dilluns, 9 de juliol del 2007

Perdona'm Déu que he pecat.

Perdona'm Déu que he pecat. Vaig dubtar de la qualitat dels Ferraris en pro dels McLaren. Vaig veure el Mundial perdut. Vaig desitjar, però només un moment i fruit de la desesperació, que Ferrari tingués un cotxe com McLaren. Perdona'm perquè he pecat.

Mai més. Per molts GP com els de Mònaco o Canadà, per les moltes cagades que pugui fer (i que farà) el Kimy, per la irregularitat manifesta de Massa, mai més tornaré a dubtar de Ferrari. He pecat, i un pecat dels grans. Això no és com desitjar el cotxe del pròxim, o blasfemar en va. Creure en McLaren hauria d'estar penat ( i molt).

Però m'has d'entendre. Hem vaig témer el pitjor després de les 3 pífies a Mónaco, Canadà i EE.UU, on, sense esforç, els dos Ferraris van perdre el mundial de constructors i el 90% del de pilots. Els precedents van pesar, i molt. Un altre any fent mania i amb l'aspanyol (a McLaren!!!) dominant va ser massa per mi. Llavors, fruit de la desesperació hem vaig ensorrar, vaig tocar fons (i això que no havia passat més enllà del sofà de casa).

Però ara tot això s'ha acabat. Fent una demostració de fe digna d'aquells filipinos que es crucifiquen cada setmana santa, torno a creure en Ferrari ..... i amb el Raikkonen. Aquest, però, és un sentiment sincer, mesurat i reflexionat profundament. No és agafar-se a l'últim ferro roent que queda de cara a poder salvar el cul. Crec en Ferrari i crec en Raikkonen i Massa per guanyar el mundial de pilots i de constructors (venga!, que la casa és forta).

Les dues exhibicions fetes a França i al Regne Unit són definitives. S'ha dominat a la resta dels rivals amb la mateixa autoritat que el sol fon el gel. Aquesta autoritat, amb una superioritat tant dins com fora de la pista, haurien d'haver portat a aconseguir els 36 punts de 36, i, sense marge de reacció possible a McLaren, endur-se també les victòries als, com a mínim, 3 següents Gps.

I així, a base de victòries incontestables com als vells temps, recuperar el terreny perdut perquè, no hi oblidem, els McLaren no són cotxes fiables. Tard o d'hora han de punxar, i quan ho facin, adéu mundial.

Les claus del ressorgiment.

Com pot ser que, d'un dia per l'altre, els monoplaces passin a ser una toia a dominar el mundial amb mà de ferro? S'ha aparegut la Verge a Maranello?

No. la millora dels Ferraris recau en la col·locació d'una espècies d'aletes a la part superior del morro del monoplaça, prop del compartiment del pilot, que millora (i força) l'eficàcia aerodinàmica del tren davanter, aconseguint també, una millor refrigeració del motor (que es tradueix en un augment de cavalls).

A més a més, l'scudeira italiana també ha incorporat unes llànties lenticulars a les rodes del davant (iguals que les que ja duia des de fa gairebé un any al darrera), que sembla ser que van força bé a l'hora de refrigerar els frens, aportant, a més a més major estabilitat aerodinàmica.

I jo hem pregunto, calia esperar a estar a gairebé 30 punts del líder per reaccionar? Esperem que s'hagin despertat del tot i que no es tornin a adormir.

No m'he pogut estar de comentar la magnífica actuació de Felipe Massa. Va fer la millor cursa de la seva vida. Sortir des del Pit Lane i acabar 5 (gairebé 4art si no fos per Kubica) és senzillament espectacular i més, tenint en compte, que tot just fa ara dues setmanes, Fernando, el gran campió, sortint 10é no va tenir collons de passar de la 7ena plaça perquè deia que a la F1 no es podia avançar (una vegada més, el temps posa a tothom al seu lloc. A tu Fernando ja t'arribarà l'hora. Ja t'estic imaginant d'aquí 10 anys al plató del Aquí hay tomate de turno, fet un Ángel Cristo, explicant les teves misèries. Temps al temps Fernando).

dijous, 5 de juliol del 2007

Esberlant al Barça. 1a part

Estiu, temps de fitxatges. Amb la voluntat de seguir progressant i fer d’aquest bloc algo digne i amb una mica de coherència, m’he vist obligat, com el Barça, a reforçar la medul·lar de l’equip.
Com s’ha vist aquest any, no només es pot viure del talent i d’inspiració divina. També s’ha de treballar. Però clar, no li pots demanar a Romario (io) que et pressioni la sortida de pilota dels rivals. Ell fa gols, grans gols, però no corre. Si ell no corre, al darrera s’ha de tenir un tros de negre que et faci la feina.
Doncs amb aquesta voluntat (amb tot el carinyo del món i sense ànims de faltar al respecte de ningú) he decidit, ja que sóc el president, secretari tècnic i entrenador, reforçar l’equip.
Ja fa temps que vaig començar les negociacions en busca d’un “pichichi”, d'un crack, però finalment, aquestes van esdevenir infructuoses. Amb això no estic dient, que el fitxatge del Kiko (per cert, el “nou” és el Kiko que encara no ho havia dit) sigui la segona opció ni res per l’estil.
Tornant a fer un paral·lelisme culer, Henry vindria a ser l’estrella, però Touré, segurament serà més rentable per el club.
Dit això, benvingut Kiko. Fa poc més d’un any, el Barça es va proclamar campió de Lliga i Champions, i ara està immers en una d’aquelles crisis que tant donen que parlar a les tertúlies de radio i televisió… Pràcticament ningú podia ni imaginar-ho, però s’ha donat. Quan aquestes coses passen s’han d’analitzar amb calma, veure els culpables (tots eh!) i medir el grau de culpa que en té de cadascun d’ells. Directiva, tècnics, jugadors, premsa… i afició; tots tenen part de responsabilitat.
Com que el club es una empresa (malgrat els repetits intents en negar-ho), primer que tot hem de dirigir les nostres mirades cap a les persones que més manen d’aquesta, la directiva. En Laporta, Soriano, Txiki, etc (també l’Alejandro Etxevarria, clar!) els considero els majors responsables de la situació que s’ha donat ara al club. Quan les coses han anat bé, els ha faltat temps per penjar-se medalles, aprofitant qualsevol sopar o acte oficial per explicar les mil meravelles que han fet. Però ara que les coses s’han girat, tots han corregut a posar-se al cau i amagar-se, sense donar la cara i assumir els errors comesos.
No s’ha reforçat bé la plantilla, ja que els fitxatges són bastant discutibles, i les baixes ho són encara més; Saviola està a l’equip perquè ningú ha volgut pagar el 100% de la fitxa; i quan la crisi començava a fer-se patent, enlloc de reunir a tots els estaments del club i discutir-ho com persones assenyades, la directiva seguia “desaparecida en combate”.
El moment on s’ha vist més clara la incompetència dels qui manen és quan el Sr. Eto’o va dinamitar el vestidor fotent a parir companys i tècnic (demostrant quina classe de persona és), i el Sr. Laporta va ser incapaç de posar fre a la rabieta del nen i pegar-li una estirada d’orelles. Tot el contrari, ja que el va justificar com si tot allò fos la cosa més normal del món, fet que al meu entendre deixa en una posició molt dèbil al tècnic Frank Riijkard. En fi, crec que els directius podrien prendre nota de les cagades comeses aquesta campanya, i implicar-se amb un projecte que pintava molt bé quan es va engegar, i que amb el pas del temps s’ha anat degradant considerablement.

Esberlant al Barça. 2a part

Però no solament la directiva és responsable d’aquest fiasco, els tècnics del club han jugat un paper important amb la davallada que s’ha produït, tant de joc com de resultats. Fins al moment, tenir junts al equip en Ronaldinho, l’Eto’o, Deco, Màrquez, etc; no havia resultat problemàtic, ja que diumenge rere diumenge l’equip guanyava i tothom estava feliç. Si no s’entrenava ningú deia res, “total, el pròxim partit es guanyarà pràcticament segur” deia la gent, però quan la cosa ha canviat, quan és perd un partit, al següent tampoc es guanya, ni al pròxim,...; la gent s’indigna, i es veuen els defectes que fins ara havien passat inadvertits.
El màxim responsable del vestuari és l’entrenador, i no ha exercit com a tal. S’ha entrenat malament, amb absències constants de jugadors (ja sigui per compromisos publicitaris, ressaca, ...); sense fer un pla específic de preparació – sinó just lo contrari: GIRA per USA a lo grande!-, canviant l’estil de joc i l’alineació partit sí, partit també; enfrontaments on l’equip ha sortit a rascar-se’ls, o matins on les nyeganyes i els vadalls eren la tònica habitual; etc. Esperem que l’any que ve, de repetir-se situacions semblants a les d’aquest any, es pegui algun cop de puny a sobre la taula per espavilar al personal.... Torn ara pels jugadors. Hi ha qui diu que són els principals culpables, però jo crec que tan sols són uns dels tants responsables d’aquesta situació. No han sabut digerir l’èxit de Sant Dennis, ni de les dues darreres lligues; i s’han cregut aquella dita del mític Helenio Herrera de que és pot guanyar un partit sense baixar de l’Autobús. Però en aquest cas, sembla que l’autobús els ha atropellat de ple. Són grans jugadors, però aquest any han fet més springs a Luz de Gas o al PUTICLUB MANOLI que no pas al camp. Però aviam, quin jove de poc més de 20 anys, carregat de diners, i que torna boig al sector femení del país no pecaria? Jo el primer! Però han estat tontos, ja que en aquest món, més que ser bona persona, has de fer creure als altres que ho ets; i ells no han tingut la decència ni d’aparentar-ho.
Menja apart el Sr. Eto’o. Com diu un gran pensador, l’Eto’o és el càncer del Barça. Crec que coincidim en que aquesta afirmació no és basa tant amb el seu joc sinó en la persona. A mi no m’agrada en cap de les dues facetes, ja que a més de considerar-lo un falla-gols-cantats (amb les assistències tan perfectes que li faciliten els seus companys, quants gols portaria Crespo o Shevchenko?), lo pitjor que té és el seu ego’o. Cregut de que és el número 1 de l’equip, és celós a més no poder, i quan té un mal dia es desfoga amb declaracions incendiaries. Imperdonable. Per començar no és ni dels 3 millors de la plantilla (Ronaldinho, Messi i Deco són infinitament superiors), i ni que realment ho fòs, això no el justificaria de fer el que fa. Gent així no és pot tenir al vestidor, el desmunten ells solets. Espero i desitjo que se’l traspassi a un club quan abans millor, ja que si s’ha de treure el mal de dintre, quan abans millor. Finalment, faré una particular crítica als mitjans de comunicació i a l’afició culer. Us preguntareu perquè ho faig conjuntament, i la resposta és simple: tenen el “modos operandi” pràcticament idèntic, ja que quan l’equip guanya, la eufòria no té limits; però quan l’equip punxa, ho cremarien tot... Són així! Crec que amb aquets anys que s’han passat de vaques grasses, la gent ha divinitzat als jugadors, perdonant-los lo imperdonable; però quan la vaca s’ha tornat anorèxica i s’ha aprimat (mooolt!), l’han volgut portar al matadero sense pensar-s’ho ni un moment. Com diuen per les aspanyes, “ni tanto ni tan poco”. Durant els anys d’èxit, l’afició i la premsa havia de saber veure els defectes que ja tenien els seus jugadors (puteros, alcoholics, ...), però també ara que la cosa no va tan bé, s’ha de ser conscient de la realitat, sense crucificar més del que toca als seus... Tots els equips tenen jugadors que són habituals de les discoteques, prostíbuls i altres llocs on abunda la indecència, però potser l’entorn no és tan “hooligan” com som aquí. I el més important de tot, s’ha de saber guanyar i saber perdre, així és l’esport!.
Kiko.

dimecres, 4 de juliol del 2007

AL•LELUIA.

Miracle!!!!!!!
A la novena va la vençuda. Molt bé Timmy. No només no has perdut cap lloc a la sortida (ja tocava) si no que, a més a més, has aconseguit avançar al xicotet negre aquell. Felicitats, tan sols t’ha costat 6 mesos aprendre a fer les sortides. Amb aquest ritme, l’any 2020 potser ja estaràs preparat per lluitar per el mundial. Des d’aquí, la més sincera enhorabona.

Semblances Irrefutables.

Avui inaugurem secció: Semblances Irrefutables. I de que va aquesta secció? Doncs, com el seu nom indica, va de gent que, en teoria, no tenen res a veure entre ells però que físicament estan cagats.
A remarcar el fet de que no parlo en clau de futur d’aquesta secció ja que, seré sincer, no en tinc cap altra de buscada i, ara per ara, me fot molt pal buscar-ne de noves. Això si, si algú en sap alguna, que me la faci arribar que la penjaré.
Comencem amb un parell que són mooooooolt, però que molt típiques. Joan Gaspart, si fos groc i visqués a Sprinfield, seria el Sr. Burns.
I sense deixar de banda els Simpsons, si Gaspart està clavat al Burns, Eduardo Zaplana és el capellà (ara no recordo com es diu).
Va, anem per feina. TOP 3 (de lo que he pogut trobar en 5 minuts) L’entranyable Papuchi, pare del Julio Iglesias, en veritat és Ball Kaio Shuin (personatje de Bola de Drac).

Sempre he pensat que l’idiota del Miqui Puig fot cap de porquet. I quin millor que el Porc Golut (un dels dolents de la sèrie El Capità Planeta) per encarnar l’esperit d’aquest gran artista i millor persona? PD: Quin fàstic que fots i que n’arribes a ser de ruc Miqui.

Peter Griffin, sense comentaris.

dimarts, 19 de juny del 2007

G.P EUA i Canadà. Periple americà 07.

S'ha acabat el periple americà amb un clar triomfador, Hamilton. En uns circuits, a priori, favorables als ferrari, aquest xicotet de color ha aconseguit, sense que ningú l'incomodi, les seves primeres dos victòries a la F1. Amb això, a més, s'ha col·locat líder a una distància respecte del segon de gairebé un GP.
El tercer i el quart, mal que hem pesi, estan en un 80% (sóc massa optimista) de perdre el mundial de pilots (ja no cal parlar del de constructors). O hi ha una davallada històrica a McLaren (que ja pot ser), o s'apareix la verge als de Maranello, o aquest mundial ja està perdut, condemnant-nos així a tots els de Ferrari, a veure com es passegen els McLaren d'ara fins a l'octubre.
El cotxe, que tan be pintava a l'hivern, ara, de cop, ja no corre. Ni a les rectes ni a les corbes destaca, confirmant així, que aquest any, tornem a tenir un monoplaça més que mediocre.
Massa, per la seva banda, ha complert. Expulsat injustament a Canadà (on hagués fet podi com a mínim) va haver-se de limitar a veure com, volta rere volta, s'escapaven els seus rivals sense que ell pogués fer res per atrapar-los.
Menció a part pel Timmy. Per favor, que algú el foti fora ja de Ferrari! El xiquet, confirmant tots els mals auguris de quan corria amb McLaren, no val per guanyar un Mundial. És un pilot mediocre, irregular, poc agressiu, propens a cagar-la, no sap sortir,... Massa errors per aspirar, encara que sigui portant un ferrari, a la victòria final.
A destacar les sortides. Portem uns 8 GP i en tots, excepte el primer, ha perdut una mitjana de dues posicions abans d'arribar al primer revolt. Que s'ho faci mirar. Tot i així, cagades a dojo incloses, el prefereixo abans que a l'aspanyol. Es diu a Itàlia que el Fernando correrà l'any vinent amb Ferrari. NO!! Mai!!! Abans prefereixo vere al Timmy fent mania que la bandera aspanyola al cantó del nom de Ferrari. Mai, això mai!. Ironies de la vida, porto dos GP animant a un McLaren que, a més a més, el pilota un negre. Qui m'ho hagués dit. Esperem que els Ferraris es recuperin, perquè si no m'espera un any molt i molt llarg. Per acabar felicitar al Kubica per la seva demostració de Canadà. Qui deia que a la F1 no es podia fer adelantaments? El bo d'en Robert va aixafar aquesta teoria realitzant-los de dos en dos ..... i, per si això fos poc, de cap per avall. Molt bonica la maniobra, la pròxima fes-la amb un que jo sé.

dimecres, 13 de juny del 2007

Ocean’s fourteen.

Ahir a la nit, a la plaça de toros on juga la secció de bàsquet del Real Madrid Club de Fútbol, va presentar-se en societat la quarta entrega de la ja famosa saga de les aventures del grupet encapçalat per Clooney i companyia. Aquesta quarta part, però, no te el glamour de les altres tres ja que es 100% made in Spain. Aquí no s’assalten els casinos més poderosos de la Vegas (la víctima d’aquesta nova entrega és la Penya), els protagonistes no són ni guapos ni elegants (el “nàpia” Mumbrú, l’ultra sur de 2’12 Hervelle,....), les noves aparicions no són tan estel·lars com les d’abans (Arteaga, Hierrezuelo i Conde no poden ni comparar-se amb la Zeta Jones, Andy Garcia,... però mira que n’arriben a ser de fills de putes),.... Tot i que la forma és diferent, l’argument és el mateix. UN ROBATORI. Jo hem pregunto, i perquè no fan ja el decret que digui que el Barça ha de jugar l’Eurolliga cada any i ja està? Mira que m’he n’hagués estalviat de patiments. La Penya ja hagués sabut per avançat que no hi tindria res a pelar a partir de les “semis” i s’hagués plantat a la capital del Reino amb el pre-mini C (i tot i això, a l’equip verd i negre encara hi hagués hagut més esme que no pas al Madrid). Mecagontot cinc vegades. No donava crèdit del que estava veient. No podia estar passat, no ho podien fer mes descarat. Clar, que vist el que s’ha vist en aquestos playoff , no va estranyar-me gens. La falta fora de temps a Gran Canaria, la impunitat per pegar a Rudy, l’eliminació de la norma dels 3 segons a la zona quan la Penya defensa,... però lo que va passar ahir és la polla (això ja ho vaig dir quan lo del canàries, però es que això encara ho supera). Tot estava fet i decidit des de fa temps. El Barça havia de jugar a l’Eurolliga i la final de la ACB havia de ser un Barça – Madrid per aprofitar la tensió del futbol i acabar-se d’omplir les butxaques tots (teles, ACB, i els clubs implicats). Quan t’han sentenciat, quan t’han condemnat a mort ja no hi pots fer res. Com s’ha vist lluitar no serveix de res (bé, serveix perquè et fotin d’òsties fins a rebentar). Ja paro, estic massa encès i emprenyat i no hem surten les paraules. No era això el que volien? Doncs ja ho tenen. Ara només toca esperar que l’any vinent els equips europeus els posin al lloc que es mereixen. FILLS DE PUTA. PD: per molt cremat que s’estigui amb els àrbitres, amb el Madrid i amb l’ACB, no s’ha d’oblidar que el Barça no és innocent.
PD 2: que prenguin nota del Tour i que la lliga no la guanyi cap dels dos fills de puta que la disputen.