dimecres, 28 de març del 2007

Carta oberta a Samuel Eto'o amb baixada de pantalons inclosa.

Samueeeeeeeeeeeeeeeeeeeel Eto'o! Samueeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeel Eto'o! Comen ti tapel? Je mapel Samueeeeeeel! (o com s'escrigui)

Amic Samuel, hem dirigeixo a tu, ara que som amics, per dir-te que ho sento molt. He estat molt cruel amb tots i cadascun dels comentris que he fet sobre el teu joc i sobre tu com a persona humana que ets (se veu que els africans també poden ser persones, que ho sapigueu).

He estat cruel, molt cruel amb tu. Però i per què?. Doncs perquè als millors, als que més donen, sempre se'ls hi demana un puntet més. Sempre se'ls hi exigeix cada cop més i més. Si un diumenge fas un golet, el següent n'has de fer dos.

Més sempre més. La gent és molt cruel. A Ronaldinho, nen mimat com pocs, se l'hi perdona tot, tot i tot. Si un dia arriba amb ressaca a entrenar, és queda al gimnàs tocant-se-la una estoneta amb cada mà i cap a casa que ja ha complert. I tu Samuel? Estiguis bé o malament sempre treballes per ser millor i fer millor al grup. Les molèsties, els cops, el dolor,... cap d'aquest elements és prou fort per frenar-te.

Compromís. Darrera Puyol, lleidatà de pro i botifler per obligació, tu, Samuel, ets la persona més compromesa en aquest projecte que es diu F.C. Barcelona. Sempre ets dels primers en arribar a entrenar, sempre somrient (i no pas perquè no puguis tancar la boca perquè tens la dentadura fora de lloc), sempre alegre, sempre atent als teus companys, sempre treballant,.... sempre fent gols.

Fas gols, molts gols, més que ningú. Encarriles partits i dones punts. D'altres, no citaré noms, es limiten a pul·lular pel camp, escorats a l'esquerra, absents, apàtics,... sense participar en el joc de l'equip. Ni corren quan toca defensar, ni es desmarquen a l'hora d'atacar. Pul·lulen alegrement, al seu món. Això si, de tan en tan, els hi cau la pilota del cel, la controlen, la trepitgen i es pixen al defensa de torn (be, només als mediocres, que enguany contra els bons res de res).

Tu, defugint de tota frivolitat gratuïta (altament ineficaç) t'impliques al 110% en el joc col·lectiu. Corres, pressiones, puges, baixes, defenses, ataques, i encara et sobren energies per fer gols. Amb menys de tres anys al club ja has esdevingut la referència del Barça. Ets, sense cap mena de dubte, l'esperit de l'equip, el far que il·lumina el camí enmig de la foscor,.... tu ets el Barça.

Et dic que ets el Barça, amic Samuel, perquè tu els el que dones sentit a tot el que fan aquells altres 10 xicots que t'acompanyen al camp. Diumenge si, diumenge també, “obres la llauna”, desencalles el joc, obres l'escletxa per penetrar les defenses rivals. Quan s'enfronten al Barça, els equips es planten al camp amb l'únic objectiu de no encaixar cap gol, i llavors, amb un cop de sort, aprofitant algun error puntual o muntant un contra atac del no res, fer un gol, per, automàticament, penjar-se del travesser (com Kameni), i mirar d'aguantar el resultat la resta de partit.

----- Ara que parlem de Kameni vull fer un petit parèntesis per recordar el poema que va dedicar-li l'equivalent feixista d'en Joan Salvat-Papasseit aquell plujós capvespre de tardor.

“Kameni, seas blanco, verde, o azul, eres malo de cojones”.

Senzillament magnífic. A les Brigades Blanquiazules hi deu haver algun poeta, segur. Tanco parèntesis.-----

Tu, amic Samuel, guies l'equip. Iniesta i Xavi la remenen molt be. La toquen com ningú. De dreta a esquerra, tirant parets precises per esquivar la pressió rival, fent bascular l'equip, tenint la pilota, tractant-la amb cura ... jugant a futbol. Però i llavors què? De què serveix tot aquest control de pilota? Que aporta, per exemple, tindre un 70% de possessió al camp del València si al final, sense crear cap ocasió, acabes perdent 2 a 0?

Sense tu, Samuel, l'equip naufraga, es perd en ell mateix, s'embolica en la teranyina que amb tanta cura va teixint al llarg dels 90 minuts. Frivolitats? Moltes. Mariconades? Les que vulguis i més. I gols?. No hi ha gols si no jugues tu. Tu ets el gol, tu ets el Barça, tu l'hi dones sentit a tot.

Quantes jugades col·lectives han acabat en gol des de que tu no jugues? Jo t'ho dic jo. Ni una. Cap. Zero patatero. L'equip s'ha mantingut viu gràcies a quatre gols a pilota parada. Quatre espurnes de qualitat individual han amagat la realitat que, sense tu, aquest Barça no és més que un equip mediocre que te por del pitjor Madrid de la història.

No es que estiguis casat amb el gol, tu ets el gol. Marques sempre, ho portes a la sang. De cap, de xut potent i col·locat, de jugada individual, de puntera amb els ulls tancats, pixant-te al porter, emportant-te per davant es defenses,.... I que signifiquen els teus gols?

Punts, molts punts. I títols, molts títols. Tu, amb tan sols dos anys a l'equip, es pot dir que has fet guanyar més al Barça que qualsevol altre en els més de cent anys d'història del club. Gràcies al teu esperit combatiu (alhora que altruista i generós amb els teus companys), a la teva pressió asfixiant als centrals quan han de treure la pilota, a les teves mortíferes desmarcades a l'espai, als teus moviments felins, elèctrics, letals, i sobretot als teus gols, el Barça ha guanyat la seva segona copa d'Europa i està a punt d'encadenar la millor ratxa triomfant, superant, de llarg, al Dream Team.

On eren les estrelles a París? A Ronaldinho de tan perdut com anava, diuen que se'l va veure passejant a la vora del Senna la segona part. Messi, alies “el maradonito”, estava vestit de carrer mirant-s'ho tot des de la tribuna. Márquez i Puyol encara ara busquen Henry, .... i Belleti a la banquETA. Amb aquest panorama, i amb un 1 a 0 en contra, vas aparèixer tu de la foscor i, a poc més d'un quart d'hora per el dinal, vas fer el gol. Vas fer allò que tots els culers estaven somniant. Vas respondre a totes les oracions i, com un àngel, envoltat d'una aura divina, vas afusellar Almunia establint la igualada al marcador, marcant el camí de la remuntada (Belleti, millor lateral dret del món, va fer la resta).

Amb aquesta carta Samuel, a banda de reconciliar-me amb tu, vull donar un cop de puny sobre la taula per dir que ja n'hi ha prou. S'ha acabat posar a parir al negre. Exigeixo respecte. Que la gent et respecti, i no només perquè ets negre i ara està malt vist criticar als negres, sinó perquè tu ho vals. Tu t'ho mereixes. Ens ho has donat tot, i nosaltres ens hem limitat a insultar-te, a criticar-te. Des d'aquí et demano perdó per tot. No tornarà a passar.

Gràcies per tot Samuel ... I que n'aprenguin

Per acabar, inaugurem la secció titulada QUE PARLI EL POBLE. On el poble expressarà lliurement la seva opinió. La primera enquesta, no podia ser de cap altra manera, és respecte la figura del meu amic Samuel. És la primera vegada que ho faig i ho faré a lo guarro. Contesteu a l'enquesta en l'apartat de comentaris.

Samuel Eto'o .....

A.- És el millor davanter centre del món. Si ell juga no podem perdre.

B.- Per lo negre que és, encara trobo que corre poc.

C.- Thuram la te més llarga

Personalment jo voto per la C. Eto'o, mal que hem pesi, ja no és el “rei” del vestidor blaugrana.

Espero la vostra resposta, si aquesta secció te èxit ja trobaré la manera de fer les futures enquestes més apanyadetes.

Tumor benigne.

S’acosta la Setmana Santa, època de penediment i de penitència per ajustar compte i així, poder morir en pau. (ja veus). Si no n’hi hagués prou amb un viacrucis de nou mesos aixecant-se a les 8 del matí per anar a treballar, aquestos dies estic fent una penitència extra. Per manament d’una colla de fills de puta que ara no anomenaré, m’he vist evocat, millor dit, obligat a escriure un parell d’articles alabant Eto’o (si si, a Eto’o, el negre aquell que juga al Barça). Per si no n’hi hagués prou amb el “Be black, my friend”, ara m’he n’exigeixen dos de nous, i lloant-lo!!!. Bueno, coses pitjor he fet al llarg de la meua vida. Ja no vindrà d’això. I per què ho faig? Que en guanyo? Doncs la resposta és clara. Complint aquest petit tràmit podré incorporar a la plantilla del U.E. Sudaques a Samuel Eto’o i així completar una nòmina de davanters excel·lents ( Ronaldinho, Messi, Ibrahimovic, Ronaldo, Tévez, Cassano, Fred, Kanouté,... i el negre). Degut a la meva falta d’escrúpols, i gràcies a uns principis no gaire arrelats, no hem resultarà gens difícil d’escriure aquest “article”. Lo que realment serà dur de complir és la segona part del negre, ai perdó, volia dir tracte. De la meva boqueta no podrà sortir-ne frases tals com: “puto negre”, “me cago am lo negre”, “ets un càncer”, “u u u “, “mandinga”,.... es a dir, que quan Eto’o la cagui, que la cagarà, i molt, jo hauré de romandre impertèrrit al sofà sense obrir boca. Compensa tot aquest sacrifici? Oi tant!.
El negre és una de les peces més preuades del pro. Ràpid, fort, amb una gran acceleració i un xut potent i col·locat que el fa gairebé infalible davant de porta (no te la classe de Ronaldo, però encara serveix). A més a més, seria meu, i en podria fer el que vulgues. Passaria de ser titular indiscutible, a podrir-se a la banqueta. Potser el deixaria al filial perquè es fes com a jugador,... o fins i tot me’l podria vendre si em causa problemes al vestidor.
A Gattuso, Materazzi i Tévez (capitans de l’U.E. Sudaques), als líders de l’equip (Deco, D'Alessandro, Ronaldinho, Essien i De Rossi) i a l’entrenador i mànager (que sóc io mateix), no ens tremolarà el pols, i al primer problema, a la primera rajada que alteri el bon ambient del vestidor, el negre se’n va al carrer. Sense contemplacions. Que sàpigues Samuel que aquí no te’n deixarem passar cap.
Serà meu i només meu, i això és tan bonic que no té preu. Sempre he dit que Eto’o és un càncer per al Barça. Si poses en una balança el que t’aporta i el que et resta no hi ha color. Falla un 90% de les ocasions de les que disposa, no la sap passar, baixa al mig del camp per intervenir amb el joc i només aconsegueix alentir la circulació de la pilota i descol·locar-se de cara a una possible rematada,....
Extra esportivament també és un angelet. No accepta que el canviïn, és egoista i envejós, deprecia els seus companys, s’enalteix a si mateix a la categoria de Déu, és curtet, no sap anar per la vida,..... be ja paro, que aquest és un article lloant-lo.
El que venia a dir amb tot això és que aquesta visió del negre ja no la tinc, ara l’aprecio, me l’estimo, per això ja no és un càncer, ara tan sols és un tumor benigne.

dilluns, 26 de març del 2007

GP d'Espanya de Jerez 07 .... i olé.

Espectacular Rossi. Tot i disposar d’una moto amb unes prestacions inferiors a les Honda, no va donar opcions de victòria a cap altre pilot. Al sisè revolt, després de la llarga recta “del darrera”, i en la frenada més forta del circuit, va passar (com va voler) a Pedrosa i aquí va acabar-se la cursa. Tres corbes més tard, en el pas per Nieto i Peluki (o com s’escrigui), només calia veure les cares de la gent. Tots muts, no cridaven, no animaven. El somni de veure un pilot espanyol guanyador del GP de Jerez en la categoria reina s’havia esvaït. Quedaven 20 voltes però ja tothom era conscient que Rossi guanyaria. Au, cap a casa i fins l’any vinent.
Des de els temps de Crivillé, que no sona l’himne espanyol a Jerez. Quina decepció, no?. Les més de 130.000 ànimes ibèriques van quedar-se estorades, incrèdules, sense esma. La fiesta nacional al final va ser incomplerta. Tot i gaudir en directe d’una lliçó de pilotatge magistral d’Il Dottore, ningú desfruitava perquè, en el fons, el que volen és que guanyin els espanyols, l’espectacle en si, els hi porta fluixa.
Els espanyols, el que volen és guanyar, i així, amb victòries dels “seus”, ennuegar les penes i frustracions i sentir-se, si més no, guanyador (i superior a la resta) en algun aspecte, per poc significatiu que sigui. Van celebrar la victòria de Jorge Lorenzo a 250cc com si els hi anés la vida, com si la selecció de futbol (que, no ens enganyem, és l’únic esport que importa a Espanya) hagués guanyat un mundial.
Els 250cc, per molt que pesi, és una categoria menor, és el pas previ a Moto GP, és un esgraó més de la cadena per arribar a ser un bon pilot. I un només és un bon pilot si a Moto GP, competint amb i contra els bons, sobresurt i guanya. Dominar els 250cc no vol dir res, si no, que li preguntin a Biaggi. En va ser quatre cops campió, i a l’hora de competir amb els grans, caguerada (per cert, per què va estar 5 anys a 250cc? No ho entenc).
Si es comparen, els resultats de Pedrosa al llarg de tot el cap de setmana són, de lluny, millors que els de Lorenzo. Lorenzo disposa, amb molta diferència, de la millor moto. En una categoria on les Aprilia l’hi treuen 1 segon per volta a les Honda, disposar de la moto oficial no te preu. I encara així li costa Déu i ajut guanyar. L’any passat va haver d’esperar-se fins al últim GP per sentenciar el Mundial. No vull ni pensar que hagués fet Dovizioso (mil vegades millor pilot que Lorenzo) amb una moto ràpida.
A més a més de disposar de la millor moto, Lorenzo s’està aprofitant del poc nivell de la categoria. Aquest, i l’anterior, són els anys on la categoria és més fluixa. El nivell dels pilots és baixíssim comparat amb els Pedrosa, Melandri, Elies, Stoner,... que hi havia fa només un parell d’anys.
Pol Espargaró. Menció apart per aquest jove pilot de Granollers. Amb 15 anys pràcticament recent fets s’ha situat quart del Mundial per davant de la majoria dels pilots oficials. Diumenge va quedar quart, a tan sols 100 mil·lèsimes del podi, avançant sense contemplacions a pilots com Nieto i Gadea, que no van tenir cap més remei que apartar-se i abaixar el cap.
Si en l’any del seu debut al Mundial és capaç de fer aquest resultats no vull ni pensar que pot arribar a fer d’aquí 10 anys, quant n’hi tingui 25 i estigui a la flor de la vida.
Lorenzo, quan pugi a Moto GP s’estamparà amb Pedrosa, no el guanyarà mai. I quan aquest es retiri, el Pol Espargaró s’encarregarà de posar-lo allà on es mereix, retirar-se sense cap títol de Moto GP, amb més pena que glòria, emulant els èxits del seu “amic” Biaggi.

Passin, passin,.. que veuran el piset

Només dos dels vuit millors equips d’Europa no han perdut en la seva visita al camp de la Penya. Badalona fa por, imposa respecte, tot i que els rivals hi arriben en autobús i no interactuaven amb l’entorn. Maccabi, Winthertur F.C. Barcelona, Partizan, Olympiacos, TAU, Cibona, Olimpia Liujbiana, el tot poderòs Akasvayu (hohoho), Estudiantes, Unicaja ( dos cops amb un balanç de +60 a favor dels verd i negres),....
Tots han caigut. Les “patums” d’Europa i les de la competició estatal han caigut. Molts n’han sortit escaldats, apallissats en una derrota sense pal·liatius, a d’altres se’ls ha deixat somiar que podien expugnar el fortí fins a poc del final per, en un vist i no vist, clavar-los-hi un parcial de 10 a zero i enviar-los a la caseta. Essent sincers, també s’ha de dir, que en més d’una ocasió ha aparegut la Verge, encongint el cèrcol, i el cul, dels tiradors rivals en moments claus. Un balanç de 12 victòries per només 3 derrotes enfront les principals potències del bàsquet europeu és un registre inimaginable per un equip com ara el Joventut (només CSKA i Panathinaicos s’han escapat vius del l’olímpic). No té un equip ni la meitat de competitiu que la restà dels rivals, no te una afició especialment calenta, el pavelló no és, ni de bon tros, una capça de mistos irrespirable, tot al contrari, és un espai gran, massa gran, massa fred,.... Ara sense Eurolliga, amb un partit per setmana i amb els jugadors claus recuperats el Joventut no ha de perdre cap partit més com a local. S’ha acabat no poder dir ni fava contra equips com el Pamesa o el Caja, a anys llum de la Penya, i no tenir recursos (ni esme) per clavar-los-hi la pallissa que es mereixen. Amb un Akasvayu en plena caiguda lliure (ojo la LEB), amb el Barça i l’Unicaja encara vius a Europa, a poc que l’equip s’entoni a domicili, s’enlairarà fins al tercer lloc de la ACB sense gaires dificultats. Mantenir el fortí i no cagar-la lluny de casa. No cal més per ser tercers i tenir als burros de Girona de rivals al PlayOff.
Tercer lloc + Akasvayu + factor camp = bitllet de primera classe cap a l’Eurolliga. I llavors, .... que torni a tremolar Europa!. La propera víctima il·lustre que s’afegirà a la llista de derrotats serà el Madrid. I de Madrid al cielo.....
Qui juga? La Penya Qui guanya? La Penya.

divendres, 23 de març del 2007

“La noche es mi amiga”

“La noche es mi amiga”, “Si no salgo por las noches no marco goles”, “Estoy cansado” o “¿Y quién crees que eres para decirme eso?¿mi padre?”(en resposta a Cruyff quan aquest li va dir que no hauria de sortir tant per les nits) són les frases que defineixen a la perfecció a Romario, altrament conegut com a “baixinho”.
Va néixer un 29 de gener de 1966 al barri de Jacarezinho (un dels més pobres de Río de Janeiro) en el si d’una família pobre, molt pobre. Aviat els seus pares van veure que Romario tenia unes qualitat futbolístiques fora de lo normal, portava el gol a la sang. En un dels seus primers partits juvenils l’any 1982, contra el Cabuço el Vasco va guanyar 18 a 1, i ell va marcar, ni més ni menys, que 16 gols. Però en els seus inicis no tot va ser un camí de roses, els directius el veien com un jugador massa petit per ser el davanter centre d’un equip i, per tant, esdevenir-ne la seva referència ofensiva. Poc a poc començava la seva addicció a la nit. Els seus retards, cada cop més constants, van causar que li assignessin un psicòleg per intentar calmar-lo, però, lògicament, això no va servir de res, mai van poder frenar-lo, sempre ha fet el que ha volgut, com a volgut, quan ha volgut,... Al llarg dels primers anys de futbolista, el seu principal passatemps era fer apostes amb els seus companys, sempre guanyava: menjar, diners,.... el què no importava, l’hi era igual, la qüestió era guanyar i ell, guanyava. Tal i com va confessar en una revista, ja va començar a xutar estan al ventre de la seva mare. Aquesta manera de moure’s, calmada, sense pressió, flotant suaument,... marcaria la resta de la seva carrera futbolística. Podria dir-se que un cop fora va seguir jugant com si encara estigués al ventre matern, absolutament despreocupat de tot. Romario es mou per els camps de futbol amb la displicència d’un “jeque” i la impunitat d’un sonàmbul. Ni tan sols participa del joc. Ell simplement està alli, distret, trotant, convencent als seus rivals del seu desinterès i de la seva inofensivitat. Fins que li queia una pilota a prop. Llavors obria un ull (només un), arrossegava cansadament les cames, feia un petit càlcul de coordenades i ficava la pilota entre els tres pals. No feia més. Control, dribbing i xut. Així ha marcat ja gairebé 1000 gols. Marcaré abans de la mitja part,.... difícilment trobarem cap altre jugador a la història del futbol que hagi despreciat tant i amb tant èxit els manaments que regeixen el futbol modern. Romario és lo menys semblant a un professional que mai s’hagi vist en un ap de futbol. No entrenava, sortia de nit i no corria ni que el matessin. A més a més parlava, presumia, no respectava res ni ningú. No portava ni dos dies a Barcelona i ja havia promès que marcaria 30 gols. Va marcar-los. Una altra vegada va fer jurar-li a Cruyff que el deixaria agafar un avió per anar a la platja si marcava abans de la mitja part. Romario va marcar i l’holandès no va tenir mes remei que autoritzar-ne la fuga. Va fer moltes coses, però sempre trotant, sense moure’s massa, no fos cas que algú el confongués amb un atleta i li exigís esforç físic. Amb aquesta estratègia ha guanyat quatre lligues amb el PSV Eindhoven, dos amb el Barça i un Mundial amb Brasil, a més a més d’innumerables campionats carioques, algun de sud-americà i una dotzena de copes menors. La frase, però, no pot es pot formular amb passat, ja que prop de complir 42 anys, encara està jugant. Diu que te el físic intacte (no m’estranya). Està igual de redonet que en l’època en que jugava al Camp Nou. Fa 3 anys va ser el màxim golejador de la lliga brasilera amb 22 gols. I, com que ningú no ha pertorbat la seva migdiada, aquest dissabte superarà els 1.000 gols de Pelé.

dijous, 22 de març del 2007

No diguis adéu, diguis fins aviat.

Que el Joventut guanyi a la pista del Olympiacos aquesta nit és una quimera. Que, a sobre, ho faci per 35 punts o més, ja ratlla l’utopia. Així doncs, ja es pot donar per fet que la Penya està eliminada de l’Eurolliga. Un grup amb el CSKA, Olympiacos (organitzador de la Final Four) i el Partizan era massa complicat per la Penya, gairebé inassolible si, a més a més, li sumes la baixa per lesió de Barton (15 punts per partit, 30 minuts, 5 rebots,...) i el lamentable estat de forma de Bennet. El balanç global, però, és molt positiu (si més no, a nivell personal). He gaudit veient jugar als millors d’europa. M’he, literalment, escorregut de gust amb les victòries enfront el Maccabi, Olympiacos i Unicaja (105 a 52, crec). M’he deixat la veu cridant cada cop que Rudy o Gaines esmaixaven. M’he quedat tant, però tant agust, insultat als més indesitjables fills de puta que han passat per l’olímpic (Scariola, Santiago, Bodiroga, tot el Maccabi,....). M’he quedat embadalit observant amb fervor les “immillorables” vistes que ofereixen els grades de l’olímpic, ..... però sobretot he gaudit com mai veient jugar a la Penya. El que passi aquesta nit, sincerament, me la porta fluixa. Aquesta ja no és la guerra de la Penya. L’objectiu, que era passar la primera fase, ja es va assolir amb solvència. La Penya va sortir viva del “grup de la mort”, molt viva, guanyant al Maccabi a casa, tenint contra les cordes al Panathinaicos (24 punts per sobre al final del segon quart), guanyant al infern de Belgrad, apallissant als de Màlaga,... La segona fase era un premi, era un regal per a que els aficionats n’hi gaudíssim i, vist el sorteig (injust, molt injust), ja no cabia esperar-ne res més. L’atzar ha dictat sentència dos cops al llarg d’aquesta eurolliga i, les dues vegades, la Penya ha estat condemnada, castigada amb la pena més dura de totes. De la primera se’n va poder escapar, la segona ha resultat insalvable. De tot això el club n’ha d’extreure tot un seguit conclusions de cara al futur de l’equip. La primera és que no s’està ni al primer, ni al segon nivell, del bàsquet europeu. El primer esglaó està ocupat per TAU, CSKA, Panathinaikos, Olimpiakos, Maccabi i Barça (per potencial econòmic i plantilla, no pas per els seus èxits).
El segon esglaó el conformen equips de l’estil Madrid, Unicaja, Partizan, Efes,.... són equips amb un projecte consolidat, amb èxits puntuals, però sense el potencial (ni econòmic i de plantilla) per lluitar de forma consistent amb els “grans”.
La Penya estaria en un hipotètic tercer nivell. Està lluitant per consolidar-se a la lliga ACB i així, començar a jugar amb regularitat a Europa. L’objectiu de la directiva ha de ser, doncs, el de consolidar l’equip.
I per fer-ho s’ha de fer neteja. Sullivan, Bennet, Laviña, Paco Vázquez han d’anar fora (com a molt pot quedar-se el capità). Cap d’aquest jugadors no serveixen per consolidar l’equip entre els grans. Són mediocres, els hi falta aquest “plus” que fa millorar l’equip, que dona consistència al joc i que et garanteix un bon nivell col·lectiu al llarg de tota la temporada. Fer fora als dolents i retenir als bons. En principi tots tenen contracte en vigor, però això, no és garantia de res. Sembla ser que Rudy, si el projecte és engrescador, continuarà un o dos anys més a Badalona, preparant-se per fer el salt a la NBA. Ricky Rubio no és problema. Té el cap al lloc (la seva família més) i no farà cap bogeria. Si tot va be, d’aquí dos anys serà el base titular del conjunt verd i negre. El problema serà Barton. De la mateixa manera que va fer-se amb Mumbrú, no s’han de tornar boixos i llençar la casa per la finestra per tal de retenir-lo. Si marxa, això si, s’haurà d’encertar a l’hora de fitxar-l’hi un substitut ja que ha esdevingut, juntament amb Rudy, en el puntal ofensiu de l’equip. Ara es podria especular molt sobre el futur de la Penya, que si vindrà tal, que si el negre no serveix,... Jo només tinc clara una cosa. Des del club s’està treballant molt, i molt be, i segur que no caldrà que passin 12 anys més per tornar a gaudir d’un bàsquet de primer nivell a Badalona.
El partit d'avui no és un comiat. Més que adéu, avui és dirà fins aviat . I quan hi tornin, que hi tornaran, jo hi seré (espero que el “Jisus” també hi sigui).

dilluns, 19 de març del 2007

Be black, my friend

“Empty your mind. Be formless, shapeless. Like water. You put water into a bottle and it becomes the bottle. You put in a teapot, it becomes the teapot. Water can flow, or it can crash. Be water, my friend!” Bruce Lee proclama a quatre vents que t'has d'adaptar a l'entorn per sobreviure i progressar. Be water my friend.
Per què adaptar-se a l’entorn quan el pots destruir? Per què adaptar-se quan pots passar d’ell, ignorar-lo? Per què t’han de condicionar els altres?
Eto’o, una vegada més i ja en van moltes, ens torna a il·luminar, ens guia. S’ha acabat el “be water”. Comença l’era “be black”.
A grans trets, aquesta podria ser perfectament la filosofia que guia el comportament d'Eto'o. Buidar la ment i tirar pel dret. Sense pensar en res ni en ningú (sobretot en ningú). Si t'has d'emporatar algú (o tot) per andavant pos molt bé. El comportament impetuós, la incontinència verbal i la falta de diplomàcia l'han empès a algunes ensopegades sonades que a vegades han arrosegat també la institució i quen l'han obligat a rectificar i disculpar-se poc després (això si, s'ha disculpat només quan l'hi ha convingut). Eto'o, més enllà d'una simple pixada fora de test (això és un petit recull, me'n deixo moltes, ja ho se). Madrid Cabró. No se fins a quin punt això és pot considerar una relliscada. Ho he posat aquí com a mostra de la rancúnia que te Eto'o. No va ser capaç de triomfar al Madrid per dolent (fa uns anys era un petardo de davanter). I com els hi ho paga? "Madrid cabrón, saluda al campeón". Quan marxi del Barça, per la porta del darrera i amprenyat amb mitja Catalunya, no vull ni pensar quina en farà. Jo ja us he avisat. Pichichi 2004/05. Eto'o no va ser capaç de guanyar el premi al màxim golejador de primera divisió tot i comptar amb l'ajut de tot l'equip al llarg de les 4 últimes jornades de lliga. Quina va ser la seva reacció? Va assumir que era un paquet? No, ens al contrari, va desmarcar-se criticant els seus companys (sobretot als defenses) per el fet d'haver empatat a 3 contra el Villareal, amb tres gols de Forlan, el seu màxim rival i, finalment, el just guanyador d'aquest trofeu. "Només escupen els que baixen de l'arbre". Magistral la frase de Javier "patapum parriba" Clemente explicant l'escopinada d'Eto'o a Exposito. Eto'o, per la seva part va disculpar-se dient que ell havia escopit al cos del jugador basc per equivocació, que ell voliar escopir al terra. Ves per on, jo me'l crec. Eto'o sempre ha anat faltat de punteria. Cansament del Mundial. Encara no ho puc entendre. A la pretemporada, va reincorporar-se una setmana després que els seus companys, argumentant que necessitava més descans després d'haver fet de comentarista de televisió durant la copa del món. I jo penso, vols dir que enlloc de cansament no tenia enveja? Supercopa. Eto'o va ser substituït en la mitja part del partit de tornada. I que va fer? Dutxar-se tranquilament i preparar-se per celebrar el títol amb els companys? No! Ell va abandonar l'estadi sense presenciar la segona part i, es clar, sense participar en les celebracions posteriors. En català no. Influenciat, potser, per Echevarria, Eto'o va negar-se a respondre una pregunta que un periodista li havia fet en català i, li va exigir que li parlés en castellà. La pregunta, per cert, era que si el gol que havia marcat era de llet. Meridian Cup. El seu germà disputava aquesta competició i ell, un cop finalitzat l'entrenament, va decidir anar-l'ho a veure jugar. Tot i que jugava al "Mini" (a 50 metres del Camp Nou) ell va anar-hi en cotxe. A la porta, van dir-li que no podia entrar amb el cotxe, només personal autoritzat. Ell dia que no. Que ell era Eto'o i que per els seus collons que entrava. Davant la negativa, embogit com estava pel fet que algú li portés la contrària, va fer una maniobra brusca amb el cotxe, rascant contra una paret, i va marxar sense veure jugar el seu germà. Be balck, my friend.