Exhibició de Massa als entrenaments de Barhein. 3 dies i 3 millors registres, demostrant una progressió i una fiabilitat inigualables per els altres pilots. La imatge que deixen aquests ú
ltims entrenaments, però, no és la d'un Massa dominador, sinó la d'un Alonso mirant a peu de circuit, impotent i ressignat, com els monoplaces del Cavallino Rampante avancen inexorablement cap a un nou títol mundial.
I ara que, Fernando?
Com sempre, és ell contra el món. Tot l’hi està de cul, però, com que és el més bo, i a més a més aspanyol, sempre guanya. Comença plorant. El primer acte consisteix en estar sempre plorant (aquesta és la tàctica que feia servir el Sete. Tenia el suport d’Honda i deia que no guanyava perquè no l’ajudaven prou, ... en fi, no cal dir re del Gibernau).
Plora i plora. Que si el cotxe és petit, que si el company no l’ajuda, que si Ferrari té massa diners, que què pot fer ell si el circuit afavoreix Ferrari (calla com una puta quan córrer per Mònaco i circuits que l’afavoreixen),... sempre plora.
Llavors quan guanya comença el segon acte de la seva opereta. Diu que és el més bo de tots, que ho ha fet ell tot sol, que tot i les traves que l’hi han posat, ell se’n ha aconseguit sortir,....
Ho tornaré a dir. I ara que Fernando?
L’excusa d’aquest any està cantada. Si no guanya és culpa de l’equip, que no hauran estat capaços de fer-li un bon cotxe i ell, clar, no ho pot fer tot. I l’any que ve? Jo aposto pel pneumàtics. Dirà que com que Bridgestone abans calçava Ferrari, aquestos tenen molt a
vantatge. Sempre plorant.
La veritat però és molt diferent. Alonso és un pilot mediocre. Per potencial, com a molt, hauria d’estar al nivell de Button o Raikkonen. Gent jove, amb talent però sense la qualitat i el saber fer dels grans campions. Però ell, ell creu que es perquè és bo, ha tingut la llet per estar al moment i al lloc precís. Format a Catalunya de forma gairebé desinteressada, va tindre la llet de que Aznar (el feixista) fos amic íntim de Briatore i que finalment aconseguís convèncer-lo de que apostés per un aspanyol (no sense afluixar una bona quantitat de billets).
Així, sota l’ombra “pepera”, li van començar a caure patrocinadors del cel. Que si Telefònica, Repsol, Mútua Madrileña, .... que, sumats a una llet increïble en l’àmbit esportiu l’han convertit el campió del món.
Per mèrits, el seu primer títol mundial es podria haver repartit d’aquesta forma.
60% per Bernie Ecclestone (o com s’escrigui). Estava fart de veure guanyar a Schumacher, deia que el campionat no tenia emoció, que perdia diners (bé, no guanyava tant com abans),... així, després d’estudiar quina seria la forma de putejar més a Ferrari, va decidir que durant els GP no es faria canvi de rodes. Resultat, Bridgestone va fracassar i de retruc Ferrari.
30% gràcies a la incompetència de McLaren i a l’habilitat de Timmy Raikkonen per fer petar el monoplaça al lloc precís.
El 10% restant li atribueixo al Fernandito que va ser capaç d’esquivar el McLaren cada cop que li petava als morros, evitant l’accident. 
El segon títol, Alonso, el va aconseguir única i exclusivament gràcies al mass-dumper, sistema aerodinàmic mòbil i, per tant il·legal. Gràcies a això va aconseguir un coixí de punts que, finalment, va resultar insuperable (recordar que Schumi ho tenia fet, però va petar-li el motor quan dominava amb mà de ferro el GP del Japó).
Objectivament, l’aspanyol, no es mereixia cap dels dos títols que va guanyar i, ja no cal dir-ho, la pel·lícula no va ser la d’ell contra el món com s’ha anat venent aquest últims anys.
El 2007 serà l’any de Ferrari i de Massa. Il Cavallino Rampante es tornarà a passejar triomfant per el mundial, sense que res ni ningú gosi a posar en dubte una clara superioritat demostrada al llarg de la pre temporada.
Aquest any, Alonso es passarà més temps observant els Ferrari que no pas competin
t-hi. La imatge de Barhein es premonitòria. Prepara’t Fernando que la llet ja se t’ha acabat.
Per cert, jo ja tinc l’entrada per veure el primer recital d’Alonso a Austràlia. Acte Primer, plorar, plorar i plorar veient als Ferrari al capdamunt del podi. Que bonic.
ltims entrenaments, però, no és la d'un Massa dominador, sinó la d'un Alonso mirant a peu de circuit, impotent i ressignat, com els monoplaces del Cavallino Rampante avancen inexorablement cap a un nou títol mundial.
I ara que, Fernando?
Com sempre, és ell contra el món. Tot l’hi està de cul, però, com que és el més bo, i a més a més aspanyol, sempre guanya. Comença plorant. El primer acte consisteix en estar sempre plorant (aquesta és la tàctica que feia servir el Sete. Tenia el suport d’Honda i deia que no guanyava perquè no l’ajudaven prou, ... en fi, no cal dir re del Gibernau).
Plora i plora. Que si el cotxe és petit, que si el company no l’ajuda, que si Ferrari té massa diners, que què pot fer ell si el circuit afavoreix Ferrari (calla com una puta quan córrer per Mònaco i circuits que l’afavoreixen),... sempre plora.
Llavors quan guanya comença el segon acte de la seva opereta. Diu que és el més bo de tots, que ho ha fet ell tot sol, que tot i les traves que l’hi han posat, ell se’n ha aconseguit sortir,....
Ho tornaré a dir. I ara que Fernando?
L’excusa d’aquest any està cantada. Si no guanya és culpa de l’equip, que no hauran estat capaços de fer-li un bon cotxe i ell, clar, no ho pot fer tot. I l’any que ve? Jo aposto pel pneumàtics. Dirà que com que Bridgestone abans calçava Ferrari, aquestos tenen molt a
vantatge. Sempre plorant.
La veritat però és molt diferent. Alonso és un pilot mediocre. Per potencial, com a molt, hauria d’estar al nivell de Button o Raikkonen. Gent jove, amb talent però sense la qualitat i el saber fer dels grans campions. Però ell, ell creu que es perquè és bo, ha tingut la llet per estar al moment i al lloc precís. Format a Catalunya de forma gairebé desinteressada, va tindre la llet de que Aznar (el feixista) fos amic íntim de Briatore i que finalment aconseguís convèncer-lo de que apostés per un aspanyol (no sense afluixar una bona quantitat de billets).
Així, sota l’ombra “pepera”, li van començar a caure patrocinadors del cel. Que si Telefònica, Repsol, Mútua Madrileña, .... que, sumats a una llet increïble en l’àmbit esportiu l’han convertit el campió del món.
Per mèrits, el seu primer títol mundial es podria haver repartit d’aquesta forma.
60% per Bernie Ecclestone (o com s’escrigui). Estava fart de veure guanyar a Schumacher, deia que el campionat no tenia emoció, que perdia diners (bé, no guanyava tant com abans),... així, després d’estudiar quina seria la forma de putejar més a Ferrari, va decidir que durant els GP no es faria canvi de rodes. Resultat, Bridgestone va fracassar i de retruc Ferrari.
30% gràcies a la incompetència de McLaren i a l’habilitat de Timmy Raikkonen per fer petar el monoplaça al lloc precís.
El 10% restant li atribueixo al Fernandito que va ser capaç d’esquivar el McLaren cada cop que li petava als morros, evitant l’accident. 
El segon títol, Alonso, el va aconseguir única i exclusivament gràcies al mass-dumper, sistema aerodinàmic mòbil i, per tant il·legal. Gràcies a això va aconseguir un coixí de punts que, finalment, va resultar insuperable (recordar que Schumi ho tenia fet, però va petar-li el motor quan dominava amb mà de ferro el GP del Japó).
Objectivament, l’aspanyol, no es mereixia cap dels dos títols que va guanyar i, ja no cal dir-ho, la pel·lícula no va ser la d’ell contra el món com s’ha anat venent aquest últims anys.
El 2007 serà l’any de Ferrari i de Massa. Il Cavallino Rampante es tornarà a passejar triomfant per el mundial, sense que res ni ningú gosi a posar en dubte una clara superioritat demostrada al llarg de la pre temporada.
Aquest any, Alonso es passarà més temps observant els Ferrari que no pas competin
t-hi. La imatge de Barhein es premonitòria. Prepara’t Fernando que la llet ja se t’ha acabat.
Per cert, jo ja tinc l’entrada per veure el primer recital d’Alonso a Austràlia. Acte Primer, plorar, plorar i plorar veient als Ferrari al capdamunt del podi. Que bonic. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada