No diguis adéu, diguis fins aviat.

Que el Joventut guanyi a la pista del Olympiacos aquesta nit és una quimera. Que, a sobre, ho faci per 35 punts o més, ja ratlla l’utopia. Així doncs, ja es pot donar per fet que la Penya està eliminada de l’Eurolliga. Un grup amb el CSKA, Olympiacos (organitzador de la Final Four) i el Partizan era massa complicat per la Penya, gairebé inassolible si, a més a més, li sumes la baixa per lesió de Barton (15 punts per partit, 30 minuts, 5 rebots,...) i el lamentable estat de forma de Bennet. El balanç global, però, és molt positiu (si més no, a nivell personal). He gaudit veient jugar als millors d’europa. M’he, literalment, escorregut de gust amb les victòries enfront el Maccabi, Olympiacos i Unicaja (105 a 52, crec). M’he deixat la veu cridant cada cop que Rudy o Gaines esmaixaven. M’he quedat tant, però tant agust, insultat als més indesitjables fills de puta que han passat per l’olímpic (Scariola, Santiago, Bodiroga, tot el Maccabi,....). M’he quedat embadalit observant amb fervor les “immillorables” vistes que ofereixen els grades de l’olímpic, ..... però sobretot he gaudit com mai veient jugar a la Penya. El que passi aquesta nit, sincerament, me la porta fluixa. Aquesta ja no és la guerra de la Penya. L’objectiu, que era passar la primera fase, ja es va assolir amb solvència. La Penya va sortir viva del “grup de la mort”, molt viva, guanyant al Maccabi a casa, tenint contra les cordes al Panathinaicos (24 punts per sobre al final del segon quart), guanyant al infern de Belgrad, apallissant als de Màlaga,... La segona fase era un premi, era un regal per a que els aficionats n’hi gaudíssim i, vist el sorteig (injust, molt injust), ja no cabia esperar-ne res més. L’atzar ha dictat sentència dos cops al llarg d’aquesta eurolliga i, les dues vegades, la Penya ha estat condemnada, castigada amb la pena més dura de totes. De la primera se’n va poder escapar, la segona ha resultat insalvable. De tot això el club n’ha d’extreure tot un seguit conclusions de cara al futur de l’equip. La primera és que no s’està ni al primer, ni al segon nivell, del bàsquet europeu. El primer esglaó està ocupat per TAU, CSKA, Panathinaikos, Olimpiakos, Maccabi i Barça (per potencial econòmic i plantilla, no pas per els seus èxits).

El segon esglaó el conformen equips de l’estil Madrid, Unicaja, Partizan, Efes,.... són equips amb un projecte consolidat, amb èxits puntuals, però sense el potencial (ni econòmic i de plantilla) per lluitar de forma consistent amb els “grans”.

La Penya estaria en un hipotètic tercer nivell. Està lluitant per consolidar-se a la lliga ACB i així, començar a jugar amb regularitat a Europa. L’objectiu de la directiva ha de ser, doncs, el de consolidar l’equip.

I per fer-ho s’ha de fer neteja. Sullivan, Bennet, Laviña, Paco Vázquez han d’anar fora (com a molt pot quedar-se el capità). Cap d’aquest jugadors no serveixen per consolidar l’equip entre els grans. Són mediocres, els hi falta aquest “plus” que fa millorar l’equip, que dona consistència al joc i que et garanteix un bon nivell col·lectiu al llarg de tota la temporada. Fer fora als dolents i retenir als bons. En principi tots tenen contracte en vigor, però això, no és garantia de res. Sembla ser que Rudy, si el projecte és engrescador, continuarà un o dos anys més a Badalona, preparant-se per fer el salt a la NBA. Ricky Rubio no és problema. Té el cap al lloc (la seva família més) i no farà cap bogeria. Si tot va be, d’aquí dos anys serà el base titular del conjunt verd i negre. El problema serà Barton. De la mateixa manera que va fer-se amb Mumbrú, no s’han de tornar boixos i llençar la casa per la finestra per tal de retenir-lo. Si marxa, això si, s’haurà d’encertar a l’hora de fitxar-l’hi un substitut ja que ha esdevingut, juntament amb Rudy, en el puntal ofensiu de l’equip. Ara es podria especular molt sobre el futur de la Penya, que si vindrà tal, que si el negre no serveix,... Jo només tinc clara una cosa. Des del club s’està treballant molt, i molt be, i segur que no caldrà que passin 12 anys més per tornar a gaudir d’un bàsquet de primer nivell a Badalona.

El partit d'avui no és un comiat. Més que adéu, avui és dirà fins aviat . I quan hi tornin, que hi tornaran, jo hi seré (espero que el “Jisus” també hi sigui).