dissabte, 21 d’abril del 2007

Tercers per decret.

Puto Aíto de merda. Tros d'incompetent. Aspanyol. Mira que n'arribes a ser de ruc!. Dijous passat el Joventut va perdre el tercer lloc a l'ACB i, en teoria, la plaça per a disputar l'Eurolliga l'any vinent.

Ens estava caient un tou considerable. No la rascava ningú. En atac divagaven, la defensa feia aigües, no sortia res de res. L'equip era incapaç de lligar alguna jugada en atac, els sistemes no sortien, en defensa sempre s'anava un pas per darrera, el rebot era inexistent, de l'encert en el tir millor ni parlar-ne,... I tu? Que feies tu? Ja t'ho diré jo. Tu, com sempre, no fies res. Romanies impassible a la banda, posant aquella cara de res, amb la mirada d'un corder degollat.

Demana temps mort inútil!!! Canvia la defensa. Introdueix variants a l'equip. Mou la banqueta. Fes algo!!! Doncs no, ell no. Fins que el marcador no va reflectir un contundent 44 a 24 el senyor Aito no va demanar temps ni va introduir cap variant. Això sí, per ser objectius, cal dir que Aíto si que va fer quelcom. Ens va donar una altra magnífica lliçó de com fer els canvis “a boleo”, sense sentit, com sempre (sort que a la banqueta no hi havia ni Laviña ni Sullivan, fet que fa augmentar el percentatge d'èxit en els canvis introduïts).

I així, fent aigües per tot arreu i amb el cul com la bandera de Japó, es va arribar al descans. Sort de que al vestidor va haver-hi un motí i es va decidir passar literalment dels plantejament d'Aíto. No podia ser que el Joventut, botxí dels millors equips d'Europa, estigués caient derrotat per aquella banda. Si si, per aquella banda. El Winterthur F.C Barcelona és una banda, i no pas un equip de bàsquet. Començant per l'entrenador i acabant per el president, allí no hi ha ningú amb dos dits de front ni amb coneixements de bàsquet. Sort en tenen de Basile, d'el grec de nom impronunciable... i de la complicitat arbitral.

S'ha de ser molt lerdo per deixar-se remuntar un partit que domines per més de 20 punts. Els del Barça són els 20 milions d'euros més mal invertits del món. Com pots cagar-la tant? Com pots fer una plantilla tan desequilibrada? Com pots tindre Ivanovic d'entrenador? (Aíto es pitjor, ho reconec).

Sort n'hi tenen dels arbitres, perquè sinó estarien lluitant per no baixar. La temporada del Barça és lamentable. Un sorteig a l'Eurolliga més que benigne (boles calentes?) maquillava la pena que l'equip oferia a l'ACB. Van entrar a la copa de rebot, i van guanyar-la contra un equip mediocre (si, el Madrid de bàsquet no és més que un equip mediocre encara que vagi líder i hagi guanyat la ULEB) que havia jugat 5 partits en menys de 9 dies.

Amb el pas de les jornades, el desgast d'uns (Joventut i Màlaga) i la falta de talent d'altres (Girona, Canàries i Estudiantes) van acabar posant el Barça al tercer lloc. Afavorit altra volta al sorteig de la segona fase de l'Eurolliga, on només el CSKA era rival ne nivell i, amb l'encreuament més fàcil de tots (contra el Màlaga que era el pitjor primer i amb diferència) el Barça va pujar en un núvol i va creure's ser un bon equip. Caguerada.

El trampolí de Màlaga (com va dir-ne el Robirosa) va esdevenir l'autopista cap a l'infern. El Barça estava fora d'Europa, sense possibilitats de guanyar l'ACB (al igual la guanya contra el TAU i el Madrid amb el factor en pista en contra). L'únic punt on agafar-se per salvar la temporada era la classificació per a la pròxima Eurolliga. Aquesta classificació passava per guanyar al Joventut a casa i recuperar-li el bàsquet-average per assolir la tercera plaça de l'ACB, plaça que en garanteix de facto l'accés.

I on l'equip no hi arriba, perquè mira que n'arriben a ser de dolents, i arriben els arbitres. Sempre són els arbitres. La facilitat que tenen per rajar sense pietat del tracte de favor que rep el Madrid a la LFP i la poca vergonya per negar que a l'ACB ells siguin els afavorits. Quins collons! Sempre han tingut ajudes, sempre han acabat robant per afavorir-los, i ells sempre ho neguen. Ho tornaré a dir, quins collons!.

A poc menys de 30 segons per acabar el partit, amb el marcador empatat, els arbitres van xiular una falta inexistent de Ricky Rubio a Navarro quan el primer l'hi havia tret, netament, la pilota de les mans i es disposava a culminar un contraatac que s'ensumava definitiu per a la resolució del partit. El Barça amb el cul ben estret, i Navarro amb el canell de mantega, veien com el Joventut avançava cap a una més que clara victòria.

Doncs no. L'àrbitre va assenyalar falta (sort vam tenir-ne que no va ser antiesportiva). I si això no fos poc, a menys de 7 segons de la fi del partit, van empassar-se el xiulet i van obviar una falta clamorosa sobre Barton quan aquest es disposava a empatar el partit amb un llançament de tres impecable. No van xiular res, i va acabar-se el parit. Però no us penseu, maleïts culers, que aquí s'acaben les opcions de la Penya de ser a l'Eurolliga l'any vinent. Pronostico la eliminació culé en la primera ronda dels play-off a mans del Màlaga. Ja ho veureu.

El partit, sense més història que aquesta, serveix per confirmar la incompetència d'Aíto dirigint qualsevol equip i la benevolència del col·lectiu arbitral envers de l'equip blaugrana. A destacar, això si, el bon paper de la Penya en conjunt, l'ostiot que s'emporta Navarro al primer quart i l'espectacular ally-hoop del Gaines (això si que es espectacle).

diumenge, 15 d’abril del 2007

G.P Bahrein 2007

Puffffffffff. Quin pes de sobre que m'he tret. Que alleugerit que camino ara. Sensació molt similar a la que et queda quan, després d'un més que abundant sopar de nadal amb la família (polvorons inclosos), vas al vàter i, literalment, ho treus tot. Que ve que et quedes (i quina putada per el que hi va després). Doncs jo ara mateix tinc aquesta sensació. Ferrari torna a dominar, confirmant així, que la cursa de Malasia és només una petita ensopegada en el camí cap als títols mundials.

Ens l'han canviat.El clar domini de Felipe Massa al llarg del cap de setmana (pole, victòria i volta ràpida) referma la meva teoria sobre quina va ser la causa del fracàs a Sepang. Algun fill de puta de McLaren, aprofitant la foscor de la nit, va pintar el Ferrari d'en Raikkonen de gris i negre mentre, que al seu box, un altre mecànic no menys innocent, feia el propi amb el cotxe de l'aspanyol.

Ens el van canviar els molt cabrons. No hi ha cap altre supòsit que pugui explicar millor la nefasta cursa. No s'entén, si no es que van canviar els cotxes, el perquè d'aquesta davallada. No pot ser que un dia siguis gairebé un segon més ràpid que els rivals i que l'endemà, amb prou feines, siguis capaç de controlar els Sauber.

D'altra banda, el Gran Premi d'avui no ha tingut més història. Massa ha estat “massa” per la resta (hohohoho). Ha dominat com i quan ha volgut. Va fer-se amb la pole molt sobrat i aquest migdia no ha tingut cap altra feina que controlar al xicotet negre aquest i, amb el McLaren parat al box, prémer l'accelerador i aconseguir un avantatge de 7 segons que, al cap i a la fi, ha resultat insalvable.

S'ha de destacar, però, una altra sortida “marca de la casa” de Raikkonen. A dos de les tres curses disputades fins ara l'ha cagat, i molt, al moment de la sortida, tirant per terra tota l'estratègia planificada per la cursa. Per sort, i gràcies a la ineficiència dels McLaren, aquestes dues cagadetes només l'han relegat fins al tercer lloc. Espavila que ja no te'n perdonarem cap més!.

Quina careta. Quina careta que se l'hi ha quedat al nostre amic Fernando. Qui s'hauria de pensar que un cop disputades tres curses estaria empatat a punts amb el seu company d'equip. Un “rookie” l'està deixant en evidència. Ara ja no es tan bonic, oi? Quina diferencia en tenir un company d'equip digne a tindre una toia (Trulli i Fisichela no han fet mai res de bo). Tu, Fernando, també has d'espavilar perquè sinó aquesta barreja d'Henry i Eto'o aviat et farà pujar els colors i llavors, la feina serà nostra per endevinar qui és el negre de McLaren