Ni els titulars, ni l’avanç de la previsió del temps, ni el trànsit ni re. Connexió amb l’aeroport del Prat per informar de que els vols que havia contractar la federació de penyes de l’Espanyol no existien i que, per tant, no tenien mitjà de transport per anar a veure la final. Me n’he alegrat. He pensat: “que us donguin, que tampoc no us hi mereixeu anar”. I amb una rialla a la cara, i una napolitana de xocolata a la mà, he enfilat cap a la feina.
Mentre esperava que arribés el tramvía, he canviat d’opinió. Vull, de tot cor, que aquest mig miler de periquitos arribin a temps per veure la final. Si sí, ho vull. I ho vull perquè estic convençut de que perdran, i de molt, i no vull que se n’escapin. Vull que arribin al camp amb la il·lusió d’aquell que sap el destí li deu una UEFA, amb el convenciment de que es farà justicia,.... i que llavors, al cap de 90 minuts, i amb tres gols al sarró, comencin a plorar, reneguin i es caguin amb la mare que va fer-me (si això els alleuja) i que pateixin la humiliació de la derrota.
Ja ha passat molt temps des de lo de Leverkusen i ja no se’n recorden que ells, els pericos, són un club perdedor, mediocre, condemnat a fracassar, a fer pena i a cagar-la.
Ara van crescuts pel món. Treuen pit i presumeixen. I per això, avui tots aquestos han d’arribar a Glasgow, per patir una cura d’humilitat, perquè els tornin a posar al lloc que es mereixen.
Si depengués de mi, d’aquesta no us en escaparíeu tan fàcilment.

dimarts, 15 de maig de 2007

G.P Catalunya 07

Mal que us pesi aspayols, aquest diumenge es va disputar el Gran Premi de Catalunya, al Circuit de Catalunya. Ni això és Espanya ni tu, amic Fernando, corries a casa. Be, fetes aquestes dues puntualitzacions comencem. I comencem de la mateixa manera que ho vàrem fer ara ja fa gairebé un mes. “Massa fàcil” com deien a TV3 (la nostra?). Un altre monòleg magistral digne dels que feia el Buenafuente quan era a TV3 i tenia gràcia. Tot just arriba el mundial a Europa (aquí és on comença tot de veritat, segons diuen) i ja se m'estan acabant els qualificatius d'elogi envers Felipe Massa (el fet de tenir un lèxic força limitat hi ajuda, és clar, però la superioritat mostra per Massa ratlla gairebé l'insult).
Si em permeteu el símil, Massa ha fet dos “hat trick” seguits (pole, volta ràpida i victòria), en dues curses que ha dominat a plaer. Perfecte, de 10. Increïble. Magnífic. Però tot i això es tercer del Mundial per darrera del negre i l'aspanyol, massa càstig tenint en compte que tan sols ha comès una errada en la sortida del GP de Malasia. Allí, no va tancar la porta al primer revolt, es va obrir molt, massa, i se li van colar l'aspanyol i el negre.
Al negre (barreja d'Henry i Eto'o, recordeu) va pressionar-lo durant 10 voltes per forçar-li l'error, però el negre, que tot i ser rookie és molt negre, no va fallar. És més, va ser Massa el que va cometre una errada fatal que va fer-lo recular fins a la cinquena posició, posició del tot insuficient si tenim en compte els esforços realitzats al llarg del cap de setmana. Massa, a hores d'ara és el clar aspirant a guanyar el Mundial. De fet, seria líder si al primer GP a Albert Park no l'hi hagués fallat el canvi en plena Q2. Allí, tot i remuntar fins a la sisena posició va perdre 6 punts preciosos, que a hores d'ara, el farien arribar líder a Mònaco. Raikkonen, en la seva línea. Aspavila!!! Que portes un Ferrari i no un McLaren!!!. Que aquest cotxe val pasta i no es pot trencar així com així, l'has de tractar amb cura, amb tacte, has d'estimar-lo. Se veu, però, que la retirada no va ser culpa seva, que va fallar l'electrònica (me la pele, el Ferrari el portava ell, i ja l'ha cagat massa vegades. A la següent al carrer!).
Això si, dic jo, posat a retirar-se abans d'hora, no t'haguessis pogut emportar per davant a l'Alonso quan aquest, enrabiat per el frec a frec perdut amb Massa, va entrar a la pista com un boig i sense mirar?. Com hagués rigut. A la segona corba i cap a casa. Però no, ni per això serveixes. Vas esquivar-lo, per què? Que pensaves en la victòria o que? Ai ai ai, ves-te fent a la idea de que aquest any seràs l'escuder d'en Massa. Pensa que ara jugues amb els bons, amb els grans. Tot i que la imatge d'un McLaren i de l'aspanyol retirant-se a les primeres de canvi no té preu, potser va fer-me més gràcia el fet que hagués de continuar 65 voltes més sense cap possibilitat de victòria (i amb el seu company d'equip en segona posició). Vaig canviar a Telecinco per un instant, per sentir que deia el calb aquell. Viuen en un univers paral·lel. En un món apartat de la realitat. Que si era culpa de Massa i que l'havien de sancionar per guarro. Que Schumacher hagués fet el mateix (correcte, Schumacher tampoc s'hagués deixat passar). Que a Ferrari juguen brut,..... però que tot i això Fernado podia guanyar que per això és el millor de tots els temps, etc etc... Jo encara l'aspero ara la remuntada. Viuen al seu món, no cal fer-los-hi més cas.
Jo, però, tot i que ara és molt fàcil de dir-ho ja que ja ha passat tot, vaig saber que l'Alonso no guanyaria el GP quan, pocs instants abans de començar, el Latorre de TV3 va entrevistar a Carlos Sainz i aquets, tot convençut, va dir que li havia desitjat tota la sort del món i que li donava tot el seu suport anímic de cara a la cursa. De cara a Mònaco, des d'aquí, recomano al Fernando que es miri en un mirall trencat, que pugi al McLaren tot passant per sota una escala o que adopti un gat, negre com el Hamilton, com a mascota. Segur que pitjor no l'hi van les coses.

divendres, 11 de maig de 2007

El circ de tres pistes

Ta ta ta ta ta tatata tatata, Ta ta ta ta ta tatata tatata,... (aquesta és, bé, intenta ser, la transcripció de la típica cançó del circ). Amb aquesta melodia, sumada al ja típic “encara més difícil” que es pronuncia cada cop que un xicotet, que principalment un xinès i poca cosa, intenta fer una cabriola a 15 metres d’alçada, intento recrear aquella atmosfera màgica que envolta el circs. I us preguntareu: Per què aquest idiota evoca al circ ara? Doncs molt fàcil ja que ara toca parlar del gran barça de bàsquet, aquest circ de tres pistes amb elefants, trapezistes i pallassos, molts pallassos. Perquè lo que van fer a Granada no es pot qualificar de cap altra manera. L’equip se supera dia a dia. Com diria el tòpic: la realitat supera la ficció. Quan, gràcies als arbitres, ho tenien tot fet per assegurar-se el tercer lloc i classificar-se per a la propera Eurolliga van i perden contra un equip que lluita per no baixar. No puc para de preguntar-me, són masoquistes o que? Cal, any rere any, perdre el cul per assolir la classificació a la màxima competició europea quan saps, del cert, gràcies a l’experiència acumulada, que estàs condemnat a fer el ridícul? Segur que la voluntat de fer el ridícul en públic te un nom, suposo que aquesta dèria existeix i està registrada i estudiada per algun que altre científic. Segur. Si us plau, no fem broma que el virus culer és molt greu i molt difícil d’atacar ja que s’escampa per tot arreu “ambsense” aturador (ja que parlem de pallassos, no pot faltar-hi la referència a Clos). Es tant potent, que en última instància esdevé en una malaltia mortal. I el fet de que ja ni els diners no en puguin pal·liar els efectes, no denota altra cosa (oh si, m’estic apunt d’escórrer) que ja ens trobem a la fase terminal, que ja no hi ha volta enrere, que ja només és qüestió de temps. Caput i a criar cucs. Que no us ho creieu? Que penseu que m’he tornat boig i que, fruit de l’abús d’alguna substància psicotròpica, ja no puc raonar amb aquella clarividència que em caracteritzava? Voleu proves? Doncs aquí les teniu. Jordi Trias, en qualitat de representant de la plantilla blaugrana, va declarar que esperava una victòria del Madrid. Que desitjava que guanyés el Madrid i que confiava en que els merengues els hi donarien un cop de mà. Però que dius idiota!!!!??? Mai, però mai, i sota cap concepte, cap jugador del Barça, per poca dignitat que tingui, no hauria ni desitjar, ni esperar, ni lloar, ni agrair ni celebrar cap victòria del rival. Pobrets, ja no saben ni el que diuen ni el que fan, van més perduts que mai. Que? Que amb això no en teniu prou? Que voleu més proves? Doncs mireu, aquí hi ha una prova irrefutable. Pensar que el Joventut perdrà, és més, estar absolutament convençut de la derrota de l’equip verd i negre, és símptoma inequívoc de que s’està delirant, de que ja no es te el cap al lloc. El virus culer afecta a tots els músculs i òrgans. Tan aviat impedeix que el cervell processi correctament com t’encongeix el canell i el cul. A mi, vacunat com n’estic contra el virus culer, només em queda escarxofar-me al sofà, col·locar-me els genitals al lloc, i contemplar l’espectacle de la mort de la secció culer.... i que n’aprenguin

dijous, 10 de maig de 2007

Messi, amb M de Maradona

M’hi nego. Tot i la meva admiració cap a Messi, em nego a comparar el golet que va fer-li al Getafe amb el que Déu nostre senyor Diego Armando Maradona (tots dempeus, siusplau) va fer-li a Anglaterra.
Lo de Messi, sense dubte, és un gran gol, un golas. Un gol que justifica, i amb escreix, el preu de l’entrada. Un gol que, en circumstàncies normals, hauria esdevingut la cirereta perfecta a la temporada dels 7 títols (hohohoho). Són només dotze segons, amb sis driblings i dos sotanes, això si, que salven una campanya decebedora. El gol s’ha magnificat en excés ja que a la culerada no li queda enlloc més on aferrar-se, no els hi queda res més que pugui vendre il·lusió, optimisme i confiança de cara al futur immediat.
És, com ja he dit, un gran gol digne d’un superclasse, però ara, comparar-lo amb el que va fer Maradona, és un acte d’heretgia, una aberració, una falta de respecte i una gran mostra d’incultura futbolística. Del gol se n’ha parlat molt, massa, Està mastegat i babejat fins a l’extrem. Tot i parlar-ne tant, però, ningú no ha passat de la superficialitat, d’explicar-ne només l’evidència. Jo, anant, com sempre, una puntet més enllà, vull destacar una situació que a tothom l’hi ha passat desapercebuda. Va ser només un instant. Res. Ni un segon. M’explico. Un momentet per això. Quan acabeu de llegir això aneu al youtube i mireu. Veureu com és cert tot el que ara explicaré. Continuem. Després de driblar en un pam de terreny, i gràcies a dos sotanes dignes del Papa més pureta, a dos defenses del Getafe, Messi aixeca el cap i veu al ruc d’en Samuel Eto’o braços enlaire dient-li que li passi la pilota. Els ulls parlen, i la mirada no enganya. Tot i no obrir la boca el camerunès indomable l’hi estava dient. “Va passa-me-la sudaca de merda. Que sense Ronie l’estrella sóc jo. Tu ets un crio, un idiota. Que no veus que la perdràs si no me la dones?”. Messi, impertèrrit i sense caure en la provocació del negre, una mil·lèsima de segon abans de començar l’sprint cap a la porteria rival (a lo “banzai”, com Takuma Sato al primer revolt de cada G.P), se’l queda mirant i li diu (amb els ulls, clar): “Ta mare. Que te la passi ta mare. Que t’has cregut negre de merda? que la perdré? Que aquells arroplegats me la fotran?.Mira i aprent-n’he, idiota”. Acte seguit, just abans d’arrancar, aparta la vista del negre, mira al cel i diu “Va por vos, Diego” i, clavant la mirada en Luis Garcia (porter rival), “ai la que et caurà!”. Deu segons més tard, i amb una riada de semen inundant la Diagonal, el negre, amb les mans al cap (i la cua entre les cames) i més hipòcrita i ruc que mai, se li apropa i li diu: “Joder, quin tros de gol. Increïble”.
Messi, però, ni el veu ni el sent. La distància que els separa és massa gran com per sentir com crida el negre. Abans ja eren de dos móns diferents, ara són de dos galàxies diferents.
Moraleja: Aparta’t negre i no molestos més.