dimecres, 23 de maig del 2007

La senyera continuarà lluint a la ChampCar.

Arriben bones notícies des de terres americanes. L’equip Forsythe ha confirmat la participació d’Oriol Servià (català i patriota) a la quarta cursa de la ChampCar World Series que tindra lloc a Portland, el proper 10 de juny.
L’Oriol, amb un talent innat per conduir, no ha tingut gaire sort al llarg de la seva carrera esportiva. Abandonat per les autoritats i patrocinadors catalans (ja no cal dir res dels espanyols) es va veure obligat a emigrar. Ara no explicaré la seva història, plena de dificultats i contratemps, d’alts i baixos.
Els resultats globals, si be només ha guanyat un cursa i tot just ha fet 4 poles, són excel·lents, ja que gairebé durant el 90% de la seva carrera esportiva no ha tingut a les seves mans, ni de llarg, cap dels cotxes més competitius del campionat americà.
El seu talent i perseverança, un cop més, l’hi han obert les portes d’un dels equips més potents de la ChampCar (ja va estar amb Team Newman-Haas amb uns resultats prou bons ara farà uns quants anys.) Pel darrera, sense fer soroll, suplint al pilot titular ha accedit al seient del Team Forsythe, com a mínim, fins a la següent cursa.
Va entrar a formar part de l’equip per suplir la lesió vertebral que va fer-se el pilot estrella de la formació (Tracy). Va substituir-lo en les dues curses anteriors, finalitzant segon a Long Beach (en el seu debut a corre-cuita) i quart a Houston, però va estar rodant la major part de la cursa en posicions de podi.
Aquests dos magnífics resultats del pilot de Pals l’han col·locat a la sisena posició de la classificació general (amb tan sols dos curses, ojo) i, el que és més important, l’han fet guanyar-se el dret a disputar, de moment, la següent cursa.
Esperem que aquest cop hi hagi més sort i arribin les victòries.

dimecres, 16 de maig del 2007

Tots a Glasgow …. o no.

A hores d’ara, gairebé les 18h se veu que encara hi ha més de 500 periquitos tirats a l’aeroport del Prat, esperant, ja s’hi poden posar fulles, que el seu vol fictici s’enlairi destinació Glasgow. Que els donguin!!. Aquest matí, a les 8h, mentre esmorzava tot tirat al sofà del menjador, als Matins de TV3 han connectat amb l’aeroport del Prat. Ni els titulars, ni l’avanç de la previsió del temps, ni el trànsit ni re. Connexió amb l’aeroport del Prat per informar de que els vols que havia contractar la federació de penyes de l’Espanyol no existien i que, per tant, no tenien mitjà de transport per anar a veure la final. Me n’he alegrat. He pensat: “que us donguin, que tampoc no us hi mereixeu anar”. I amb una rialla a la cara, i una napolitana de xocolata a la mà, he enfilat cap a la feina.
Mentre esperava que arribés el tramvía, he canviat d’opinió. Vull, de tot cor, que aquest mig miler de periquitos arribin a temps per veure la final. Si sí, ho vull. I ho vull perquè estic convençut de que perdran, i de molt, i no vull que se n’escapin. Vull que arribin al camp amb la il·lusió d’aquell que sap el destí li deu una UEFA, amb el convenciment de que es farà justicia,.... i que llavors, al cap de 90 minuts, i amb tres gols al sarró, comencin a plorar, reneguin i es caguin amb la mare que va fer-me (si això els alleuja) i que pateixin la humiliació de la derrota.
Ja ha passat molt temps des de lo de Leverkusen i ja no se’n recorden que ells, els pericos, són un club perdedor, mediocre, condemnat a fracassar, a fer pena i a cagar-la.
Ara van crescuts pel món. Treuen pit i presumeixen. I per això, avui tots aquestos han d’arribar a Glasgow, per patir una cura d’humilitat, perquè els tornin a posar al lloc que es mereixen.
Si depengués de mi, d’aquesta no us en escaparíeu tan fàcilment.

dimarts, 15 de maig del 2007

G.P Catalunya 07

Mal que us pesi aspayols, aquest diumenge es va disputar el Gran Premi de Catalunya, al Circuit de Catalunya. Ni això és Espanya ni tu, amic Fernando, corries a casa. Be, fetes aquestes dues puntualitzacions comencem. I comencem de la mateixa manera que ho vàrem fer ara ja fa gairebé un mes. “Massa fàcil” com deien a TV3 (la nostra?). Un altre monòleg magistral digne dels que feia el Buenafuente quan era a TV3 i tenia gràcia. Tot just arriba el mundial a Europa (aquí és on comença tot de veritat, segons diuen) i ja se m'estan acabant els qualificatius d'elogi envers Felipe Massa (el fet de tenir un lèxic força limitat hi ajuda, és clar, però la superioritat mostra per Massa ratlla gairebé l'insult).
Si em permeteu el símil, Massa ha fet dos “hat trick” seguits (pole, volta ràpida i victòria), en dues curses que ha dominat a plaer. Perfecte, de 10. Increïble. Magnífic. Però tot i això es tercer del Mundial per darrera del negre i l'aspanyol, massa càstig tenint en compte que tan sols ha comès una errada en la sortida del GP de Malasia. Allí, no va tancar la porta al primer revolt, es va obrir molt, massa, i se li van colar l'aspanyol i el negre.
Al negre (barreja d'Henry i Eto'o, recordeu) va pressionar-lo durant 10 voltes per forçar-li l'error, però el negre, que tot i ser rookie és molt negre, no va fallar. És més, va ser Massa el que va cometre una errada fatal que va fer-lo recular fins a la cinquena posició, posició del tot insuficient si tenim en compte els esforços realitzats al llarg del cap de setmana. Massa, a hores d'ara és el clar aspirant a guanyar el Mundial. De fet, seria líder si al primer GP a Albert Park no l'hi hagués fallat el canvi en plena Q2. Allí, tot i remuntar fins a la sisena posició va perdre 6 punts preciosos, que a hores d'ara, el farien arribar líder a Mònaco. Raikkonen, en la seva línea. Aspavila!!! Que portes un Ferrari i no un McLaren!!!. Que aquest cotxe val pasta i no es pot trencar així com així, l'has de tractar amb cura, amb tacte, has d'estimar-lo. Se veu, però, que la retirada no va ser culpa seva, que va fallar l'electrònica (me la pele, el Ferrari el portava ell, i ja l'ha cagat massa vegades. A la següent al carrer!).
Això si, dic jo, posat a retirar-se abans d'hora, no t'haguessis pogut emportar per davant a l'Alonso quan aquest, enrabiat per el frec a frec perdut amb Massa, va entrar a la pista com un boig i sense mirar?. Com hagués rigut. A la segona corba i cap a casa. Però no, ni per això serveixes. Vas esquivar-lo, per què? Que pensaves en la victòria o que? Ai ai ai, ves-te fent a la idea de que aquest any seràs l'escuder d'en Massa. Pensa que ara jugues amb els bons, amb els grans. Tot i que la imatge d'un McLaren i de l'aspanyol retirant-se a les primeres de canvi no té preu, potser va fer-me més gràcia el fet que hagués de continuar 65 voltes més sense cap possibilitat de victòria (i amb el seu company d'equip en segona posició). Vaig canviar a Telecinco per un instant, per sentir que deia el calb aquell. Viuen en un univers paral·lel. En un món apartat de la realitat. Que si era culpa de Massa i que l'havien de sancionar per guarro. Que Schumacher hagués fet el mateix (correcte, Schumacher tampoc s'hagués deixat passar). Que a Ferrari juguen brut,..... però que tot i això Fernado podia guanyar que per això és el millor de tots els temps, etc etc... Jo encara l'aspero ara la remuntada. Viuen al seu món, no cal fer-los-hi més cas.
Jo, però, tot i que ara és molt fàcil de dir-ho ja que ja ha passat tot, vaig saber que l'Alonso no guanyaria el GP quan, pocs instants abans de començar, el Latorre de TV3 va entrevistar a Carlos Sainz i aquets, tot convençut, va dir que li havia desitjat tota la sort del món i que li donava tot el seu suport anímic de cara a la cursa. De cara a Mònaco, des d'aquí, recomano al Fernando que es miri en un mirall trencat, que pugi al McLaren tot passant per sota una escala o que adopti un gat, negre com el Hamilton, com a mascota. Segur que pitjor no l'hi van les coses.

divendres, 11 de maig del 2007

El circ de tres pistes

Ta ta ta ta ta tatata tatata, Ta ta ta ta ta tatata tatata,... (aquesta és, bé, intenta ser, la transcripció de la típica cançó del circ). Amb aquesta melodia, sumada al ja típic “encara més difícil” que es pronuncia cada cop que un xicotet, que principalment un xinès i poca cosa, intenta fer una cabriola a 15 metres d’alçada, intento recrear aquella atmosfera màgica que envolta el circs. I us preguntareu: Per què aquest idiota evoca al circ ara? Doncs molt fàcil ja que ara toca parlar del gran barça de bàsquet, aquest circ de tres pistes amb elefants, trapezistes i pallassos, molts pallassos. Perquè lo que van fer a Granada no es pot qualificar de cap altra manera. L’equip se supera dia a dia. Com diria el tòpic: la realitat supera la ficció. Quan, gràcies als arbitres, ho tenien tot fet per assegurar-se el tercer lloc i classificar-se per a la propera Eurolliga van i perden contra un equip que lluita per no baixar. No puc para de preguntar-me, són masoquistes o que? Cal, any rere any, perdre el cul per assolir la classificació a la màxima competició europea quan saps, del cert, gràcies a l’experiència acumulada, que estàs condemnat a fer el ridícul? Segur que la voluntat de fer el ridícul en públic te un nom, suposo que aquesta dèria existeix i està registrada i estudiada per algun que altre científic. Segur. Si us plau, no fem broma que el virus culer és molt greu i molt difícil d’atacar ja que s’escampa per tot arreu “ambsense” aturador (ja que parlem de pallassos, no pot faltar-hi la referència a Clos). Es tant potent, que en última instància esdevé en una malaltia mortal. I el fet de que ja ni els diners no en puguin pal·liar els efectes, no denota altra cosa (oh si, m’estic apunt d’escórrer) que ja ens trobem a la fase terminal, que ja no hi ha volta enrere, que ja només és qüestió de temps. Caput i a criar cucs. Que no us ho creieu? Que penseu que m’he tornat boig i que, fruit de l’abús d’alguna substància psicotròpica, ja no puc raonar amb aquella clarividència que em caracteritzava? Voleu proves? Doncs aquí les teniu. Jordi Trias, en qualitat de representant de la plantilla blaugrana, va declarar que esperava una victòria del Madrid. Que desitjava que guanyés el Madrid i que confiava en que els merengues els hi donarien un cop de mà. Però que dius idiota!!!!??? Mai, però mai, i sota cap concepte, cap jugador del Barça, per poca dignitat que tingui, no hauria ni desitjar, ni esperar, ni lloar, ni agrair ni celebrar cap victòria del rival. Pobrets, ja no saben ni el que diuen ni el que fan, van més perduts que mai. Que? Que amb això no en teniu prou? Que voleu més proves? Doncs mireu, aquí hi ha una prova irrefutable. Pensar que el Joventut perdrà, és més, estar absolutament convençut de la derrota de l’equip verd i negre, és símptoma inequívoc de que s’està delirant, de que ja no es te el cap al lloc. El virus culer afecta a tots els músculs i òrgans. Tan aviat impedeix que el cervell processi correctament com t’encongeix el canell i el cul. A mi, vacunat com n’estic contra el virus culer, només em queda escarxofar-me al sofà, col·locar-me els genitals al lloc, i contemplar l’espectacle de la mort de la secció culer.... i que n’aprenguin

dijous, 10 de maig del 2007

Messi, amb M de Maradona

M’hi nego. Tot i la meva admiració cap a Messi, em nego a comparar el golet que va fer-li al Getafe amb el que Déu nostre senyor Diego Armando Maradona (tots dempeus, siusplau) va fer-li a Anglaterra.
Lo de Messi, sense dubte, és un gran gol, un golas. Un gol que justifica, i amb escreix, el preu de l’entrada. Un gol que, en circumstàncies normals, hauria esdevingut la cirereta perfecta a la temporada dels 7 títols (hohohoho). Són només dotze segons, amb sis driblings i dos sotanes, això si, que salven una campanya decebedora. El gol s’ha magnificat en excés ja que a la culerada no li queda enlloc més on aferrar-se, no els hi queda res més que pugui vendre il·lusió, optimisme i confiança de cara al futur immediat.
És, com ja he dit, un gran gol digne d’un superclasse, però ara, comparar-lo amb el que va fer Maradona, és un acte d’heretgia, una aberració, una falta de respecte i una gran mostra d’incultura futbolística. Del gol se n’ha parlat molt, massa, Està mastegat i babejat fins a l’extrem. Tot i parlar-ne tant, però, ningú no ha passat de la superficialitat, d’explicar-ne només l’evidència. Jo, anant, com sempre, una puntet més enllà, vull destacar una situació que a tothom l’hi ha passat desapercebuda. Va ser només un instant. Res. Ni un segon. M’explico. Un momentet per això. Quan acabeu de llegir això aneu al youtube i mireu. Veureu com és cert tot el que ara explicaré. Continuem. Després de driblar en un pam de terreny, i gràcies a dos sotanes dignes del Papa més pureta, a dos defenses del Getafe, Messi aixeca el cap i veu al ruc d’en Samuel Eto’o braços enlaire dient-li que li passi la pilota. Els ulls parlen, i la mirada no enganya. Tot i no obrir la boca el camerunès indomable l’hi estava dient. “Va passa-me-la sudaca de merda. Que sense Ronie l’estrella sóc jo. Tu ets un crio, un idiota. Que no veus que la perdràs si no me la dones?”. Messi, impertèrrit i sense caure en la provocació del negre, una mil·lèsima de segon abans de començar l’sprint cap a la porteria rival (a lo “banzai”, com Takuma Sato al primer revolt de cada G.P), se’l queda mirant i li diu (amb els ulls, clar): “Ta mare. Que te la passi ta mare. Que t’has cregut negre de merda? que la perdré? Que aquells arroplegats me la fotran?.Mira i aprent-n’he, idiota”. Acte seguit, just abans d’arrancar, aparta la vista del negre, mira al cel i diu “Va por vos, Diego” i, clavant la mirada en Luis Garcia (porter rival), “ai la que et caurà!”. Deu segons més tard, i amb una riada de semen inundant la Diagonal, el negre, amb les mans al cap (i la cua entre les cames) i més hipòcrita i ruc que mai, se li apropa i li diu: “Joder, quin tros de gol. Increïble”.
Messi, però, ni el veu ni el sent. La distància que els separa és massa gran com per sentir com crida el negre. Abans ja eren de dos móns diferents, ara són de dos galàxies diferents.
Moraleja: Aparta’t negre i no molestos més.

dissabte, 21 d’abril del 2007

Tercers per decret.

Puto Aíto de merda. Tros d'incompetent. Aspanyol. Mira que n'arribes a ser de ruc!. Dijous passat el Joventut va perdre el tercer lloc a l'ACB i, en teoria, la plaça per a disputar l'Eurolliga l'any vinent.

Ens estava caient un tou considerable. No la rascava ningú. En atac divagaven, la defensa feia aigües, no sortia res de res. L'equip era incapaç de lligar alguna jugada en atac, els sistemes no sortien, en defensa sempre s'anava un pas per darrera, el rebot era inexistent, de l'encert en el tir millor ni parlar-ne,... I tu? Que feies tu? Ja t'ho diré jo. Tu, com sempre, no fies res. Romanies impassible a la banda, posant aquella cara de res, amb la mirada d'un corder degollat.

Demana temps mort inútil!!! Canvia la defensa. Introdueix variants a l'equip. Mou la banqueta. Fes algo!!! Doncs no, ell no. Fins que el marcador no va reflectir un contundent 44 a 24 el senyor Aito no va demanar temps ni va introduir cap variant. Això sí, per ser objectius, cal dir que Aíto si que va fer quelcom. Ens va donar una altra magnífica lliçó de com fer els canvis “a boleo”, sense sentit, com sempre (sort que a la banqueta no hi havia ni Laviña ni Sullivan, fet que fa augmentar el percentatge d'èxit en els canvis introduïts).

I així, fent aigües per tot arreu i amb el cul com la bandera de Japó, es va arribar al descans. Sort de que al vestidor va haver-hi un motí i es va decidir passar literalment dels plantejament d'Aíto. No podia ser que el Joventut, botxí dels millors equips d'Europa, estigués caient derrotat per aquella banda. Si si, per aquella banda. El Winterthur F.C Barcelona és una banda, i no pas un equip de bàsquet. Començant per l'entrenador i acabant per el president, allí no hi ha ningú amb dos dits de front ni amb coneixements de bàsquet. Sort en tenen de Basile, d'el grec de nom impronunciable... i de la complicitat arbitral.

S'ha de ser molt lerdo per deixar-se remuntar un partit que domines per més de 20 punts. Els del Barça són els 20 milions d'euros més mal invertits del món. Com pots cagar-la tant? Com pots fer una plantilla tan desequilibrada? Com pots tindre Ivanovic d'entrenador? (Aíto es pitjor, ho reconec).

Sort n'hi tenen dels arbitres, perquè sinó estarien lluitant per no baixar. La temporada del Barça és lamentable. Un sorteig a l'Eurolliga més que benigne (boles calentes?) maquillava la pena que l'equip oferia a l'ACB. Van entrar a la copa de rebot, i van guanyar-la contra un equip mediocre (si, el Madrid de bàsquet no és més que un equip mediocre encara que vagi líder i hagi guanyat la ULEB) que havia jugat 5 partits en menys de 9 dies.

Amb el pas de les jornades, el desgast d'uns (Joventut i Màlaga) i la falta de talent d'altres (Girona, Canàries i Estudiantes) van acabar posant el Barça al tercer lloc. Afavorit altra volta al sorteig de la segona fase de l'Eurolliga, on només el CSKA era rival ne nivell i, amb l'encreuament més fàcil de tots (contra el Màlaga que era el pitjor primer i amb diferència) el Barça va pujar en un núvol i va creure's ser un bon equip. Caguerada.

El trampolí de Màlaga (com va dir-ne el Robirosa) va esdevenir l'autopista cap a l'infern. El Barça estava fora d'Europa, sense possibilitats de guanyar l'ACB (al igual la guanya contra el TAU i el Madrid amb el factor en pista en contra). L'únic punt on agafar-se per salvar la temporada era la classificació per a la pròxima Eurolliga. Aquesta classificació passava per guanyar al Joventut a casa i recuperar-li el bàsquet-average per assolir la tercera plaça de l'ACB, plaça que en garanteix de facto l'accés.

I on l'equip no hi arriba, perquè mira que n'arriben a ser de dolents, i arriben els arbitres. Sempre són els arbitres. La facilitat que tenen per rajar sense pietat del tracte de favor que rep el Madrid a la LFP i la poca vergonya per negar que a l'ACB ells siguin els afavorits. Quins collons! Sempre han tingut ajudes, sempre han acabat robant per afavorir-los, i ells sempre ho neguen. Ho tornaré a dir, quins collons!.

A poc menys de 30 segons per acabar el partit, amb el marcador empatat, els arbitres van xiular una falta inexistent de Ricky Rubio a Navarro quan el primer l'hi havia tret, netament, la pilota de les mans i es disposava a culminar un contraatac que s'ensumava definitiu per a la resolució del partit. El Barça amb el cul ben estret, i Navarro amb el canell de mantega, veien com el Joventut avançava cap a una més que clara victòria.

Doncs no. L'àrbitre va assenyalar falta (sort vam tenir-ne que no va ser antiesportiva). I si això no fos poc, a menys de 7 segons de la fi del partit, van empassar-se el xiulet i van obviar una falta clamorosa sobre Barton quan aquest es disposava a empatar el partit amb un llançament de tres impecable. No van xiular res, i va acabar-se el parit. Però no us penseu, maleïts culers, que aquí s'acaben les opcions de la Penya de ser a l'Eurolliga l'any vinent. Pronostico la eliminació culé en la primera ronda dels play-off a mans del Màlaga. Ja ho veureu.

El partit, sense més història que aquesta, serveix per confirmar la incompetència d'Aíto dirigint qualsevol equip i la benevolència del col·lectiu arbitral envers de l'equip blaugrana. A destacar, això si, el bon paper de la Penya en conjunt, l'ostiot que s'emporta Navarro al primer quart i l'espectacular ally-hoop del Gaines (això si que es espectacle).

diumenge, 15 d’abril del 2007

G.P Bahrein 2007

Puffffffffff. Quin pes de sobre que m'he tret. Que alleugerit que camino ara. Sensació molt similar a la que et queda quan, després d'un més que abundant sopar de nadal amb la família (polvorons inclosos), vas al vàter i, literalment, ho treus tot. Que ve que et quedes (i quina putada per el que hi va després). Doncs jo ara mateix tinc aquesta sensació. Ferrari torna a dominar, confirmant així, que la cursa de Malasia és només una petita ensopegada en el camí cap als títols mundials.

Ens l'han canviat.El clar domini de Felipe Massa al llarg del cap de setmana (pole, victòria i volta ràpida) referma la meva teoria sobre quina va ser la causa del fracàs a Sepang. Algun fill de puta de McLaren, aprofitant la foscor de la nit, va pintar el Ferrari d'en Raikkonen de gris i negre mentre, que al seu box, un altre mecànic no menys innocent, feia el propi amb el cotxe de l'aspanyol.

Ens el van canviar els molt cabrons. No hi ha cap altre supòsit que pugui explicar millor la nefasta cursa. No s'entén, si no es que van canviar els cotxes, el perquè d'aquesta davallada. No pot ser que un dia siguis gairebé un segon més ràpid que els rivals i que l'endemà, amb prou feines, siguis capaç de controlar els Sauber.

D'altra banda, el Gran Premi d'avui no ha tingut més història. Massa ha estat “massa” per la resta (hohohoho). Ha dominat com i quan ha volgut. Va fer-se amb la pole molt sobrat i aquest migdia no ha tingut cap altra feina que controlar al xicotet negre aquest i, amb el McLaren parat al box, prémer l'accelerador i aconseguir un avantatge de 7 segons que, al cap i a la fi, ha resultat insalvable.

S'ha de destacar, però, una altra sortida “marca de la casa” de Raikkonen. A dos de les tres curses disputades fins ara l'ha cagat, i molt, al moment de la sortida, tirant per terra tota l'estratègia planificada per la cursa. Per sort, i gràcies a la ineficiència dels McLaren, aquestes dues cagadetes només l'han relegat fins al tercer lloc. Espavila que ja no te'n perdonarem cap més!.

Quina careta. Quina careta que se l'hi ha quedat al nostre amic Fernando. Qui s'hauria de pensar que un cop disputades tres curses estaria empatat a punts amb el seu company d'equip. Un “rookie” l'està deixant en evidència. Ara ja no es tan bonic, oi? Quina diferencia en tenir un company d'equip digne a tindre una toia (Trulli i Fisichela no han fet mai res de bo). Tu, Fernando, també has d'espavilar perquè sinó aquesta barreja d'Henry i Eto'o aviat et farà pujar els colors i llavors, la feina serà nostra per endevinar qui és el negre de McLaren