Ofizialtasuna?.... y ezo qe é?

Peu de foto: "Un grupo de jugadores de la Segunda División Española portando una pancarta en Caracas en honor de Chávez y De Juana Chaos. Lo que dice la pancarta, sinceramente, no lo hemos comprendido porque hay muchas faltas de ortografia".

Perla, insuperable, publicada a La RAZON el diumenge 24 de juny de 2007, a la secció "Vivir el Domingo".

Déu, perquè m’ho poses tant difícil?

Que t’he fet io perquè em castiguis d’aquesta manera? Diumenge passat, poc abans de les dos de la tarda, era la persona més optimista del món respecte les opcions de Ferrari per endur-se el mundial. El panorama pintava bé. El negre estampat a la corba Schumacher i sortint desè, els Ferraris dominant la sessió de qualificació del dissabte i amb un ritme de cursa clarament superior al dels McLaren,.... i va i, encara no ho he assimilat, es posa a diluviar 15 segons després de prendre la sortida. Raikkonenm, primer, i Massa (que havia passat a l’aspanyol) dominaven clarament el Gran Premi, escapant-se i deixant clar que ells serien els dominadors . Alonso, tercer, contemplava impotent com no podia fer res per aturar els monoplaces vermells i el negre, perdut a la meitat de la graella, feia mans i mànigues per apropar-se als de davant. I llavors ..... va començar el desastre. Enmig de la pluja el Raikkonen no va tindre collons d’encertar l’entrada del Pit Lane (casi s’ostia), havent de fer així, una volta supletòria amb els pneumàtics de sec en una pista completament inundada i arruïnant, altre cop, les seves opcions de victòria. Però no acaba aquí la cosa, ja al revolt anterior (una S en pujada que s’agafa en segona i pujant als pianos tot el que es pugui) ja l’havia cagat.

Nedant tranquil·lament en un mar de confiança, ironies de la vida, encara confiat vaig pensar: “Collons, mira que n’és de ruc aquet. Encara la cagarà entrant al box” I pam!!! Dit i fet. Quina manera més idiota de complicar-se el mundial!! Perquè dius: “Com que li porto 40 punts al segon, me puc permetre un parell de cagadetes a cada GP”. Però no!!! Aquest no és el teu cas Timmy. Tu, per si encara no te n’has assabentat, vas 30 punts per sota. Però be, fent un acte de fe, i veient Massa “sobrat” i dominant a plaer la cursa, no vaig perdre la confiança per culpa de l’enèsim (i que no serà l’últim) error del Timmy. Ja ho diuen, que l’alegria a casa del pobre acostuma a durar poc. I com per art de màgia en només cinc minuts va canviar tot. Primer amb l’abandonament del Timmy (quantes vegades ho ha fet ja aquest any? És rècord?) i després, amb l’aspanyol disfressat del brau de l’ Osborne, envestint sense contemplacions a Massa per posar-se primer. Estava abatut, trist i desesperat fins que vaig veure un Felipe Massa que, fora de si, increpava a l’aspanyol, l’engegava a la merda i l’amenaçava de cara al GP d’Hongria. Veure Massa dient-li de tot al Fernandito em va fer tornar a confiar. Esperem que ara duri una mica més. (eh Timmy?!, aspavil).

Buiaki Awards.

Estiu + mobbing a la feina = molt temps lliure. Així, fruit de la poca feina que tinc m’he pensat una nova secció, els Buiaki Awards. Una secció on, mensualment, és premiarà al personatge, ja sigui esportista, polític o jueu, que hagi destacat sobre la resta.

Els nominats en aquesta primera entrega dels Buiakis Awards són: Antonio “talentino” Cassano per haver tingut, al més de febrer, una lesió de 15 dies al seu turmell dret i aconseguir arribar a l’agost sense entrenar ni un sol dia. A més a més, ha pensat en denunciar al Madrid per mobbing laboral. La Maria Isabel, del Minoria Absoluta, per el seu súper hit del “Tiburón”. Link: http://rapidshare.com/files/44409986/tiburon_maria_isabel.mp3 Michael Vick (“el asesino de perros” segons diari Marca) per organitzar baralles de gossos en més de 6 estats al llarg dels últims anys. Superestrella de la NFL, top ten en temes salarials, futur membre del Hall of Fame,... està apunt d’arruïnar la seva carrera i entrar a la presó gràcies a les seves baralles canines. Un detall, els gossos que no resultaven morts en la lluita, eren electrocutats a mode de distracció entre combat i combat. Crhis Benoit, ex Superestrella de la WWF i la RAW americanes per, estant fins al cul d’asteroides, assassinar a cops la seva dona i als seus fills per acabar suïcidant-se. El premi per el guanyador és la realització del recull de les seves principals fites, ja siguin esportives o no, en un article al bloc.

A votar s’ha dit.

Disfressant-me de politòleg. Quatre anys de carrera havien de servir d’algo, no?

He de confessar que vaig deixar de llegir el Jueves fa anys, concretament, quan vaig començar a tenir coneixements polítics (pocs això si) i consciencia de país. Me la sue que, per molt injustificat que sigui, els hi hagin segrestat la portada, sincerament. Però es que no m’he n’he pogut estar. S’ha muntat un pollastre descomunal, han sortit tots els sociates pijipis defensant la llibertat d’expressió, els valors democràtics de l’estat aspanyol,…

La gota que ha fet besar el got de la meva paciència ha estat les declaracions de la Maria Teresa Fernandez de la Vega (Mª Teresa de Calcuta segons la dels pits operadíssims del programa “Feos contra Tontos” de Telecinco) titllant les mesures ordenades per el jutge Juan del Olmo com a “pròpies del passat”, i donant a entendre que des del govern de les espanyes s’haurà de fer una profunda valoració de si, actualment, te sentit o no el fet de segrestar publicacions. Aquí, indignadíssim amb aquesta actitud hipòcrita, van venir-me al cap les actuacions contra els diferents rotatius bascs clausurats no fa gaires anys, els posteriors judicis polítics i l’empresonament dels seus editors (aquí s’hi ha de llegir Egunakaria, Egin, Ardi Bektza,...)..... I NINGÚ VA AIXECAR LA VEU!!! Però clar, aquestes altres actuacions “pròpies del passat” ja queden massa lluny. Tot i no compartir els ideals polítics d’El Jueves, des d’aquí em solidaritzo amb la seva causa i els hi dono tot el meu suport. Avere si ara, ells em donen part dels beneficis que trauran gràcies a aquest segrest més “mediàtic” que no pas altra cosa.

Che Spettacolo.

Tard i malament, com sempre, vull destacar la gran victòria del Doctor Rossi al TT d'Assen, a la catedral.

Algú dubta que Rossi és el millor de tots els temps? Ni Doohan ni òsties, ROSSI!. Perquè Rossi, ha guanyat a 125cc, a 250cc, a 500cc i a Moto Gp (el primer de la història en guanyar en les 4 categories).Però, a més a més, ha guanyat també amb motos de 900cc, de 800cc (les d'enguany), amb motors de 2 temps, de 4 temps,.....

En resum, ha guanyat a tothom i de totes les maneres. Tot i més. La trajectòria de Rossi no hauria de deixar marge al dubte, ja que a més a més dels títols, de les poles, les victòries (estadísticament, més de la meitat de curses que ha disputat a la categoria reina les ha guanyat) i dels podis (crec que està en més d'un 80%), ha deixat tot un reguitzell d'avançaments i de moment memorables.

El que va fer a Assen, de l'11é al 1é, tot i ser una fita increïble, inimaginable per la resta dels pilots, per ell, no és res fora de lo normal, ja que amb la remuntada d'Holanda, ja ho ha fet 3 cops a la categoria reina. Però ojo, ho ha fet en sec, sense caigudes massives ni coses estranyes. A Donintong, Sanchering i Assen va avançar a tots i cadascun dels 10 pilots que el precedien, cavalcant inexorablement cap a la victòria.

Senzillament espectacular. Ara ha anunciat que es retirarà del mundial als 32 anys (d'aquí 4) per passar, molt probablement, al món dels rallys. Així doncs, a partir d'avui, i fins que el “Caníbal” se'ns retiri (també l'anomenen així a Itàlia), no ens queda més remei que amorrar-nos a la pantalla i procurar de retenir a la memòria totes les seves maniobres, perquè, desenganyem-nos, com ell, mai n'hi haurà cap.

A gaudir de l'espectacle.

Perdona'm Déu que he pecat.

Perdona'm Déu que he pecat. Vaig dubtar de la qualitat dels Ferraris en pro dels McLaren. Vaig veure el Mundial perdut. Vaig desitjar, però només un moment i fruit de la desesperació, que Ferrari tingués un cotxe com McLaren. Perdona'm perquè he pecat.

Mai més. Per molts GP com els de Mònaco o Canadà, per les moltes cagades que pugui fer (i que farà) el Kimy, per la irregularitat manifesta de Massa, mai més tornaré a dubtar de Ferrari. He pecat, i un pecat dels grans. Això no és com desitjar el cotxe del pròxim, o blasfemar en va. Creure en McLaren hauria d'estar penat ( i molt).

Però m'has d'entendre. Hem vaig témer el pitjor després de les 3 pífies a Mónaco, Canadà i EE.UU, on, sense esforç, els dos Ferraris van perdre el mundial de constructors i el 90% del de pilots. Els precedents van pesar, i molt. Un altre any fent mania i amb l'aspanyol (a McLaren!!!) dominant va ser massa per mi. Llavors, fruit de la desesperació hem vaig ensorrar, vaig tocar fons (i això que no havia passat més enllà del sofà de casa).

Però ara tot això s'ha acabat. Fent una demostració de fe digna d'aquells filipinos que es crucifiquen cada setmana santa, torno a creure en Ferrari ..... i amb el Raikkonen. Aquest, però, és un sentiment sincer, mesurat i reflexionat profundament. No és agafar-se a l'últim ferro roent que queda de cara a poder salvar el cul. Crec en Ferrari i crec en Raikkonen i Massa per guanyar el mundial de pilots i de constructors (venga!, que la casa és forta).

Les dues exhibicions fetes a França i al Regne Unit són definitives. S'ha dominat a la resta dels rivals amb la mateixa autoritat que el sol fon el gel. Aquesta autoritat, amb una superioritat tant dins com fora de la pista, haurien d'haver portat a aconseguir els 36 punts de 36, i, sense marge de reacció possible a McLaren, endur-se també les victòries als, com a mínim, 3 següents Gps.

I així, a base de victòries incontestables com als vells temps, recuperar el terreny perdut perquè, no hi oblidem, els McLaren no són cotxes fiables. Tard o d'hora han de punxar, i quan ho facin, adéu mundial.

Les claus del ressorgiment.

Com pot ser que, d'un dia per l'altre, els monoplaces passin a ser una toia a dominar el mundial amb mà de ferro? S'ha aparegut la Verge a Maranello?

No. la millora dels Ferraris recau en la col·locació d'una espècies d'aletes a la part superior del morro del monoplaça, prop del compartiment del pilot, que millora (i força) l'eficàcia aerodinàmica del tren davanter, aconseguint també, una millor refrigeració del motor (que es tradueix en un augment de cavalls).

A més a més, l'scudeira italiana també ha incorporat unes llànties lenticulars a les rodes del davant (iguals que les que ja duia des de fa gairebé un any al darrera), que sembla ser que van força bé a l'hora de refrigerar els frens, aportant, a més a més major estabilitat aerodinàmica.

I jo hem pregunto, calia esperar a estar a gairebé 30 punts del líder per reaccionar? Esperem que s'hagin despertat del tot i que no es tornin a adormir.

No m'he pogut estar de comentar la magnífica actuació de Felipe Massa. Va fer la millor cursa de la seva vida. Sortir des del Pit Lane i acabar 5 (gairebé 4art si no fos per Kubica) és senzillament espectacular i més, tenint en compte, que tot just fa ara dues setmanes, Fernando, el gran campió, sortint 10é no va tenir collons de passar de la 7ena plaça perquè deia que a la F1 no es podia avançar (una vegada més, el temps posa a tothom al seu lloc. A tu Fernando ja t'arribarà l'hora. Ja t'estic imaginant d'aquí 10 anys al plató del Aquí hay tomate de turno, fet un Ángel Cristo, explicant les teves misèries. Temps al temps Fernando).

Esberlant al Barça. 1a part

Estiu, temps de fitxatges. Amb la voluntat de seguir progressant i fer d’aquest bloc algo digne i amb una mica de coherència, m’he vist obligat, com el Barça, a reforçar la medul·lar de l’equip.

Com s’ha vist aquest any, no només es pot viure del talent i d’inspiració divina. També s’ha de treballar. Però clar, no li pots demanar a Romario (io) que et pressioni la sortida de pilota dels rivals. Ell fa gols, grans gols, però no corre. Si ell no corre, al darrera s’ha de tenir un tros de negre que et faci la feina.

Doncs amb aquesta voluntat (amb tot el carinyo del món i sense ànims de faltar al respecte de ningú) he decidit, ja que sóc el president, secretari tècnic i entrenador, reforçar l’equip.

Ja fa temps que vaig començar les negociacions en busca d’un “pichichi”, d'un crack, però finalment, aquestes van esdevenir infructuoses. Amb això no estic dient, que el fitxatge del Kiko (per cert, el “nou” és el Kiko que encara no ho havia dit) sigui la segona opció ni res per l’estil.

Tornant a fer un paral·lelisme culer, Henry vindria a ser l’estrella, però Touré, segurament serà més rentable per el club.

Dit això, benvingut Kiko. Fa poc més d’un any, el Barça es va proclamar campió de Lliga i Champions, i ara està immers en una d’aquelles crisis que tant donen que parlar a les tertúlies de radio i televisió… Pràcticament ningú podia ni imaginar-ho, però s’ha donat. Quan aquestes coses passen s’han d’analitzar amb calma, veure els culpables (tots eh!) i medir el grau de culpa que en té de cadascun d’ells. Directiva, tècnics, jugadors, premsa… i afició; tots tenen part de responsabilitat.

Com que el club es una empresa (malgrat els repetits intents en negar-ho), primer que tot hem de dirigir les nostres mirades cap a les persones que més manen d’aquesta, la directiva. En Laporta, Soriano, Txiki, etc (també l’Alejandro Etxevarria, clar!) els considero els majors responsables de la situació que s’ha donat ara al club. Quan les coses han anat bé, els ha faltat temps per penjar-se medalles, aprofitant qualsevol sopar o acte oficial per explicar les mil meravelles que han fet. Però ara que les coses s’han girat, tots han corregut a posar-se al cau i amagar-se, sense donar la cara i assumir els errors comesos.

No s’ha reforçat bé la plantilla, ja que els fitxatges són bastant discutibles, i les baixes ho són encara més; Saviola està a l’equip perquè ningú ha volgut pagar el 100% de la fitxa; i quan la crisi començava a fer-se patent, enlloc de reunir a tots els estaments del club i discutir-ho com persones assenyades, la directiva seguia “desaparecida en combate”.

El moment on s’ha vist més clara la incompetència dels qui manen és quan el Sr. Eto’o va dinamitar el vestidor fotent a parir companys i tècnic (demostrant quina classe de persona és), i el Sr. Laporta va ser incapaç de posar fre a la rabieta del nen i pegar-li una estirada d’orelles. Tot el contrari, ja que el va justificar com si tot allò fos la cosa més normal del món, fet que al meu entendre deixa en una posició molt dèbil al tècnic Frank Riijkard. En fi, crec que els directius podrien prendre nota de les cagades comeses aquesta campanya, i implicar-se amb un projecte que pintava molt bé quan es va engegar, i que amb el pas del temps s’ha anat degradant considerablement.