GP d'Espanya de Jerez 07 .... i olé.

Espectacular Rossi. Tot i disposar d’una moto amb unes prestacions inferiors a les Honda, no va donar opcions de victòria a cap altre pilot. Al sisè revolt, després de la llarga recta “del darrera”, i en la frenada més forta del circuit, va passar (com va voler) a Pedrosa i aquí va acabar-se la cursa. Tres corbes més tard, en el pas per Nieto i Peluki (o com s’escrigui), només calia veure les cares de la gent. Tots muts, no cridaven, no animaven. El somni de veure un pilot espanyol guanyador del GP de Jerez en la categoria reina s’havia esvaït. Quedaven 20 voltes però ja tothom era conscient que Rossi guanyaria. Au, cap a casa i fins l’any vinent.

Des de els temps de Crivillé, que no sona l’himne espanyol a Jerez. Quina decepció, no?. Les més de 130.000 ànimes ibèriques van quedar-se estorades, incrèdules, sense esma. La fiesta nacional al final va ser incomplerta. Tot i gaudir en directe d’una lliçó de pilotatge magistral d’Il Dottore, ningú desfruitava perquè, en el fons, el que volen és que guanyin els espanyols, l’espectacle en si, els hi porta fluixa.

Els espanyols, el que volen és guanyar, i així, amb victòries dels “seus”, ennuegar les penes i frustracions i sentir-se, si més no, guanyador (i superior a la resta) en algun aspecte, per poc significatiu que sigui. Van celebrar la victòria de Jorge Lorenzo a 250cc com si els hi anés la vida, com si la selecció de futbol (que, no ens enganyem, és l’únic esport que importa a Espanya) hagués guanyat un mundial.

Els 250cc, per molt que pesi, és una categoria menor, és el pas previ a Moto GP, és un esgraó més de la cadena per arribar a ser un bon pilot. I un només és un bon pilot si a Moto GP, competint amb i contra els bons, sobresurt i guanya. Dominar els 250cc no vol dir res, si no, que li preguntin a Biaggi. En va ser quatre cops campió, i a l’hora de competir amb els grans, caguerada (per cert, per què va estar 5 anys a 250cc? No ho entenc).

Si es comparen, els resultats de Pedrosa al llarg de tot el cap de setmana són, de lluny, millors que els de Lorenzo. Lorenzo disposa, amb molta diferència, de la millor moto. En una categoria on les Aprilia l’hi treuen 1 segon per volta a les Honda, disposar de la moto oficial no te preu. I encara així li costa Déu i ajut guanyar. L’any passat va haver d’esperar-se fins al últim GP per sentenciar el Mundial. No vull ni pensar que hagués fet Dovizioso (mil vegades millor pilot que Lorenzo) amb una moto ràpida.

A més a més de disposar de la millor moto, Lorenzo s’està aprofitant del poc nivell de la categoria. Aquest, i l’anterior, són els anys on la categoria és més fluixa. El nivell dels pilots és baixíssim comparat amb els Pedrosa, Melandri, Elies, Stoner,... que hi havia fa només un parell d’anys.

Pol Espargaró. Menció apart per aquest jove pilot de Granollers. Amb 15 anys pràcticament recent fets s’ha situat quart del Mundial per davant de la majoria dels pilots oficials. Diumenge va quedar quart, a tan sols 100 mil·lèsimes del podi, avançant sense contemplacions a pilots com Nieto i Gadea, que no van tenir cap més remei que apartar-se i abaixar el cap.

Si en l’any del seu debut al Mundial és capaç de fer aquest resultats no vull ni pensar que pot arribar a fer d’aquí 10 anys, quant n’hi tingui 25 i estigui a la flor de la vida.

Lorenzo, quan pugi a Moto GP s’estamparà amb Pedrosa, no el guanyarà mai. I quan aquest es retiri, el Pol Espargaró s’encarregarà de posar-lo allà on es mereix, retirar-se sense cap títol de Moto GP, amb més pena que glòria, emulant els èxits del seu “amic” Biaggi.