Orgoglio Ferrari.

Síííííííííííííííí!!!!!!!!! Campions!!!!!! OOOh!!, rius de semen, encara avui (10 dies després) em brollen cames avall recordant la fabulosa victòria de Ferrari. Ho hagués volgut escriure abans això, però fins ahir cada cop que em posada davant del teclat, inconscientment, de les meves mans només en sortia: “Fills de putaaaaaa!! Queus dongon!!! Dat's pel cul!!! Sííííí!!! A pendre pel cul Mclaren, el negre, el calb, l'aspanyol i la puta pozolana!!!!!!" Encara que les meves paraules no ho reflecteixin, no us podeu ni imaginar el content que estic. Que gran, molt gran!! Perquè, més enllà de guanyar el títol mundial, el passat diumenge es va donar una lliçó al món. L'orgull de ser de Ferrari. Jo estic orgullós de ser de Ferrari, molt orgullós, i vosaltres aspanyols, de que n'esteu d'orgullosos? A celebrar-ho Timmy, però vigila que l'any vinent s'hi ha de tornar!!

D10S.

Avui (bé, ahir o abans d'ahir) fa 10 anys de la retirada del futbolista més gran de tots els temps. Aquí va un petit homenatge de part del consell de redacció del Buiaki Blog (al qual esteu tots invitats a participar). No me importa en que lio se meta Maradona és mi amigo i és una gran persona.

Che Spettacolo.

Tard i malament, com sempre, vull destacar la gran victòria del Doctor Rossi al TT d'Assen, a la catedral.

Algú dubta que Rossi és el millor de tots els temps? Ni Doohan ni òsties, ROSSI!. Perquè Rossi, ha guanyat a 125cc, a 250cc, a 500cc i a Moto Gp (el primer de la història en guanyar en les 4 categories).Però, a més a més, ha guanyat també amb motos de 900cc, de 800cc (les d'enguany), amb motors de 2 temps, de 4 temps,.....

En resum, ha guanyat a tothom i de totes les maneres. Tot i més. La trajectòria de Rossi no hauria de deixar marge al dubte, ja que a més a més dels títols, de les poles, les victòries (estadísticament, més de la meitat de curses que ha disputat a la categoria reina les ha guanyat) i dels podis (crec que està en més d'un 80%), ha deixat tot un reguitzell d'avançaments i de moment memorables.

El que va fer a Assen, de l'11é al 1é, tot i ser una fita increïble, inimaginable per la resta dels pilots, per ell, no és res fora de lo normal, ja que amb la remuntada d'Holanda, ja ho ha fet 3 cops a la categoria reina. Però ojo, ho ha fet en sec, sense caigudes massives ni coses estranyes. A Donintong, Sanchering i Assen va avançar a tots i cadascun dels 10 pilots que el precedien, cavalcant inexorablement cap a la victòria.

Senzillament espectacular. Ara ha anunciat que es retirarà del mundial als 32 anys (d'aquí 4) per passar, molt probablement, al món dels rallys. Així doncs, a partir d'avui, i fins que el “Caníbal” se'ns retiri (també l'anomenen així a Itàlia), no ens queda més remei que amorrar-nos a la pantalla i procurar de retenir a la memòria totes les seves maniobres, perquè, desenganyem-nos, com ell, mai n'hi haurà cap.

A gaudir de l'espectacle.

Perdona'm Déu que he pecat.

Perdona'm Déu que he pecat. Vaig dubtar de la qualitat dels Ferraris en pro dels McLaren. Vaig veure el Mundial perdut. Vaig desitjar, però només un moment i fruit de la desesperació, que Ferrari tingués un cotxe com McLaren. Perdona'm perquè he pecat.

Mai més. Per molts GP com els de Mònaco o Canadà, per les moltes cagades que pugui fer (i que farà) el Kimy, per la irregularitat manifesta de Massa, mai més tornaré a dubtar de Ferrari. He pecat, i un pecat dels grans. Això no és com desitjar el cotxe del pròxim, o blasfemar en va. Creure en McLaren hauria d'estar penat ( i molt).

Però m'has d'entendre. Hem vaig témer el pitjor després de les 3 pífies a Mónaco, Canadà i EE.UU, on, sense esforç, els dos Ferraris van perdre el mundial de constructors i el 90% del de pilots. Els precedents van pesar, i molt. Un altre any fent mania i amb l'aspanyol (a McLaren!!!) dominant va ser massa per mi. Llavors, fruit de la desesperació hem vaig ensorrar, vaig tocar fons (i això que no havia passat més enllà del sofà de casa).

Però ara tot això s'ha acabat. Fent una demostració de fe digna d'aquells filipinos que es crucifiquen cada setmana santa, torno a creure en Ferrari ..... i amb el Raikkonen. Aquest, però, és un sentiment sincer, mesurat i reflexionat profundament. No és agafar-se a l'últim ferro roent que queda de cara a poder salvar el cul. Crec en Ferrari i crec en Raikkonen i Massa per guanyar el mundial de pilots i de constructors (venga!, que la casa és forta).

Les dues exhibicions fetes a França i al Regne Unit són definitives. S'ha dominat a la resta dels rivals amb la mateixa autoritat que el sol fon el gel. Aquesta autoritat, amb una superioritat tant dins com fora de la pista, haurien d'haver portat a aconseguir els 36 punts de 36, i, sense marge de reacció possible a McLaren, endur-se també les victòries als, com a mínim, 3 següents Gps.

I així, a base de victòries incontestables com als vells temps, recuperar el terreny perdut perquè, no hi oblidem, els McLaren no són cotxes fiables. Tard o d'hora han de punxar, i quan ho facin, adéu mundial.

Les claus del ressorgiment.

Com pot ser que, d'un dia per l'altre, els monoplaces passin a ser una toia a dominar el mundial amb mà de ferro? S'ha aparegut la Verge a Maranello?

No. la millora dels Ferraris recau en la col·locació d'una espècies d'aletes a la part superior del morro del monoplaça, prop del compartiment del pilot, que millora (i força) l'eficàcia aerodinàmica del tren davanter, aconseguint també, una millor refrigeració del motor (que es tradueix en un augment de cavalls).

A més a més, l'scudeira italiana també ha incorporat unes llànties lenticulars a les rodes del davant (iguals que les que ja duia des de fa gairebé un any al darrera), que sembla ser que van força bé a l'hora de refrigerar els frens, aportant, a més a més major estabilitat aerodinàmica.

I jo hem pregunto, calia esperar a estar a gairebé 30 punts del líder per reaccionar? Esperem que s'hagin despertat del tot i que no es tornin a adormir.

No m'he pogut estar de comentar la magnífica actuació de Felipe Massa. Va fer la millor cursa de la seva vida. Sortir des del Pit Lane i acabar 5 (gairebé 4art si no fos per Kubica) és senzillament espectacular i més, tenint en compte, que tot just fa ara dues setmanes, Fernando, el gran campió, sortint 10é no va tenir collons de passar de la 7ena plaça perquè deia que a la F1 no es podia avançar (una vegada més, el temps posa a tothom al seu lloc. A tu Fernando ja t'arribarà l'hora. Ja t'estic imaginant d'aquí 10 anys al plató del Aquí hay tomate de turno, fet un Ángel Cristo, explicant les teves misèries. Temps al temps Fernando).

25 anys després.

Els aficionats més veterans del món del motor (els “alonsitos” i els que creuen que la F1 l’ha inventat el calb de Telecinco no, clar),encara avui, recorden amb nostàlgia la figura de Gilles Villenueve, un dels pilots més carismàtics de l’època gloriosa (una altra més) de Ferrari de finals dels anys 70 i començament dels 80.

8 de maig de 1982. Transcorrien els últims minuts de la sessió de qualificació quan Gilles Villenueve va muntar el seu últim joc de pneumàtics per tal d’aconseguir la pole de cara a la cursa de l’endemà (el millor temps l’havia marcat Didier Pironi, company d’escuderia).

En una de les zones més ràpides del circuit de Zolder, va trobar-se amb el monoplaça de Jochen Mass que anava frenat ja que acabava de finalitzar el seu últim intent de volta ràpida. Valent com pocs, no va dubtar ni un instant, i lluny d’aixecar el peu de l’accelerador i sacrificar així la pole, va llançar-se cap a la part interior del revolt, però Mass, esperant que Gilles l’avancés per el seu exterior també va apartar-se cap a la part de dins del revolt, provocant així, la fatal col·lisió.

El seu Ferrari va sortir volant i, després d’un primer impacte molt violent, (van partir-se els arnesos que el subjectaven) va sortir escopit del seu monoplaça xocant de forma fatal contra la pista i els murs de protecció. Quan els serveis mèdics van arribar al lloc de l’accident, ell ja es trobava inconscient.

Després de varis intents, van aconseguir reanimar-lo a la pista mateix i van traslladar-lo a l’hospital més proper on, a conseqüència de les ferides causades per el fort impacte, va morir la matinada del 8 de miag. Aquell dia la F1 va perdre una de les persones més carismàtiques, algú equiparable als Senna, Clark o Schumacher.

Neix el mite. Mai va arribar a coronar-se campió del món, però la seva espectacular forma de pilotar el va convertir un una llegenda de la F1.

Va debutar l’any 1977 i l’any següent, quan ja tenia el cor robat als aficionats i el respecte guanyat per part del seus rivals, va fitxar per Ferrari. Els tifosi, lògicament, van rebre’l com l’esperança que portaria la gloria a l’escuderia , i ell no va pas decebre, ja que al GP del Canadà, a casa, va aconseguir la primera victòria per Ferrari.

El mundial de 1979 fou un gran any per Ferrari, l’equip va aconseguir grans victòries, tres de les quals (Kyalami, Long Beach i Watkins Glen) gràcies al jove Villenueve. Aquell any va deparar alguns dels millors moments de la història de la F1, com per exemple, el ja mític frec a frec amb Arnoux.

Aquell mateix any, al circuit holandès de Zandvoort, Villenueve va viure un dels moments més dramàtics de la seva carrera. A poques voltes per la conclusió d’una carrera espectacular, va punxar la roda posterior esquerra, provocant-li una virolla que semblava que li arruïnaria definitivament la seva magnífica cursa.

Però, sense rendir-se, va reincorporar-se a la pista i, amb només tres rodes, va recórrer tot el traçat holandès per tal de parar als boxes i arreglar el problema de la roda. Per desgràcia, l’equip va comunicar-li que l’averia era irreparable. Tot i no acabar la cursa, aquell dia va demostrar un coratge i una determinació sense precedents.

La senyera continuarà lluint a la ChampCar.

Arriben bones notícies des de terres americanes. L’equip Forsythe ha confirmat la participació d’Oriol Servià (català i patriota) a la quarta cursa de la ChampCar World Series que tindra lloc a Portland, el proper 10 de juny.

L’Oriol, amb un talent innat per conduir, no ha tingut gaire sort al llarg de la seva carrera esportiva. Abandonat per les autoritats i patrocinadors catalans (ja no cal dir res dels espanyols) es va veure obligat a emigrar. Ara no explicaré la seva història, plena de dificultats i contratemps, d’alts i baixos.

Els resultats globals, si be només ha guanyat un cursa i tot just ha fet 4 poles, són excel·lents, ja que gairebé durant el 90% de la seva carrera esportiva no ha tingut a les seves mans, ni de llarg, cap dels cotxes més competitius del campionat americà.

El seu talent i perseverança, un cop més, l’hi han obert les portes d’un dels equips més potents de la ChampCar (ja va estar amb Team Newman-Haas amb uns resultats prou bons ara farà uns quants anys.) Pel darrera, sense fer soroll, suplint al pilot titular ha accedit al seient del Team Forsythe, com a mínim, fins a la següent cursa.

Va entrar a formar part de l’equip per suplir la lesió vertebral que va fer-se el pilot estrella de la formació (Tracy). Va substituir-lo en les dues curses anteriors, finalitzant segon a Long Beach (en el seu debut a corre-cuita) i quart a Houston, però va estar rodant la major part de la cursa en posicions de podi.

Aquests dos magnífics resultats del pilot de Pals l’han col·locat a la sisena posició de la classificació general (amb tan sols dos curses, ojo) i, el que és més important, l’han fet guanyar-se el dret a disputar, de moment, la següent cursa.

Esperem que aquest cop hi hagi més sort i arribin les victòries.

Messi, amb M de Maradona

M’hi nego. Tot i la meva admiració cap a Messi, em nego a comparar el golet que va fer-li al Getafe amb el que Déu nostre senyor Diego Armando Maradona (tots dempeus, siusplau) va fer-li a Anglaterra.

Lo de Messi, sense dubte, és un gran gol, un golas. Un gol que justifica, i amb escreix, el preu de l’entrada. Un gol que, en circumstàncies normals, hauria esdevingut la cirereta perfecta a la temporada dels 7 títols (hohohoho). Són només dotze segons, amb sis driblings i dos sotanes, això si, que salven una campanya decebedora. El gol s’ha magnificat en excés ja que a la culerada no li queda enlloc més on aferrar-se, no els hi queda res més que pugui vendre il·lusió, optimisme i confiança de cara al futur immediat.

És, com ja he dit, un gran gol digne d’un superclasse, però ara, comparar-lo amb el que va fer Maradona, és un acte d’heretgia, una aberració, una falta de respecte i una gran mostra d’incultura futbolística. Del gol se n’ha parlat molt, massa, Està mastegat i babejat fins a l’extrem. Tot i parlar-ne tant, però, ningú no ha passat de la superficialitat, d’explicar-ne només l’evidència. Jo, anant, com sempre, una puntet més enllà, vull destacar una situació que a tothom l’hi ha passat desapercebuda. Va ser només un instant. Res. Ni un segon. M’explico. Un momentet per això. Quan acabeu de llegir això aneu al youtube i mireu. Veureu com és cert tot el que ara explicaré. Continuem. Després de driblar en un pam de terreny, i gràcies a dos sotanes dignes del Papa més pureta, a dos defenses del Getafe, Messi aixeca el cap i veu al ruc d’en Samuel Eto’o braços enlaire dient-li que li passi la pilota. Els ulls parlen, i la mirada no enganya. Tot i no obrir la boca el camerunès indomable l’hi estava dient. “Va passa-me-la sudaca de merda. Que sense Ronie l’estrella sóc jo. Tu ets un crio, un idiota. Que no veus que la perdràs si no me la dones?”. Messi, impertèrrit i sense caure en la provocació del negre, una mil·lèsima de segon abans de començar l’sprint cap a la porteria rival (a lo “banzai”, com Takuma Sato al primer revolt de cada G.P), se’l queda mirant i li diu (amb els ulls, clar): “Ta mare. Que te la passi ta mare. Que t’has cregut negre de merda? que la perdré? Que aquells arroplegats me la fotran?.Mira i aprent-n’he, idiota”. Acte seguit, just abans d’arrancar, aparta la vista del negre, mira al cel i diu “Va por vos, Diego” i, clavant la mirada en Luis Garcia (porter rival), “ai la que et caurà!”. Deu segons més tard, i amb una riada de semen inundant la Diagonal, el negre, amb les mans al cap (i la cua entre les cames) i més hipòcrita i ruc que mai, se li apropa i li diu: “Joder, quin tros de gol. Increïble”.

Messi, però, ni el veu ni el sent. La distància que els separa és massa gran com per sentir com crida el negre. Abans ja eren de dos móns diferents, ara són de dos galàxies diferents.

Moraleja: Aparta’t negre i no molestos més.

“La noche es mi amiga”

“La noche es mi amiga”, “Si no salgo por las noches no marco goles”, “Estoy cansado” o “¿Y quién crees que eres para decirme eso?¿mi padre?”(en resposta a Cruyff quan aquest li va dir que no hauria de sortir tant per les nits) són les frases que defineixen a la perfecció a Romario, altrament conegut com a “baixinho”.

Va néixer un 29 de gener de 1966 al barri de Jacarezinho (un dels més pobres de Río de Janeiro) en el si d’una família pobre, molt pobre. Aviat els seus pares van veure que Romario tenia unes qualitat futbolístiques fora de lo normal, portava el gol a la sang. En un dels seus primers partits juvenils l’any 1982, contra el Cabuço el Vasco va guanyar 18 a 1, i ell va marcar, ni més ni menys, que 16 gols. Però en els seus inicis no tot va ser un camí de roses, els directius el veien com un jugador massa petit per ser el davanter centre d’un equip i, per tant, esdevenir-ne la seva referència ofensiva. Poc a poc començava la seva addicció a la nit. Els seus retards, cada cop més constants, van causar que li assignessin un psicòleg per intentar calmar-lo, però, lògicament, això no va servir de res, mai van poder frenar-lo, sempre ha fet el que ha volgut, com a volgut, quan ha volgut,... Al llarg dels primers anys de futbolista, el seu principal passatemps era fer apostes amb els seus companys, sempre guanyava: menjar, diners,.... el què no importava, l’hi era igual, la qüestió era guanyar i ell, guanyava. Tal i com va confessar en una revista, ja va començar a xutar estan al ventre de la seva mare. Aquesta manera de moure’s, calmada, sense pressió, flotant suaument,... marcaria la resta de la seva carrera futbolística. Podria dir-se que un cop fora va seguir jugant com si encara estigués al ventre matern, absolutament despreocupat de tot. Romario es mou per els camps de futbol amb la displicència d’un “jeque” i la impunitat d’un sonàmbul. Ni tan sols participa del joc. Ell simplement està alli, distret, trotant, convencent als seus rivals del seu desinterès i de la seva inofensivitat. Fins que li queia una pilota a prop. Llavors obria un ull (només un), arrossegava cansadament les cames, feia un petit càlcul de coordenades i ficava la pilota entre els tres pals. No feia més. Control, dribbing i xut. Així ha marcat ja gairebé 1000 gols. Marcaré abans de la mitja part,.... difícilment trobarem cap altre jugador a la història del futbol que hagi despreciat tant i amb tant èxit els manaments que regeixen el futbol modern. Romario és lo menys semblant a un professional que mai s’hagi vist en un ap de futbol. No entrenava, sortia de nit i no corria ni que el matessin. A més a més parlava, presumia, no respectava res ni ningú. No portava ni dos dies a Barcelona i ja havia promès que marcaria 30 gols. Va marcar-los. Una altra vegada va fer jurar-li a Cruyff que el deixaria agafar un avió per anar a la platja si marcava abans de la mitja part. Romario va marcar i l’holandès no va tenir mes remei que autoritzar-ne la fuga. Va fer moltes coses, però sempre trotant, sense moure’s massa, no fos cas que algú el confongués amb un atleta i li exigís esforç físic. Amb aquesta estratègia ha guanyat quatre lligues amb el PSV Eindhoven, dos amb el Barça i un Mundial amb Brasil, a més a més d’innumerables campionats carioques, algun de sud-americà i una dotzena de copes menors. La frase, però, no pot es pot formular amb passat, ja que prop de complir 42 anys, encara està jugant. Diu que te el físic intacte (no m’estranya). Està igual de redonet que en l’època en que jugava al Camp Nou. Fa 3 anys va ser el màxim golejador de la lliga brasilera amb 22 gols. I, com que ningú no ha pertorbat la seva migdiada, aquest dissabte superarà els 1.000 gols de Pelé.

Rossi, Che Spettacolo. Part 3

100% ROSSI, 100% ESPETTACOLO

Rally. Una de les passions de Rossi són els rallys. Un dia abans de disputar-se el GP de Catalunya de l’any 2002 va ser invitat a provar els nous Córdoba WRC que la marca Seat havia dissenyat.

Va estar rodant durant unes quantes voltes fins que... a la sortida d’un revolt es va estampar contra un arbre. Aquest accident no va causar cap tipus de lesió a Rossi, però si que va causar força danys materials ja que el cotxe que estava utilitzant estava valorat en més de 500.000€.

Rossi som sempre ha aconseguit dur la seva passió fins al límit, deixant de banda les exhibicions i els entrenaments privats aconseguint debutar en el mundial de Rallys. El seu debut, poc afortunat, fou en el RAC Rally. Dic que el seu debut va ser poc afortunat ja que, la llum del sol va enlluernar-lo sortint d’un revolt, provocant-li una sortida de pista i deixant-lo sense possibilitat de tornar a pista, tot just en un dels primers revolts del rally.

Aquesta experiència, però, no és la última. A finals del 2006 Rossi va tindre l’opció de tornar a participar en el mundial de Rallys, aquest cop, conduint un Subaru WRC gestionat directament per l’equip oficinal.

Refent-se del seu error a territori britànic, Rossi va demostrar a l’opinió pública que la idea de fer el salt al Campionat del món de rallys no és gens descabellada. Va rodar ràpid, sense arriscar, però sempre vorejant el límit, aconseguint finalment, una meritòria onzena posició.

Polleria Osvaldo. Al llarg de la pre temporada 2007 Rossi, a falta d’un patrocinador, va lluir, al carenat de la seva Yamaha (i al seu mono) la publicitat de “Polleria Osvaldo”, negoci regentat per el pare del seu íntim amic Uccio.

Portava aquesta publicitat com a mostra d’agraiment envers l’Osvaldo, ja que va ser aquest qui va finançar-li, de forma desinteressada, els seus inicis en el món del motor. Rossi, sempre agraït, aprofita qualsevol oportunitat per tornar-li el favor, fent-li publicitat i cintant-lo en les seves celebracions.

Aquest any, amb el beneplàcit de Yamaha i Fiat, duu un pegat de la Polleria Osvaldo com si aquest fos un altre patrocinador més de la seva moto.

Però les mostres d’agraiment van més enllà de dur el pegat, destacant, la cursa en la que, després de guanyar, va fer la volta d’honor portant amb un amic disfressat de pollastre pujat a la part posterior de la seva Aprilia.

Aquell dia la celebració no es va quedar aquí. Va pujar al podi amb un casc que imitant la cresta d’un gall, declarant posteriorment a la roda de premsa que ho havia fet “per fer publicitat de la polleria d’un amic seu”. Celebracions. Mai, cap celebració de Rossi ha passat desapercebuda. Tot seguit n’explicaré les més originals. La majoria d’aquestes celebracions va fer-les l’any 1999,any que va guanyar el títol dels 250cc.

Un cop, després de guanyar molt sobrat, va passejar-se pel padock (moments abans de pujar al podi) amb xancletes, banyador, ulleres de sol,.... preparat per anar a la platja. Aquesta celebració, un cop més, no va agradar a l’organització del GP que va multar-lo.

L’any 1997, per celebrar el títol de 125cc que acabava d’aconseguir, es va comprar un 1 gegant i el va passejar al llarg de la volta d’honor.

Per celebrar que la selecció italiana s’havia fet amb el títol mundial, Rossi es va posar la samarreta del seu íntim amic Marco Materazzi i la va lluir ple d’orgull.

La gràcia es que aquesta celebració la va fer al GP d’Alemanya, país organitzador del Mundial, que havia estat eliminat a Semifinals, feia poc més d’un mes, a mans dels italians.

La nit abans de disputar-se el GP de Qatar, Rossi i els seus amics van estar fent el boig amb la seva moto, cremant roda pel Pitt Lane i per la pista.

Gibernau (i Honda) van denunciar-ho davant l’organització argumentant que Rossi havia fet trampes, cremant roda just on ell havia de prendre la sortida per tenir, d’aqueta manera, un major grip i, en conseqüència, una major acceleració.

A resultes de la denuncia, el comissaris van sancionar Rossi, obligant-lo a sortir en última posició. En plena remuntada, quan rodava cinquè, Rossi va força massa i va patir una caiguda que el va obligar a retirar-se.

La venjança, però, no va fer-se esperar. Al GP següent Rossi va patejar al burro del Sete. A la volta de celebració, Rossi i els seus amics, amb una escombra cadascú, van simular una sortida d’un GP.

Però, primer, van netejar, meticulosament, el lloc on sortiria Rossi, en clara referència a un Sete que no va tenir més remei que resignar-se davant la mofa.

Una de les celebracions més originals, i surrealistes, que ha fet Rossi al llarg de la seva carrera és, sense cap mena de dubte la del GP de la República Txeca l’any 1999. En plena volta d’honor, va aturar la seva Aprillia, va baixar-ne i, de pressa i corrents, va dirigir-se cap a un water químic situat a pocs metres de la pista.

Biaggi. Pobret, com a pillat sempre. Rossi, estant a 125cc, ja no el podia ni veure. L’odia, no el pot veure i l’humilia cada cop que pot. Biaggi és el pilot que més humiliacions ha sofert de tots (més encara que Gibernau).

Quan Rossi tot just treia el cap al mundial, Biaggi ja tenia 4 títols als 250cc.

Patrocinat per Marlboro, comptava amb una de les millors motos de la graella i era una de les principals estrelles del Mundial.

Tenia un motorhome impressionant, Rossi, en canvi, dormia en una caravana amb els seus mecànics i el company d’equip.

Durant tot aquell any, la seva principal distracció quan no corria, era passejar-se en bici pel voltant del motorhome de Biaggi, fent sonar el clàxon constantment i arrossegant una espècie de carret de gelats amb la inscripció de “RossiHome”.

No parava de donar voltes fins que Biaggi, fora de si, sortia esparverat, bramant, cagant-se amb Rossi i la mare que el va parir davant la rialla generalitzada de tot aquell que voltava per allí.

Sempre que podia feia mofa de Biaggi. Recordem que Marlboro patrocinava a Biaggi. Rossi, corrent a 125cc, sense patrocinador, va inventar-se’n un en clara referència a Biaggi. A la seva moto s’hi podia llegir la següent propaganda: “Internazionale Esportazione Sense Filtro”. Rossi sempre ha estat anti tabac.

La més forta que l’hi ha fet, des del meu punt de vista, és, sense cap mena de dubte, passejar-se amb una nina inflable que tenia escrit al front una M, en clara referència a Max Biaggi.

Amb els anys, va passar del insult i la mofa a la indiferència, fins al punt de que en una entrevista, a principis del Mundial 2005, al preguntar-li per quins esperava que serien els seus rivals ell va contestar: “Capirossi i Melandri són els que estan més forts. Potser també hi serà Gibernau” (entrevistat per un aspanyol ho va dir per no quedar malament). Llavors, el periodista, li pregunta tot sorprès: “I Biaggi?”. Ell, entre rialles, respom: “Ah si, m’he n’havia oblidat” (més rialles).

Brno, la llibetat!. Dies abans d’aquest gran premi, des de la premsa, es parlava d’una crisis per part de Valentino ja que no havia aconseguit guanyar en els últims GP’s (això si, no va baixar mai del pòdium).

A Brno Rossi va demostrar qui era el campió a tots aquells que en dubtaven, i per fer-ho, res millor que una celebració de lo més peculiar per a celebrar la “seva llibertat”. Amb els seus amic de Tavulla, vestits de presidiaris, es va col·locar una típica “bola presidiària” al turmell per, poc després, treure-se-la simbolitzant l’alliberament que havia tingut. De Rossi se’n poden explicar mil més d’anècdotes com aquestes. Per ara ja n’hi ha prou. Per acabar quatre apunts més: És el primer pilot de la història en ser campió del món en les 4 categories (125cc, 250cc, 500cc i Moto GP). Li encanta la nit, i odia els gimnasos. El seu circuit preferit és Suzuka. Els seus ídols són Ayrton Senna i Homer Simpson

Rossi, Che Spettacolo. Part 2

100% ROSSI, 100% ESPETTACOLO El 46. I per què? El números que llueixen els esportistes, en la majoria dels casos, no han estat triats per atzar, sinó que per ells, tenen un fort simbolisme.

És el cas de Rossi. Llueix el 46 perquè és el número que duia el seu pare quan competia. Michael Jordan, al igual que Rossi, també ha estat influenciat per l’àmbit familiar a l’hora d’escollir el seu número.

Jordan sempre deia que, de gran, volia ser la meitat de bo que el seu germà. Com que el seu germà duia el 45 ell, seguint aquest desig, el va dividir per la meitat, i va arrodonir-s’ho a l’alça ( 23 ). Sobrenom. The Doctor? Rossifumi? Valentinik?... Rossi ha tingut un sobrenom en cada categoria. Quan corria a 125cc es feia dir Rossifumi ja que en aquell temps la categoria estava dominada per pilots japonesos i clar, ell no volia ser menys.

Hi ha, però, qui veu l’origen d’aquest sobrenom en l’amistat que tenien Rossi i Norick Abe. Al japonès l’anomenaven “Norifumi”, Rossi, gran amic seu, va pensar..... “doncs jo Rossifumi!!”. Si be no pot explicar-se amb absoluta certesa l’origen del sobrenom, com a mínim, el que si que és innegable, és la clara relació d’aquest amb Japó.

Al passar a 250cc va adoptar el nom de Valentinik. El motiu és ben senzill. Dominava la categoria amb la mateixa autoritat que ho havia fet anys abans Doohan i, a més a més, el seu estil de pilotar molt semblant.

L’enigma arriba quan, al fer el salt a 500cc (actual Moto GP), adopta el sobrenom de “Il Dottore”. Per què “el Doctor”?

Altra volta, existeixen dos teories. La primera és, senzillament, que li va fer gràcia aquest nom i se’l va posar sense cap més història (encaixa perfectament amb la lògica Rossi).

La segona és, si més no, una mica més rebuscada. Per explicar-la ens hem de remuntar al principi de la carrera de Rossi. Per aquells temps passava llargues èpoques a la seva ciutat natal, i un dia, per distreure’s, es va posar a mirar la guia telefònica.

La seva sorpresa fou a l’observà que la gran majoria dels seus veïns tenien per cognom la professió que exercien, essent majoria el de metge (a Itàlia a més a més del telèfon també hi consta la professió).

Ell, altre cop, no volia ser menys i des de llavors es va començar a fer anomenar “Il Dottore Rossi” (també encaixa perfectament a la lògica Rossi), Casc. El seu casc ha patit molts canvis. Cada mundial ha lluït un disseny nou, imposant-se finalment el disseny del sol i la lluna. Dels molts looks que a lluït anteriorment, en destacaren un parell.

Durant un temps, el seu casc tenia un disseny al estil d’un paquet de detergent, amb les següents llegendes: “Rossi, més fort no es pot”. “Instruccions per a un Mundial Òptim”. “Per a millorar el resultat, submergir la moto en aigua temperada a 46º”.

Fa un parell d’anys, van nomenar Rossi doctor Honoris Causa per la Universitat d’Urbino. Al cap d’unes setmanes es va presentar al circuit de Mugello (G.P. Itàlia) lluint una caricatura seva al cas, sota la lleganda de “Il Laureato”. Mugello. El GP d’Itàlia és un gran premi especial per Rossi. Per això sempre l’aprofita per fer alguna de les seves excentricitats com decorar la moto, canviar el casc,.....

Una de les més sonades va ser la de l’any 2001 quan Rossi es va presentar amb una moto decorada a l’estil hawaià. Aquest disseny passarà a la història com un dels dissenys més originals mai vistos al Mundial. En canvi, el que no passarà a la història és el resultat de la cursa.

Contràriament al que succeeix la majoria d’anys, la carrera del 2001 va ser nefasta per Rossi. El resultat va ser horrible. Va influir-hi el fet de que Rossi es quedes pràcticament tota la nit despert per tal de poder decorar la seva moto?

L’equip li va cridar l’atenció, argumentant que ja era molt tard i que de bon matí havia de donar-ho tot en la cursa. Rossi, però, no els hi va fer ni cas, i no va anar a dormir fins que no va acabar de col·locar l’últim pegat a la seva NSR 500.

Atribuir el mal resultat a la falta d’hores de son, no deixa de ser res més que una especulació (últimament la nit abans del GP no arriba mai abans de les 3 del matí al seu Motorhome) ja que tots sabem que una de les coses que odia Rossi és la pluja, i la carrera fou passada per aigua. No obstant, s’ha de reconèixer que va valer la pena que s’estigués tota la nit despert per poder veure aquesta preciositat de moto.

No hi ha res millor per a relaxar-se un estona que un bon sofà.... això és el que va pensar Rossi de cara al GP de Mugello de l'any següent.

I dit i fet. Poc abans de la cursa va plantar un sofà de color groc (no podia ser de cap altra forma) al mig del seu box i s’hi va asseure per tal de preparar el GP d’una forma més còmoda i relaxada.

Com sempre, aquest gest va ser interpretat com una vacil·lada a la organització i no fou gaire ben vist, però el cas és que va guanyar, i a més a més va guanyar divertint-se (que és lo que els hi falta a molts dels seus rivals).

Rossi, Che Spettacolo. Part 1.

Valentino és un pilot diferent, amb aquell carisma que tan sols tenen els gran campions. Ha nascut per anar en moto i ho demostra en cada Gran Premi donant el 110%. El més important, però, és que això ho fa divertint-se (i divertint-nos, clar), gaudint de lo que millor sap fer. És ràpid, espectacular, agressiu dins de la pista i jove, molt jove. Tot hi haver-ho guanyat tot, encara li queden ganes de donar espectacle, de buscar nous reptes (Ferrari està en l’horitzó). Per això va embarcar-se, l’any 2004, en un projecte amb Yamaha, en el que ha estat, fins ara, el seu últim repte. Valentino Rossi, va començar la seva carrera en el món dels karts. L’any 1989 debuta en el campionat regional de karts de 60cc. L’any següent ja n’era el campió, passant al cinquè lloc del campionat Italià de 1991. Al 1992 va participar al campionat italià de minimotos. El 1993 comença el campionat italià de Sport Production amb una Cagiva Mito 125cc, proclamant-se’n campió l’any següent. Al 1995 va guanyar el campionat italià de 125cc, quedant tercer al campionat d’Europa. Al 1996 li va arribar l’hora de fer el salt al mundial, any en que va quedar en onzena posició i va aconseguir guanyar el GP de la República Checa. El 1997 ja estava preparat per aconseguir el seu primer mundial, i el va guanyar amb una autoritat gairebé insultant, arribant fins a les 11 victòries. L’any següent, el del canvi a 250cc, també fou espectacular. Va lograr 5 victòries per enlairar-se fins al sots campionat. El 1999 va guanyar el seu segon títol mundial, guanyant 9 Grans Premis i protagonitzant la majoria de les seves ja mítiques celebracions (d’això en parlarem més endavant). Al 2000 va canviar la seva Aprilia per la Honda 500cc, acabant sots campió i guanyant 2 curses a la categoria reina. El 2001 va ser campió amb 11 victòries, protagonitzant remuntades increïbles a Donington i Catalunya ----- Jo aquell dia era a Montmeló i va ser espectacular. Al final de la primera volta va passar per meta el dotzè. A la segona volta ja rodava sisè. A la 5 volta era tercer. A la volta 9 ja era el primer, atenció, amb 3 segons d’avantatge respecte del segon. No cal dir que va acabar guanyat la cursa amb una superioritat insultant. Es va passar les últimes 10 voltes a mig gas, dedicant-se a derrapar i a plantar roda a cada cop que sortia d’un revolt. Increïble.----- El 2002, a Moto GP, ca guanyar el mundial amb autoritat, de la mateixa manera que al 2003, on només Sete Gibernau li va posar complicacions ( hohohohhohohohoho, al igual). Tot i la ferotge resistència del gran Sete, va guanyar 9 Grans Premis, establint el rècord de 357 punts. El 2004 es va passar a Yamaha i, tot i que no comptava pas amb la millor moto, va aconseguir fer-se amb el títol. El 2005 es va torna a proclamar campió, exhibint-se una vegada i una altra, sense que ningú l’hi pogués fer ombra. La sort dels campions, però, va abandonar-lo l’any passat ( mai havia tingut més de 4 abandonaments per caiguda o averia en un mateix any) perdent 100 dels primer 120 punts en joc. El primer GP el van tirar al primer revolt, se li va rebentar el motor quan anava primer al GP de França, a Xina es va haver de retirar per culpa dels pneumàtics,.... a tot això cal sumar-li el fet que els seus pneumàtics no van rendir mai a l’hora de fer la volta ràpida per la pole, provocant que es veiés relegat, en la majoria de GP, fins més enllà de la desena posició en la graella. De la com es presenta la temporada 2007 ja en parlaré un altre dia. Centrem-nos en Rossi. La figura de Rossi transcendeix els seus èxits esportius. Porta 10 anys al mundial i n’ha fet moltes i de molt grosses. A la segona part n'explicaré les més destacades.

Felipe Massa

Peter Sauber és famós per el seu bon ull alhora de fixar-se en joves talents, tal com va passar a finals del 200 quan va invitar a Kimi Raikkonen a que completés unes jornades de testos amb un dels seus monoplaces de F1. Poc després firmava contracte amb el finlandès i aquest es convertia en pilot oficial de Sauber (temporada 2001).

La resta ja és història. No obstant, un any després Kimi acceptava la oferta de McLaren i Peter Sauber es veia obligat a cobrir la vacant del pilot finlandès. Un cop més, no podria ser d’altra manera, el propietari de la escuderia suïssa apostava per un jove pilot prometedor.

Felipe Massa, nascut el 25 d’abril de 1982 a Sao Paulo, Brasil, debutava a la F1 amb tan sols 19 anys al Albert Park de Melbourne. Felipe començà, com molts altres, en el món dels karts.

L’any 2000 es va traslladar cap Europa per competir en la Fórmula Renault italiana, obtenint-ne el títol i el de la Fórmula Renault Europea (2001). Aquell mateix any aconseguiria també un altre gran èxit al fer-se amb el títol de la F3000 europea a falta d’una cursa per al final del campionat

Tothom en parlava meravelles, començant per el propi Peter Sauber, que va quedar totalment convençut al veure’l provar en uns tests a finals del 2002 al Mugello. Finalment Felite debutava al volant d’un Sauber la temporada 2002. Un any desprès, el brasiler feia de provador a Ferrari i al 2004 tornava a Sauber com a pilot oficinal.

Massa es reincorporava a l’escuderia suïssa disposat a demostrar que s’havia guanyat aquest seient oficial a Sauber desprès d’un any de provant per a Ferrari. El pilot brasiler va puntuar en cinc ocasions al llarg de la temporada 2004 finalitzant el campionat en una molt bona 12ª posició.

Amb tot, Massa no va poder estar a l’alçada del seu company Fisichela (que baix que has caigut i que malament que caus) a la conclusió de la temporada. El moment culminant de l’any per a Felipe no fou el seu quart lloc a Spa, si no la volta en la que va aconseguir liderar el GP del Brasil a Interlagos, última prova de la temporada.

Massa va continuar a Sauber el 2005, amb l’ex campió del món Jacques Villenueve. Poc impressionat pel fet de tindre tot un ex campió del món com a company, Massa va eclipsar a Villenueve en cada cursa de la primera part de la temporada. Aquesta fou una temporada molt dura per a tothom a Sauber, ja que Massa només va aconseguir 11 punts (el seu millor resultat va ser un 4º lloc a Montreal).

La temporada 2006 fou la de l’enlairament definitiu del pilot brasiler, que va abandonar Sauber per incorporar-se a Ferrari com a pilot titular. Com a company de Michael Schumacher, Massa va tindre la oportunitat de demostrar el seu veritable talent, arribant a superar en alguna ocasió a Schumacher. Aquesta primera temporada a Ferrari va ser molt complerta. Jugant el rol de segon pilot, Massa va lograr la seva primera victòria i també la seva primera pole al GP de Turquia, i també va aconseguir la victòria al GP del Brasil, culminant amb una exhibició la seva millor temporada a la F1. Massa va conclboure el Campionat en tercera posició, tan sols superat per Schumacher i per l’aspanyol. Massa afronta un altre gran desafiament aquest 2007, ja que comptarà com a company a Ferrari amb el finlandès Kimi Raikkonen. Un cop retirat Schumacher, el 2007 serà la gran oportunitat de Massa per a demostrar que pot optar al títol mundial. De fet, vistos els resultats de pretemporada, Massa és el favorit, com a mínim, per fer-se amb el primer GP, ja que va apallissar tots els rivals en els últims entrenaments, rodant a un molt bon ritme en les tandes llargues i mostrant fiabilitat (molt per sobre dels McLaren). Un parell de curiositat per acabar: Els pilots tenen petites manies que, entenen, que els porta sort durant les curses. Una de les més estranyes és la se Felipe Massa, que va confessar a la televisió del seu país que pot arribar a fer servir els mateixos calçotets fins a 3 dies seguits. “Si el fin de semana de carrera comienza bien, uso el sábado los mismos calzoncillos del viernes. Si resulta bueno el día, repito el domingo. Fué lo que ocurrió en Brasil” Els seus circuits preferits són: Montmeló, Spa i Suzuka (completament d’acord).

Andrés " Cabezón " D'Alessandro

ANDRES D’ALESSANDRO:

El “Cabezón” D’Alessandro és l’últim gran estrateg sortit de la formidable pedrera milionària (semillero millonario). Jugadoràs com pocs, dotat d’una gran habilitat i d’una tècnica endimoniada, el cabezón es va fer un lloc al primer equip de River, i al cor de tots els seus aficionats, de la mà de La Boba, la seva jugada màgica. La Boba, anomenada així per el seu ex company Eduardo Coudet, consisteix en ensenyar la pilota al rival, trepitjar-la d’un cantó cap a l’altre, amagar-la, tornar-la a ensenyar i, finalment, sortir amb un canvi de ritme cap al cantó contrari, deixant “embobado” al denfensa. Va provar-ho mil i una vegades, i sempre va deixar en ridícul a tots els defenses que van intentar marcar-lo. Però de La Boba en parlarem més envadant. Tornem al tema.

Andrés Nicolás D’Alessandro és l’últim gran mitja punta – volant sorgit del planter de River. Per desgracia, els aficionat millonarios tan sols van poder-ne gaudir durant tres anys, ja que l’estiu del 2003 va ser traspassat al Wolfsbourg alemany ( l’estiu del 2006 el van cedir al Saragossa, club on juga actualment ). Posseïdor d’una esquerra màgica, D’Alessandro, ha assolit gairebé totes les metes a les que pot aspirar un futbolista ( li falta només la Champios i el Mundial ), tot i tindre una carrera professional relativament curta ( per exemple, amb River ho va guanyar tot encara que només va jugar-hi 3 anys ). De petit ja l’anomenaven el cabezón, sobrenom que li encaixa a la perfecció, ja que atresora un cap tant o més prodigiós que la seva cama esquerra. El curiós, però, és que va ser el seu propi pare el primer que va començar a anomenar-lo així (que cabró!). Va arribar a River de la mà de Titi Montes i Gabriel Rodríguez, que l’havien descobert mentre jugava al mític club de futbol Parque. Al planter millonario va anar meravellant en totes les categories fins arribar al primer equip. El seu debut amb el primer equip fou l’any 2000, amb Américo Rubén Gallego d’entrenador. Era el 28 de maig. Recta final del Clausura. El Monumental ple a rebentar, com sempre. River, immers en la lluita per aconseguir el Clausura ( i engrandir, encara més, el seu palmarès) necessitava fer-se fort a casa i no deixar escapar cap més punt. Enfront, l’equip d’ Unión de Santa Fe, un rival sempre incòmode (i força destraler ). Ben entrada la segona part, l’entrenador el mana escalfar i al poc temps debuta (el resultat era clar en favor de River i el camp era una festa). L’expectació per veure jugar la nova joia del planter era enorme, i ell, no va defraudar. Va jugar un partit molt seriós, deixant mostres constants de la seva qualitat . El 28 de maig del 2000 el cabezón es va fer un lloc al cor dels aficionats de l’equip de la franja vermella. La curiositat és que el cabezón ja era molt conegut en l’àmbit futbolístic, però a nivell de selecció i no pas de club. Amb tan sols 18 anys ja va debutar amb la Sub 23, fent d’sparring de l’absoluta, dirigida aleshores per Marcelo Bielsa. El seu millor moment en les seleccions menors, però, va produir-se l’any 2001 quan va guanyar el Campionat del Món sots 21 diputat en territori argentí. Juntament amb un Javier Saviola (senzillament esplèndid), van ser les estrelles d’un equip que va meravellar per el seu bon fultbol. Ex repartidor de pizzes, D’Alessandro va començar a consolidar-se al primer equip tan bon punt va debutar, esdevenint al cap de pocs partits, en tot un ídol per l’afició. El seu primer títol professional, jugant de titular, fou el Clausura del 2002, amb Ramón Diaz d’entrenador i gent com Cavenaghi, Cambiasso o el “Burrito“ Ortega de companys. La seva joventut, dissimulada per d’intel·ligència que demostra a l’hora d’acaronar la pilota i posar nerviosos als seus rivals, i el seu desvergonyiment per moure’s dintre del camp aviat van captivar els buscadors de talents d’Europa. Finalment, fou traspassat al Wolfsbourg alemany en un traspàs multimilionari ( és el traspàs més car de la història del club alemany ). Adaptat a la Bundesliga, va continuar fent història amb la selecció nacional de futbol al adjudicar-se el sots campionat de la Copa Amèrica l’any 2004. El títol més important, però, és segurament la medalla d’or en els Jocs Olímpics d’Atenes 2004 amb la selecció de Marcelo Bielsa. El cabezón va deixar la seva empremta en el torneig amb el golàs contra Austràlia que, al cap i a la fi, va permetre a Argentina quedar primera del seu grup. D’Alessandro és una de les joies més apreciades que han sortit del planter millonario. És un autèntic projecte de CRACK amb un futur esplèndid ple d’èxits. El record que va deixar a la gent de River es immillorable ( 25 gols en 100 partits ), 3 Clausuras, .... i, sobretot, la Boba ( a Alemanya no l'estimen tant ). Els aficionats de River no tenen més remei que esperar que acabi la seva aventura europea ( aventura que serà triomfant ) per poder tornar a delitar-se amb les seves jugades vestit amb la samarreta del club dels seus amors.

Com a mostra de l'amor que li tenen els aficionats de River, en el seu comiat, Los Borrachos del Tablón van exhibir una pancarta on s’hi podia llegir: “Hasta la vuelta, Cabezón” (Esperem que tardi molts anys a tornar a Argentina ). La BOBA.

La controla. La para. L’ensenya. L’acarona. La trepitja. La torna a ensenyar. Se la canvia de peu. L’exhibeix un altre cop,.... i de cop i volta, amb un moviment elèctric, surt endavant, deixant totalment descol·locat al seu marcador. L’escena era habitual cada cop que juga River. O, més ben dit, ja es un clàssic dins el mostrari de luxes futbolístics d’Andrés D’Alessandro. La controla, la trepitja, l’acarona, la mostra,... El cabezón s’atreveix a fer-la davant qualsevol rival, en qualsevol situació de joc.

"Una de las mejores que me salió fue en el partido del Mundial Sub 20 contra Francia. La agarré en el medio, hice la pausa, tiré la pisadita y busqué a Javier (Saviola)......" explica el mateix D’Alessandro, deixant en suspens el desenllaç de la jugada. El Cabezón, amb una gran passada a l’espai, habilita a Saviola i, com per no desentonar amb el començament de la jugada, "El Conejo" la pica amb un toc suau per sobre el porter per decidir el partit. Va començar a perfilar aquesta jugada a les categories inferiors de River: "Fue en un partido de la Quinta durante el 99, cuando agarré continuidad. Me acuerdo de que se me vino un pibe y se la hice. Como me salió bien, después quedó" Aquest moviment va fer-se tan famós que ja ha estat batejat. Ja té nom propi. La Boba, amb majúscules. "Se le ocurrió al Chacho Coudet. Un día estábamos haciendo un picado en el entrenamiento y me gritó: Dale, animate, salí con La Boba. Y ahí la bautizó". La controla. La para. L’ensenya. L’acarona. La trepitja. La torna a ensenyar,.....