Buiaki Awards.

Estiu + mobbing a la feina = molt temps lliure. Així, fruit de la poca feina que tinc m’he pensat una nova secció, els Buiaki Awards. Una secció on, mensualment, és premiarà al personatge, ja sigui esportista, polític o jueu, que hagi destacat sobre la resta.

Els nominats en aquesta primera entrega dels Buiakis Awards són: Antonio “talentino” Cassano per haver tingut, al més de febrer, una lesió de 15 dies al seu turmell dret i aconseguir arribar a l’agost sense entrenar ni un sol dia. A més a més, ha pensat en denunciar al Madrid per mobbing laboral. La Maria Isabel, del Minoria Absoluta, per el seu súper hit del “Tiburón”. Link: http://rapidshare.com/files/44409986/tiburon_maria_isabel.mp3 Michael Vick (“el asesino de perros” segons diari Marca) per organitzar baralles de gossos en més de 6 estats al llarg dels últims anys. Superestrella de la NFL, top ten en temes salarials, futur membre del Hall of Fame,... està apunt d’arruïnar la seva carrera i entrar a la presó gràcies a les seves baralles canines. Un detall, els gossos que no resultaven morts en la lluita, eren electrocutats a mode de distracció entre combat i combat. Crhis Benoit, ex Superestrella de la WWF i la RAW americanes per, estant fins al cul d’asteroides, assassinar a cops la seva dona i als seus fills per acabar suïcidant-se. El premi per el guanyador és la realització del recull de les seves principals fites, ja siguin esportives o no, en un article al bloc.

A votar s’ha dit.

Disfressant-me de politòleg. Quatre anys de carrera havien de servir d’algo, no?

He de confessar que vaig deixar de llegir el Jueves fa anys, concretament, quan vaig començar a tenir coneixements polítics (pocs això si) i consciencia de país. Me la sue que, per molt injustificat que sigui, els hi hagin segrestat la portada, sincerament. Però es que no m’he n’he pogut estar. S’ha muntat un pollastre descomunal, han sortit tots els sociates pijipis defensant la llibertat d’expressió, els valors democràtics de l’estat aspanyol,…

La gota que ha fet besar el got de la meva paciència ha estat les declaracions de la Maria Teresa Fernandez de la Vega (Mª Teresa de Calcuta segons la dels pits operadíssims del programa “Feos contra Tontos” de Telecinco) titllant les mesures ordenades per el jutge Juan del Olmo com a “pròpies del passat”, i donant a entendre que des del govern de les espanyes s’haurà de fer una profunda valoració de si, actualment, te sentit o no el fet de segrestar publicacions. Aquí, indignadíssim amb aquesta actitud hipòcrita, van venir-me al cap les actuacions contra els diferents rotatius bascs clausurats no fa gaires anys, els posteriors judicis polítics i l’empresonament dels seus editors (aquí s’hi ha de llegir Egunakaria, Egin, Ardi Bektza,...)..... I NINGÚ VA AIXECAR LA VEU!!! Però clar, aquestes altres actuacions “pròpies del passat” ja queden massa lluny. Tot i no compartir els ideals polítics d’El Jueves, des d’aquí em solidaritzo amb la seva causa i els hi dono tot el meu suport. Avere si ara, ells em donen part dels beneficis que trauran gràcies a aquest segrest més “mediàtic” que no pas altra cosa.

Che Spettacolo.

Tard i malament, com sempre, vull destacar la gran victòria del Doctor Rossi al TT d'Assen, a la catedral.

Algú dubta que Rossi és el millor de tots els temps? Ni Doohan ni òsties, ROSSI!. Perquè Rossi, ha guanyat a 125cc, a 250cc, a 500cc i a Moto Gp (el primer de la història en guanyar en les 4 categories).Però, a més a més, ha guanyat també amb motos de 900cc, de 800cc (les d'enguany), amb motors de 2 temps, de 4 temps,.....

En resum, ha guanyat a tothom i de totes les maneres. Tot i més. La trajectòria de Rossi no hauria de deixar marge al dubte, ja que a més a més dels títols, de les poles, les victòries (estadísticament, més de la meitat de curses que ha disputat a la categoria reina les ha guanyat) i dels podis (crec que està en més d'un 80%), ha deixat tot un reguitzell d'avançaments i de moment memorables.

El que va fer a Assen, de l'11é al 1é, tot i ser una fita increïble, inimaginable per la resta dels pilots, per ell, no és res fora de lo normal, ja que amb la remuntada d'Holanda, ja ho ha fet 3 cops a la categoria reina. Però ojo, ho ha fet en sec, sense caigudes massives ni coses estranyes. A Donintong, Sanchering i Assen va avançar a tots i cadascun dels 10 pilots que el precedien, cavalcant inexorablement cap a la victòria.

Senzillament espectacular. Ara ha anunciat que es retirarà del mundial als 32 anys (d'aquí 4) per passar, molt probablement, al món dels rallys. Així doncs, a partir d'avui, i fins que el “Caníbal” se'ns retiri (també l'anomenen així a Itàlia), no ens queda més remei que amorrar-nos a la pantalla i procurar de retenir a la memòria totes les seves maniobres, perquè, desenganyem-nos, com ell, mai n'hi haurà cap.

A gaudir de l'espectacle.

Perdona'm Déu que he pecat.

Perdona'm Déu que he pecat. Vaig dubtar de la qualitat dels Ferraris en pro dels McLaren. Vaig veure el Mundial perdut. Vaig desitjar, però només un moment i fruit de la desesperació, que Ferrari tingués un cotxe com McLaren. Perdona'm perquè he pecat.

Mai més. Per molts GP com els de Mònaco o Canadà, per les moltes cagades que pugui fer (i que farà) el Kimy, per la irregularitat manifesta de Massa, mai més tornaré a dubtar de Ferrari. He pecat, i un pecat dels grans. Això no és com desitjar el cotxe del pròxim, o blasfemar en va. Creure en McLaren hauria d'estar penat ( i molt).

Però m'has d'entendre. Hem vaig témer el pitjor després de les 3 pífies a Mónaco, Canadà i EE.UU, on, sense esforç, els dos Ferraris van perdre el mundial de constructors i el 90% del de pilots. Els precedents van pesar, i molt. Un altre any fent mania i amb l'aspanyol (a McLaren!!!) dominant va ser massa per mi. Llavors, fruit de la desesperació hem vaig ensorrar, vaig tocar fons (i això que no havia passat més enllà del sofà de casa).

Però ara tot això s'ha acabat. Fent una demostració de fe digna d'aquells filipinos que es crucifiquen cada setmana santa, torno a creure en Ferrari ..... i amb el Raikkonen. Aquest, però, és un sentiment sincer, mesurat i reflexionat profundament. No és agafar-se a l'últim ferro roent que queda de cara a poder salvar el cul. Crec en Ferrari i crec en Raikkonen i Massa per guanyar el mundial de pilots i de constructors (venga!, que la casa és forta).

Les dues exhibicions fetes a França i al Regne Unit són definitives. S'ha dominat a la resta dels rivals amb la mateixa autoritat que el sol fon el gel. Aquesta autoritat, amb una superioritat tant dins com fora de la pista, haurien d'haver portat a aconseguir els 36 punts de 36, i, sense marge de reacció possible a McLaren, endur-se també les victòries als, com a mínim, 3 següents Gps.

I així, a base de victòries incontestables com als vells temps, recuperar el terreny perdut perquè, no hi oblidem, els McLaren no són cotxes fiables. Tard o d'hora han de punxar, i quan ho facin, adéu mundial.

Les claus del ressorgiment.

Com pot ser que, d'un dia per l'altre, els monoplaces passin a ser una toia a dominar el mundial amb mà de ferro? S'ha aparegut la Verge a Maranello?

No. la millora dels Ferraris recau en la col·locació d'una espècies d'aletes a la part superior del morro del monoplaça, prop del compartiment del pilot, que millora (i força) l'eficàcia aerodinàmica del tren davanter, aconseguint també, una millor refrigeració del motor (que es tradueix en un augment de cavalls).

A més a més, l'scudeira italiana també ha incorporat unes llànties lenticulars a les rodes del davant (iguals que les que ja duia des de fa gairebé un any al darrera), que sembla ser que van força bé a l'hora de refrigerar els frens, aportant, a més a més major estabilitat aerodinàmica.

I jo hem pregunto, calia esperar a estar a gairebé 30 punts del líder per reaccionar? Esperem que s'hagin despertat del tot i que no es tornin a adormir.

No m'he pogut estar de comentar la magnífica actuació de Felipe Massa. Va fer la millor cursa de la seva vida. Sortir des del Pit Lane i acabar 5 (gairebé 4art si no fos per Kubica) és senzillament espectacular i més, tenint en compte, que tot just fa ara dues setmanes, Fernando, el gran campió, sortint 10é no va tenir collons de passar de la 7ena plaça perquè deia que a la F1 no es podia avançar (una vegada més, el temps posa a tothom al seu lloc. A tu Fernando ja t'arribarà l'hora. Ja t'estic imaginant d'aquí 10 anys al plató del Aquí hay tomate de turno, fet un Ángel Cristo, explicant les teves misèries. Temps al temps Fernando).

Esberlant al Barça. 1a part

Estiu, temps de fitxatges. Amb la voluntat de seguir progressant i fer d’aquest bloc algo digne i amb una mica de coherència, m’he vist obligat, com el Barça, a reforçar la medul·lar de l’equip.

Com s’ha vist aquest any, no només es pot viure del talent i d’inspiració divina. També s’ha de treballar. Però clar, no li pots demanar a Romario (io) que et pressioni la sortida de pilota dels rivals. Ell fa gols, grans gols, però no corre. Si ell no corre, al darrera s’ha de tenir un tros de negre que et faci la feina.

Doncs amb aquesta voluntat (amb tot el carinyo del món i sense ànims de faltar al respecte de ningú) he decidit, ja que sóc el president, secretari tècnic i entrenador, reforçar l’equip.

Ja fa temps que vaig començar les negociacions en busca d’un “pichichi”, d'un crack, però finalment, aquestes van esdevenir infructuoses. Amb això no estic dient, que el fitxatge del Kiko (per cert, el “nou” és el Kiko que encara no ho havia dit) sigui la segona opció ni res per l’estil.

Tornant a fer un paral·lelisme culer, Henry vindria a ser l’estrella, però Touré, segurament serà més rentable per el club.

Dit això, benvingut Kiko. Fa poc més d’un any, el Barça es va proclamar campió de Lliga i Champions, i ara està immers en una d’aquelles crisis que tant donen que parlar a les tertúlies de radio i televisió… Pràcticament ningú podia ni imaginar-ho, però s’ha donat. Quan aquestes coses passen s’han d’analitzar amb calma, veure els culpables (tots eh!) i medir el grau de culpa que en té de cadascun d’ells. Directiva, tècnics, jugadors, premsa… i afició; tots tenen part de responsabilitat.

Com que el club es una empresa (malgrat els repetits intents en negar-ho), primer que tot hem de dirigir les nostres mirades cap a les persones que més manen d’aquesta, la directiva. En Laporta, Soriano, Txiki, etc (també l’Alejandro Etxevarria, clar!) els considero els majors responsables de la situació que s’ha donat ara al club. Quan les coses han anat bé, els ha faltat temps per penjar-se medalles, aprofitant qualsevol sopar o acte oficial per explicar les mil meravelles que han fet. Però ara que les coses s’han girat, tots han corregut a posar-se al cau i amagar-se, sense donar la cara i assumir els errors comesos.

No s’ha reforçat bé la plantilla, ja que els fitxatges són bastant discutibles, i les baixes ho són encara més; Saviola està a l’equip perquè ningú ha volgut pagar el 100% de la fitxa; i quan la crisi començava a fer-se patent, enlloc de reunir a tots els estaments del club i discutir-ho com persones assenyades, la directiva seguia “desaparecida en combate”.

El moment on s’ha vist més clara la incompetència dels qui manen és quan el Sr. Eto’o va dinamitar el vestidor fotent a parir companys i tècnic (demostrant quina classe de persona és), i el Sr. Laporta va ser incapaç de posar fre a la rabieta del nen i pegar-li una estirada d’orelles. Tot el contrari, ja que el va justificar com si tot allò fos la cosa més normal del món, fet que al meu entendre deixa en una posició molt dèbil al tècnic Frank Riijkard. En fi, crec que els directius podrien prendre nota de les cagades comeses aquesta campanya, i implicar-se amb un projecte que pintava molt bé quan es va engegar, i que amb el pas del temps s’ha anat degradant considerablement.

Esberlant al Barça. 2a part

Però no solament la directiva és responsable d’aquest fiasco, els tècnics del club han jugat un paper important amb la davallada que s’ha produït, tant de joc com de resultats. Fins al moment, tenir junts al equip en Ronaldinho, l’Eto’o, Deco, Màrquez, etc; no havia resultat problemàtic, ja que diumenge rere diumenge l’equip guanyava i tothom estava feliç. Si no s’entrenava ningú deia res, “total, el pròxim partit es guanyarà pràcticament segur” deia la gent, però quan la cosa ha canviat, quan és perd un partit, al següent tampoc es guanya, ni al pròxim,...; la gent s’indigna, i es veuen els defectes que fins ara havien passat inadvertits.

El màxim responsable del vestuari és l’entrenador, i no ha exercit com a tal. S’ha entrenat malament, amb absències constants de jugadors (ja sigui per compromisos publicitaris, ressaca, ...); sense fer un pla específic de preparació – sinó just lo contrari: GIRA per USA a lo grande!-, canviant l’estil de joc i l’alineació partit sí, partit també; enfrontaments on l’equip ha sortit a rascar-se’ls, o matins on les nyeganyes i els vadalls eren la tònica habitual; etc. Esperem que l’any que ve, de repetir-se situacions semblants a les d’aquest any, es pegui algun cop de puny a sobre la taula per espavilar al personal.... Torn ara pels jugadors. Hi ha qui diu que són els principals culpables, però jo crec que tan sols són uns dels tants responsables d’aquesta situació. No han sabut digerir l’èxit de Sant Dennis, ni de les dues darreres lligues; i s’han cregut aquella dita del mític Helenio Herrera de que és pot guanyar un partit sense baixar de l’Autobús. Però en aquest cas, sembla que l’autobús els ha atropellat de ple. Són grans jugadors, però aquest any han fet més springs a Luz de Gas o al PUTICLUB MANOLI que no pas al camp. Però aviam, quin jove de poc més de 20 anys, carregat de diners, i que torna boig al sector femení del país no pecaria? Jo el primer! Però han estat tontos, ja que en aquest món, més que ser bona persona, has de fer creure als altres que ho ets; i ells no han tingut la decència ni d’aparentar-ho.

Menja apart el Sr. Eto’o. Com diu un gran pensador, l’Eto’o és el càncer del Barça. Crec que coincidim en que aquesta afirmació no és basa tant amb el seu joc sinó en la persona. A mi no m’agrada en cap de les dues facetes, ja que a més de considerar-lo un falla-gols-cantats (amb les assistències tan perfectes que li faciliten els seus companys, quants gols portaria Crespo o Shevchenko?), lo pitjor que té és el seu ego’o. Cregut de que és el número 1 de l’equip, és celós a més no poder, i quan té un mal dia es desfoga amb declaracions incendiaries. Imperdonable. Per començar no és ni dels 3 millors de la plantilla (Ronaldinho, Messi i Deco són infinitament superiors), i ni que realment ho fòs, això no el justificaria de fer el que fa. Gent així no és pot tenir al vestidor, el desmunten ells solets. Espero i desitjo que se’l traspassi a un club quan abans millor, ja que si s’ha de treure el mal de dintre, quan abans millor. Finalment, faré una particular crítica als mitjans de comunicació i a l’afició culer. Us preguntareu perquè ho faig conjuntament, i la resposta és simple: tenen el “modos operandi” pràcticament idèntic, ja que quan l’equip guanya, la eufòria no té limits; però quan l’equip punxa, ho cremarien tot... Són així! Crec que amb aquets anys que s’han passat de vaques grasses, la gent ha divinitzat als jugadors, perdonant-los lo imperdonable; però quan la vaca s’ha tornat anorèxica i s’ha aprimat (mooolt!), l’han volgut portar al matadero sense pensar-s’ho ni un moment. Com diuen per les aspanyes, “ni tanto ni tan poco”. Durant els anys d’èxit, l’afició i la premsa havia de saber veure els defectes que ja tenien els seus jugadors (puteros, alcoholics, ...), però també ara que la cosa no va tan bé, s’ha de ser conscient de la realitat, sense crucificar més del que toca als seus... Tots els equips tenen jugadors que són habituals de les discoteques, prostíbuls i altres llocs on abunda la indecència, però potser l’entorn no és tan “hooligan” com som aquí. I el més important de tot, s’ha de saber guanyar i saber perdre, així és l’esport!.

Kiko.

AL•LELUIA.

Miracle!!!!!!!

A la novena va la vençuda. Molt bé Timmy. No només no has perdut cap lloc a la sortida (ja tocava) si no que, a més a més, has aconseguit avançar al xicotet negre aquell. Felicitats, tan sols t’ha costat 6 mesos aprendre a fer les sortides. Amb aquest ritme, l’any 2020 potser ja estaràs preparat per lluitar per el mundial. Des d’aquí, la més sincera enhorabona.

Semblances Irrefutables.

Avui inaugurem secció: Semblances Irrefutables. I de que va aquesta secció? Doncs, com el seu nom indica, va de gent que, en teoria, no tenen res a veure entre ells però que físicament estan cagats.

A remarcar el fet de que no parlo en clau de futur d’aquesta secció ja que, seré sincer, no en tinc cap altra de buscada i, ara per ara, me fot molt pal buscar-ne de noves. Això si, si algú en sap alguna, que me la faci arribar que la penjaré.

Comencem amb un parell que són mooooooolt, però que molt típiques. Joan Gaspart, si fos groc i visqués a Sprinfield, seria el Sr. Burns.

I sense deixar de banda els Simpsons, si Gaspart està clavat al Burns, Eduardo Zaplana és el capellà (ara no recordo com es diu).

Va, anem per feina. TOP 3 (de lo que he pogut trobar en 5 minuts) L’entranyable Papuchi, pare del Julio Iglesias, en veritat és Ball Kaio Shuin (personatje de Bola de Drac).

Sempre he pensat que l’idiota del Miqui Puig fot cap de porquet. I quin millor que el Porc Golut (un dels dolents de la sèrie El Capità Planeta) per encarnar l’esperit d’aquest gran artista i millor persona? PD: Quin fàstic que fots i que n’arribes a ser de ruc Miqui.

Peter Griffin, sense comentaris.