dimecres, 4 de juliol del 2007

AL•LELUIA.

Miracle!!!!!!!
A la novena va la vençuda. Molt bé Timmy. No només no has perdut cap lloc a la sortida (ja tocava) si no que, a més a més, has aconseguit avançar al xicotet negre aquell. Felicitats, tan sols t’ha costat 6 mesos aprendre a fer les sortides. Amb aquest ritme, l’any 2020 potser ja estaràs preparat per lluitar per el mundial. Des d’aquí, la més sincera enhorabona.

Semblances Irrefutables.

Avui inaugurem secció: Semblances Irrefutables. I de que va aquesta secció? Doncs, com el seu nom indica, va de gent que, en teoria, no tenen res a veure entre ells però que físicament estan cagats.
A remarcar el fet de que no parlo en clau de futur d’aquesta secció ja que, seré sincer, no en tinc cap altra de buscada i, ara per ara, me fot molt pal buscar-ne de noves. Això si, si algú en sap alguna, que me la faci arribar que la penjaré.
Comencem amb un parell que són mooooooolt, però que molt típiques. Joan Gaspart, si fos groc i visqués a Sprinfield, seria el Sr. Burns.
I sense deixar de banda els Simpsons, si Gaspart està clavat al Burns, Eduardo Zaplana és el capellà (ara no recordo com es diu).
Va, anem per feina. TOP 3 (de lo que he pogut trobar en 5 minuts) L’entranyable Papuchi, pare del Julio Iglesias, en veritat és Ball Kaio Shuin (personatje de Bola de Drac).

Sempre he pensat que l’idiota del Miqui Puig fot cap de porquet. I quin millor que el Porc Golut (un dels dolents de la sèrie El Capità Planeta) per encarnar l’esperit d’aquest gran artista i millor persona? PD: Quin fàstic que fots i que n’arribes a ser de ruc Miqui.

Peter Griffin, sense comentaris.

dimarts, 19 de juny del 2007

G.P EUA i Canadà. Periple americà 07.

S'ha acabat el periple americà amb un clar triomfador, Hamilton. En uns circuits, a priori, favorables als ferrari, aquest xicotet de color ha aconseguit, sense que ningú l'incomodi, les seves primeres dos victòries a la F1. Amb això, a més, s'ha col·locat líder a una distància respecte del segon de gairebé un GP.
El tercer i el quart, mal que hem pesi, estan en un 80% (sóc massa optimista) de perdre el mundial de pilots (ja no cal parlar del de constructors). O hi ha una davallada històrica a McLaren (que ja pot ser), o s'apareix la verge als de Maranello, o aquest mundial ja està perdut, condemnant-nos així a tots els de Ferrari, a veure com es passegen els McLaren d'ara fins a l'octubre.
El cotxe, que tan be pintava a l'hivern, ara, de cop, ja no corre. Ni a les rectes ni a les corbes destaca, confirmant així, que aquest any, tornem a tenir un monoplaça més que mediocre.
Massa, per la seva banda, ha complert. Expulsat injustament a Canadà (on hagués fet podi com a mínim) va haver-se de limitar a veure com, volta rere volta, s'escapaven els seus rivals sense que ell pogués fer res per atrapar-los.
Menció a part pel Timmy. Per favor, que algú el foti fora ja de Ferrari! El xiquet, confirmant tots els mals auguris de quan corria amb McLaren, no val per guanyar un Mundial. És un pilot mediocre, irregular, poc agressiu, propens a cagar-la, no sap sortir,... Massa errors per aspirar, encara que sigui portant un ferrari, a la victòria final.
A destacar les sortides. Portem uns 8 GP i en tots, excepte el primer, ha perdut una mitjana de dues posicions abans d'arribar al primer revolt. Que s'ho faci mirar. Tot i així, cagades a dojo incloses, el prefereixo abans que a l'aspanyol. Es diu a Itàlia que el Fernando correrà l'any vinent amb Ferrari. NO!! Mai!!! Abans prefereixo vere al Timmy fent mania que la bandera aspanyola al cantó del nom de Ferrari. Mai, això mai!. Ironies de la vida, porto dos GP animant a un McLaren que, a més a més, el pilota un negre. Qui m'ho hagués dit. Esperem que els Ferraris es recuperin, perquè si no m'espera un any molt i molt llarg. Per acabar felicitar al Kubica per la seva demostració de Canadà. Qui deia que a la F1 no es podia fer adelantaments? El bo d'en Robert va aixafar aquesta teoria realitzant-los de dos en dos ..... i, per si això fos poc, de cap per avall. Molt bonica la maniobra, la pròxima fes-la amb un que jo sé.

dimecres, 13 de juny del 2007

Ocean’s fourteen.

Ahir a la nit, a la plaça de toros on juga la secció de bàsquet del Real Madrid Club de Fútbol, va presentar-se en societat la quarta entrega de la ja famosa saga de les aventures del grupet encapçalat per Clooney i companyia. Aquesta quarta part, però, no te el glamour de les altres tres ja que es 100% made in Spain. Aquí no s’assalten els casinos més poderosos de la Vegas (la víctima d’aquesta nova entrega és la Penya), els protagonistes no són ni guapos ni elegants (el “nàpia” Mumbrú, l’ultra sur de 2’12 Hervelle,....), les noves aparicions no són tan estel·lars com les d’abans (Arteaga, Hierrezuelo i Conde no poden ni comparar-se amb la Zeta Jones, Andy Garcia,... però mira que n’arriben a ser de fills de putes),.... Tot i que la forma és diferent, l’argument és el mateix. UN ROBATORI. Jo hem pregunto, i perquè no fan ja el decret que digui que el Barça ha de jugar l’Eurolliga cada any i ja està? Mira que m’he n’hagués estalviat de patiments. La Penya ja hagués sabut per avançat que no hi tindria res a pelar a partir de les “semis” i s’hagués plantat a la capital del Reino amb el pre-mini C (i tot i això, a l’equip verd i negre encara hi hagués hagut més esme que no pas al Madrid). Mecagontot cinc vegades. No donava crèdit del que estava veient. No podia estar passat, no ho podien fer mes descarat. Clar, que vist el que s’ha vist en aquestos playoff , no va estranyar-me gens. La falta fora de temps a Gran Canaria, la impunitat per pegar a Rudy, l’eliminació de la norma dels 3 segons a la zona quan la Penya defensa,... però lo que va passar ahir és la polla (això ja ho vaig dir quan lo del canàries, però es que això encara ho supera). Tot estava fet i decidit des de fa temps. El Barça havia de jugar a l’Eurolliga i la final de la ACB havia de ser un Barça – Madrid per aprofitar la tensió del futbol i acabar-se d’omplir les butxaques tots (teles, ACB, i els clubs implicats). Quan t’han sentenciat, quan t’han condemnat a mort ja no hi pots fer res. Com s’ha vist lluitar no serveix de res (bé, serveix perquè et fotin d’òsties fins a rebentar). Ja paro, estic massa encès i emprenyat i no hem surten les paraules. No era això el que volien? Doncs ja ho tenen. Ara només toca esperar que l’any vinent els equips europeus els posin al lloc que es mereixen. FILLS DE PUTA. PD: per molt cremat que s’estigui amb els àrbitres, amb el Madrid i amb l’ACB, no s’ha d’oblidar que el Barça no és innocent.
PD 2: que prenguin nota del Tour i que la lliga no la guanyi cap dels dos fills de puta que la disputen.

dimarts, 29 de maig del 2007

G.P Mònaco 07

Bueno. Fins aquí hem arribat. Mira que he fet esforços per estimar-lo, per entendre’l, però res. La confiança, i la paciència, ja se m’han acabat. Timmy fora!!! Prou, s’ha acabat embrutar el nom de Ferrari.
Tot i que ja se sabia que a Mònaco els Ferraris no hi tindrien res a pelar, no esperava veure’ls fer el ridícul. Perquè lo que va fer Timmy és fer el ridícul. Una errada de nens, digna del provador de Super Agurri, que l’ha sentenciat. Massa errades per un pilot que aspira a guanyar un Mundial. O sigui que Timmy, ja et pot anar buscant equip per l’any vinent, perquè si no espaviles ... Kubica, Rosberg, Jason –l’eterna promesa- Button són noms que, cobrant la meitat, passejarien amb més honor el bon nom de Ferrari. Massa va estar correcte. Amb un ritme clarament inferior, va dedicar-se a conservar la mecànica i assegurar el tercer lloc. Suficient. Per guanyar un Mundial el que no s’han de fer són errors, i Massa va complir. De l’aspanyol només comentar que, si en la cursa que te més clara la victòria l’ha d’ajudar el xicotet negre aquell que te de company, jo ja firmo ara mateix. És una mostra més de la incompetència made in asturias que tindrà segon i tercer acte als GPs de Canadà i EE.UU, on caldrà que baixi la Verge per ajudar-lo a pujar al podi. Per acabar, una recopilació de les portades de la premsa aspanyola, perquè vegeu la repercussió mediàtica que te ara que el Madrid guanya. Si el futbol funciona, la resta no els hi interessa.

dilluns, 28 de maig del 2007

Quan en una eliminatòria al millor de cinc ...

Quan en una eliminatòria al millor de cinc has de guanyar 4 a 1,.... i jugant 5 contra 8. Molt s’està parlant aquestos dies de maletins i de primes a tercers. La culerada està indignada perquè creu que el Madrid ha sucat al Getafe i que per això ahir gairebé rebenten a Ronaldinho i a Messi. El tarannà merengue dona per això i per a molt més (ja en parlaré un altre dia), però els culers, a l’hora de sucar, tampoc es queden endarrere. Que és pitjor, primar a un tercer si aquest guanya o comprar amb diners allò que al camp no s’ha pogut assolir? Aquest any, el gran Barça ha fet figa en el 99% de les seves seccions. Perdran una lliga, que la majoria ja tenia coll avall, contra un equip que, atenció, va tardar més de 6 mesos en tenir un president confirmat, que al desembre ja havia fotut fora a l’entrenador (Capello) al capità (Raúl) i a mitja plantilla més, que estava qüestionat per tothom, que ningú hi creia, que no juga a futbol (millor dit, que practica el futbol rupestre de pilotada cap amunt i avere que en traiem), que aparta al jugador més enforma de l’equip (i aquest, espavilat com pocs, aprofita per firmar un contracte de tres parells de collons amb els Gallaxy),.... Desenganyeu-vos, que per molta pasta que pagueu al Saragossa o al Mallorca, aquestos dos no tenen res a fer. Per molta ràbia que faci, no cal dubtar de que el Madrid serà, mal que hem pesi, campió. Del Barça B millor no parlar-ne. A cop de talonari assoliran una plaça que al camp han perdut. No gaire millor està l’Handbol. Fora de la Champions, sense opcions a guanyar el campionat de lliga a partir de la jornada 7, fent el ridícul a Europa (va perdre de 10),.... El cas més significatiu és, sense cap mena de dubte, el del Winthertur F.C Barcelona (o Far$a pels amics). Amb un pressupost de més de 20 milions d’euros no han tingut collons, ja no parlo de guanyar la lliga, ni de classificar-se en tercre lloc a la ACB. No explicaré lo dolents que són perquè ara no en tinc ni temps ni ganes (hem remeto al Tercers per decret o al Circo de tres pistes). Hi ha una espècie de mà negra (blaugrana en aquest cas) que mou el fils perquè el Barça pugui anar a l’Eurolliga l’any vinent. I com que ja no depenen d’ells tots els moviments se centren el putejar i fer perdre a la Penya. Bertomeu, Portela, Laporta, De la Maza,... tots aquestos treballen per un mateix objectiu, que el Barça jugui la màxima competició continental. No en tenien prou amb els convenis de tres anys? Que poc s’ho pensaven que Barça i Madrid en quedarien fora a les primeres de canvi. Que passa si quan per lo civil no pots assolir un objectiu? Doncs que recorres a lo penal! I que significa recórrer a lo penal? Doncs que la Penya, per A o per B, per activa o per passiva, no ha d’eliminar al Gran Canària (així el Barça estaria a l’Eurolliga). I com se fa això? Doncs xiulant amb lo cul (que dirien els innocents) o amb tota la mala fe del món. Xiulant a consciència, intencionat, teledirigit des de dalt. No havia vist mai uns arbitratges tan lamentables. Però es que lo que va passar ahir ja és la polla!!! S’acaba el partit i, gairebé un segon després, va l’idiota aquest i pita falta de l’Archibal sobre, amb tots els respectes, el somalí de 2 metres. Aquesta decisió, que al final va ser definitiva, no feia res més que culminar aquest “clínic” arbitral sobre com impedir que un equip guanyi. Si be cal dir, que el joc del Joventut no ha estat brillant (que si Bennet hagués ficat els dos tirs lliures tot això no estaria passant), s’ha d’assenyalar que el causant d’aquesta falta de d’encert han estat els àrbitres. Durant tota la sèrie han carregat de faltes als homes claus de la Penya, han permès un defensa sobre Rudy digna del lluitador més brut de la WWF, han “capat” en R. Rubio xiulant falta cada cop que robava la pilota (això no ve de nou, al Palau ja va passar), no han xiulat mai 3 segons quan, més d’un cop, els pivots del Gran Canària han acampat a la zona,....
Són massa cosetes com per pensar que tot això és fruit de la casualitat. D’entrada ja veus que els arbitres no en saben, però quan només s’equivoquen en contra d’un equip ja hi ha alguna cosa que comença a fer pudor. Que el Barça suqui al Gran Canària per guanyar ho trobo be (si els jugadors són uns mercenaris i només corren per la pasta es problema seu i no meu) però ara, que tots els estaments de la ACB estiguin, digues-li comprats, digues-li confabulats, ja passa de “castany a obscur” (que se t’inflen los collons, vaja). Però ojo, maleïts culers. No us penseu pas que amb això en tindre prou per derrotar a la Penya. Cal molt més per matar-nos. Tot i estar jugant contra tot (i contra tots) estic convençut que passarem, encara que haguem de guanyar 4 de partits enlloc dels 3 reglamentaris..
P.D: De la Maza, fill de puta.

dimecres, 23 de maig del 2007

25 anys després.

Els aficionats més veterans del món del motor (els “alonsitos” i els que creuen que la F1 l’ha inventat el calb de Telecinco no, clar),encara avui, recorden amb nostàlgia la figura de Gilles Villenueve, un dels pilots més carismàtics de l’època gloriosa (una altra més) de Ferrari de finals dels anys 70 i començament dels 80.
8 de maig de 1982. Transcorrien els últims minuts de la sessió de qualificació quan Gilles Villenueve va muntar el seu últim joc de pneumàtics per tal d’aconseguir la pole de cara a la cursa de l’endemà (el millor temps l’havia marcat Didier Pironi, company d’escuderia).
En una de les zones més ràpides del circuit de Zolder, va trobar-se amb el monoplaça de Jochen Mass que anava frenat ja que acabava de finalitzar el seu últim intent de volta ràpida. Valent com pocs, no va dubtar ni un instant, i lluny d’aixecar el peu de l’accelerador i sacrificar així la pole, va llançar-se cap a la part interior del revolt, però Mass, esperant que Gilles l’avancés per el seu exterior també va apartar-se cap a la part de dins del revolt, provocant així, la fatal col·lisió.
El seu Ferrari va sortir volant i, després d’un primer impacte molt violent, (van partir-se els arnesos que el subjectaven) va sortir escopit del seu monoplaça xocant de forma fatal contra la pista i els murs de protecció. Quan els serveis mèdics van arribar al lloc de l’accident, ell ja es trobava inconscient.
Després de varis intents, van aconseguir reanimar-lo a la pista mateix i van traslladar-lo a l’hospital més proper on, a conseqüència de les ferides causades per el fort impacte, va morir la matinada del 8 de miag. Aquell dia la F1 va perdre una de les persones més carismàtiques, algú equiparable als Senna, Clark o Schumacher.
Neix el mite. Mai va arribar a coronar-se campió del món, però la seva espectacular forma de pilotar el va convertir un una llegenda de la F1.
Va debutar l’any 1977 i l’any següent, quan ja tenia el cor robat als aficionats i el respecte guanyat per part del seus rivals, va fitxar per Ferrari. Els tifosi, lògicament, van rebre’l com l’esperança que portaria la gloria a l’escuderia , i ell no va pas decebre, ja que al GP del Canadà, a casa, va aconseguir la primera victòria per Ferrari.
El mundial de 1979 fou un gran any per Ferrari, l’equip va aconseguir grans victòries, tres de les quals (Kyalami, Long Beach i Watkins Glen) gràcies al jove Villenueve. Aquell any va deparar alguns dels millors moments de la història de la F1, com per exemple, el ja mític frec a frec amb Arnoux.
Aquell mateix any, al circuit holandès de Zandvoort, Villenueve va viure un dels moments més dramàtics de la seva carrera. A poques voltes per la conclusió d’una carrera espectacular, va punxar la roda posterior esquerra, provocant-li una virolla que semblava que li arruïnaria definitivament la seva magnífica cursa.
Però, sense rendir-se, va reincorporar-se a la pista i, amb només tres rodes, va recórrer tot el traçat holandès per tal de parar als boxes i arreglar el problema de la roda. Per desgràcia, l’equip va comunicar-li que l’averia era irreparable. Tot i no acabar la cursa, aquell dia va demostrar un coratge i una determinació sense precedents.