dilluns, 19 de març del 2007

Los cojones soy yo de izquierdas

Avui inaugurem secció. “Si fos de tu, vergonya me’n donaria de ser així.”
En aquesta secció faré un recull de la vida i obra de tots aquells personatges que, per alguna o altra raó, odio, em fan fàstic,.... (Eto’o no hi entra ja que, degut a la seva magnitud, disposa d'una secció pròpia. Òstia, merda, això no ho volia dir. Rectifico. A partir d’avui, 19.03.2007, em declaro fan incondicional d’Eto’o i, perquè en quedi constància, li dedicaré dos articles lloant-lo). I qui millor per inaugurar aquesta secció que Salva Ballesta? L’honor d’inaugurar secció li recau a ell gràcies al ja famós “le tengo más respeto a una caca de perro” en desposta a la pregunta sobre que n’opina de l’article de l’Oleguer (se l’haurà llegit?). Aquesta frase m’ha servit d’excusa (o motivació, digues-l’hi com vulguis) per fer-ne un article. L’avantatge de fer un article sobre aquest tipus de personatge és que es retrata sol. Només cal limitar-se a recollir les seves “perles”, no cal afegir-hi res. Només faré un comentari al respecte del tema. No m’ha agradat gens l’equivalència feta per la majoria de periodistes entre Oleguer i Salva Ballesta. Per molt que diguin Oleguer i Salva Ballesta no estan al mateix sac. És d’una gran incultura política equiparar-los (i de fill de puta), ja que així és criminalitza l’opinió d’Oleguer posant-la a l’alçada de l’aberració dita per un feixista que, per lèxic, hauria d’estar fent P-3 (Sergi Pàmies en defineix el seu pensament com “glandular”, que emana dels òrgans testiculars o dels budells). He de dir, sense que serveixi de precedent, que Oleguer té raó. Això si, d’Oleguer, ara, només espero que no em falli, que no es faci enrrera . Està essent criminalitzat, perseguit, jutjat i condemnat sense motiu. Els espanyols són, entre moltes altres coses, uns rancorosos. Ni obliden ni perdonen. D’Oleguer, tard o d’hora, se n’intentaran revenjar, putejant-lo on més mal li pugui fer. Espero, Oleguer, que no cedeixis perquè jo et donaré tot el meu suport (que ja és més de lo que fa el Barça com a institució i Laporta com a president). Res més. Fins aquí. Amb aquest tipus de gent no cal perdre-hi ni un segon més. A continuació les “perles” més destacades que han sortit de la boqueta de Salva Ballesta. Recull de les declaracions fetes a la web de no se quin crepuscle d’extrema dreta: P: ¿Se considera un hombre religioso? S. B. Por supuesto, Cristiano. P: ¿Quiénes fueron sus ídolos futbolísticos de niñez? ¿Y los no futbolísticos? S. B. Hugo Sánchez solo como jugador. García Morato, (As de la Guerra Civil) y Rudel (Piloto Alemán) P: ¿Por qué cree que en el mundo del balón están tan mal vistos patriotas como Di Canio, Arizmendi o Usted mismo en sus celebraciones? S. B. No solo en el mundo del balón, hoy en día esta mal visto el sentirse Español y el defender a tu País. P: ¿Jugaría en la selección de fútbol de su comunidad autonómica si se lo pidiesen? S. B. ¡NO! P: Ordéneme por su importancia personal de mayor a menor estas palabras: (Familia, Fútbol, Dios, Ejercito y Patria). S. B. Dios, Familia, Patria, Ejército y Fútbol. P: ¿que opinión tiene sobre la Soberanía del Peñón de Gibraltar? S. B. ¡GIBRALTAR ESPAÑOL! P: ¿Qué opinión tiene sobre la monarquía en general y sobre la que tenemos en particular? S. B. ESPAÑA ESTA POR ENCIMA DE TODO P: ¿Qué opina de que Ceuta y Melilla al parecer no se merezcan la visita del actual Monarca y que para que un Jefe del Ejecutivo Español pueda ir a visitarlas ante deba pedir permiso a Marruecos? S. B. Que es una vergüenza. P: ¿Cuál es su opinión sobre las Fuerzas Armadas españolas?, en caso desfavorable ¿Cómo articularía Vd. Las FF.AA. para el correcto cumplimiento de sus funciones? S. B. Para mi se están devaluando las Fuerzas Armadas y creo que los Altos Mandos deberían dar un taconazo, aun poniendo su cargo a disposición del Político de turno. P: ¿Qué opina usted del supuesto golpe de Estado del 23-F? S. B. Se podrían decir tantas cosas... Pero me gustaría conocer a Tejero. P: Por ultimo ¿desea dedicar unas palabras para los miles de Camaradas usuarios de Infonacional? S. B. ¡A ESPAÑA SERVIR HASTA MORIR! A ver si no mandan quitar esta parte del cuestionario como en Lérida. Transcripció íntegra d’una entrevista feta per De la Morena (El Larguero de la SER) a Salva Ballesta quan aquest jugava al València. De la Morena: ¿Los goles los sigues celebrando con el saludo militar no? Salva: Por supuesto, esto es algo que nunca va a faltar, a lo mejor hay alguno que no y tal; pero bueno, nunca va a faltar porque yo me siento súper identificado con…, con mi vida, porque mi vida está ahí metida y estoy orgullosísimo de eso y…, y con eso moriré. De la Morena: Andate con cuidado, que te escucha Aznar, y te manda para Irak. Salva: Pues si me hace ir voy el primero De la Morena: Buah, pero tu esto lo tienes claro ¿no?; pues mira pídelo, que a lo mejor alguno se viene para aquí con tu puesto. Salva: Te puedo asegurar que todos los militares que van allí, si son militares de verdad, que además lo son, van encantadísimos, porque es su obligación. De la Morena: No discutamos de esto que me das pánico, me pones los pelos de punta, ¿y no te ilusionaría más ir a Portugal, a la Eurocopa? Salva: Yo siempre he dicho que defender a tu país, en la faceta que sea, ya sea como futbolista o como tu dices, de militar, o de escayolista es lo máximo que le puede pasar a una persona, y para mi pues es normal, yo no hay nada que cambie por defender a mi país por la bandera nacional, en el mundo del fútbol. De la Morena: Me cago en la leche, es que hace unos días te oí decir que…, que para ti era más importante España que tu familia. Salva: A los cinco minutos que oyó mi padre esto, me llamó y me dice: "eres el que más cojones tienes de toda España, y así tiene que ser, y como no digas eso te desheredo". De la Morena: ¿Tu padre que está en Irak? Salva: No, ya está retirado De la Morena: ¿Es verdad que en la suela de tus botas has puesto Aupa España? Salva: Lo tengo como en los caballos, ¿has visto la señal que le meten a los caballos con el hierro incandescente?, pues igual yo. De la Morena: O sea que debajo de las botas pone: Aupa España. Salva: Arriba España De la Morena: Dios mío… Salva: Pero es que es algo que no entiendo, no es algo que tenga que ser anormal, es que así tenemos que ser todos los espanyoles. Porque es que tu vas a cualquier país i defienden a muerte su bandera, tal. Y es que aquí parecemos todos gilipollas. Que es algo que…, que no. Una cosa es que llevan la banderita de España y parecen que es de ultra no se qué. Y no, no. Que la bandera de España es la bandera de tu país. De la Morena: No claro, que tu a lo mejor eres de izquierdas perfectamente y… sin ningún problema ¿no? Salva: POR LOS COJONES SOY YO DE IZQUIERDAS.

GP Australia 07

Kimi Raikkonen: Va dominar la cursa amb mà de ferro. Va semblar-me que estava veient pilotar a Schumacher fins que, a poc més de 12 voltes del final, incomprensiblement, va estar apunt d’arruïnar-ho tot amb una sortida de pista que, afortunadament, no va tenir conseqüències més enllà del meu crit al sofà de casa. Tot i fer un Gran Premi perfecte, hauria estat segon si a Felipe Massa no se li hagués trencat la caixa de canvis. Felipe Massa: Senzillament espectacular. Qui deia que a la F1 no es podia avançar? Del 22º al 6º en menys de 50 voltes. Massa si que es va encomanar de l’esperit de Schumacher (al GP de Brasil del 2006 va passar de l’últim al quart lloc) per dur a terme una remuntada espectacular que li atorga el cartell de favorit per guanyar el Mundial. McLaren: Precisament ara que parlem del GP del Brasil .... quan fa que un McLaren no guanya un GP? El darrer cop que les “fletxes de plata” (el sobrenom de les “merdetes de plata”, crec, que els hi escau més) van guanyar va ser, precisament, al GP de Brasil de l’any 2005 de la mà de Montoya (l’han fet fora incomprensiblement).
Continueu així. “Magic Alonso”: Aquest sobrenom l’hi va posar el calb de Telecinco arran d’una sortida que va fer on va avançar 6 monoplaces, per arribar a situar-se segon després del primer revolt. Ahir va perdre dos llocs, i jo en pregunto, on és la màgia ara? De màgic res de res. Les sortides que feia els últims anys eren, exclusivament, fruit de dos factors: del repartiment de pes de Renault i, sobretot, de la clara superioritat del motor francès respecte la resta girant a baixes revolucions.
Ho tornaré a dir, de màgia res de res. És un gran error atribuir poders i atorgar la qualitat de diví a quelcom que no ho és. Rocio Jurado va confiar cegament amb la Virgen de Regla (un tros de fusta), resant-li matí tarda i nit... i tots sabem com va acabar. Aneu confiant en la “màgia” d’Alonso que quan us en adoneu el Mundial ja estarà perdut. Lewis Hamilton: L’altre triomfador del Gran Premi. Pilot ràpid, agressiu, tècnic,... ho te tot per acabar triomfant (caldrà, però, que canviï d’equip). Era més ràpid que el seu company, però des del seu propi box no van deixar-lo quedar segon. Tranquil, tot arribarà. Robert Kubica: Abans polonès que un porc aspanyol. Fent bandera d’aquest lema, Catalunya, com a país, ha d’apostar per aquest jove pilot. Té talent, gaudeix de la confiança del seu equip i sembla que enguany disposa d’un monoplaça capaç de lluitar amb els millors.
Des d’aquí només donar-te ànims i desitjar-te sort.
Confio plenament en tu. Som-hi Robert.

dilluns, 12 de març del 2007

Rossi, Che Spettacolo. Part 3

100% ROSSI, 100% ESPETTACOLO
Rally. Una de les passions de Rossi són els rallys. Un dia abans de disputar-se el GP de Catalunya de l’any 2002 va ser invitat a provar els nous Córdoba WRC que la marca Seat havia dissenyat.
Va estar rodant durant unes quantes voltes fins que... a la sortida d’un revolt es va estampar contra un arbre. Aquest accident no va causar cap tipus de lesió a Rossi, però si que va causar força danys materials ja que el cotxe que estava utilitzant estava valorat en més de 500.000€.
Rossi som sempre ha aconseguit dur la seva passió fins al límit, deixant de banda les exhibicions i els entrenaments privats aconseguint debutar en el mundial de Rallys. El seu debut, poc afortunat, fou en el RAC Rally. Dic que el seu debut va ser poc afortunat ja que, la llum del sol va enlluernar-lo sortint d’un revolt, provocant-li una sortida de pista i deixant-lo sense possibilitat de tornar a pista, tot just en un dels primers revolts del rally.
Aquesta experiència, però, no és la última. A finals del 2006 Rossi va tindre l’opció de tornar a participar en el mundial de Rallys, aquest cop, conduint un Subaru WRC gestionat directament per l’equip oficinal.
Refent-se del seu error a territori britànic, Rossi va demostrar a l’opinió pública que la idea de fer el salt al Campionat del món de rallys no és gens descabellada. Va rodar ràpid, sense arriscar, però sempre vorejant el límit, aconseguint finalment, una meritòria onzena posició.
Polleria Osvaldo. Al llarg de la pre temporada 2007 Rossi, a falta d’un patrocinador, va lluir, al carenat de la seva Yamaha (i al seu mono) la publicitat de “Polleria Osvaldo”, negoci regentat per el pare del seu íntim amic Uccio.
Portava aquesta publicitat com a mostra d’agraiment envers l’Osvaldo, ja que va ser aquest qui va finançar-li, de forma desinteressada, els seus inicis en el món del motor. Rossi, sempre agraït, aprofita qualsevol oportunitat per tornar-li el favor, fent-li publicitat i cintant-lo en les seves celebracions.
Aquest any, amb el beneplàcit de Yamaha i Fiat, duu un pegat de la Polleria Osvaldo com si aquest fos un altre patrocinador més de la seva moto.
Però les mostres d’agraiment van més enllà de dur el pegat, destacant, la cursa en la que, després de guanyar, va fer la volta d’honor portant amb un amic disfressat de pollastre pujat a la part posterior de la seva Aprilia.
Aquell dia la celebració no es va quedar aquí. Va pujar al podi amb un casc que imitant la cresta d’un gall, declarant posteriorment a la roda de premsa que ho havia fet “per fer publicitat de la polleria d’un amic seu”. Celebracions. Mai, cap celebració de Rossi ha passat desapercebuda. Tot seguit n’explicaré les més originals. La majoria d’aquestes celebracions va fer-les l’any 1999,any que va guanyar el títol dels 250cc.
Un cop, després de guanyar molt sobrat, va passejar-se pel padock (moments abans de pujar al podi) amb xancletes, banyador, ulleres de sol,.... preparat per anar a la platja. Aquesta celebració, un cop més, no va agradar a l’organització del GP que va multar-lo.
L’any 1997, per celebrar el títol de 125cc que acabava d’aconseguir, es va comprar un 1 gegant i el va passejar al llarg de la volta d’honor.
Per celebrar que la selecció italiana s’havia fet amb el títol mundial, Rossi es va posar la samarreta del seu íntim amic Marco Materazzi i la va lluir ple d’orgull.
La gràcia es que aquesta celebració la va fer al GP d’Alemanya, país organitzador del Mundial, que havia estat eliminat a Semifinals, feia poc més d’un mes, a mans dels italians.
La nit abans de disputar-se el GP de Qatar, Rossi i els seus amics van estar fent el boig amb la seva moto, cremant roda pel Pitt Lane i per la pista.
Gibernau (i Honda) van denunciar-ho davant l’organització argumentant que Rossi havia fet trampes, cremant roda just on ell havia de prendre la sortida per tenir, d’aqueta manera, un major grip i, en conseqüència, una major acceleració.
A resultes de la denuncia, el comissaris van sancionar Rossi, obligant-lo a sortir en última posició. En plena remuntada, quan rodava cinquè, Rossi va força massa i va patir una caiguda que el va obligar a retirar-se.
La venjança, però, no va fer-se esperar. Al GP següent Rossi va patejar al burro del Sete. A la volta de celebració, Rossi i els seus amics, amb una escombra cadascú, van simular una sortida d’un GP.
Però, primer, van netejar, meticulosament, el lloc on sortiria Rossi, en clara referència a un Sete que no va tenir més remei que resignar-se davant la mofa.
Una de les celebracions més originals, i surrealistes, que ha fet Rossi al llarg de la seva carrera és, sense cap mena de dubte la del GP de la República Txeca l’any 1999. En plena volta d’honor, va aturar la seva Aprillia, va baixar-ne i, de pressa i corrents, va dirigir-se cap a un water químic situat a pocs metres de la pista.
Biaggi. Pobret, com a pillat sempre. Rossi, estant a 125cc, ja no el podia ni veure. L’odia, no el pot veure i l’humilia cada cop que pot. Biaggi és el pilot que més humiliacions ha sofert de tots (més encara que Gibernau).
Quan Rossi tot just treia el cap al mundial, Biaggi ja tenia 4 títols als 250cc.
Patrocinat per Marlboro, comptava amb una de les millors motos de la graella i era una de les principals estrelles del Mundial.
Tenia un motorhome impressionant, Rossi, en canvi, dormia en una caravana amb els seus mecànics i el company d’equip.
Durant tot aquell any, la seva principal distracció quan no corria, era passejar-se en bici pel voltant del motorhome de Biaggi, fent sonar el clàxon constantment i arrossegant una espècie de carret de gelats amb la inscripció de “RossiHome”.
No parava de donar voltes fins que Biaggi, fora de si, sortia esparverat, bramant, cagant-se amb Rossi i la mare que el va parir davant la rialla generalitzada de tot aquell que voltava per allí.
Sempre que podia feia mofa de Biaggi. Recordem que Marlboro patrocinava a Biaggi. Rossi, corrent a 125cc, sense patrocinador, va inventar-se’n un en clara referència a Biaggi. A la seva moto s’hi podia llegir la següent propaganda: “Internazionale Esportazione Sense Filtro”. Rossi sempre ha estat anti tabac.
La més forta que l’hi ha fet, des del meu punt de vista, és, sense cap mena de dubte, passejar-se amb una nina inflable que tenia escrit al front una M, en clara referència a Max Biaggi.
Amb els anys, va passar del insult i la mofa a la indiferència, fins al punt de que en una entrevista, a principis del Mundial 2005, al preguntar-li per quins esperava que serien els seus rivals ell va contestar: “Capirossi i Melandri són els que estan més forts. Potser també hi serà Gibernau” (entrevistat per un aspanyol ho va dir per no quedar malament). Llavors, el periodista, li pregunta tot sorprès: “I Biaggi?”. Ell, entre rialles, respom: “Ah si, m’he n’havia oblidat” (més rialles).

Brno, la llibetat!. Dies abans d’aquest gran premi, des de la premsa, es parlava d’una crisis per part de Valentino ja que no havia aconseguit guanyar en els últims GP’s (això si, no va baixar mai del pòdium).

A Brno Rossi va demostrar qui era el campió a tots aquells que en dubtaven, i per fer-ho, res millor que una celebració de lo més peculiar per a celebrar la “seva llibertat”. Amb els seus amic de Tavulla, vestits de presidiaris, es va col·locar una típica “bola presidiària” al turmell per, poc després, treure-se-la simbolitzant l’alliberament que havia tingut. De Rossi se’n poden explicar mil més d’anècdotes com aquestes. Per ara ja n’hi ha prou. Per acabar quatre apunts més: És el primer pilot de la història en ser campió del món en les 4 categories (125cc, 250cc, 500cc i Moto GP). Li encanta la nit, i odia els gimnasos. El seu circuit preferit és Suzuka. Els seus ídols són Ayrton Senna i Homer Simpson

divendres, 9 de març del 2007

Rossi, Che Spettacolo. Part 2

100% ROSSI, 100% ESPETTACOLO El 46. I per què? El números que llueixen els esportistes, en la majoria dels casos, no han estat triats per atzar, sinó que per ells, tenen un fort simbolisme.
És el cas de Rossi. Llueix el 46 perquè és el número que duia el seu pare quan competia. Michael Jordan, al igual que Rossi, també ha estat influenciat per l’àmbit familiar a l’hora d’escollir el seu número.
Jordan sempre deia que, de gran, volia ser la meitat de bo que el seu germà. Com que el seu germà duia el 45 ell, seguint aquest desig, el va dividir per la meitat, i va arrodonir-s’ho a l’alça ( 23 ). Sobrenom. The Doctor? Rossifumi? Valentinik?... Rossi ha tingut un sobrenom en cada categoria. Quan corria a 125cc es feia dir Rossifumi ja que en aquell temps la categoria estava dominada per pilots japonesos i clar, ell no volia ser menys.
Hi ha, però, qui veu l’origen d’aquest sobrenom en l’amistat que tenien Rossi i Norick Abe. Al japonès l’anomenaven “Norifumi”, Rossi, gran amic seu, va pensar..... “doncs jo Rossifumi!!”. Si be no pot explicar-se amb absoluta certesa l’origen del sobrenom, com a mínim, el que si que és innegable, és la clara relació d’aquest amb Japó.
Al passar a 250cc va adoptar el nom de Valentinik. El motiu és ben senzill. Dominava la categoria amb la mateixa autoritat que ho havia fet anys abans Doohan i, a més a més, el seu estil de pilotar molt semblant.
L’enigma arriba quan, al fer el salt a 500cc (actual Moto GP), adopta el sobrenom de “Il Dottore”. Per què “el Doctor”?
Altra volta, existeixen dos teories. La primera és, senzillament, que li va fer gràcia aquest nom i se’l va posar sense cap més història (encaixa perfectament amb la lògica Rossi).
La segona és, si més no, una mica més rebuscada. Per explicar-la ens hem de remuntar al principi de la carrera de Rossi. Per aquells temps passava llargues èpoques a la seva ciutat natal, i un dia, per distreure’s, es va posar a mirar la guia telefònica.
La seva sorpresa fou a l’observà que la gran majoria dels seus veïns tenien per cognom la professió que exercien, essent majoria el de metge (a Itàlia a més a més del telèfon també hi consta la professió).
Ell, altre cop, no volia ser menys i des de llavors es va començar a fer anomenar “Il Dottore Rossi” (també encaixa perfectament a la lògica Rossi), Casc. El seu casc ha patit molts canvis. Cada mundial ha lluït un disseny nou, imposant-se finalment el disseny del sol i la lluna. Dels molts looks que a lluït anteriorment, en destacaren un parell.
Durant un temps, el seu casc tenia un disseny al estil d’un paquet de detergent, amb les següents llegendes: “Rossi, més fort no es pot”. “Instruccions per a un Mundial Òptim”. “Per a millorar el resultat, submergir la moto en aigua temperada a 46º”.
Fa un parell d’anys, van nomenar Rossi doctor Honoris Causa per la Universitat d’Urbino. Al cap d’unes setmanes es va presentar al circuit de Mugello (G.P. Itàlia) lluint una caricatura seva al cas, sota la lleganda de “Il Laureato”. Mugello. El GP d’Itàlia és un gran premi especial per Rossi. Per això sempre l’aprofita per fer alguna de les seves excentricitats com decorar la moto, canviar el casc,.....
Una de les més sonades va ser la de l’any 2001 quan Rossi es va presentar amb una moto decorada a l’estil hawaià. Aquest disseny passarà a la història com un dels dissenys més originals mai vistos al Mundial. En canvi, el que no passarà a la història és el resultat de la cursa.
Contràriament al que succeeix la majoria d’anys, la carrera del 2001 va ser nefasta per Rossi. El resultat va ser horrible. Va influir-hi el fet de que Rossi es quedes pràcticament tota la nit despert per tal de poder decorar la seva moto?
L’equip li va cridar l’atenció, argumentant que ja era molt tard i que de bon matí havia de donar-ho tot en la cursa. Rossi, però, no els hi va fer ni cas, i no va anar a dormir fins que no va acabar de col·locar l’últim pegat a la seva NSR 500.
Atribuir el mal resultat a la falta d’hores de son, no deixa de ser res més que una especulació (últimament la nit abans del GP no arriba mai abans de les 3 del matí al seu Motorhome) ja que tots sabem que una de les coses que odia Rossi és la pluja, i la carrera fou passada per aigua. No obstant, s’ha de reconèixer que va valer la pena que s’estigués tota la nit despert per poder veure aquesta preciositat de moto.
No hi ha res millor per a relaxar-se un estona que un bon sofà.... això és el que va pensar Rossi de cara al GP de Mugello de l'any següent.
I dit i fet. Poc abans de la cursa va plantar un sofà de color groc (no podia ser de cap altra forma) al mig del seu box i s’hi va asseure per tal de preparar el GP d’una forma més còmoda i relaxada.
Com sempre, aquest gest va ser interpretat com una vacil·lada a la organització i no fou gaire ben vist, però el cas és que va guanyar, i a més a més va guanyar divertint-se (que és lo que els hi falta a molts dels seus rivals).

dimecres, 7 de març del 2007

Rossi, Che Spettacolo. Part 1.

Valentino és un pilot diferent, amb aquell carisma que tan sols tenen els gran campions. Ha nascut per anar en moto i ho demostra en cada Gran Premi donant el 110%. El més important, però, és que això ho fa divertint-se (i divertint-nos, clar), gaudint de lo que millor sap fer. És ràpid, espectacular, agressiu dins de la pista i jove, molt jove. Tot hi haver-ho guanyat tot, encara li queden ganes de donar espectacle, de buscar nous reptes (Ferrari està en l’horitzó). Per això va embarcar-se, l’any 2004, en un projecte amb Yamaha, en el que ha estat, fins ara, el seu últim repte. Valentino Rossi, va començar la seva carrera en el món dels karts. L’any 1989 debuta en el campionat regional de karts de 60cc. L’any següent ja n’era el campió, passant al cinquè lloc del campionat Italià de 1991. Al 1992 va participar al campionat italià de minimotos. El 1993 comença el campionat italià de Sport Production amb una Cagiva Mito 125cc, proclamant-se’n campió l’any següent. Al 1995 va guanyar el campionat italià de 125cc, quedant tercer al campionat d’Europa. Al 1996 li va arribar l’hora de fer el salt al mundial, any en que va quedar en onzena posició i va aconseguir guanyar el GP de la República Checa. El 1997 ja estava preparat per aconseguir el seu primer mundial, i el va guanyar amb una autoritat gairebé insultant, arribant fins a les 11 victòries. L’any següent, el del canvi a 250cc, també fou espectacular. Va lograr 5 victòries per enlairar-se fins al sots campionat. El 1999 va guanyar el seu segon títol mundial, guanyant 9 Grans Premis i protagonitzant la majoria de les seves ja mítiques celebracions (d’això en parlarem més endavant). Al 2000 va canviar la seva Aprilia per la Honda 500cc, acabant sots campió i guanyant 2 curses a la categoria reina. El 2001 va ser campió amb 11 victòries, protagonitzant remuntades increïbles a Donington i Catalunya ----- Jo aquell dia era a Montmeló i va ser espectacular. Al final de la primera volta va passar per meta el dotzè. A la segona volta ja rodava sisè. A la 5 volta era tercer. A la volta 9 ja era el primer, atenció, amb 3 segons d’avantatge respecte del segon. No cal dir que va acabar guanyat la cursa amb una superioritat insultant. Es va passar les últimes 10 voltes a mig gas, dedicant-se a derrapar i a plantar roda a cada cop que sortia d’un revolt. Increïble.----- El 2002, a Moto GP, ca guanyar el mundial amb autoritat, de la mateixa manera que al 2003, on només Sete Gibernau li va posar complicacions ( hohohohhohohohoho, al igual). Tot i la ferotge resistència del gran Sete, va guanyar 9 Grans Premis, establint el rècord de 357 punts. El 2004 es va passar a Yamaha i, tot i que no comptava pas amb la millor moto, va aconseguir fer-se amb el títol. El 2005 es va torna a proclamar campió, exhibint-se una vegada i una altra, sense que ningú l’hi pogués fer ombra. La sort dels campions, però, va abandonar-lo l’any passat ( mai havia tingut més de 4 abandonaments per caiguda o averia en un mateix any) perdent 100 dels primer 120 punts en joc. El primer GP el van tirar al primer revolt, se li va rebentar el motor quan anava primer al GP de França, a Xina es va haver de retirar per culpa dels pneumàtics,.... a tot això cal sumar-li el fet que els seus pneumàtics no van rendir mai a l’hora de fer la volta ràpida per la pole, provocant que es veiés relegat, en la majoria de GP, fins més enllà de la desena posició en la graella. De la com es presenta la temporada 2007 ja en parlaré un altre dia. Centrem-nos en Rossi. La figura de Rossi transcendeix els seus èxits esportius. Porta 10 anys al mundial i n’ha fet moltes i de molt grosses. A la segona part n'explicaré les més destacades.

divendres, 2 de març del 2007

Felipe Massa

Peter Sauber és famós per el seu bon ull alhora de fixar-se en joves talents, tal com va passar a finals del 200 quan va invitar a Kimi Raikkonen a que completés unes jornades de testos amb un dels seus monoplaces de F1. Poc després firmava contracte amb el finlandès i aquest es convertia en pilot oficial de Sauber (temporada 2001).
La resta ja és història. No obstant, un any després Kimi acceptava la oferta de McLaren i Peter Sauber es veia obligat a cobrir la vacant del pilot finlandès. Un cop més, no podria ser d’altra manera, el propietari de la escuderia suïssa apostava per un jove pilot prometedor.
Felipe Massa, nascut el 25 d’abril de 1982 a Sao Paulo, Brasil, debutava a la F1 amb tan sols 19 anys al Albert Park de Melbourne. Felipe començà, com molts altres, en el món dels karts.
L’any 2000 es va traslladar cap Europa per competir en la Fórmula Renault italiana, obtenint-ne el títol i el de la Fórmula Renault Europea (2001). Aquell mateix any aconseguiria també un altre gran èxit al fer-se amb el títol de la F3000 europea a falta d’una cursa per al final del campionat
Tothom en parlava meravelles, començant per el propi Peter Sauber, que va quedar totalment convençut al veure’l provar en uns tests a finals del 2002 al Mugello. Finalment Felite debutava al volant d’un Sauber la temporada 2002. Un any desprès, el brasiler feia de provador a Ferrari i al 2004 tornava a Sauber com a pilot oficinal.
Massa es reincorporava a l’escuderia suïssa disposat a demostrar que s’havia guanyat aquest seient oficial a Sauber desprès d’un any de provant per a Ferrari. El pilot brasiler va puntuar en cinc ocasions al llarg de la temporada 2004 finalitzant el campionat en una molt bona 12ª posició.
Amb tot, Massa no va poder estar a l’alçada del seu company Fisichela (que baix que has caigut i que malament que caus) a la conclusió de la temporada. El moment culminant de l’any per a Felipe no fou el seu quart lloc a Spa, si no la volta en la que va aconseguir liderar el GP del Brasil a Interlagos, última prova de la temporada.
Massa va continuar a Sauber el 2005, amb l’ex campió del món Jacques Villenueve. Poc impressionat pel fet de tindre tot un ex campió del món com a company, Massa va eclipsar a Villenueve en cada cursa de la primera part de la temporada. Aquesta fou una temporada molt dura per a tothom a Sauber, ja que Massa només va aconseguir 11 punts (el seu millor resultat va ser un 4º lloc a Montreal).
La temporada 2006 fou la de l’enlairament definitiu del pilot brasiler, que va abandonar Sauber per incorporar-se a Ferrari com a pilot titular. Com a company de Michael Schumacher, Massa va tindre la oportunitat de demostrar el seu veritable talent, arribant a superar en alguna ocasió a Schumacher. Aquesta primera temporada a Ferrari va ser molt complerta. Jugant el rol de segon pilot, Massa va lograr la seva primera victòria i també la seva primera pole al GP de Turquia, i també va aconseguir la victòria al GP del Brasil, culminant amb una exhibició la seva millor temporada a la F1. Massa va conclboure el Campionat en tercera posició, tan sols superat per Schumacher i per l’aspanyol. Massa afronta un altre gran desafiament aquest 2007, ja que comptarà com a company a Ferrari amb el finlandès Kimi Raikkonen. Un cop retirat Schumacher, el 2007 serà la gran oportunitat de Massa per a demostrar que pot optar al títol mundial. De fet, vistos els resultats de pretemporada, Massa és el favorit, com a mínim, per fer-se amb el primer GP, ja que va apallissar tots els rivals en els últims entrenaments, rodant a un molt bon ritme en les tandes llargues i mostrant fiabilitat (molt per sobre dels McLaren). Un parell de curiositat per acabar: Els pilots tenen petites manies que, entenen, que els porta sort durant les curses. Una de les més estranyes és la se Felipe Massa, que va confessar a la televisió del seu país que pot arribar a fer servir els mateixos calçotets fins a 3 dies seguits. “Si el fin de semana de carrera comienza bien, uso el sábado los mismos calzoncillos del viernes. Si resulta bueno el día, repito el domingo. Fué lo que ocurrió en Brasil” Els seus circuits preferits són: Montmeló, Spa i Suzuka (completament d’acord).

I ara que, Fernando?

Exhibició de Massa als entrenaments de Barhein. 3 dies i 3 millors registres, demostrant una progressió i una fiabilitat inigualables per els altres pilots. La imatge que deixen aquests últims entrenaments, però, no és la d'un Massa dominador, sinó la d'un Alonso mirant a peu de circuit, impotent i ressignat, com els monoplaces del Cavallino Rampante avancen inexorablement cap a un nou títol mundial. I ara que, Fernando? Com sempre, és ell contra el món. Tot l’hi està de cul, però, com que és el més bo, i a més a més aspanyol, sempre guanya. Comença plorant. El primer acte consisteix en estar sempre plorant (aquesta és la tàctica que feia servir el Sete. Tenia el suport d’Honda i deia que no guanyava perquè no l’ajudaven prou, ... en fi, no cal dir re del Gibernau). Plora i plora. Que si el cotxe és petit, que si el company no l’ajuda, que si Ferrari té massa diners, que què pot fer ell si el circuit afavoreix Ferrari (calla com una puta quan córrer per Mònaco i circuits que l’afavoreixen),... sempre plora. Llavors quan guanya comença el segon acte de la seva opereta. Diu que és el més bo de tots, que ho ha fet ell tot sol, que tot i les traves que l’hi han posat, ell se’n ha aconseguit sortir,.... Ho tornaré a dir. I ara que Fernando? L’excusa d’aquest any està cantada. Si no guanya és culpa de l’equip, que no hauran estat capaços de fer-li un bon cotxe i ell, clar, no ho pot fer tot. I l’any que ve? Jo aposto pel pneumàtics. Dirà que com que Bridgestone abans calçava Ferrari, aquestos tenen molt avantatge. Sempre plorant. La veritat però és molt diferent. Alonso és un pilot mediocre. Per potencial, com a molt, hauria d’estar al nivell de Button o Raikkonen. Gent jove, amb talent però sense la qualitat i el saber fer dels grans campions. Però ell, ell creu que es perquè és bo, ha tingut la llet per estar al moment i al lloc precís. Format a Catalunya de forma gairebé desinteressada, va tindre la llet de que Aznar (el feixista) fos amic íntim de Briatore i que finalment aconseguís convèncer-lo de que apostés per un aspanyol (no sense afluixar una bona quantitat de billets). Així, sota l’ombra “pepera”, li van començar a caure patrocinadors del cel. Que si Telefònica, Repsol, Mútua Madrileña, .... que, sumats a una llet increïble en l’àmbit esportiu l’han convertit el campió del món. Per mèrits, el seu primer títol mundial es podria haver repartit d’aquesta forma. 60% per Bernie Ecclestone (o com s’escrigui). Estava fart de veure guanyar a Schumacher, deia que el campionat no tenia emoció, que perdia diners (bé, no guanyava tant com abans),... així, després d’estudiar quina seria la forma de putejar més a Ferrari, va decidir que durant els GP no es faria canvi de rodes. Resultat, Bridgestone va fracassar i de retruc Ferrari. 30% gràcies a la incompetència de McLaren i a l’habilitat de Timmy Raikkonen per fer petar el monoplaça al lloc precís. El 10% restant li atribueixo al Fernandito que va ser capaç d’esquivar el McLaren cada cop que li petava als morros, evitant l’accident. El segon títol, Alonso, el va aconseguir única i exclusivament gràcies al mass-dumper, sistema aerodinàmic mòbil i, per tant il·legal. Gràcies a això va aconseguir un coixí de punts que, finalment, va resultar insuperable (recordar que Schumi ho tenia fet, però va petar-li el motor quan dominava amb mà de ferro el GP del Japó). Objectivament, l’aspanyol, no es mereixia cap dels dos títols que va guanyar i, ja no cal dir-ho, la pel·lícula no va ser la d’ell contra el món com s’ha anat venent aquest últims anys. El 2007 serà l’any de Ferrari i de Massa. Il Cavallino Rampante es tornarà a passejar triomfant per el mundial, sense que res ni ningú gosi a posar en dubte una clara superioritat demostrada al llarg de la pre temporada. Aquest any, Alonso es passarà més temps observant els Ferrari que no pas competint-hi. La imatge de Barhein es premonitòria. Prepara’t Fernando que la llet ja se t’ha acabat. Per cert, jo ja tinc l’entrada per veure el primer recital d’Alonso a Austràlia. Acte Primer, plorar, plorar i plorar veient als Ferrari al capdamunt del podi. Que bonic.