Esberlant al Barça. 1a part

Estiu, temps de fitxatges. Amb la voluntat de seguir progressant i fer d’aquest bloc algo digne i amb una mica de coherència, m’he vist obligat, com el Barça, a reforçar la medul·lar de l’equip.

Com s’ha vist aquest any, no només es pot viure del talent i d’inspiració divina. També s’ha de treballar. Però clar, no li pots demanar a Romario (io) que et pressioni la sortida de pilota dels rivals. Ell fa gols, grans gols, però no corre. Si ell no corre, al darrera s’ha de tenir un tros de negre que et faci la feina.

Doncs amb aquesta voluntat (amb tot el carinyo del món i sense ànims de faltar al respecte de ningú) he decidit, ja que sóc el president, secretari tècnic i entrenador, reforçar l’equip.

Ja fa temps que vaig començar les negociacions en busca d’un “pichichi”, d'un crack, però finalment, aquestes van esdevenir infructuoses. Amb això no estic dient, que el fitxatge del Kiko (per cert, el “nou” és el Kiko que encara no ho havia dit) sigui la segona opció ni res per l’estil.

Tornant a fer un paral·lelisme culer, Henry vindria a ser l’estrella, però Touré, segurament serà més rentable per el club.

Dit això, benvingut Kiko. Fa poc més d’un any, el Barça es va proclamar campió de Lliga i Champions, i ara està immers en una d’aquelles crisis que tant donen que parlar a les tertúlies de radio i televisió… Pràcticament ningú podia ni imaginar-ho, però s’ha donat. Quan aquestes coses passen s’han d’analitzar amb calma, veure els culpables (tots eh!) i medir el grau de culpa que en té de cadascun d’ells. Directiva, tècnics, jugadors, premsa… i afició; tots tenen part de responsabilitat.

Com que el club es una empresa (malgrat els repetits intents en negar-ho), primer que tot hem de dirigir les nostres mirades cap a les persones que més manen d’aquesta, la directiva. En Laporta, Soriano, Txiki, etc (també l’Alejandro Etxevarria, clar!) els considero els majors responsables de la situació que s’ha donat ara al club. Quan les coses han anat bé, els ha faltat temps per penjar-se medalles, aprofitant qualsevol sopar o acte oficial per explicar les mil meravelles que han fet. Però ara que les coses s’han girat, tots han corregut a posar-se al cau i amagar-se, sense donar la cara i assumir els errors comesos.

No s’ha reforçat bé la plantilla, ja que els fitxatges són bastant discutibles, i les baixes ho són encara més; Saviola està a l’equip perquè ningú ha volgut pagar el 100% de la fitxa; i quan la crisi començava a fer-se patent, enlloc de reunir a tots els estaments del club i discutir-ho com persones assenyades, la directiva seguia “desaparecida en combate”.

El moment on s’ha vist més clara la incompetència dels qui manen és quan el Sr. Eto’o va dinamitar el vestidor fotent a parir companys i tècnic (demostrant quina classe de persona és), i el Sr. Laporta va ser incapaç de posar fre a la rabieta del nen i pegar-li una estirada d’orelles. Tot el contrari, ja que el va justificar com si tot allò fos la cosa més normal del món, fet que al meu entendre deixa en una posició molt dèbil al tècnic Frank Riijkard. En fi, crec que els directius podrien prendre nota de les cagades comeses aquesta campanya, i implicar-se amb un projecte que pintava molt bé quan es va engegar, i que amb el pas del temps s’ha anat degradant considerablement.

Esberlant al Barça. 2a part

Però no solament la directiva és responsable d’aquest fiasco, els tècnics del club han jugat un paper important amb la davallada que s’ha produït, tant de joc com de resultats. Fins al moment, tenir junts al equip en Ronaldinho, l’Eto’o, Deco, Màrquez, etc; no havia resultat problemàtic, ja que diumenge rere diumenge l’equip guanyava i tothom estava feliç. Si no s’entrenava ningú deia res, “total, el pròxim partit es guanyarà pràcticament segur” deia la gent, però quan la cosa ha canviat, quan és perd un partit, al següent tampoc es guanya, ni al pròxim,...; la gent s’indigna, i es veuen els defectes que fins ara havien passat inadvertits.

El màxim responsable del vestuari és l’entrenador, i no ha exercit com a tal. S’ha entrenat malament, amb absències constants de jugadors (ja sigui per compromisos publicitaris, ressaca, ...); sense fer un pla específic de preparació – sinó just lo contrari: GIRA per USA a lo grande!-, canviant l’estil de joc i l’alineació partit sí, partit també; enfrontaments on l’equip ha sortit a rascar-se’ls, o matins on les nyeganyes i els vadalls eren la tònica habitual; etc. Esperem que l’any que ve, de repetir-se situacions semblants a les d’aquest any, es pegui algun cop de puny a sobre la taula per espavilar al personal.... Torn ara pels jugadors. Hi ha qui diu que són els principals culpables, però jo crec que tan sols són uns dels tants responsables d’aquesta situació. No han sabut digerir l’èxit de Sant Dennis, ni de les dues darreres lligues; i s’han cregut aquella dita del mític Helenio Herrera de que és pot guanyar un partit sense baixar de l’Autobús. Però en aquest cas, sembla que l’autobús els ha atropellat de ple. Són grans jugadors, però aquest any han fet més springs a Luz de Gas o al PUTICLUB MANOLI que no pas al camp. Però aviam, quin jove de poc més de 20 anys, carregat de diners, i que torna boig al sector femení del país no pecaria? Jo el primer! Però han estat tontos, ja que en aquest món, més que ser bona persona, has de fer creure als altres que ho ets; i ells no han tingut la decència ni d’aparentar-ho.

Menja apart el Sr. Eto’o. Com diu un gran pensador, l’Eto’o és el càncer del Barça. Crec que coincidim en que aquesta afirmació no és basa tant amb el seu joc sinó en la persona. A mi no m’agrada en cap de les dues facetes, ja que a més de considerar-lo un falla-gols-cantats (amb les assistències tan perfectes que li faciliten els seus companys, quants gols portaria Crespo o Shevchenko?), lo pitjor que té és el seu ego’o. Cregut de que és el número 1 de l’equip, és celós a més no poder, i quan té un mal dia es desfoga amb declaracions incendiaries. Imperdonable. Per començar no és ni dels 3 millors de la plantilla (Ronaldinho, Messi i Deco són infinitament superiors), i ni que realment ho fòs, això no el justificaria de fer el que fa. Gent així no és pot tenir al vestidor, el desmunten ells solets. Espero i desitjo que se’l traspassi a un club quan abans millor, ja que si s’ha de treure el mal de dintre, quan abans millor. Finalment, faré una particular crítica als mitjans de comunicació i a l’afició culer. Us preguntareu perquè ho faig conjuntament, i la resposta és simple: tenen el “modos operandi” pràcticament idèntic, ja que quan l’equip guanya, la eufòria no té limits; però quan l’equip punxa, ho cremarien tot... Són així! Crec que amb aquets anys que s’han passat de vaques grasses, la gent ha divinitzat als jugadors, perdonant-los lo imperdonable; però quan la vaca s’ha tornat anorèxica i s’ha aprimat (mooolt!), l’han volgut portar al matadero sense pensar-s’ho ni un moment. Com diuen per les aspanyes, “ni tanto ni tan poco”. Durant els anys d’èxit, l’afició i la premsa havia de saber veure els defectes que ja tenien els seus jugadors (puteros, alcoholics, ...), però també ara que la cosa no va tan bé, s’ha de ser conscient de la realitat, sense crucificar més del que toca als seus... Tots els equips tenen jugadors que són habituals de les discoteques, prostíbuls i altres llocs on abunda la indecència, però potser l’entorn no és tan “hooligan” com som aquí. I el més important de tot, s’ha de saber guanyar i saber perdre, així és l’esport!.

Kiko.