Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris barça. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris barça. Mostrar tots els missatges

dijous, 5 de juliol del 2007

Esberlant al Barça. 1a part

Estiu, temps de fitxatges. Amb la voluntat de seguir progressant i fer d’aquest bloc algo digne i amb una mica de coherència, m’he vist obligat, com el Barça, a reforçar la medul·lar de l’equip.
Com s’ha vist aquest any, no només es pot viure del talent i d’inspiració divina. També s’ha de treballar. Però clar, no li pots demanar a Romario (io) que et pressioni la sortida de pilota dels rivals. Ell fa gols, grans gols, però no corre. Si ell no corre, al darrera s’ha de tenir un tros de negre que et faci la feina.
Doncs amb aquesta voluntat (amb tot el carinyo del món i sense ànims de faltar al respecte de ningú) he decidit, ja que sóc el president, secretari tècnic i entrenador, reforçar l’equip.
Ja fa temps que vaig començar les negociacions en busca d’un “pichichi”, d'un crack, però finalment, aquestes van esdevenir infructuoses. Amb això no estic dient, que el fitxatge del Kiko (per cert, el “nou” és el Kiko que encara no ho havia dit) sigui la segona opció ni res per l’estil.
Tornant a fer un paral·lelisme culer, Henry vindria a ser l’estrella, però Touré, segurament serà més rentable per el club.
Dit això, benvingut Kiko. Fa poc més d’un any, el Barça es va proclamar campió de Lliga i Champions, i ara està immers en una d’aquelles crisis que tant donen que parlar a les tertúlies de radio i televisió… Pràcticament ningú podia ni imaginar-ho, però s’ha donat. Quan aquestes coses passen s’han d’analitzar amb calma, veure els culpables (tots eh!) i medir el grau de culpa que en té de cadascun d’ells. Directiva, tècnics, jugadors, premsa… i afició; tots tenen part de responsabilitat.
Com que el club es una empresa (malgrat els repetits intents en negar-ho), primer que tot hem de dirigir les nostres mirades cap a les persones que més manen d’aquesta, la directiva. En Laporta, Soriano, Txiki, etc (també l’Alejandro Etxevarria, clar!) els considero els majors responsables de la situació que s’ha donat ara al club. Quan les coses han anat bé, els ha faltat temps per penjar-se medalles, aprofitant qualsevol sopar o acte oficial per explicar les mil meravelles que han fet. Però ara que les coses s’han girat, tots han corregut a posar-se al cau i amagar-se, sense donar la cara i assumir els errors comesos.
No s’ha reforçat bé la plantilla, ja que els fitxatges són bastant discutibles, i les baixes ho són encara més; Saviola està a l’equip perquè ningú ha volgut pagar el 100% de la fitxa; i quan la crisi començava a fer-se patent, enlloc de reunir a tots els estaments del club i discutir-ho com persones assenyades, la directiva seguia “desaparecida en combate”.
El moment on s’ha vist més clara la incompetència dels qui manen és quan el Sr. Eto’o va dinamitar el vestidor fotent a parir companys i tècnic (demostrant quina classe de persona és), i el Sr. Laporta va ser incapaç de posar fre a la rabieta del nen i pegar-li una estirada d’orelles. Tot el contrari, ja que el va justificar com si tot allò fos la cosa més normal del món, fet que al meu entendre deixa en una posició molt dèbil al tècnic Frank Riijkard. En fi, crec que els directius podrien prendre nota de les cagades comeses aquesta campanya, i implicar-se amb un projecte que pintava molt bé quan es va engegar, i que amb el pas del temps s’ha anat degradant considerablement.

Esberlant al Barça. 2a part

Però no solament la directiva és responsable d’aquest fiasco, els tècnics del club han jugat un paper important amb la davallada que s’ha produït, tant de joc com de resultats. Fins al moment, tenir junts al equip en Ronaldinho, l’Eto’o, Deco, Màrquez, etc; no havia resultat problemàtic, ja que diumenge rere diumenge l’equip guanyava i tothom estava feliç. Si no s’entrenava ningú deia res, “total, el pròxim partit es guanyarà pràcticament segur” deia la gent, però quan la cosa ha canviat, quan és perd un partit, al següent tampoc es guanya, ni al pròxim,...; la gent s’indigna, i es veuen els defectes que fins ara havien passat inadvertits.
El màxim responsable del vestuari és l’entrenador, i no ha exercit com a tal. S’ha entrenat malament, amb absències constants de jugadors (ja sigui per compromisos publicitaris, ressaca, ...); sense fer un pla específic de preparació – sinó just lo contrari: GIRA per USA a lo grande!-, canviant l’estil de joc i l’alineació partit sí, partit també; enfrontaments on l’equip ha sortit a rascar-se’ls, o matins on les nyeganyes i els vadalls eren la tònica habitual; etc. Esperem que l’any que ve, de repetir-se situacions semblants a les d’aquest any, es pegui algun cop de puny a sobre la taula per espavilar al personal.... Torn ara pels jugadors. Hi ha qui diu que són els principals culpables, però jo crec que tan sols són uns dels tants responsables d’aquesta situació. No han sabut digerir l’èxit de Sant Dennis, ni de les dues darreres lligues; i s’han cregut aquella dita del mític Helenio Herrera de que és pot guanyar un partit sense baixar de l’Autobús. Però en aquest cas, sembla que l’autobús els ha atropellat de ple. Són grans jugadors, però aquest any han fet més springs a Luz de Gas o al PUTICLUB MANOLI que no pas al camp. Però aviam, quin jove de poc més de 20 anys, carregat de diners, i que torna boig al sector femení del país no pecaria? Jo el primer! Però han estat tontos, ja que en aquest món, més que ser bona persona, has de fer creure als altres que ho ets; i ells no han tingut la decència ni d’aparentar-ho.
Menja apart el Sr. Eto’o. Com diu un gran pensador, l’Eto’o és el càncer del Barça. Crec que coincidim en que aquesta afirmació no és basa tant amb el seu joc sinó en la persona. A mi no m’agrada en cap de les dues facetes, ja que a més de considerar-lo un falla-gols-cantats (amb les assistències tan perfectes que li faciliten els seus companys, quants gols portaria Crespo o Shevchenko?), lo pitjor que té és el seu ego’o. Cregut de que és el número 1 de l’equip, és celós a més no poder, i quan té un mal dia es desfoga amb declaracions incendiaries. Imperdonable. Per començar no és ni dels 3 millors de la plantilla (Ronaldinho, Messi i Deco són infinitament superiors), i ni que realment ho fòs, això no el justificaria de fer el que fa. Gent així no és pot tenir al vestidor, el desmunten ells solets. Espero i desitjo que se’l traspassi a un club quan abans millor, ja que si s’ha de treure el mal de dintre, quan abans millor. Finalment, faré una particular crítica als mitjans de comunicació i a l’afició culer. Us preguntareu perquè ho faig conjuntament, i la resposta és simple: tenen el “modos operandi” pràcticament idèntic, ja que quan l’equip guanya, la eufòria no té limits; però quan l’equip punxa, ho cremarien tot... Són així! Crec que amb aquets anys que s’han passat de vaques grasses, la gent ha divinitzat als jugadors, perdonant-los lo imperdonable; però quan la vaca s’ha tornat anorèxica i s’ha aprimat (mooolt!), l’han volgut portar al matadero sense pensar-s’ho ni un moment. Com diuen per les aspanyes, “ni tanto ni tan poco”. Durant els anys d’èxit, l’afició i la premsa havia de saber veure els defectes que ja tenien els seus jugadors (puteros, alcoholics, ...), però també ara que la cosa no va tan bé, s’ha de ser conscient de la realitat, sense crucificar més del que toca als seus... Tots els equips tenen jugadors que són habituals de les discoteques, prostíbuls i altres llocs on abunda la indecència, però potser l’entorn no és tan “hooligan” com som aquí. I el més important de tot, s’ha de saber guanyar i saber perdre, així és l’esport!.
Kiko.

dilluns, 28 de maig del 2007

Quan en una eliminatòria al millor de cinc ...

Quan en una eliminatòria al millor de cinc has de guanyar 4 a 1,.... i jugant 5 contra 8. Molt s’està parlant aquestos dies de maletins i de primes a tercers. La culerada està indignada perquè creu que el Madrid ha sucat al Getafe i que per això ahir gairebé rebenten a Ronaldinho i a Messi. El tarannà merengue dona per això i per a molt més (ja en parlaré un altre dia), però els culers, a l’hora de sucar, tampoc es queden endarrere. Que és pitjor, primar a un tercer si aquest guanya o comprar amb diners allò que al camp no s’ha pogut assolir? Aquest any, el gran Barça ha fet figa en el 99% de les seves seccions. Perdran una lliga, que la majoria ja tenia coll avall, contra un equip que, atenció, va tardar més de 6 mesos en tenir un president confirmat, que al desembre ja havia fotut fora a l’entrenador (Capello) al capità (Raúl) i a mitja plantilla més, que estava qüestionat per tothom, que ningú hi creia, que no juga a futbol (millor dit, que practica el futbol rupestre de pilotada cap amunt i avere que en traiem), que aparta al jugador més enforma de l’equip (i aquest, espavilat com pocs, aprofita per firmar un contracte de tres parells de collons amb els Gallaxy),.... Desenganyeu-vos, que per molta pasta que pagueu al Saragossa o al Mallorca, aquestos dos no tenen res a fer. Per molta ràbia que faci, no cal dubtar de que el Madrid serà, mal que hem pesi, campió. Del Barça B millor no parlar-ne. A cop de talonari assoliran una plaça que al camp han perdut. No gaire millor està l’Handbol. Fora de la Champions, sense opcions a guanyar el campionat de lliga a partir de la jornada 7, fent el ridícul a Europa (va perdre de 10),.... El cas més significatiu és, sense cap mena de dubte, el del Winthertur F.C Barcelona (o Far$a pels amics). Amb un pressupost de més de 20 milions d’euros no han tingut collons, ja no parlo de guanyar la lliga, ni de classificar-se en tercre lloc a la ACB. No explicaré lo dolents que són perquè ara no en tinc ni temps ni ganes (hem remeto al Tercers per decret o al Circo de tres pistes). Hi ha una espècie de mà negra (blaugrana en aquest cas) que mou el fils perquè el Barça pugui anar a l’Eurolliga l’any vinent. I com que ja no depenen d’ells tots els moviments se centren el putejar i fer perdre a la Penya. Bertomeu, Portela, Laporta, De la Maza,... tots aquestos treballen per un mateix objectiu, que el Barça jugui la màxima competició continental. No en tenien prou amb els convenis de tres anys? Que poc s’ho pensaven que Barça i Madrid en quedarien fora a les primeres de canvi. Que passa si quan per lo civil no pots assolir un objectiu? Doncs que recorres a lo penal! I que significa recórrer a lo penal? Doncs que la Penya, per A o per B, per activa o per passiva, no ha d’eliminar al Gran Canària (així el Barça estaria a l’Eurolliga). I com se fa això? Doncs xiulant amb lo cul (que dirien els innocents) o amb tota la mala fe del món. Xiulant a consciència, intencionat, teledirigit des de dalt. No havia vist mai uns arbitratges tan lamentables. Però es que lo que va passar ahir ja és la polla!!! S’acaba el partit i, gairebé un segon després, va l’idiota aquest i pita falta de l’Archibal sobre, amb tots els respectes, el somalí de 2 metres. Aquesta decisió, que al final va ser definitiva, no feia res més que culminar aquest “clínic” arbitral sobre com impedir que un equip guanyi. Si be cal dir, que el joc del Joventut no ha estat brillant (que si Bennet hagués ficat els dos tirs lliures tot això no estaria passant), s’ha d’assenyalar que el causant d’aquesta falta de d’encert han estat els àrbitres. Durant tota la sèrie han carregat de faltes als homes claus de la Penya, han permès un defensa sobre Rudy digna del lluitador més brut de la WWF, han “capat” en R. Rubio xiulant falta cada cop que robava la pilota (això no ve de nou, al Palau ja va passar), no han xiulat mai 3 segons quan, més d’un cop, els pivots del Gran Canària han acampat a la zona,....
Són massa cosetes com per pensar que tot això és fruit de la casualitat. D’entrada ja veus que els arbitres no en saben, però quan només s’equivoquen en contra d’un equip ja hi ha alguna cosa que comença a fer pudor. Que el Barça suqui al Gran Canària per guanyar ho trobo be (si els jugadors són uns mercenaris i només corren per la pasta es problema seu i no meu) però ara, que tots els estaments de la ACB estiguin, digues-li comprats, digues-li confabulats, ja passa de “castany a obscur” (que se t’inflen los collons, vaja). Però ojo, maleïts culers. No us penseu pas que amb això en tindre prou per derrotar a la Penya. Cal molt més per matar-nos. Tot i estar jugant contra tot (i contra tots) estic convençut que passarem, encara que haguem de guanyar 4 de partits enlloc dels 3 reglamentaris..
P.D: De la Maza, fill de puta.

divendres, 11 de maig del 2007

El circ de tres pistes

Ta ta ta ta ta tatata tatata, Ta ta ta ta ta tatata tatata,... (aquesta és, bé, intenta ser, la transcripció de la típica cançó del circ). Amb aquesta melodia, sumada al ja típic “encara més difícil” que es pronuncia cada cop que un xicotet, que principalment un xinès i poca cosa, intenta fer una cabriola a 15 metres d’alçada, intento recrear aquella atmosfera màgica que envolta el circs. I us preguntareu: Per què aquest idiota evoca al circ ara? Doncs molt fàcil ja que ara toca parlar del gran barça de bàsquet, aquest circ de tres pistes amb elefants, trapezistes i pallassos, molts pallassos. Perquè lo que van fer a Granada no es pot qualificar de cap altra manera. L’equip se supera dia a dia. Com diria el tòpic: la realitat supera la ficció. Quan, gràcies als arbitres, ho tenien tot fet per assegurar-se el tercer lloc i classificar-se per a la propera Eurolliga van i perden contra un equip que lluita per no baixar. No puc para de preguntar-me, són masoquistes o que? Cal, any rere any, perdre el cul per assolir la classificació a la màxima competició europea quan saps, del cert, gràcies a l’experiència acumulada, que estàs condemnat a fer el ridícul? Segur que la voluntat de fer el ridícul en públic te un nom, suposo que aquesta dèria existeix i està registrada i estudiada per algun que altre científic. Segur. Si us plau, no fem broma que el virus culer és molt greu i molt difícil d’atacar ja que s’escampa per tot arreu “ambsense” aturador (ja que parlem de pallassos, no pot faltar-hi la referència a Clos). Es tant potent, que en última instància esdevé en una malaltia mortal. I el fet de que ja ni els diners no en puguin pal·liar els efectes, no denota altra cosa (oh si, m’estic apunt d’escórrer) que ja ens trobem a la fase terminal, que ja no hi ha volta enrere, que ja només és qüestió de temps. Caput i a criar cucs. Que no us ho creieu? Que penseu que m’he tornat boig i que, fruit de l’abús d’alguna substància psicotròpica, ja no puc raonar amb aquella clarividència que em caracteritzava? Voleu proves? Doncs aquí les teniu. Jordi Trias, en qualitat de representant de la plantilla blaugrana, va declarar que esperava una victòria del Madrid. Que desitjava que guanyés el Madrid i que confiava en que els merengues els hi donarien un cop de mà. Però que dius idiota!!!!??? Mai, però mai, i sota cap concepte, cap jugador del Barça, per poca dignitat que tingui, no hauria ni desitjar, ni esperar, ni lloar, ni agrair ni celebrar cap victòria del rival. Pobrets, ja no saben ni el que diuen ni el que fan, van més perduts que mai. Que? Que amb això no en teniu prou? Que voleu més proves? Doncs mireu, aquí hi ha una prova irrefutable. Pensar que el Joventut perdrà, és més, estar absolutament convençut de la derrota de l’equip verd i negre, és símptoma inequívoc de que s’està delirant, de que ja no es te el cap al lloc. El virus culer afecta a tots els músculs i òrgans. Tan aviat impedeix que el cervell processi correctament com t’encongeix el canell i el cul. A mi, vacunat com n’estic contra el virus culer, només em queda escarxofar-me al sofà, col·locar-me els genitals al lloc, i contemplar l’espectacle de la mort de la secció culer.... i que n’aprenguin

dijous, 10 de maig del 2007

Messi, amb M de Maradona

M’hi nego. Tot i la meva admiració cap a Messi, em nego a comparar el golet que va fer-li al Getafe amb el que Déu nostre senyor Diego Armando Maradona (tots dempeus, siusplau) va fer-li a Anglaterra.
Lo de Messi, sense dubte, és un gran gol, un golas. Un gol que justifica, i amb escreix, el preu de l’entrada. Un gol que, en circumstàncies normals, hauria esdevingut la cirereta perfecta a la temporada dels 7 títols (hohohoho). Són només dotze segons, amb sis driblings i dos sotanes, això si, que salven una campanya decebedora. El gol s’ha magnificat en excés ja que a la culerada no li queda enlloc més on aferrar-se, no els hi queda res més que pugui vendre il·lusió, optimisme i confiança de cara al futur immediat.
És, com ja he dit, un gran gol digne d’un superclasse, però ara, comparar-lo amb el que va fer Maradona, és un acte d’heretgia, una aberració, una falta de respecte i una gran mostra d’incultura futbolística. Del gol se n’ha parlat molt, massa, Està mastegat i babejat fins a l’extrem. Tot i parlar-ne tant, però, ningú no ha passat de la superficialitat, d’explicar-ne només l’evidència. Jo, anant, com sempre, una puntet més enllà, vull destacar una situació que a tothom l’hi ha passat desapercebuda. Va ser només un instant. Res. Ni un segon. M’explico. Un momentet per això. Quan acabeu de llegir això aneu al youtube i mireu. Veureu com és cert tot el que ara explicaré. Continuem. Després de driblar en un pam de terreny, i gràcies a dos sotanes dignes del Papa més pureta, a dos defenses del Getafe, Messi aixeca el cap i veu al ruc d’en Samuel Eto’o braços enlaire dient-li que li passi la pilota. Els ulls parlen, i la mirada no enganya. Tot i no obrir la boca el camerunès indomable l’hi estava dient. “Va passa-me-la sudaca de merda. Que sense Ronie l’estrella sóc jo. Tu ets un crio, un idiota. Que no veus que la perdràs si no me la dones?”. Messi, impertèrrit i sense caure en la provocació del negre, una mil·lèsima de segon abans de començar l’sprint cap a la porteria rival (a lo “banzai”, com Takuma Sato al primer revolt de cada G.P), se’l queda mirant i li diu (amb els ulls, clar): “Ta mare. Que te la passi ta mare. Que t’has cregut negre de merda? que la perdré? Que aquells arroplegats me la fotran?.Mira i aprent-n’he, idiota”. Acte seguit, just abans d’arrancar, aparta la vista del negre, mira al cel i diu “Va por vos, Diego” i, clavant la mirada en Luis Garcia (porter rival), “ai la que et caurà!”. Deu segons més tard, i amb una riada de semen inundant la Diagonal, el negre, amb les mans al cap (i la cua entre les cames) i més hipòcrita i ruc que mai, se li apropa i li diu: “Joder, quin tros de gol. Increïble”.
Messi, però, ni el veu ni el sent. La distància que els separa és massa gran com per sentir com crida el negre. Abans ja eren de dos móns diferents, ara són de dos galàxies diferents.
Moraleja: Aparta’t negre i no molestos més.

dimarts, 27 de febrer del 2007

¿Mami que será lo que tiene el negro? Part 2.

Tornem-hi.
Que és el que està fent ara Laporta? Molt fàcil ( “fàcil, fàcil, fàcil” que diria el burro aquell). Està intentat fotre fora tots els jugadors que va portar el “Sandruscu”. I per què?
Ara mateix el Barça està, futbolísticament, en el seu pitjor moment des de l’arribada de Davids. L’equip no rutlla, no juga a res. Té un peu i mig fora de la Champions i de la Copa del Rei. Es manté al capdavant de la lliga, més per els demèrits dels rivals, que no pas fruit del seu encert.
Les figures, entenguis Ronaldinho, Deco i Rijkaart, estan cremades ( l’entorn és un fill de puta sense memòria ), se’ls acusa de ser els principals causants del mals del Barça, se’ls culpa del mal joc,...
Eto’o, en canvi, no n’està gens ( qui ho diria a primer cop d’ull. Ironies de la vida, ves ). Ell és el Salvador del club, l’home destinat a portar aquesta colla de golfos cap a la victòria.
Amb la mateixa facilitat ( i poc criteri ) que Ronaldinho ha estat titllat d’heretge, s’ha elevat Eto’o a la categoria de Sant. Ronaldinho és el passat, fosc, gordo i lent. Eto’o és la llum al final de túnel, és esperança, il·lusió,.. és el far a seguir (ho tornaré a dir, ironies de la vida ).
El Barça disposa de la millor plantilla del futbol europeu, per tant, tard o d’hora començaran a jugar amb criteri i a guanyar. Pitjor ja no ho poden fer. A partir d’ara tot és millorar o morir. O tot o res.
Aquest Barça estarà més proper al tot que no pas al res, independentment que el negre jugui o no. La recuperació d’Eto’o ajudarà a que es produeixi aquesta millor, però, en cap cas, en serà la causa principal.
És de rucs dir que amb Eto’o, amb la seva sola presència, l’equip ja funcionarà. Si l’equip funciona serà gràcies al conjunt, i no només al negre.
Per recuperar el nivell de joc de l’any passat, cal que es recuperi Thuram per formar l’eix de la defensa amb Puyol. Que Márquez s’acostumi a repartir llenya al pivot. Que Deco s’entoni. Que Iniesta jugui pel mig (que polles fa d’extrem?). Que Messi agafi el ritme. I que l’equip jugui ràpid per deixar espais a Ronaldinho. Que jugui el negre o no és indiferent.
A veure si m’explico. Ronaldinho és causa i Eto’o conseqüència. Vull dir que Eto’o per brillar ha de tindre al darrere 10 tios que li passin, Ronaldinho no. Márquez-Puyol són contundència defensiva. Deco estabilitat al mig del camp i control del joc. Messi és velocitat i profunditat. Ronaldinho és Ronaldinho. Sense tots aquestos Eto’o és un negre que corre, i prou.
Pufff, tornem al tema. Tot això, no se el perquè, la gent no ho veu. Eto’o és el Salvador i Ronaldinho ja no és el millor del món (MENTIDA!!!!).
Si hi havia algún moment per fotre fora Ronaldinho (amic íntim de Rosell, millor jugador del món, artífex de la recuperació blaugrana i, sobretot l’aposta de Rossel. – recordar que Laporta volia portar Beckham -) és ara. Ara ningú criticaria que el club deixés marxar l’astre brasiler.
Ja no és imprescindible (el bo és el negre).
Aniria a jugar al Milan (rival que, tot i comptar amb Gattuso, està a anys llum del Barça, i per tant, no s’estaria reforçant un rival directe).
Amb el traspàs s’aconseguiria a Cristiano Ronaldo (gitano i killo a parts iguals) i aquest, assumiria el rol de crack jove a l’ombra d’Eto’o.
Eto’o esdevindria l’únic “divo” dins del vistidor culé i podria fer i desfer al seu gust.
Es deslligarien els mèrits de l’equip de la figura de Rosell, disminuint així l’opció de que es presenti a unes futures eleccions i foti fora de la poltrona blaugrana als Laportistes,...
Per mi, cap d’aquests arguments són vàlids. Ronaldinho és imprescindible. I si sobra algú (jo frotia fora al negre, però si l’alternativa és Gudjonsen que es quedi) no és ell.
Ronaldo, Maradona, Laudrup, Romario,... ja van massa veritables cracks que acaben marxant del Barça per qüestions extra esportives. I, arran de les declaracions d’Eto’o, crec que Ronaldinho i Deco seran els següents noms il·lustres que s’afegiran a la llista.
Pel be de tots, esperem que algú li tapi la boca al negre (i que aquest es dediqui a córrer, que és l’únic per al que serveix), que parin els peus al clan del pollastre i que els bons es quedin (i que jugui Belleti).

dimarts, 20 de febrer del 2007

¿Mami que será lo que tiene el negro? Part 1.

Estúpid, egoista, ruc, rancuniós, mala persona, idiota, cregut, mal aconsellat, molt (i mal) influenciat, titella, curt, mal company, egoista, capfluix, obtús, beneit, tonto, xulo, vanitós, arrogant, altiu, puteta de l’amo, pallús,.... Quan un mateix queda retratat, que més es pot dir? No cal afegir-hi res. Tots varem poder veure les declaracions d’Eto’o, tothom les va sentir,.... i ara que?. Com s’ha quedat el barça? Com afectarà aquesta crisis a la plantilla? Quines conseqüències tindrà a curt termini? I, sobretot, a partir del 30 de juny? .... Personalment, no en tinc ni puta idea. No ho sé. No es pot saber que passarà ni a curt, ni a llarg termini (ja ho va dir el filòsof: “La vida és como una caja de bombomes, nunca sabes lo que te puede pasar”). I per què ningú no sap que passarà? Doncs, perquè el Barça no és un club normal (ni racional, sensat,....). Eto’o a destapat la capsa dels trons. Tot ell és com una bomba que ha explotat, i ha esmicolat, les entranyes del club blaugrana. Però tota bomba, per arribar a explotar, necessita algú que li prengui foc, que la connecti i, arribat el moment, que la dipositi al lloc precís perquè al petar destrossi tot allò que es volia. I qui va connectar la bomba? Eto’o no, és clar. Ell és massa ruc. El que va planejar-ho tot està molt més amunt en la cadena del poder del club. Qui és l’íntim amic d’Eto’o des de que va arribar a Barcelona? Alejandro Echevarria (patró de la fundació aspanyola per la conservació del “pollastre ibérico”) que, curiosament, és cunyat del President Laporta (poso president en majúscules perquè quan sigui president de la Generalitat tothom l’anomenarà així. – m’acaba de vindre al cap la composició del nou “tripartit”, Laporta president, Cruyff conseller en cap, Echevarria conseller d’interior i Eto’o a benestar i família (se li dona molt bé repartir bitllets de 500 euros pels puestos) - ) Perdó per la parra mental que m’haig fet. Tornem al tema. No entenc perquè, però el clan del pollastre (a partir d’ara els anomenaré així) està preparant una purga al vestidor. Cruyff, gran profeta i millor escampador de fems, curiosament, només dos dies abans va publicar a la Vanguardia que no era bo per un club tindre molts anys jugant junts dos cracks ( mmmm. Clar home, per això va fitxar a Kodro, Angoy, al seu fill, Prosikito, Quique Estebaranz, Escaich, Lopetegi, Abelardo,.... per a que no hi haguéssin problemes). Ho potser si que ho entenc. Recordem lo que va dir Eto’o:“hi ha dos bàndols que se les van fotent i jo, que estic al mig me les emporto totes”, en clara referència al “Sandruscu”). Que va ser el primer que va fer aquesta nova junta quan va assolir la direcció del club? Es va dedicar a anar fotent fora tot allò que recordes mínimament a l’època de Gaspar i de Núñez (al parlar de Núñez m’ha vingut al cap la imatge d’un advocat jove, amb cap de fill de puta i de vividor, fent tot el que va poder i més, via judicial inclosa, per aconseguir ocupar la poltrona culer. ELEFANT BLAU.) La llista dels defenestrats és llarga, molts van ser purgats (des del futbol base al cap del servei de neteja). Riquelme, Saviola (al final se l’han hagut de quedar9, Cocu, Gerard,.... Dos parèntesis per acabar aquesta primera part, Cruyff i Gerard. De l’holandès, Per que actua així? Que és el que él mou? Quins interessos? A qui està ajuntat? O potser s’ajuda a ell mateix?.... La gent, les males persones, actuen i es mouen, bàsicament, per diners i per ressentiment. Cruyff és un ressentit, va veure truncat el seu pla per convertir-se en la màxima figura del barcelonisme. Volia ser president, entrenador, ídol indiscutible, secretari tècnic,....(sortosament li van parar els peus).
Ara actua mogut per odi, amb Laporta com a titella i ase de tots els cops, pot fer i desfer a plaer. I encara millor, tot això ho fa sense desgast, a l’ombra i per l’esquena. Diners. Es curiós que tots els jugadors que li fan falta al Barça estan relacionats, d’alguna manera o altra, amb amics seus (Palació n'és l'últim exemple). I ja sabem que significa això. Primes de traspàs per aquí, comissió per allà,....
Gerard. Per què no el van regalar al Mònaco un any abans? D’aquesta manera, potser, el Barça hauria anat a jugar a Stanford Bridge amb un mig centre defensiu amb cara i ulls, amb sentit tàctic, que, potser, hauria parat algun contraatac del Chelsea (o dos) i potser, el Barça, ara tindria 3 Champions i no dues.
Continuarà.....