Esberlant al Barça. 1a part

Estiu, temps de fitxatges. Amb la voluntat de seguir progressant i fer d’aquest bloc algo digne i amb una mica de coherència, m’he vist obligat, com el Barça, a reforçar la medul·lar de l’equip.

Com s’ha vist aquest any, no només es pot viure del talent i d’inspiració divina. També s’ha de treballar. Però clar, no li pots demanar a Romario (io) que et pressioni la sortida de pilota dels rivals. Ell fa gols, grans gols, però no corre. Si ell no corre, al darrera s’ha de tenir un tros de negre que et faci la feina.

Doncs amb aquesta voluntat (amb tot el carinyo del món i sense ànims de faltar al respecte de ningú) he decidit, ja que sóc el president, secretari tècnic i entrenador, reforçar l’equip.

Ja fa temps que vaig començar les negociacions en busca d’un “pichichi”, d'un crack, però finalment, aquestes van esdevenir infructuoses. Amb això no estic dient, que el fitxatge del Kiko (per cert, el “nou” és el Kiko que encara no ho havia dit) sigui la segona opció ni res per l’estil.

Tornant a fer un paral·lelisme culer, Henry vindria a ser l’estrella, però Touré, segurament serà més rentable per el club.

Dit això, benvingut Kiko. Fa poc més d’un any, el Barça es va proclamar campió de Lliga i Champions, i ara està immers en una d’aquelles crisis que tant donen que parlar a les tertúlies de radio i televisió… Pràcticament ningú podia ni imaginar-ho, però s’ha donat. Quan aquestes coses passen s’han d’analitzar amb calma, veure els culpables (tots eh!) i medir el grau de culpa que en té de cadascun d’ells. Directiva, tècnics, jugadors, premsa… i afició; tots tenen part de responsabilitat.

Com que el club es una empresa (malgrat els repetits intents en negar-ho), primer que tot hem de dirigir les nostres mirades cap a les persones que més manen d’aquesta, la directiva. En Laporta, Soriano, Txiki, etc (també l’Alejandro Etxevarria, clar!) els considero els majors responsables de la situació que s’ha donat ara al club. Quan les coses han anat bé, els ha faltat temps per penjar-se medalles, aprofitant qualsevol sopar o acte oficial per explicar les mil meravelles que han fet. Però ara que les coses s’han girat, tots han corregut a posar-se al cau i amagar-se, sense donar la cara i assumir els errors comesos.

No s’ha reforçat bé la plantilla, ja que els fitxatges són bastant discutibles, i les baixes ho són encara més; Saviola està a l’equip perquè ningú ha volgut pagar el 100% de la fitxa; i quan la crisi començava a fer-se patent, enlloc de reunir a tots els estaments del club i discutir-ho com persones assenyades, la directiva seguia “desaparecida en combate”.

El moment on s’ha vist més clara la incompetència dels qui manen és quan el Sr. Eto’o va dinamitar el vestidor fotent a parir companys i tècnic (demostrant quina classe de persona és), i el Sr. Laporta va ser incapaç de posar fre a la rabieta del nen i pegar-li una estirada d’orelles. Tot el contrari, ja que el va justificar com si tot allò fos la cosa més normal del món, fet que al meu entendre deixa en una posició molt dèbil al tècnic Frank Riijkard. En fi, crec que els directius podrien prendre nota de les cagades comeses aquesta campanya, i implicar-se amb un projecte que pintava molt bé quan es va engegar, i que amb el pas del temps s’ha anat degradant considerablement.

Esberlant al Barça. 2a part

Però no solament la directiva és responsable d’aquest fiasco, els tècnics del club han jugat un paper important amb la davallada que s’ha produït, tant de joc com de resultats. Fins al moment, tenir junts al equip en Ronaldinho, l’Eto’o, Deco, Màrquez, etc; no havia resultat problemàtic, ja que diumenge rere diumenge l’equip guanyava i tothom estava feliç. Si no s’entrenava ningú deia res, “total, el pròxim partit es guanyarà pràcticament segur” deia la gent, però quan la cosa ha canviat, quan és perd un partit, al següent tampoc es guanya, ni al pròxim,...; la gent s’indigna, i es veuen els defectes que fins ara havien passat inadvertits.

El màxim responsable del vestuari és l’entrenador, i no ha exercit com a tal. S’ha entrenat malament, amb absències constants de jugadors (ja sigui per compromisos publicitaris, ressaca, ...); sense fer un pla específic de preparació – sinó just lo contrari: GIRA per USA a lo grande!-, canviant l’estil de joc i l’alineació partit sí, partit també; enfrontaments on l’equip ha sortit a rascar-se’ls, o matins on les nyeganyes i els vadalls eren la tònica habitual; etc. Esperem que l’any que ve, de repetir-se situacions semblants a les d’aquest any, es pegui algun cop de puny a sobre la taula per espavilar al personal.... Torn ara pels jugadors. Hi ha qui diu que són els principals culpables, però jo crec que tan sols són uns dels tants responsables d’aquesta situació. No han sabut digerir l’èxit de Sant Dennis, ni de les dues darreres lligues; i s’han cregut aquella dita del mític Helenio Herrera de que és pot guanyar un partit sense baixar de l’Autobús. Però en aquest cas, sembla que l’autobús els ha atropellat de ple. Són grans jugadors, però aquest any han fet més springs a Luz de Gas o al PUTICLUB MANOLI que no pas al camp. Però aviam, quin jove de poc més de 20 anys, carregat de diners, i que torna boig al sector femení del país no pecaria? Jo el primer! Però han estat tontos, ja que en aquest món, més que ser bona persona, has de fer creure als altres que ho ets; i ells no han tingut la decència ni d’aparentar-ho.

Menja apart el Sr. Eto’o. Com diu un gran pensador, l’Eto’o és el càncer del Barça. Crec que coincidim en que aquesta afirmació no és basa tant amb el seu joc sinó en la persona. A mi no m’agrada en cap de les dues facetes, ja que a més de considerar-lo un falla-gols-cantats (amb les assistències tan perfectes que li faciliten els seus companys, quants gols portaria Crespo o Shevchenko?), lo pitjor que té és el seu ego’o. Cregut de que és el número 1 de l’equip, és celós a més no poder, i quan té un mal dia es desfoga amb declaracions incendiaries. Imperdonable. Per començar no és ni dels 3 millors de la plantilla (Ronaldinho, Messi i Deco són infinitament superiors), i ni que realment ho fòs, això no el justificaria de fer el que fa. Gent així no és pot tenir al vestidor, el desmunten ells solets. Espero i desitjo que se’l traspassi a un club quan abans millor, ja que si s’ha de treure el mal de dintre, quan abans millor. Finalment, faré una particular crítica als mitjans de comunicació i a l’afició culer. Us preguntareu perquè ho faig conjuntament, i la resposta és simple: tenen el “modos operandi” pràcticament idèntic, ja que quan l’equip guanya, la eufòria no té limits; però quan l’equip punxa, ho cremarien tot... Són així! Crec que amb aquets anys que s’han passat de vaques grasses, la gent ha divinitzat als jugadors, perdonant-los lo imperdonable; però quan la vaca s’ha tornat anorèxica i s’ha aprimat (mooolt!), l’han volgut portar al matadero sense pensar-s’ho ni un moment. Com diuen per les aspanyes, “ni tanto ni tan poco”. Durant els anys d’èxit, l’afició i la premsa havia de saber veure els defectes que ja tenien els seus jugadors (puteros, alcoholics, ...), però també ara que la cosa no va tan bé, s’ha de ser conscient de la realitat, sense crucificar més del que toca als seus... Tots els equips tenen jugadors que són habituals de les discoteques, prostíbuls i altres llocs on abunda la indecència, però potser l’entorn no és tan “hooligan” com som aquí. I el més important de tot, s’ha de saber guanyar i saber perdre, així és l’esport!.

Kiko.

Tots a Glasgow …. o no.

A hores d’ara, gairebé les 18h se veu que encara hi ha més de 500 periquitos tirats a l’aeroport del Prat, esperant, ja s’hi poden posar fulles, que el seu vol fictici s’enlairi destinació Glasgow. Que els donguin!!. Aquest matí, a les 8h, mentre esmorzava tot tirat al sofà del menjador, als Matins de TV3 han connectat amb l’aeroport del Prat. Ni els titulars, ni l’avanç de la previsió del temps, ni el trànsit ni re. Connexió amb l’aeroport del Prat per informar de que els vols que havia contractar la federació de penyes de l’Espanyol no existien i que, per tant, no tenien mitjà de transport per anar a veure la final. Me n’he alegrat. He pensat: “que us donguin, que tampoc no us hi mereixeu anar”. I amb una rialla a la cara, i una napolitana de xocolata a la mà, he enfilat cap a la feina.

Mentre esperava que arribés el tramvía, he canviat d’opinió. Vull, de tot cor, que aquest mig miler de periquitos arribin a temps per veure la final. Si sí, ho vull. I ho vull perquè estic convençut de que perdran, i de molt, i no vull que se n’escapin. Vull que arribin al camp amb la il·lusió d’aquell que sap el destí li deu una UEFA, amb el convenciment de que es farà justicia,.... i que llavors, al cap de 90 minuts, i amb tres gols al sarró, comencin a plorar, reneguin i es caguin amb la mare que va fer-me (si això els alleuja) i que pateixin la humiliació de la derrota.

Ja ha passat molt temps des de lo de Leverkusen i ja no se’n recorden que ells, els pericos, són un club perdedor, mediocre, condemnat a fracassar, a fer pena i a cagar-la.

Ara van crescuts pel món. Treuen pit i presumeixen. I per això, avui tots aquestos han d’arribar a Glasgow, per patir una cura d’humilitat, perquè els tornin a posar al lloc que es mereixen.

Si depengués de mi, d’aquesta no us en escaparíeu tan fàcilment.

Messi, amb M de Maradona

M’hi nego. Tot i la meva admiració cap a Messi, em nego a comparar el golet que va fer-li al Getafe amb el que Déu nostre senyor Diego Armando Maradona (tots dempeus, siusplau) va fer-li a Anglaterra.

Lo de Messi, sense dubte, és un gran gol, un golas. Un gol que justifica, i amb escreix, el preu de l’entrada. Un gol que, en circumstàncies normals, hauria esdevingut la cirereta perfecta a la temporada dels 7 títols (hohohoho). Són només dotze segons, amb sis driblings i dos sotanes, això si, que salven una campanya decebedora. El gol s’ha magnificat en excés ja que a la culerada no li queda enlloc més on aferrar-se, no els hi queda res més que pugui vendre il·lusió, optimisme i confiança de cara al futur immediat.

És, com ja he dit, un gran gol digne d’un superclasse, però ara, comparar-lo amb el que va fer Maradona, és un acte d’heretgia, una aberració, una falta de respecte i una gran mostra d’incultura futbolística. Del gol se n’ha parlat molt, massa, Està mastegat i babejat fins a l’extrem. Tot i parlar-ne tant, però, ningú no ha passat de la superficialitat, d’explicar-ne només l’evidència. Jo, anant, com sempre, una puntet més enllà, vull destacar una situació que a tothom l’hi ha passat desapercebuda. Va ser només un instant. Res. Ni un segon. M’explico. Un momentet per això. Quan acabeu de llegir això aneu al youtube i mireu. Veureu com és cert tot el que ara explicaré. Continuem. Després de driblar en un pam de terreny, i gràcies a dos sotanes dignes del Papa més pureta, a dos defenses del Getafe, Messi aixeca el cap i veu al ruc d’en Samuel Eto’o braços enlaire dient-li que li passi la pilota. Els ulls parlen, i la mirada no enganya. Tot i no obrir la boca el camerunès indomable l’hi estava dient. “Va passa-me-la sudaca de merda. Que sense Ronie l’estrella sóc jo. Tu ets un crio, un idiota. Que no veus que la perdràs si no me la dones?”. Messi, impertèrrit i sense caure en la provocació del negre, una mil·lèsima de segon abans de començar l’sprint cap a la porteria rival (a lo “banzai”, com Takuma Sato al primer revolt de cada G.P), se’l queda mirant i li diu (amb els ulls, clar): “Ta mare. Que te la passi ta mare. Que t’has cregut negre de merda? que la perdré? Que aquells arroplegats me la fotran?.Mira i aprent-n’he, idiota”. Acte seguit, just abans d’arrancar, aparta la vista del negre, mira al cel i diu “Va por vos, Diego” i, clavant la mirada en Luis Garcia (porter rival), “ai la que et caurà!”. Deu segons més tard, i amb una riada de semen inundant la Diagonal, el negre, amb les mans al cap (i la cua entre les cames) i més hipòcrita i ruc que mai, se li apropa i li diu: “Joder, quin tros de gol. Increïble”.

Messi, però, ni el veu ni el sent. La distància que els separa és massa gran com per sentir com crida el negre. Abans ja eren de dos móns diferents, ara són de dos galàxies diferents.

Moraleja: Aparta’t negre i no molestos més.

Carta oberta a Samuel Eto'o amb baixada de pantalons inclosa.

Samueeeeeeeeeeeeeeeeeeeel Eto'o! Samueeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeel Eto'o! Comen ti tapel? Je mapel Samueeeeeeel! (o com s'escrigui)

Amic Samuel, hem dirigeixo a tu, ara que som amics, per dir-te que ho sento molt. He estat molt cruel amb tots i cadascun dels comentris que he fet sobre el teu joc i sobre tu com a persona humana que ets (se veu que els africans també poden ser persones, que ho sapigueu).

He estat cruel, molt cruel amb tu. Però i per què?. Doncs perquè als millors, als que més donen, sempre se'ls hi demana un puntet més. Sempre se'ls hi exigeix cada cop més i més. Si un diumenge fas un golet, el següent n'has de fer dos.

Més sempre més. La gent és molt cruel. A Ronaldinho, nen mimat com pocs, se l'hi perdona tot, tot i tot. Si un dia arriba amb ressaca a entrenar, és queda al gimnàs tocant-se-la una estoneta amb cada mà i cap a casa que ja ha complert. I tu Samuel? Estiguis bé o malament sempre treballes per ser millor i fer millor al grup. Les molèsties, els cops, el dolor,... cap d'aquest elements és prou fort per frenar-te.

Compromís. Darrera Puyol, lleidatà de pro i botifler per obligació, tu, Samuel, ets la persona més compromesa en aquest projecte que es diu F.C. Barcelona. Sempre ets dels primers en arribar a entrenar, sempre somrient (i no pas perquè no puguis tancar la boca perquè tens la dentadura fora de lloc), sempre alegre, sempre atent als teus companys, sempre treballant,.... sempre fent gols.

Fas gols, molts gols, més que ningú. Encarriles partits i dones punts. D'altres, no citaré noms, es limiten a pul·lular pel camp, escorats a l'esquerra, absents, apàtics,... sense participar en el joc de l'equip. Ni corren quan toca defensar, ni es desmarquen a l'hora d'atacar. Pul·lulen alegrement, al seu món. Això si, de tan en tan, els hi cau la pilota del cel, la controlen, la trepitgen i es pixen al defensa de torn (be, només als mediocres, que enguany contra els bons res de res).

Tu, defugint de tota frivolitat gratuïta (altament ineficaç) t'impliques al 110% en el joc col·lectiu. Corres, pressiones, puges, baixes, defenses, ataques, i encara et sobren energies per fer gols. Amb menys de tres anys al club ja has esdevingut la referència del Barça. Ets, sense cap mena de dubte, l'esperit de l'equip, el far que il·lumina el camí enmig de la foscor,.... tu ets el Barça.

Et dic que ets el Barça, amic Samuel, perquè tu els el que dones sentit a tot el que fan aquells altres 10 xicots que t'acompanyen al camp. Diumenge si, diumenge també, “obres la llauna”, desencalles el joc, obres l'escletxa per penetrar les defenses rivals. Quan s'enfronten al Barça, els equips es planten al camp amb l'únic objectiu de no encaixar cap gol, i llavors, amb un cop de sort, aprofitant algun error puntual o muntant un contra atac del no res, fer un gol, per, automàticament, penjar-se del travesser (com Kameni), i mirar d'aguantar el resultat la resta de partit.

----- Ara que parlem de Kameni vull fer un petit parèntesis per recordar el poema que va dedicar-li l'equivalent feixista d'en Joan Salvat-Papasseit aquell plujós capvespre de tardor.

“Kameni, seas blanco, verde, o azul, eres malo de cojones”.

Senzillament magnífic. A les Brigades Blanquiazules hi deu haver algun poeta, segur. Tanco parèntesis.-----

Tu, amic Samuel, guies l'equip. Iniesta i Xavi la remenen molt be. La toquen com ningú. De dreta a esquerra, tirant parets precises per esquivar la pressió rival, fent bascular l'equip, tenint la pilota, tractant-la amb cura ... jugant a futbol. Però i llavors què? De què serveix tot aquest control de pilota? Que aporta, per exemple, tindre un 70% de possessió al camp del València si al final, sense crear cap ocasió, acabes perdent 2 a 0?

Sense tu, Samuel, l'equip naufraga, es perd en ell mateix, s'embolica en la teranyina que amb tanta cura va teixint al llarg dels 90 minuts. Frivolitats? Moltes. Mariconades? Les que vulguis i més. I gols?. No hi ha gols si no jugues tu. Tu ets el gol, tu ets el Barça, tu l'hi dones sentit a tot.

Quantes jugades col·lectives han acabat en gol des de que tu no jugues? Jo t'ho dic jo. Ni una. Cap. Zero patatero. L'equip s'ha mantingut viu gràcies a quatre gols a pilota parada. Quatre espurnes de qualitat individual han amagat la realitat que, sense tu, aquest Barça no és més que un equip mediocre que te por del pitjor Madrid de la història.

No es que estiguis casat amb el gol, tu ets el gol. Marques sempre, ho portes a la sang. De cap, de xut potent i col·locat, de jugada individual, de puntera amb els ulls tancats, pixant-te al porter, emportant-te per davant es defenses,.... I que signifiquen els teus gols?

Punts, molts punts. I títols, molts títols. Tu, amb tan sols dos anys a l'equip, es pot dir que has fet guanyar més al Barça que qualsevol altre en els més de cent anys d'història del club. Gràcies al teu esperit combatiu (alhora que altruista i generós amb els teus companys), a la teva pressió asfixiant als centrals quan han de treure la pilota, a les teves mortíferes desmarcades a l'espai, als teus moviments felins, elèctrics, letals, i sobretot als teus gols, el Barça ha guanyat la seva segona copa d'Europa i està a punt d'encadenar la millor ratxa triomfant, superant, de llarg, al Dream Team.

On eren les estrelles a París? A Ronaldinho de tan perdut com anava, diuen que se'l va veure passejant a la vora del Senna la segona part. Messi, alies “el maradonito”, estava vestit de carrer mirant-s'ho tot des de la tribuna. Márquez i Puyol encara ara busquen Henry, .... i Belleti a la banquETA. Amb aquest panorama, i amb un 1 a 0 en contra, vas aparèixer tu de la foscor i, a poc més d'un quart d'hora per el dinal, vas fer el gol. Vas fer allò que tots els culers estaven somniant. Vas respondre a totes les oracions i, com un àngel, envoltat d'una aura divina, vas afusellar Almunia establint la igualada al marcador, marcant el camí de la remuntada (Belleti, millor lateral dret del món, va fer la resta).

Amb aquesta carta Samuel, a banda de reconciliar-me amb tu, vull donar un cop de puny sobre la taula per dir que ja n'hi ha prou. S'ha acabat posar a parir al negre. Exigeixo respecte. Que la gent et respecti, i no només perquè ets negre i ara està malt vist criticar als negres, sinó perquè tu ho vals. Tu t'ho mereixes. Ens ho has donat tot, i nosaltres ens hem limitat a insultar-te, a criticar-te. Des d'aquí et demano perdó per tot. No tornarà a passar.

Gràcies per tot Samuel ... I que n'aprenguin

Per acabar, inaugurem la secció titulada QUE PARLI EL POBLE. On el poble expressarà lliurement la seva opinió. La primera enquesta, no podia ser de cap altra manera, és respecte la figura del meu amic Samuel. És la primera vegada que ho faig i ho faré a lo guarro. Contesteu a l'enquesta en l'apartat de comentaris.

Samuel Eto'o .....

A.- És el millor davanter centre del món. Si ell juga no podem perdre.

B.- Per lo negre que és, encara trobo que corre poc.

C.- Thuram la te més llarga

Personalment jo voto per la C. Eto'o, mal que hem pesi, ja no és el “rei” del vestidor blaugrana.

Espero la vostra resposta, si aquesta secció te èxit ja trobaré la manera de fer les futures enquestes més apanyadetes.

Tumor benigne.

S’acosta la Setmana Santa, època de penediment i de penitència per ajustar compte i així, poder morir en pau. (ja veus). Si no n’hi hagués prou amb un viacrucis de nou mesos aixecant-se a les 8 del matí per anar a treballar, aquestos dies estic fent una penitència extra. Per manament d’una colla de fills de puta que ara no anomenaré, m’he vist evocat, millor dit, obligat a escriure un parell d’articles alabant Eto’o (si si, a Eto’o, el negre aquell que juga al Barça). Per si no n’hi hagués prou amb el “Be black, my friend”, ara m’he n’exigeixen dos de nous, i lloant-lo!!!. Bueno, coses pitjor he fet al llarg de la meua vida. Ja no vindrà d’això. I per què ho faig? Que en guanyo? Doncs la resposta és clara. Complint aquest petit tràmit podré incorporar a la plantilla del U.E. Sudaques a Samuel Eto’o i així completar una nòmina de davanters excel·lents ( Ronaldinho, Messi, Ibrahimovic, Ronaldo, Tévez, Cassano, Fred, Kanouté,... i el negre). Degut a la meva falta d’escrúpols, i gràcies a uns principis no gaire arrelats, no hem resultarà gens difícil d’escriure aquest “article”. Lo que realment serà dur de complir és la segona part del negre, ai perdó, volia dir tracte. De la meva boqueta no podrà sortir-ne frases tals com: “puto negre”, “me cago am lo negre”, “ets un càncer”, “u u u “, “mandinga”,.... es a dir, que quan Eto’o la cagui, que la cagarà, i molt, jo hauré de romandre impertèrrit al sofà sense obrir boca. Compensa tot aquest sacrifici? Oi tant!.

El negre és una de les peces més preuades del pro. Ràpid, fort, amb una gran acceleració i un xut potent i col·locat que el fa gairebé infalible davant de porta (no te la classe de Ronaldo, però encara serveix). A més a més, seria meu, i en podria fer el que vulgues. Passaria de ser titular indiscutible, a podrir-se a la banqueta. Potser el deixaria al filial perquè es fes com a jugador,... o fins i tot me’l podria vendre si em causa problemes al vestidor.

A Gattuso, Materazzi i Tévez (capitans de l’U.E. Sudaques), als líders de l’equip (Deco, D'Alessandro, Ronaldinho, Essien i De Rossi) i a l’entrenador i mànager (que sóc io mateix), no ens tremolarà el pols, i al primer problema, a la primera rajada que alteri el bon ambient del vestidor, el negre se’n va al carrer. Sense contemplacions. Que sàpigues Samuel que aquí no te’n deixarem passar cap.

Serà meu i només meu, i això és tan bonic que no té preu. Sempre he dit que Eto’o és un càncer per al Barça. Si poses en una balança el que t’aporta i el que et resta no hi ha color. Falla un 90% de les ocasions de les que disposa, no la sap passar, baixa al mig del camp per intervenir amb el joc i només aconsegueix alentir la circulació de la pilota i descol·locar-se de cara a una possible rematada,....

Extra esportivament també és un angelet. No accepta que el canviïn, és egoista i envejós, deprecia els seus companys, s’enalteix a si mateix a la categoria de Déu, és curtet, no sap anar per la vida,..... be ja paro, que aquest és un article lloant-lo.

El que venia a dir amb tot això és que aquesta visió del negre ja no la tinc, ara l’aprecio, me l’estimo, per això ja no és un càncer, ara tan sols és un tumor benigne.

“La noche es mi amiga”

“La noche es mi amiga”, “Si no salgo por las noches no marco goles”, “Estoy cansado” o “¿Y quién crees que eres para decirme eso?¿mi padre?”(en resposta a Cruyff quan aquest li va dir que no hauria de sortir tant per les nits) són les frases que defineixen a la perfecció a Romario, altrament conegut com a “baixinho”.

Va néixer un 29 de gener de 1966 al barri de Jacarezinho (un dels més pobres de Río de Janeiro) en el si d’una família pobre, molt pobre. Aviat els seus pares van veure que Romario tenia unes qualitat futbolístiques fora de lo normal, portava el gol a la sang. En un dels seus primers partits juvenils l’any 1982, contra el Cabuço el Vasco va guanyar 18 a 1, i ell va marcar, ni més ni menys, que 16 gols. Però en els seus inicis no tot va ser un camí de roses, els directius el veien com un jugador massa petit per ser el davanter centre d’un equip i, per tant, esdevenir-ne la seva referència ofensiva. Poc a poc començava la seva addicció a la nit. Els seus retards, cada cop més constants, van causar que li assignessin un psicòleg per intentar calmar-lo, però, lògicament, això no va servir de res, mai van poder frenar-lo, sempre ha fet el que ha volgut, com a volgut, quan ha volgut,... Al llarg dels primers anys de futbolista, el seu principal passatemps era fer apostes amb els seus companys, sempre guanyava: menjar, diners,.... el què no importava, l’hi era igual, la qüestió era guanyar i ell, guanyava. Tal i com va confessar en una revista, ja va començar a xutar estan al ventre de la seva mare. Aquesta manera de moure’s, calmada, sense pressió, flotant suaument,... marcaria la resta de la seva carrera futbolística. Podria dir-se que un cop fora va seguir jugant com si encara estigués al ventre matern, absolutament despreocupat de tot. Romario es mou per els camps de futbol amb la displicència d’un “jeque” i la impunitat d’un sonàmbul. Ni tan sols participa del joc. Ell simplement està alli, distret, trotant, convencent als seus rivals del seu desinterès i de la seva inofensivitat. Fins que li queia una pilota a prop. Llavors obria un ull (només un), arrossegava cansadament les cames, feia un petit càlcul de coordenades i ficava la pilota entre els tres pals. No feia més. Control, dribbing i xut. Així ha marcat ja gairebé 1000 gols. Marcaré abans de la mitja part,.... difícilment trobarem cap altre jugador a la història del futbol que hagi despreciat tant i amb tant èxit els manaments que regeixen el futbol modern. Romario és lo menys semblant a un professional que mai s’hagi vist en un ap de futbol. No entrenava, sortia de nit i no corria ni que el matessin. A més a més parlava, presumia, no respectava res ni ningú. No portava ni dos dies a Barcelona i ja havia promès que marcaria 30 gols. Va marcar-los. Una altra vegada va fer jurar-li a Cruyff que el deixaria agafar un avió per anar a la platja si marcava abans de la mitja part. Romario va marcar i l’holandès no va tenir mes remei que autoritzar-ne la fuga. Va fer moltes coses, però sempre trotant, sense moure’s massa, no fos cas que algú el confongués amb un atleta i li exigís esforç físic. Amb aquesta estratègia ha guanyat quatre lligues amb el PSV Eindhoven, dos amb el Barça i un Mundial amb Brasil, a més a més d’innumerables campionats carioques, algun de sud-americà i una dotzena de copes menors. La frase, però, no pot es pot formular amb passat, ja que prop de complir 42 anys, encara està jugant. Diu que te el físic intacte (no m’estranya). Està igual de redonet que en l’època en que jugava al Camp Nou. Fa 3 anys va ser el màxim golejador de la lliga brasilera amb 22 gols. I, com que ningú no ha pertorbat la seva migdiada, aquest dissabte superarà els 1.000 gols de Pelé.

El hitazo del verano

Este fue el River del verano, el que te hizo cantar y delirar en todos lados... L’equip del Kaiser va començar el 2007 arrasant, mostrant un futbol exquisit, dinàmic i amb una actitud arrogant per tractar-se encara de la pretemporada.

Es va poder veure un River molt ambiciós, capaç d’emportar-se per davant qualsevol que tingués l’atreviment d’enfrontar-s’hi (Boca inclòs). Es va veure un conjunt unit, concentrat, on cada jugador va complir amb la seva tasca (molts, fins i tot, van arribar a meravellar – és el cas de Belluschi -). Es podria dir que va ser un equip perfecte, però clar, tampoc no cal pujar al núvol que han anat creant els diferents mitjans de comunicació. “El mejor equipo del fútbol argentino”, “El superclásico cambió de paternidad”, etc., etc.

Guanyar a Boca suma, i més encara si es te present la forma en que va produir-se, però també es pot considerar que arrencar l’any guanyat -encara que sigui un torneig d’estiu- pot suposar la dosis extra de moral, una pujada anímica, molt necessària per afrontar el començament del Clausura de la millor manera possible. Cal tenir clar, però, que aquests partits no deixen de formar part d’un simple torneig de pretemporada. El que compta, el de debò, el que verdaderament importa als aficionats, encara no s’ha començat a jugar. Falten poc més de 6 dies per aquest esperat començament, i, poc més de mig any perquè, finalment, es demostri que “River no fue sólo un hitazo de verano”.