com tens el buiaki?

semblances irrefutables

2008-01-22T19:47:00.000Z

S'ha tocat fons.

2007-11-03T19:42:00.000Z

Nois, això ja s'ha acabat. El president andalús. El referent brasiler. La selecció nacional jugant la Copa Amèrica. Estatut ideat per un malalt d'alzheimer. Celebrem l'11 de setembre cantant flamenc amb la Mayte Martin. I ara què? Paquirrín de president?

Buiaki Awards.

2007-10-29T19:22:00.000Z

Estic gratament sorprès de la implicació dels candidats i del seu esforç per aconseguir un Buiaki Award (no hi ha cap premi en joc, però). La veritat és que, molt a pesar dels supporters del gran Tomas Roncero, aquest premi te un clar guanyador. El dia que el consell de redacció del Buiaki Blog va plantejar la pregunta, ho va fer buscant la victòria de McLaren (que se la mereixien, eh!). Però es que els últims fets ocorreguts han sigut excessius, tant que s'ha decidit concedir a McLaren, i a Ron Dennis, clar, el Buiaki Award del ridícul a títol pòstum, retirant, a més a més, l'opció de tornar-ho a preguntar un altre cop. Així, des d'aquest blog caspós, sempre tindrem present els esforços realitzats per aconseguir el premi i actuarem en conseqüència, tractant-vos com us mereixeu. Tant s'ho mereixen els de McLaren? Us preguntareu alguns. Doncs clar que sí. Aquesta gent han aconseguit que els aspanyols se'n fotin ... i amb tota la raó del món. L'han cagat tant que no els hi queda més remei que abaixar el cap davant les aberracions procedents de l'aspanya profunda. Això si, que no hagi guanyat el negre no amaga el ridícul espantós de l'Alonso (que no ca tenir collons de guanyar tot i portant-li 4 punts d'avantatge al Raikkonen). Que esteu celebrant, idiotes???

Orgoglio Ferrari.

2007-10-29T18:12:00.000Z

Síííííííííííííííí!!!!!!!!! Campions!!!!!! OOOh!!, rius de semen, encara avui (10 dies després) em brollen cames avall recordant la fabulosa victòria de Ferrari. Ho hagués volgut escriure abans això, però fins ahir cada cop que em posada davant del teclat, inconscientment, de les meves mans només en sortia: “Fills de putaaaaaa!! Queus dongon!!! Dat's pel cul!!! Sííííí!!! A pendre pel cul Mclaren, el negre, el calb, l'aspanyol i la puta pozolana!!!!!!" Encara que les meves paraules no ho reflecteixin, no us podeu ni imaginar el content que estic. Que gran, molt gran!! Perquè, més enllà de guanyar el títol mundial, el passat diumenge es va donar una lliçó al món. L'orgull de ser de Ferrari. Jo estic orgullós de ser de Ferrari, molt orgullós, i vosaltres aspanyols, de que n'esteu d'orgullosos? A celebrar-ho Timmy, però vigila que l'any vinent s'hi ha de tornar!!

D10S.

2007-10-29T17:49:00.000Z

Avui (bé, ahir o abans d'ahir) fa 10 anys de la retirada del futbolista més gran de tots els temps. Aquí va un petit homenatge de part del consell de redacció del Buiaki Blog (al qual esteu tots invitats a participar). No me importa en que lio se meta Maradona és mi amigo i és una gran persona.

Penya - Far$a... y Rudy cogió su fusil.

2007-10-20T15:21:00.000Z

Ratatatatatatata i quen'aprenguin.

BUIAKI AWARDS.

2007-10-15T12:12:00.000Z

Qui ha fet (o està fent) més el ridícul?

Els candidats a aquest segon premi Buiaki són:

McLaren: per a tots aquells que encara en dubtaven, les últimes actuacions dels britànics amb un espectacular Ron Dennis al capdavant, no fan més que confirmar que McLaren és una casa putes comandava per incompetents. L'últim acte d'aquests magnífic circ de tres pistes és, com diria el meu gran amic Jordi Robirosa, és ESPASTUFLANT.

Per primera vega a la història la FIA ha obligat a uns dels seus comissaris a vetllar per el bé d'un pilot per por que el seu propi equip el boicotegi. Boicot? NO!!!! Incompetència. A McLaren, a part de tramposos i ineptes, són incompetents. Si no saben amb quina pressió a les rodes ha de sortir el seu pilot (o si no saben que quan un F1 punxa una roda se l'ha de fer entrar immediatament al box) no els hi diguis boicoteja dors quan els hi has de dir incompetents.

Aquesta campanya de desprestigi envers McLaren (que comparteixo) no és, sinó, el següent acte de la pel·lícula de l'Alonso. L'any passat, si ho recordeu, era ell corrent contra tots (Ferrari, FIA, premsa,....), aquest any, és ell corrent contra els mateixos, però, a més a més, contra el seu propi equip.... I vosaltres encara dubteu de que el Fernandito és el millor pilot de tots els temps.!!!!!

Tomas Roncero: Periodista del diari AS, que destaca per ser més merengue i espanyol que el propi Franco, va despenjar-se amb aquest article l'endemà de la magnífica derrota de l'equip estatal (mal anomenat equip nacional per alguns mitjans) a l'Eurobásket de Madrid. (us poso la part més destacada de l'article, tot era excessiu)

ROJO, IMPAR Y PIERDE

La España de Pau (Gasol), Pepu (Hernández) y Pepe (Sáez) no merecía un castigo tan cruel. Eligieron el día más inoportuno para mostrar su peor cara. Dos americanos (Blatt y Holden) lideraron a la nueva Rusia. ¡Qué tristeza!

Maldición. Somos españoles. Para lo bueno y lo malo. Y nuestra historia está plagada de más lágrimas que sonrisas. Además, nos persigue una maldición numérica que me tuvo todo el día en jaque, barruntando el final más triste de la final soñada. España es subcampeona en la historia de los Eurobasket con una insistencia dolorosa. Siempre fue en año impar, para más señas. 1935 en Ginebra (ante Letonia), 1973 en Barcelona (Yugoslavia), 1983 en Nantes (Italia), 1999 en París (Italia) y 2003 en Estocolmo (Lituania). Pues eso, Madrid 2007 no podía faltar a la cruel maldición. Rojo, impar y pierde

Tío Sam. Lo que más me enfurece es que encima nos ganen los rusos gracias a una canasta de Holden, más norteamericano que el tipo que se llevó a Beckham a Los Angeles (Lalas) y con un entrenador made in USA (Blatt) al que jamás hubiéramos imaginado llorar escuchando el impactante y solemne himno ruso. Definitivamente, la vida no sigue igual...

Sense paraules. Es tan idiota com per no adornar-se'n de que tots els Eurobàskets s'han jugant en anys imparells???? Pos no res, amic Roncero, només dir-te que de cara als dos següent campionats no et facis moltes il·lusions ja que es jugaran el 2009 a Polònia i el 2011 a Lituània.

Samuel Eto'o: sisè davanter del FC Barcelona per darrera de Ronaldinho, Messi, Bojan, Titi “començo a Kodrejar” Henry i Giovani, per trencar-se el genoll intentant fer un gol amb l'interior. Ai Samuel!! Amb lo ve qua t'anava xutant de puntera i amb els ulls tancats, per què vas haver de canviar????!!!

Ivanovic – Savic: si McLaren és una casa putes ja no se com qualificar al Far$a. La política de fitxatges i la gestió de la plantilla és digna d'un nen de P-3. Fets destacats. Renovar al Navarro, i augmentar-li la fitxa fins a gairebé 2 milions d'euros, per deixar-lo marxar al cap de dos anys cagant-se i pixant-se sobre el contracte que el lligava al club. Cedir al Marc Gasol a Girona, pagant-li una bona part de la fitxa, incloent una clàusula al contracte dient que el jugador no tornarà al club si ell no vol. Que ha passat? Qua el Gasol petit s'ha quedat a Girona per esgotar l'últim any de contracte quedant lliure el proper estiu. Fitxar el substitut de Navarro, peça clau en l'estructura de l'equip, amb el genoll trencat. Jugarà o no jugarà l'Acker? Això no se sap, però de moment ell va cobrant mentre se la rasca a dos mans tirat al sofà de casa.

Però n'hi ha moltes més d'aberracions, deixar marxar Kakiousis, renovar Trias per més d'un milió d'euros l'any, quedar-se a Kasun, fer jugar Basile de 3,.... així els hi va. Llarga vida a la dupla Ivanovic - Savic!!!!

Ofizialtasuna?.... y ezo qe é?

2007-08-02T08:32:00.000Z

Peu de foto: "Un grupo de jugadores de la Segunda División Española portando una pancarta en Caracas en honor de Chávez y De Juana Chaos. Lo que dice la pancarta, sinceramente, no lo hemos comprendido porque hay muchas faltas de ortografia".

Perla, insuperable, publicada a La RAZON el diumenge 24 de juny de 2007, a la secció "Vivir el Domingo".

Déu, perquè m’ho poses tant difícil?

2007-08-01T13:20:00.000Z

Que t’he fet io perquè em castiguis d’aquesta manera? Diumenge passat, poc abans de les dos de la tarda, era la persona més optimista del món respecte les opcions de Ferrari per endur-se el mundial. El panorama pintava bé. El negre estampat a la corba Schumacher i sortint desè, els Ferraris dominant la sessió de qualificació del dissabte i amb un ritme de cursa clarament superior al dels McLaren,.... i va i, encara no ho he assimilat, es posa a diluviar 15 segons després de prendre la sortida. Raikkonenm, primer, i Massa (que havia passat a l’aspanyol) dominaven clarament el Gran Premi, escapant-se i deixant clar que ells serien els dominadors . Alonso, tercer, contemplava impotent com no podia fer res per aturar els monoplaces vermells i el negre, perdut a la meitat de la graella, feia mans i mànigues per apropar-se als de davant. I llavors ..... va començar el desastre. Enmig de la pluja el Raikkonen no va tindre collons d’encertar l’entrada del Pit Lane (casi s’ostia), havent de fer així, una volta supletòria amb els pneumàtics de sec en una pista completament inundada i arruïnant, altre cop, les seves opcions de victòria. Però no acaba aquí la cosa, ja al revolt anterior (una S en pujada que s’agafa en segona i pujant als pianos tot el que es pugui) ja l’havia cagat.

Nedant tranquil·lament en un mar de confiança, ironies de la vida, encara confiat vaig pensar: “Collons, mira que n’és de ruc aquet. Encara la cagarà entrant al box” I pam!!! Dit i fet. Quina manera més idiota de complicar-se el mundial!! Perquè dius: “Com que li porto 40 punts al segon, me puc permetre un parell de cagadetes a cada GP”. Però no!!! Aquest no és el teu cas Timmy. Tu, per si encara no te n’has assabentat, vas 30 punts per sota. Però be, fent un acte de fe, i veient Massa “sobrat” i dominant a plaer la cursa, no vaig perdre la confiança per culpa de l’enèsim (i que no serà l’últim) error del Timmy. Ja ho diuen, que l’alegria a casa del pobre acostuma a durar poc. I com per art de màgia en només cinc minuts va canviar tot. Primer amb l’abandonament del Timmy (quantes vegades ho ha fet ja aquest any? És rècord?) i després, amb l’aspanyol disfressat del brau de l’ Osborne, envestint sense contemplacions a Massa per posar-se primer. Estava abatut, trist i desesperat fins que vaig veure un Felipe Massa que, fora de si, increpava a l’aspanyol, l’engegava a la merda i l’amenaçava de cara al GP d’Hongria. Veure Massa dient-li de tot al Fernandito em va fer tornar a confiar. Esperem que ara duri una mica més. (eh Timmy?!, aspavil).

Buiaki Awards.

2007-07-24T13:51:00.000Z

Estiu + mobbing a la feina = molt temps lliure. Així, fruit de la poca feina que tinc m’he pensat una nova secció, els Buiaki Awards. Una secció on, mensualment, és premiarà al personatge, ja sigui esportista, polític o jueu, que hagi destacat sobre la resta.

Els nominats en aquesta primera entrega dels Buiakis Awards són: Antonio “talentino” Cassano per haver tingut, al més de febrer, una lesió de 15 dies al seu turmell dret i aconseguir arribar a l’agost sense entrenar ni un sol dia. A més a més, ha pensat en denunciar al Madrid per mobbing laboral. La Maria Isabel, del Minoria Absoluta, per el seu súper hit del “Tiburón”. Link: http://rapidshare.com/files/44409986/tiburon_maria_isabel.mp3 Michael Vick (“el asesino de perros” segons diari Marca) per organitzar baralles de gossos en més de 6 estats al llarg dels últims anys. Superestrella de la NFL, top ten en temes salarials, futur membre del Hall of Fame,... està apunt d’arruïnar la seva carrera i entrar a la presó gràcies a les seves baralles canines. Un detall, els gossos que no resultaven morts en la lluita, eren electrocutats a mode de distracció entre combat i combat. Crhis Benoit, ex Superestrella de la WWF i la RAW americanes per, estant fins al cul d’asteroides, assassinar a cops la seva dona i als seus fills per acabar suïcidant-se. El premi per el guanyador és la realització del recull de les seves principals fites, ja siguin esportives o no, en un article al bloc.

A votar s’ha dit.

Disfressant-me de politòleg. Quatre anys de carrera havien de servir d’algo, no?

2007-07-24T13:04:00.000Z

He de confessar que vaig deixar de llegir el Jueves fa anys, concretament, quan vaig començar a tenir coneixements polítics (pocs això si) i consciencia de país. Me la sue que, per molt injustificat que sigui, els hi hagin segrestat la portada, sincerament. Però es que no m’he n’he pogut estar. S’ha muntat un pollastre descomunal, han sortit tots els sociates pijipis defensant la llibertat d’expressió, els valors democràtics de l’estat aspanyol,…

La gota que ha fet besar el got de la meva paciència ha estat les declaracions de la Maria Teresa Fernandez de la Vega (Mª Teresa de Calcuta segons la dels pits operadíssims del programa “Feos contra Tontos” de Telecinco) titllant les mesures ordenades per el jutge Juan del Olmo com a “pròpies del passat”, i donant a entendre que des del govern de les espanyes s’haurà de fer una profunda valoració de si, actualment, te sentit o no el fet de segrestar publicacions. Aquí, indignadíssim amb aquesta actitud hipòcrita, van venir-me al cap les actuacions contra els diferents rotatius bascs clausurats no fa gaires anys, els posteriors judicis polítics i l’empresonament dels seus editors (aquí s’hi ha de llegir Egunakaria, Egin, Ardi Bektza,...)..... I NINGÚ VA AIXECAR LA VEU!!! Però clar, aquestes altres actuacions “pròpies del passat” ja queden massa lluny. Tot i no compartir els ideals polítics d’El Jueves, des d’aquí em solidaritzo amb la seva causa i els hi dono tot el meu suport. Avere si ara, ells em donen part dels beneficis que trauran gràcies a aquest segrest més “mediàtic” que no pas altra cosa.

Che Spettacolo.

2007-07-09T18:24:00.000Z

Tard i malament, com sempre, vull destacar la gran victòria del Doctor Rossi al TT d'Assen, a la catedral.

Algú dubta que Rossi és el millor de tots els temps? Ni Doohan ni òsties, ROSSI!. Perquè Rossi, ha guanyat a 125cc, a 250cc, a 500cc i a Moto Gp (el primer de la història en guanyar en les 4 categories).Però, a més a més, ha guanyat també amb motos de 900cc, de 800cc (les d'enguany), amb motors de 2 temps, de 4 temps,.....

En resum, ha guanyat a tothom i de totes les maneres. Tot i més. La trajectòria de Rossi no hauria de deixar marge al dubte, ja que a més a més dels títols, de les poles, les victòries (estadísticament, més de la meitat de curses que ha disputat a la categoria reina les ha guanyat) i dels podis (crec que està en més d'un 80%), ha deixat tot un reguitzell d'avançaments i de moment memorables.

El que va fer a Assen, de l'11é al 1é, tot i ser una fita increïble, inimaginable per la resta dels pilots, per ell, no és res fora de lo normal, ja que amb la remuntada d'Holanda, ja ho ha fet 3 cops a la categoria reina. Però ojo, ho ha fet en sec, sense caigudes massives ni coses estranyes. A Donintong, Sanchering i Assen va avançar a tots i cadascun dels 10 pilots que el precedien, cavalcant inexorablement cap a la victòria.

Senzillament espectacular. Ara ha anunciat que es retirarà del mundial als 32 anys (d'aquí 4) per passar, molt probablement, al món dels rallys. Així doncs, a partir d'avui, i fins que el “Caníbal” se'ns retiri (també l'anomenen així a Itàlia), no ens queda més remei que amorrar-nos a la pantalla i procurar de retenir a la memòria totes les seves maniobres, perquè, desenganyem-nos, com ell, mai n'hi haurà cap.

A gaudir de l'espectacle.

Perdona'm Déu que he pecat.

2007-07-09T17:52:00.000Z

Perdona'm Déu que he pecat. Vaig dubtar de la qualitat dels Ferraris en pro dels McLaren. Vaig veure el Mundial perdut. Vaig desitjar, però només un moment i fruit de la desesperació, que Ferrari tingués un cotxe com McLaren. Perdona'm perquè he pecat.

Mai més. Per molts GP com els de Mònaco o Canadà, per les moltes cagades que pugui fer (i que farà) el Kimy, per la irregularitat manifesta de Massa, mai més tornaré a dubtar de Ferrari. He pecat, i un pecat dels grans. Això no és com desitjar el cotxe del pròxim, o blasfemar en va. Creure en McLaren hauria d'estar penat ( i molt).

Però m'has d'entendre. Hem vaig témer el pitjor després de les 3 pífies a Mónaco, Canadà i EE.UU, on, sense esforç, els dos Ferraris van perdre el mundial de constructors i el 90% del de pilots. Els precedents van pesar, i molt. Un altre any fent mania i amb l'aspanyol (a McLaren!!!) dominant va ser massa per mi. Llavors, fruit de la desesperació hem vaig ensorrar, vaig tocar fons (i això que no havia passat més enllà del sofà de casa).

Però ara tot això s'ha acabat. Fent una demostració de fe digna d'aquells filipinos que es crucifiquen cada setmana santa, torno a creure en Ferrari ..... i amb el Raikkonen. Aquest, però, és un sentiment sincer, mesurat i reflexionat profundament. No és agafar-se a l'últim ferro roent que queda de cara a poder salvar el cul. Crec en Ferrari i crec en Raikkonen i Massa per guanyar el mundial de pilots i de constructors (venga!, que la casa és forta).

Les dues exhibicions fetes a França i al Regne Unit són definitives. S'ha dominat a la resta dels rivals amb la mateixa autoritat que el sol fon el gel. Aquesta autoritat, amb una superioritat tant dins com fora de la pista, haurien d'haver portat a aconseguir els 36 punts de 36, i, sense marge de reacció possible a McLaren, endur-se també les victòries als, com a mínim, 3 següents Gps.

I així, a base de victòries incontestables com als vells temps, recuperar el terreny perdut perquè, no hi oblidem, els McLaren no són cotxes fiables. Tard o d'hora han de punxar, i quan ho facin, adéu mundial.

Les claus del ressorgiment.

Com pot ser que, d'un dia per l'altre, els monoplaces passin a ser una toia a dominar el mundial amb mà de ferro? S'ha aparegut la Verge a Maranello?

No. la millora dels Ferraris recau en la col·locació d'una espècies d'aletes a la part superior del morro del monoplaça, prop del compartiment del pilot, que millora (i força) l'eficàcia aerodinàmica del tren davanter, aconseguint també, una millor refrigeració del motor (que es tradueix en un augment de cavalls).

A més a més, l'scudeira italiana també ha incorporat unes llànties lenticulars a les rodes del davant (iguals que les que ja duia des de fa gairebé un any al darrera), que sembla ser que van força bé a l'hora de refrigerar els frens, aportant, a més a més major estabilitat aerodinàmica.

I jo hem pregunto, calia esperar a estar a gairebé 30 punts del líder per reaccionar? Esperem que s'hagin despertat del tot i que no es tornin a adormir.

No m'he pogut estar de comentar la magnífica actuació de Felipe Massa. Va fer la millor cursa de la seva vida. Sortir des del Pit Lane i acabar 5 (gairebé 4art si no fos per Kubica) és senzillament espectacular i més, tenint en compte, que tot just fa ara dues setmanes, Fernando, el gran campió, sortint 10é no va tenir collons de passar de la 7ena plaça perquè deia que a la F1 no es podia avançar (una vegada més, el temps posa a tothom al seu lloc. A tu Fernando ja t'arribarà l'hora. Ja t'estic imaginant d'aquí 10 anys al plató del Aquí hay tomate de turno, fet un Ángel Cristo, explicant les teves misèries. Temps al temps Fernando).

Esberlant al Barça. 1a part

2007-07-05T08:13:00.001Z

Estiu, temps de fitxatges. Amb la voluntat de seguir progressant i fer d’aquest bloc algo digne i amb una mica de coherència, m’he vist obligat, com el Barça, a reforçar la medul·lar de l’equip.

Com s’ha vist aquest any, no només es pot viure del talent i d’inspiració divina. També s’ha de treballar. Però clar, no li pots demanar a Romario (io) que et pressioni la sortida de pilota dels rivals. Ell fa gols, grans gols, però no corre. Si ell no corre, al darrera s’ha de tenir un tros de negre que et faci la feina.

Doncs amb aquesta voluntat (amb tot el carinyo del món i sense ànims de faltar al respecte de ningú) he decidit, ja que sóc el president, secretari tècnic i entrenador, reforçar l’equip.

Ja fa temps que vaig començar les negociacions en busca d’un “pichichi”, d'un crack, però finalment, aquestes van esdevenir infructuoses. Amb això no estic dient, que el fitxatge del Kiko (per cert, el “nou” és el Kiko que encara no ho havia dit) sigui la segona opció ni res per l’estil.

Tornant a fer un paral·lelisme culer, Henry vindria a ser l’estrella, però Touré, segurament serà més rentable per el club.

Dit això, benvingut Kiko. Fa poc més d’un any, el Barça es va proclamar campió de Lliga i Champions, i ara està immers en una d’aquelles crisis que tant donen que parlar a les tertúlies de radio i televisió… Pràcticament ningú podia ni imaginar-ho, però s’ha donat. Quan aquestes coses passen s’han d’analitzar amb calma, veure els culpables (tots eh!) i medir el grau de culpa que en té de cadascun d’ells. Directiva, tècnics, jugadors, premsa… i afició; tots tenen part de responsabilitat.

Com que el club es una empresa (malgrat els repetits intents en negar-ho), primer que tot hem de dirigir les nostres mirades cap a les persones que més manen d’aquesta, la directiva. En Laporta, Soriano, Txiki, etc (també l’Alejandro Etxevarria, clar!) els considero els majors responsables de la situació que s’ha donat ara al club. Quan les coses han anat bé, els ha faltat temps per penjar-se medalles, aprofitant qualsevol sopar o acte oficial per explicar les mil meravelles que han fet. Però ara que les coses s’han girat, tots han corregut a posar-se al cau i amagar-se, sense donar la cara i assumir els errors comesos.

No s’ha reforçat bé la plantilla, ja que els fitxatges són bastant discutibles, i les baixes ho són encara més; Saviola està a l’equip perquè ningú ha volgut pagar el 100% de la fitxa; i quan la crisi començava a fer-se patent, enlloc de reunir a tots els estaments del club i discutir-ho com persones assenyades, la directiva seguia “desaparecida en combate”.

El moment on s’ha vist més clara la incompetència dels qui manen és quan el Sr. Eto’o va dinamitar el vestidor fotent a parir companys i tècnic (demostrant quina classe de persona és), i el Sr. Laporta va ser incapaç de posar fre a la rabieta del nen i pegar-li una estirada d’orelles. Tot el contrari, ja que el va justificar com si tot allò fos la cosa més normal del món, fet que al meu entendre deixa en una posició molt dèbil al tècnic Frank Riijkard. En fi, crec que els directius podrien prendre nota de les cagades comeses aquesta campanya, i implicar-se amb un projecte que pintava molt bé quan es va engegar, i que amb el pas del temps s’ha anat degradant considerablement.

Esberlant al Barça. 2a part

2007-07-05T08:01:00.000Z

Però no solament la directiva és responsable d’aquest fiasco, els tècnics del club han jugat un paper important amb la davallada que s’ha produït, tant de joc com de resultats. Fins al moment, tenir junts al equip en Ronaldinho, l’Eto’o, Deco, Màrquez, etc; no havia resultat problemàtic, ja que diumenge rere diumenge l’equip guanyava i tothom estava feliç. Si no s’entrenava ningú deia res, “total, el pròxim partit es guanyarà pràcticament segur” deia la gent, però quan la cosa ha canviat, quan és perd un partit, al següent tampoc es guanya, ni al pròxim,...; la gent s’indigna, i es veuen els defectes que fins ara havien passat inadvertits.

El màxim responsable del vestuari és l’entrenador, i no ha exercit com a tal. S’ha entrenat malament, amb absències constants de jugadors (ja sigui per compromisos publicitaris, ressaca, ...); sense fer un pla específic de preparació – sinó just lo contrari: GIRA per USA a lo grande!-, canviant l’estil de joc i l’alineació partit sí, partit també; enfrontaments on l’equip ha sortit a rascar-se’ls, o matins on les nyeganyes i els vadalls eren la tònica habitual; etc. Esperem que l’any que ve, de repetir-se situacions semblants a les d’aquest any, es pegui algun cop de puny a sobre la taula per espavilar al personal.... Torn ara pels jugadors. Hi ha qui diu que són els principals culpables, però jo crec que tan sols són uns dels tants responsables d’aquesta situació. No han sabut digerir l’èxit de Sant Dennis, ni de les dues darreres lligues; i s’han cregut aquella dita del mític Helenio Herrera de que és pot guanyar un partit sense baixar de l’Autobús. Però en aquest cas, sembla que l’autobús els ha atropellat de ple. Són grans jugadors, però aquest any han fet més springs a Luz de Gas o al PUTICLUB MANOLI que no pas al camp. Però aviam, quin jove de poc més de 20 anys, carregat de diners, i que torna boig al sector femení del país no pecaria? Jo el primer! Però han estat tontos, ja que en aquest món, més que ser bona persona, has de fer creure als altres que ho ets; i ells no han tingut la decència ni d’aparentar-ho.

Menja apart el Sr. Eto’o. Com diu un gran pensador, l’Eto’o és el càncer del Barça. Crec que coincidim en que aquesta afirmació no és basa tant amb el seu joc sinó en la persona. A mi no m’agrada en cap de les dues facetes, ja que a més de considerar-lo un falla-gols-cantats (amb les assistències tan perfectes que li faciliten els seus companys, quants gols portaria Crespo o Shevchenko?), lo pitjor que té és el seu ego’o. Cregut de que és el número 1 de l’equip, és celós a més no poder, i quan té un mal dia es desfoga amb declaracions incendiaries. Imperdonable. Per començar no és ni dels 3 millors de la plantilla (Ronaldinho, Messi i Deco són infinitament superiors), i ni que realment ho fòs, això no el justificaria de fer el que fa. Gent així no és pot tenir al vestidor, el desmunten ells solets. Espero i desitjo que se’l traspassi a un club quan abans millor, ja que si s’ha de treure el mal de dintre, quan abans millor. Finalment, faré una particular crítica als mitjans de comunicació i a l’afició culer. Us preguntareu perquè ho faig conjuntament, i la resposta és simple: tenen el “modos operandi” pràcticament idèntic, ja que quan l’equip guanya, la eufòria no té limits; però quan l’equip punxa, ho cremarien tot... Són així! Crec que amb aquets anys que s’han passat de vaques grasses, la gent ha divinitzat als jugadors, perdonant-los lo imperdonable; però quan la vaca s’ha tornat anorèxica i s’ha aprimat (mooolt!), l’han volgut portar al matadero sense pensar-s’ho ni un moment. Com diuen per les aspanyes, “ni tanto ni tan poco”. Durant els anys d’èxit, l’afició i la premsa havia de saber veure els defectes que ja tenien els seus jugadors (puteros, alcoholics, ...), però també ara que la cosa no va tan bé, s’ha de ser conscient de la realitat, sense crucificar més del que toca als seus... Tots els equips tenen jugadors que són habituals de les discoteques, prostíbuls i altres llocs on abunda la indecència, però potser l’entorn no és tan “hooligan” com som aquí. I el més important de tot, s’ha de saber guanyar i saber perdre, així és l’esport!.

Kiko.

AL•LELUIA.

2007-07-04T15:05:00.000Z

Miracle!!!!!!!

A la novena va la vençuda. Molt bé Timmy. No només no has perdut cap lloc a la sortida (ja tocava) si no que, a més a més, has aconseguit avançar al xicotet negre aquell. Felicitats, tan sols t’ha costat 6 mesos aprendre a fer les sortides. Amb aquest ritme, l’any 2020 potser ja estaràs preparat per lluitar per el mundial. Des d’aquí, la més sincera enhorabona.

Semblances Irrefutables.

2007-07-04T14:36:00.000Z

Avui inaugurem secció: Semblances Irrefutables. I de que va aquesta secció? Doncs, com el seu nom indica, va de gent que, en teoria, no tenen res a veure entre ells però que físicament estan cagats.

A remarcar el fet de que no parlo en clau de futur d’aquesta secció ja que, seré sincer, no en tinc cap altra de buscada i, ara per ara, me fot molt pal buscar-ne de noves. Això si, si algú en sap alguna, que me la faci arribar que la penjaré.

Comencem amb un parell que són mooooooolt, però que molt típiques. Joan Gaspart, si fos groc i visqués a Sprinfield, seria el Sr. Burns.

I sense deixar de banda els Simpsons, si Gaspart està clavat al Burns, Eduardo Zaplana és el capellà (ara no recordo com es diu).

Va, anem per feina. TOP 3 (de lo que he pogut trobar en 5 minuts) L’entranyable Papuchi, pare del Julio Iglesias, en veritat és Ball Kaio Shuin (personatje de Bola de Drac).

Sempre he pensat que l’idiota del Miqui Puig fot cap de porquet. I quin millor que el Porc Golut (un dels dolents de la sèrie El Capità Planeta) per encarnar l’esperit d’aquest gran artista i millor persona? PD: Quin fàstic que fots i que n’arribes a ser de ruc Miqui.

Peter Griffin, sense comentaris.

G.P EUA i Canadà. Periple americà 07.

2007-06-19T12:35:00.000Z

S'ha acabat el periple americà amb un clar triomfador, Hamilton. En uns circuits, a priori, favorables als ferrari, aquest xicotet de color ha aconseguit, sense que ningú l'incomodi, les seves primeres dos victòries a la F1. Amb això, a més, s'ha col·locat líder a una distància respecte del segon de gairebé un GP.

El tercer i el quart, mal que hem pesi, estan en un 80% (sóc massa optimista) de perdre el mundial de pilots (ja no cal parlar del de constructors). O hi ha una davallada històrica a McLaren (que ja pot ser), o s'apareix la verge als de Maranello, o aquest mundial ja està perdut, condemnant-nos així a tots els de Ferrari, a veure com es passegen els McLaren d'ara fins a l'octubre.

El cotxe, que tan be pintava a l'hivern, ara, de cop, ja no corre. Ni a les rectes ni a les corbes destaca, confirmant així, que aquest any, tornem a tenir un monoplaça més que mediocre.

Massa, per la seva banda, ha complert. Expulsat injustament a Canadà (on hagués fet podi com a mínim) va haver-se de limitar a veure com, volta rere volta, s'escapaven els seus rivals sense que ell pogués fer res per atrapar-los.

Menció a part pel Timmy. Per favor, que algú el foti fora ja de Ferrari! El xiquet, confirmant tots els mals auguris de quan corria amb McLaren, no val per guanyar un Mundial. És un pilot mediocre, irregular, poc agressiu, propens a cagar-la, no sap sortir,... Massa errors per aspirar, encara que sigui portant un ferrari, a la victòria final.

A destacar les sortides. Portem uns 8 GP i en tots, excepte el primer, ha perdut una mitjana de dues posicions abans d'arribar al primer revolt. Que s'ho faci mirar. Tot i així, cagades a dojo incloses, el prefereixo abans que a l'aspanyol. Es diu a Itàlia que el Fernando correrà l'any vinent amb Ferrari. NO!! Mai!!! Abans prefereixo vere al Timmy fent mania que la bandera aspanyola al cantó del nom de Ferrari. Mai, això mai!. Ironies de la vida, porto dos GP animant a un McLaren que, a més a més, el pilota un negre. Qui m'ho hagués dit. Esperem que els Ferraris es recuperin, perquè si no m'espera un any molt i molt llarg. Per acabar felicitar al Kubica per la seva demostració de Canadà. Qui deia que a la F1 no es podia fer adelantaments? El bo d'en Robert va aixafar aquesta teoria realitzant-los de dos en dos ..... i, per si això fos poc, de cap per avall. Molt bonica la maniobra, la pròxima fes-la amb un que jo sé.

Ocean’s fourteen.

2007-06-13T10:19:00.000Z

Ahir a la nit, a la plaça de toros on juga la secció de bàsquet del Real Madrid Club de Fútbol, va presentar-se en societat la quarta entrega de la ja famosa saga de les aventures del grupet encapçalat per Clooney i companyia. Aquesta quarta part, però, no te el glamour de les altres tres ja que es 100% made in Spain. Aquí no s’assalten els casinos més poderosos de la Vegas (la víctima d’aquesta nova entrega és la Penya), els protagonistes no són ni guapos ni elegants (el “nàpia” Mumbrú, l’ultra sur de 2’12 Hervelle,....), les noves aparicions no són tan estel·lars com les d’abans (Arteaga, Hierrezuelo i Conde no poden ni comparar-se amb la Zeta Jones, Andy Garcia,... però mira que n’arriben a ser de fills de putes),.... Tot i que la forma és diferent, l’argument és el mateix. UN ROBATORI. Jo hem pregunto, i perquè no fan ja el decret que digui que el Barça ha de jugar l’Eurolliga cada any i ja està? Mira que m’he n’hagués estalviat de patiments. La Penya ja hagués sabut per avançat que no hi tindria res a pelar a partir de les “semis” i s’hagués plantat a la capital del Reino amb el pre-mini C (i tot i això, a l’equip verd i negre encara hi hagués hagut més esme que no pas al Madrid). Mecagontot cinc vegades. No donava crèdit del que estava veient. No podia estar passat, no ho podien fer mes descarat. Clar, que vist el que s’ha vist en aquestos playoff , no va estranyar-me gens. La falta fora de temps a Gran Canaria, la impunitat per pegar a Rudy, l’eliminació de la norma dels 3 segons a la zona quan la Penya defensa,... però lo que va passar ahir és la polla (això ja ho vaig dir quan lo del canàries, però es que això encara ho supera). Tot estava fet i decidit des de fa temps. El Barça havia de jugar a l’Eurolliga i la final de la ACB havia de ser un Barça – Madrid per aprofitar la tensió del futbol i acabar-se d’omplir les butxaques tots (teles, ACB, i els clubs implicats). Quan t’han sentenciat, quan t’han condemnat a mort ja no hi pots fer res. Com s’ha vist lluitar no serveix de res (bé, serveix perquè et fotin d’òsties fins a rebentar). Ja paro, estic massa encès i emprenyat i no hem surten les paraules. No era això el que volien? Doncs ja ho tenen. Ara només toca esperar que l’any vinent els equips europeus els posin al lloc que es mereixen. FILLS DE PUTA. PD: per molt cremat que s’estigui amb els àrbitres, amb el Madrid i amb l’ACB, no s’ha d’oblidar que el Barça no és innocent.

PD 2: que prenguin nota del Tour i que la lliga no la guanyi cap dels dos fills de puta que la disputen.

G.P Mònaco 07

2007-05-29T13:17:00.001Z

Bueno. Fins aquí hem arribat. Mira que he fet esforços per estimar-lo, per entendre’l, però res. La confiança, i la paciència, ja se m’han acabat. Timmy fora!!! Prou, s’ha acabat embrutar el nom de Ferrari.

Tot i que ja se sabia que a Mònaco els Ferraris no hi tindrien res a pelar, no esperava veure’ls fer el ridícul. Perquè lo que va fer Timmy és fer el ridícul. Una errada de nens, digna del provador de Super Agurri, que l’ha sentenciat. Massa errades per un pilot que aspira a guanyar un Mundial. O sigui que Timmy, ja et pot anar buscant equip per l’any vinent, perquè si no espaviles ... Kubica, Rosberg, Jason –l’eterna promesa- Button són noms que, cobrant la meitat, passejarien amb més honor el bon nom de Ferrari. Massa va estar correcte. Amb un ritme clarament inferior, va dedicar-se a conservar la mecànica i assegurar el tercer lloc. Suficient. Per guanyar un Mundial el que no s’han de fer són errors, i Massa va complir. De l’aspanyol només comentar que, si en la cursa que te més clara la victòria l’ha d’ajudar el xicotet negre aquell que te de company, jo ja firmo ara mateix. És una mostra més de la incompetència made in asturias que tindrà segon i tercer acte als GPs de Canadà i EE.UU, on caldrà que baixi la Verge per ajudar-lo a pujar al podi. Per acabar, una recopilació de les portades de la premsa aspanyola, perquè vegeu la repercussió mediàtica que te ara que el Madrid guanya. Si el futbol funciona, la resta no els hi interessa.

Quan en una eliminatòria al millor de cinc ...

2007-05-28T14:15:00.000Z

Quan en una eliminatòria al millor de cinc has de guanyar 4 a 1,.... i jugant 5 contra 8. Molt s’està parlant aquestos dies de maletins i de primes a tercers. La culerada està indignada perquè creu que el Madrid ha sucat al Getafe i que per això ahir gairebé rebenten a Ronaldinho i a Messi. El tarannà merengue dona per això i per a molt més (ja en parlaré un altre dia), però els culers, a l’hora de sucar, tampoc es queden endarrere. Que és pitjor, primar a un tercer si aquest guanya o comprar amb diners allò que al camp no s’ha pogut assolir? Aquest any, el gran Barça ha fet figa en el 99% de les seves seccions. Perdran una lliga, que la majoria ja tenia coll avall, contra un equip que, atenció, va tardar més de 6 mesos en tenir un president confirmat, que al desembre ja havia fotut fora a l’entrenador (Capello) al capità (Raúl) i a mitja plantilla més, que estava qüestionat per tothom, que ningú hi creia, que no juga a futbol (millor dit, que practica el futbol rupestre de pilotada cap amunt i avere que en traiem), que aparta al jugador més enforma de l’equip (i aquest, espavilat com pocs, aprofita per firmar un contracte de tres parells de collons amb els Gallaxy),.... Desenganyeu-vos, que per molta pasta que pagueu al Saragossa o al Mallorca, aquestos dos no tenen res a fer. Per molta ràbia que faci, no cal dubtar de que el Madrid serà, mal que hem pesi, campió. Del Barça B millor no parlar-ne. A cop de talonari assoliran una plaça que al camp han perdut. No gaire millor està l’Handbol. Fora de la Champions, sense opcions a guanyar el campionat de lliga a partir de la jornada 7, fent el ridícul a Europa (va perdre de 10),.... El cas més significatiu és, sense cap mena de dubte, el del Winthertur F.C Barcelona (o Far$a pels amics). Amb un pressupost de més de 20 milions d’euros no han tingut collons, ja no parlo de guanyar la lliga, ni de classificar-se en tercre lloc a la ACB. No explicaré lo dolents que són perquè ara no en tinc ni temps ni ganes (hem remeto al Tercers per decret o al Circo de tres pistes). Hi ha una espècie de mà negra (blaugrana en aquest cas) que mou el fils perquè el Barça pugui anar a l’Eurolliga l’any vinent. I com que ja no depenen d’ells tots els moviments se centren el putejar i fer perdre a la Penya. Bertomeu, Portela, Laporta, De la Maza,... tots aquestos treballen per un mateix objectiu, que el Barça jugui la màxima competició continental. No en tenien prou amb els convenis de tres anys? Que poc s’ho pensaven que Barça i Madrid en quedarien fora a les primeres de canvi. Que passa si quan per lo civil no pots assolir un objectiu? Doncs que recorres a lo penal! I que significa recórrer a lo penal? Doncs que la Penya, per A o per B, per activa o per passiva, no ha d’eliminar al Gran Canària (així el Barça estaria a l’Eurolliga). I com se fa això? Doncs xiulant amb lo cul (que dirien els innocents) o amb tota la mala fe del món. Xiulant a consciència, intencionat, teledirigit des de dalt. No havia vist mai uns arbitratges tan lamentables. Però es que lo que va passar ahir ja és la polla!!! S’acaba el partit i, gairebé un segon després, va l’idiota aquest i pita falta de l’Archibal sobre, amb tots els respectes, el somalí de 2 metres. Aquesta decisió, que al final va ser definitiva, no feia res més que culminar aquest “clínic” arbitral sobre com impedir que un equip guanyi. Si be cal dir, que el joc del Joventut no ha estat brillant (que si Bennet hagués ficat els dos tirs lliures tot això no estaria passant), s’ha d’assenyalar que el causant d’aquesta falta de d’encert han estat els àrbitres. Durant tota la sèrie han carregat de faltes als homes claus de la Penya, han permès un defensa sobre Rudy digna del lluitador més brut de la WWF, han “capat” en R. Rubio xiulant falta cada cop que robava la pilota (això no ve de nou, al Palau ja va passar), no han xiulat mai 3 segons quan, més d’un cop, els pivots del Gran Canària han acampat a la zona,....

Són massa cosetes com per pensar que tot això és fruit de la casualitat. D’entrada ja veus que els arbitres no en saben, però quan només s’equivoquen en contra d’un equip ja hi ha alguna cosa que comença a fer pudor. Que el Barça suqui al Gran Canària per guanyar ho trobo be (si els jugadors són uns mercenaris i només corren per la pasta es problema seu i no meu) però ara, que tots els estaments de la ACB estiguin, digues-li comprats, digues-li confabulats, ja passa de “castany a obscur” (que se t’inflen los collons, vaja). Però ojo, maleïts culers. No us penseu pas que amb això en tindre prou per derrotar a la Penya. Cal molt més per matar-nos. Tot i estar jugant contra tot (i contra tots) estic convençut que passarem, encara que haguem de guanyar 4 de partits enlloc dels 3 reglamentaris..

P.D: De la Maza, fill de puta.

25 anys després.

2007-05-23T13:18:00.000Z

Els aficionats més veterans del món del motor (els “alonsitos” i els que creuen que la F1 l’ha inventat el calb de Telecinco no, clar),encara avui, recorden amb nostàlgia la figura de Gilles Villenueve, un dels pilots més carismàtics de l’època gloriosa (una altra més) de Ferrari de finals dels anys 70 i començament dels 80.

8 de maig de 1982. Transcorrien els últims minuts de la sessió de qualificació quan Gilles Villenueve va muntar el seu últim joc de pneumàtics per tal d’aconseguir la pole de cara a la cursa de l’endemà (el millor temps l’havia marcat Didier Pironi, company d’escuderia).

En una de les zones més ràpides del circuit de Zolder, va trobar-se amb el monoplaça de Jochen Mass que anava frenat ja que acabava de finalitzar el seu últim intent de volta ràpida. Valent com pocs, no va dubtar ni un instant, i lluny d’aixecar el peu de l’accelerador i sacrificar així la pole, va llançar-se cap a la part interior del revolt, però Mass, esperant que Gilles l’avancés per el seu exterior també va apartar-se cap a la part de dins del revolt, provocant així, la fatal col·lisió.

El seu Ferrari va sortir volant i, després d’un primer impacte molt violent, (van partir-se els arnesos que el subjectaven) va sortir escopit del seu monoplaça xocant de forma fatal contra la pista i els murs de protecció. Quan els serveis mèdics van arribar al lloc de l’accident, ell ja es trobava inconscient.

Després de varis intents, van aconseguir reanimar-lo a la pista mateix i van traslladar-lo a l’hospital més proper on, a conseqüència de les ferides causades per el fort impacte, va morir la matinada del 8 de miag. Aquell dia la F1 va perdre una de les persones més carismàtiques, algú equiparable als Senna, Clark o Schumacher.

Neix el mite. Mai va arribar a coronar-se campió del món, però la seva espectacular forma de pilotar el va convertir un una llegenda de la F1.

Va debutar l’any 1977 i l’any següent, quan ja tenia el cor robat als aficionats i el respecte guanyat per part del seus rivals, va fitxar per Ferrari. Els tifosi, lògicament, van rebre’l com l’esperança que portaria la gloria a l’escuderia , i ell no va pas decebre, ja que al GP del Canadà, a casa, va aconseguir la primera victòria per Ferrari.

El mundial de 1979 fou un gran any per Ferrari, l’equip va aconseguir grans victòries, tres de les quals (Kyalami, Long Beach i Watkins Glen) gràcies al jove Villenueve. Aquell any va deparar alguns dels millors moments de la història de la F1, com per exemple, el ja mític frec a frec amb Arnoux.

Aquell mateix any, al circuit holandès de Zandvoort, Villenueve va viure un dels moments més dramàtics de la seva carrera. A poques voltes per la conclusió d’una carrera espectacular, va punxar la roda posterior esquerra, provocant-li una virolla que semblava que li arruïnaria definitivament la seva magnífica cursa.

Però, sense rendir-se, va reincorporar-se a la pista i, amb només tres rodes, va recórrer tot el traçat holandès per tal de parar als boxes i arreglar el problema de la roda. Per desgràcia, l’equip va comunicar-li que l’averia era irreparable. Tot i no acabar la cursa, aquell dia va demostrar un coratge i una determinació sense precedents.

La senyera continuarà lluint a la ChampCar.

2007-05-23T09:51:00.001Z

Arriben bones notícies des de terres americanes. L’equip Forsythe ha confirmat la participació d’Oriol Servià (català i patriota) a la quarta cursa de la ChampCar World Series que tindra lloc a Portland, el proper 10 de juny.

L’Oriol, amb un talent innat per conduir, no ha tingut gaire sort al llarg de la seva carrera esportiva. Abandonat per les autoritats i patrocinadors catalans (ja no cal dir res dels espanyols) es va veure obligat a emigrar. Ara no explicaré la seva història, plena de dificultats i contratemps, d’alts i baixos.
Els resultats globals, si be només ha guanyat un cursa i tot just ha fet 4 poles, són excel·lents, ja que gairebé durant el 90% de la seva carrera esportiva no ha tingut a les seves mans, ni de llarg, cap dels cotxes més competitius del campionat americà.
El seu talent i perseverança, un cop més, l’hi han obert les portes d’un dels equips més potents de la ChampCar (ja va estar amb Team Newman-Haas amb uns resultats prou bons ara farà uns quants anys.) Pel darrera, sense fer soroll, suplint al pilot titular ha accedit al seient del Team Forsythe, com a mínim, fins a la següent cursa.

Va entrar a formar part de l’equip per suplir la lesió vertebral que va fer-se el pilot estrella de la formació (Tracy). Va substituir-lo en les dues curses anteriors, finalitzant segon a Long Beach (en el seu debut a corre-cuita) i quart a Houston, però va estar rodant la major part de la cursa en posicions de podi.

Aquests dos magnífics resultats del pilot de Pals l’han col·locat a la sisena posició de la classificació general (amb tan sols dos curses, ojo) i, el que és més important, l’han fet guanyar-se el dret a disputar, de moment, la següent cursa.

Esperem que aquest cop hi hagi més sort i arribin les victòries.

Tots a Glasgow …. o no.

2007-05-16T16:18:00.000Z

A hores d’ara, gairebé les 18h se veu que encara hi ha més de 500 periquitos tirats a l’aeroport del Prat, esperant, ja s’hi poden posar fulles, que el seu vol fictici s’enlairi destinació Glasgow. Que els donguin!!. Aquest matí, a les 8h, mentre esmorzava tot tirat al sofà del menjador, als Matins de TV3 han connectat amb l’aeroport del Prat. Ni els titulars, ni l’avanç de la previsió del temps, ni el trànsit ni re. Connexió amb l’aeroport del Prat per informar de que els vols que havia contractar la federació de penyes de l’Espanyol no existien i que, per tant, no tenien mitjà de transport per anar a veure la final. Me n’he alegrat. He pensat: “que us donguin, que tampoc no us hi mereixeu anar”. I amb una rialla a la cara, i una napolitana de xocolata a la mà, he enfilat cap a la feina.

Mentre esperava que arribés el tramvía, he canviat d’opinió. Vull, de tot cor, que aquest mig miler de periquitos arribin a temps per veure la final. Si sí, ho vull. I ho vull perquè estic convençut de que perdran, i de molt, i no vull que se n’escapin. Vull que arribin al camp amb la il·lusió d’aquell que sap el destí li deu una UEFA, amb el convenciment de que es farà justicia,.... i que llavors, al cap de 90 minuts, i amb tres gols al sarró, comencin a plorar, reneguin i es caguin amb la mare que va fer-me (si això els alleuja) i que pateixin la humiliació de la derrota.

Ja ha passat molt temps des de lo de Leverkusen i ja no se’n recorden que ells, els pericos, són un club perdedor, mediocre, condemnat a fracassar, a fer pena i a cagar-la.

Ara van crescuts pel món. Treuen pit i presumeixen. I per això, avui tots aquestos han d’arribar a Glasgow, per patir una cura d’humilitat, perquè els tornin a posar al lloc que es mereixen.

Si depengués de mi, d’aquesta no us en escaparíeu tan fàcilment.

G.P Catalunya 07

2007-05-15T12:49:00.000Z

Mal que us pesi aspayols, aquest diumenge es va disputar el Gran Premi de Catalunya, al Circuit de Catalunya. Ni això és Espanya ni tu, amic Fernando, corries a casa. Be, fetes aquestes dues puntualitzacions comencem. I comencem de la mateixa manera que ho vàrem fer ara ja fa gairebé un mes. “Massa fàcil” com deien a TV3 (la nostra?). Un altre monòleg magistral digne dels que feia el Buenafuente quan era a TV3 i tenia gràcia. Tot just arriba el mundial a Europa (aquí és on comença tot de veritat, segons diuen) i ja se m'estan acabant els qualificatius d'elogi envers Felipe Massa (el fet de tenir un lèxic força limitat hi ajuda, és clar, però la superioritat mostra per Massa ratlla gairebé l'insult).

Si em permeteu el símil, Massa ha fet dos “hat trick” seguits (pole, volta ràpida i victòria), en dues curses que ha dominat a plaer. Perfecte, de 10. Increïble. Magnífic. Però tot i això es tercer del Mundial per darrera del negre i l'aspanyol, massa càstig tenint en compte que tan sols ha comès una errada en la sortida del GP de Malasia. Allí, no va tancar la porta al primer revolt, es va obrir molt, massa, i se li van colar l'aspanyol i el negre.

Al negre (barreja d'Henry i Eto'o, recordeu) va pressionar-lo durant 10 voltes per forçar-li l'error, però el negre, que tot i ser rookie és molt negre, no va fallar. És més, va ser Massa el que va cometre una errada fatal que va fer-lo recular fins a la cinquena posició, posició del tot insuficient si tenim en compte els esforços realitzats al llarg del cap de setmana. Massa, a hores d'ara és el clar aspirant a guanyar el Mundial. De fet, seria líder si al primer GP a Albert Park no l'hi hagués fallat el canvi en plena Q2. Allí, tot i remuntar fins a la sisena posició va perdre 6 punts preciosos, que a hores d'ara, el farien arribar líder a Mònaco. Raikkonen, en la seva línea. Aspavila!!! Que portes un Ferrari i no un McLaren!!!. Que aquest cotxe val pasta i no es pot trencar així com així, l'has de tractar amb cura, amb tacte, has d'estimar-lo. Se veu, però, que la retirada no va ser culpa seva, que va fallar l'electrònica (me la pele, el Ferrari el portava ell, i ja l'ha cagat massa vegades. A la següent al carrer!).
Això si, dic jo, posat a retirar-se abans d'hora, no t'haguessis pogut emportar per davant a l'Alonso quan aquest, enrabiat per el frec a frec perdut amb Massa, va entrar a la pista com un boig i sense mirar?. Com hagués rigut. A la segona corba i cap a casa. Però no, ni per això serveixes. Vas esquivar-lo, per què? Que pensaves en la victòria o que? Ai ai ai, ves-te fent a la idea de que aquest any seràs l'escuder d'en Massa. Pensa que ara jugues amb els bons, amb els grans. Tot i que la imatge d'un McLaren i de l'aspanyol retirant-se a les primeres de canvi no té preu, potser va fer-me més gràcia el fet que hagués de continuar 65 voltes més sense cap possibilitat de victòria (i amb el seu company d'equip en segona posició). Vaig canviar a Telecinco per un instant, per sentir que deia el calb aquell. Viuen en un univers paral·lel. En un món apartat de la realitat. Que si era culpa de Massa i que l'havien de sancionar per guarro. Que Schumacher hagués fet el mateix (correcte, Schumacher tampoc s'hagués deixat passar). Que a Ferrari juguen brut,..... però que tot i això Fernado podia guanyar que per això és el millor de tots els temps, etc etc... Jo encara l'aspero ara la remuntada. Viuen al seu món, no cal fer-los-hi més cas.

Jo, però, tot i que ara és molt fàcil de dir-ho ja que ja ha passat tot, vaig saber que l'Alonso no guanyaria el GP quan, pocs instants abans de començar, el Latorre de TV3 va entrevistar a Carlos Sainz i aquets, tot convençut, va dir que li havia desitjat tota la sort del món i que li donava tot el seu suport anímic de cara a la cursa. De cara a Mònaco, des d'aquí, recomano al Fernando que es miri en un mirall trencat, que pugi al McLaren tot passant per sota una escala o que adopti un gat, negre com el Hamilton, com a mascota. Segur que pitjor no l'hi van les coses.

El circ de tres pistes

2007-05-11T12:05:00.000Z

Ta ta ta ta ta tatata tatata, Ta ta ta ta ta tatata tatata,... (aquesta és, bé, intenta ser, la transcripció de la típica cançó del circ). Amb aquesta melodia, sumada al ja típic “encara més difícil” que es pronuncia cada cop que un xicotet, que principalment un xinès i poca cosa, intenta fer una cabriola a 15 metres d’alçada, intento recrear aquella atmosfera màgica que envolta el circs. I us preguntareu: Per què aquest idiota evoca al circ ara? Doncs molt fàcil ja que ara toca parlar del gran barça de bàsquet, aquest circ de tres pistes amb elefants, trapezistes i pallassos, molts pallassos. Perquè lo que van fer a Granada no es pot qualificar de cap altra manera. L’equip se supera dia a dia. Com diria el tòpic: la realitat supera la ficció. Quan, gràcies als arbitres, ho tenien tot fet per assegurar-se el tercer lloc i classificar-se per a la propera Eurolliga van i perden contra un equip que lluita per no baixar. No puc para de preguntar-me, són masoquistes o que? Cal, any rere any, perdre el cul per assolir la classificació a la màxima competició europea quan saps, del cert, gràcies a l’experiència acumulada, que estàs condemnat a fer el ridícul? Segur que la voluntat de fer el ridícul en públic te un nom, suposo que aquesta dèria existeix i està registrada i estudiada per algun que altre científic. Segur. Si us plau, no fem broma que el virus culer és molt greu i molt difícil d’atacar ja que s’escampa per tot arreu “ambsense” aturador (ja que parlem de pallassos, no pot faltar-hi la referència a Clos). Es tant potent, que en última instància esdevé en una malaltia mortal. I el fet de que ja ni els diners no en puguin pal·liar els efectes, no denota altra cosa (oh si, m’estic apunt d’escórrer) que ja ens trobem a la fase terminal, que ja no hi ha volta enrere, que ja només és qüestió de temps. Caput i a criar cucs. Que no us ho creieu? Que penseu que m’he tornat boig i que, fruit de l’abús d’alguna substància psicotròpica, ja no puc raonar amb aquella clarividència que em caracteritzava? Voleu proves? Doncs aquí les teniu. Jordi Trias, en qualitat de representant de la plantilla blaugrana, va declarar que esperava una victòria del Madrid. Que desitjava que guanyés el Madrid i que confiava en que els merengues els hi donarien un cop de mà. Però que dius idiota!!!!??? Mai, però mai, i sota cap concepte, cap jugador del Barça, per poca dignitat que tingui, no hauria ni desitjar, ni esperar, ni lloar, ni agrair ni celebrar cap victòria del rival. Pobrets, ja no saben ni el que diuen ni el que fan, van més perduts que mai. Que? Que amb això no en teniu prou? Que voleu més proves? Doncs mireu, aquí hi ha una prova irrefutable. Pensar que el Joventut perdrà, és més, estar absolutament convençut de la derrota de l’equip verd i negre, és símptoma inequívoc de que s’està delirant, de que ja no es te el cap al lloc. El virus culer afecta a tots els músculs i òrgans. Tan aviat impedeix que el cervell processi correctament com t’encongeix el canell i el cul. A mi, vacunat com n’estic contra el virus culer, només em queda escarxofar-me al sofà, col·locar-me els genitals al lloc, i contemplar l’espectacle de la mort de la secció culer.... i que n’aprenguin

Messi, amb M de Maradona

2007-05-10T15:07:00.000Z

M’hi nego. Tot i la meva admiració cap a Messi, em nego a comparar el golet que va fer-li al Getafe amb el que Déu nostre senyor Diego Armando Maradona (tots dempeus, siusplau) va fer-li a Anglaterra.

Lo de Messi, sense dubte, és un gran gol, un golas. Un gol que justifica, i amb escreix, el preu de l’entrada. Un gol que, en circumstàncies normals, hauria esdevingut la cirereta perfecta a la temporada dels 7 títols (hohohoho). Són només dotze segons, amb sis driblings i dos sotanes, això si, que salven una campanya decebedora. El gol s’ha magnificat en excés ja que a la culerada no li queda enlloc més on aferrar-se, no els hi queda res més que pugui vendre il·lusió, optimisme i confiança de cara al futur immediat.

És, com ja he dit, un gran gol digne d’un superclasse, però ara, comparar-lo amb el que va fer Maradona, és un acte d’heretgia, una aberració, una falta de respecte i una gran mostra d’incultura futbolística. Del gol se n’ha parlat molt, massa, Està mastegat i babejat fins a l’extrem. Tot i parlar-ne tant, però, ningú no ha passat de la superficialitat, d’explicar-ne només l’evidència. Jo, anant, com sempre, una puntet més enllà, vull destacar una situació que a tothom l’hi ha passat desapercebuda. Va ser només un instant. Res. Ni un segon. M’explico. Un momentet per això. Quan acabeu de llegir això aneu al youtube i mireu. Veureu com és cert tot el que ara explicaré. Continuem. Després de driblar en un pam de terreny, i gràcies a dos sotanes dignes del Papa més pureta, a dos defenses del Getafe, Messi aixeca el cap i veu al ruc d’en Samuel Eto’o braços enlaire dient-li que li passi la pilota. Els ulls parlen, i la mirada no enganya. Tot i no obrir la boca el camerunès indomable l’hi estava dient. “Va passa-me-la sudaca de merda. Que sense Ronie l’estrella sóc jo. Tu ets un crio, un idiota. Que no veus que la perdràs si no me la dones?”. Messi, impertèrrit i sense caure en la provocació del negre, una mil·lèsima de segon abans de començar l’sprint cap a la porteria rival (a lo “banzai”, com Takuma Sato al primer revolt de cada G.P), se’l queda mirant i li diu (amb els ulls, clar): “Ta mare. Que te la passi ta mare. Que t’has cregut negre de merda? que la perdré? Que aquells arroplegats me la fotran?.Mira i aprent-n’he, idiota”. Acte seguit, just abans d’arrancar, aparta la vista del negre, mira al cel i diu “Va por vos, Diego” i, clavant la mirada en Luis Garcia (porter rival), “ai la que et caurà!”. Deu segons més tard, i amb una riada de semen inundant la Diagonal, el negre, amb les mans al cap (i la cua entre les cames) i més hipòcrita i ruc que mai, se li apropa i li diu: “Joder, quin tros de gol. Increïble”.

Messi, però, ni el veu ni el sent. La distància que els separa és massa gran com per sentir com crida el negre. Abans ja eren de dos móns diferents, ara són de dos galàxies diferents.

Moraleja: Aparta’t negre i no molestos més.

Tercers per decret.

2007-04-21T19:53:00.000Z

Puto Aíto de merda. Tros d'incompetent. Aspanyol. Mira que n'arribes a ser de ruc!. Dijous passat el Joventut va perdre el tercer lloc a l'ACB i, en teoria, la plaça per a disputar l'Eurolliga l'any vinent.

Ens estava caient un tou considerable. No la rascava ningú. En atac divagaven, la defensa feia aigües, no sortia res de res. L'equip era incapaç de lligar alguna jugada en atac, els sistemes no sortien, en defensa sempre s'anava un pas per darrera, el rebot era inexistent, de l'encert en el tir millor ni parlar-ne,... I tu? Que feies tu? Ja t'ho diré jo. Tu, com sempre, no fies res. Romanies impassible a la banda, posant aquella cara de res, amb la mirada d'un corder degollat.

Demana temps mort inútil!!! Canvia la defensa. Introdueix variants a l'equip. Mou la banqueta. Fes algo!!! Doncs no, ell no. Fins que el marcador no va reflectir un contundent 44 a 24 el senyor Aito no va demanar temps ni va introduir cap variant. Això sí, per ser objectius, cal dir que Aíto si que va fer quelcom. Ens va donar una altra magnífica lliçó de com fer els canvis “a boleo”, sense sentit, com sempre (sort que a la banqueta no hi havia ni Laviña ni Sullivan, fet que fa augmentar el percentatge d'èxit en els canvis introduïts).

I així, fent aigües per tot arreu i amb el cul com la bandera de Japó, es va arribar al descans. Sort de que al vestidor va haver-hi un motí i es va decidir passar literalment dels plantejament d'Aíto. No podia ser que el Joventut, botxí dels millors equips d'Europa, estigués caient derrotat per aquella banda. Si si, per aquella banda. El Winterthur F.C Barcelona és una banda, i no pas un equip de bàsquet. Començant per l'entrenador i acabant per el president, allí no hi ha ningú amb dos dits de front ni amb coneixements de bàsquet. Sort en tenen de Basile, d'el grec de nom impronunciable... i de la complicitat arbitral.

S'ha de ser molt lerdo per deixar-se remuntar un partit que domines per més de 20 punts. Els del Barça són els 20 milions d'euros més mal invertits del món. Com pots cagar-la tant? Com pots fer una plantilla tan desequilibrada? Com pots tindre Ivanovic d'entrenador? (Aíto es pitjor, ho reconec).

Sort n'hi tenen dels arbitres, perquè sinó estarien lluitant per no baixar. La temporada del Barça és lamentable. Un sorteig a l'Eurolliga més que benigne (boles calentes?) maquillava la pena que l'equip oferia a l'ACB. Van entrar a la copa de rebot, i van guanyar-la contra un equip mediocre (si, el Madrid de bàsquet no és més que un equip mediocre encara que vagi líder i hagi guanyat la ULEB) que havia jugat 5 partits en menys de 9 dies.

Amb el pas de les jornades, el desgast d'uns (Joventut i Màlaga) i la falta de talent d'altres (Girona, Canàries i Estudiantes) van acabar posant el Barça al tercer lloc. Afavorit altra volta al sorteig de la segona fase de l'Eurolliga, on només el CSKA era rival ne nivell i, amb l'encreuament més fàcil de tots (contra el Màlaga que era el pitjor primer i amb diferència) el Barça va pujar en un núvol i va creure's ser un bon equip. Caguerada.

El trampolí de Màlaga (com va dir-ne el Robirosa) va esdevenir l'autopista cap a l'infern. El Barça estava fora d'Europa, sense possibilitats de guanyar l'ACB (al igual la guanya contra el TAU i el Madrid amb el factor en pista en contra). L'únic punt on agafar-se per salvar la temporada era la classificació per a la pròxima Eurolliga. Aquesta classificació passava per guanyar al Joventut a casa i recuperar-li el bàsquet-average per assolir la tercera plaça de l'ACB, plaça que en garanteix de facto l'accés.

I on l'equip no hi arriba, perquè mira que n'arriben a ser de dolents, i arriben els arbitres. Sempre són els arbitres. La facilitat que tenen per rajar sense pietat del tracte de favor que rep el Madrid a la LFP i la poca vergonya per negar que a l'ACB ells siguin els afavorits. Quins collons! Sempre han tingut ajudes, sempre han acabat robant per afavorir-los, i ells sempre ho neguen. Ho tornaré a dir, quins collons!.

A poc menys de 30 segons per acabar el partit, amb el marcador empatat, els arbitres van xiular una falta inexistent de Ricky Rubio a Navarro quan el primer l'hi havia tret, netament, la pilota de les mans i es disposava a culminar un contraatac que s'ensumava definitiu per a la resolució del partit. El Barça amb el cul ben estret, i Navarro amb el canell de mantega, veien com el Joventut avançava cap a una més que clara victòria.

Doncs no. L'àrbitre va assenyalar falta (sort vam tenir-ne que no va ser antiesportiva). I si això no fos poc, a menys de 7 segons de la fi del partit, van empassar-se el xiulet i van obviar una falta clamorosa sobre Barton quan aquest es disposava a empatar el partit amb un llançament de tres impecable. No van xiular res, i va acabar-se el parit. Però no us penseu, maleïts culers, que aquí s'acaben les opcions de la Penya de ser a l'Eurolliga l'any vinent. Pronostico la eliminació culé en la primera ronda dels play-off a mans del Màlaga. Ja ho veureu.

El partit, sense més història que aquesta, serveix per confirmar la incompetència d'Aíto dirigint qualsevol equip i la benevolència del col·lectiu arbitral envers de l'equip blaugrana. A destacar, això si, el bon paper de la Penya en conjunt, l'ostiot que s'emporta Navarro al primer quart i l'espectacular ally-hoop del Gaines (això si que es espectacle).

G.P Bahrein 2007

2007-04-15T15:47:00.000Z

Puffffffffff. Quin pes de sobre que m'he tret. Que alleugerit que camino ara. Sensació molt similar a la que et queda quan, després d'un més que abundant sopar de nadal amb la família (polvorons inclosos), vas al vàter i, literalment, ho treus tot. Que ve que et quedes (i quina putada per el que hi va després). Doncs jo ara mateix tinc aquesta sensació. Ferrari torna a dominar, confirmant així, que la cursa de Malasia és només una petita ensopegada en el camí cap als títols mundials.

Ens l'han canviat.El clar domini de Felipe Massa al llarg del cap de setmana (pole, victòria i volta ràpida) referma la meva teoria sobre quina va ser la causa del fracàs a Sepang. Algun fill de puta de McLaren, aprofitant la foscor de la nit, va pintar el Ferrari d'en Raikkonen de gris i negre mentre, que al seu box, un altre mecànic no menys innocent, feia el propi amb el cotxe de l'aspanyol.

Ens el van canviar els molt cabrons. No hi ha cap altre supòsit que pugui explicar millor la nefasta cursa. No s'entén, si no es que van canviar els cotxes, el perquè d'aquesta davallada. No pot ser que un dia siguis gairebé un segon més ràpid que els rivals i que l'endemà, amb prou feines, siguis capaç de controlar els Sauber.

D'altra banda, el Gran Premi d'avui no ha tingut més història. Massa ha estat “massa” per la resta (hohohoho). Ha dominat com i quan ha volgut. Va fer-se amb la pole molt sobrat i aquest migdia no ha tingut cap altra feina que controlar al xicotet negre aquest i, amb el McLaren parat al box, prémer l'accelerador i aconseguir un avantatge de 7 segons que, al cap i a la fi, ha resultat insalvable.

S'ha de destacar, però, una altra sortida “marca de la casa” de Raikkonen. A dos de les tres curses disputades fins ara l'ha cagat, i molt, al moment de la sortida, tirant per terra tota l'estratègia planificada per la cursa. Per sort, i gràcies a la ineficiència dels McLaren, aquestes dues cagadetes només l'han relegat fins al tercer lloc. Espavila que ja no te'n perdonarem cap més!.

Quina careta. Quina careta que se l'hi ha quedat al nostre amic Fernando. Qui s'hauria de pensar que un cop disputades tres curses estaria empatat a punts amb el seu company d'equip. Un “rookie” l'està deixant en evidència. Ara ja no es tan bonic, oi? Quina diferencia en tenir un company d'equip digne a tindre una toia (Trulli i Fisichela no han fet mai res de bo). Tu, Fernando, també has d'espavilar perquè sinó aquesta barreja d'Henry i Eto'o aviat et farà pujar els colors i llavors, la feina serà nostra per endevinar qui és el negre de McLaren

Carta oberta a Samuel Eto'o amb baixada de pantalons inclosa.

2007-03-28T13:08:00.000Z

Samueeeeeeeeeeeeeeeeeeeel Eto'o! Samueeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeel Eto'o! Comen ti tapel? Je mapel Samueeeeeeel! (o com s'escrigui)

Amic Samuel, hem dirigeixo a tu, ara que som amics, per dir-te que ho sento molt. He estat molt cruel amb tots i cadascun dels comentris que he fet sobre el teu joc i sobre tu com a persona humana que ets (se veu que els africans també poden ser persones, que ho sapigueu).

He estat cruel, molt cruel amb tu. Però i per què?. Doncs perquè als millors, als que més donen, sempre se'ls hi demana un puntet més. Sempre se'ls hi exigeix cada cop més i més. Si un diumenge fas un golet, el següent n'has de fer dos.

Més sempre més. La gent és molt cruel. A Ronaldinho, nen mimat com pocs, se l'hi perdona tot, tot i tot. Si un dia arriba amb ressaca a entrenar, és queda al gimnàs tocant-se-la una estoneta amb cada mà i cap a casa que ja ha complert. I tu Samuel? Estiguis bé o malament sempre treballes per ser millor i fer millor al grup. Les molèsties, els cops, el dolor,... cap d'aquest elements és prou fort per frenar-te.

Compromís. Darrera Puyol, lleidatà de pro i botifler per obligació, tu, Samuel, ets la persona més compromesa en aquest projecte que es diu F.C. Barcelona. Sempre ets dels primers en arribar a entrenar, sempre somrient (i no pas perquè no puguis tancar la boca perquè tens la dentadura fora de lloc), sempre alegre, sempre atent als teus companys, sempre treballant,.... sempre fent gols.

Fas gols, molts gols, més que ningú. Encarriles partits i dones punts. D'altres, no citaré noms, es limiten a pul·lular pel camp, escorats a l'esquerra, absents, apàtics,... sense participar en el joc de l'equip. Ni corren quan toca defensar, ni es desmarquen a l'hora d'atacar. Pul·lulen alegrement, al seu món. Això si, de tan en tan, els hi cau la pilota del cel, la controlen, la trepitgen i es pixen al defensa de torn (be, només als mediocres, que enguany contra els bons res de res).

Tu, defugint de tota frivolitat gratuïta (altament ineficaç) t'impliques al 110% en el joc col·lectiu. Corres, pressiones, puges, baixes, defenses, ataques, i encara et sobren energies per fer gols. Amb menys de tres anys al club ja has esdevingut la referència del Barça. Ets, sense cap mena de dubte, l'esperit de l'equip, el far que il·lumina el camí enmig de la foscor,.... tu ets el Barça.

Et dic que ets el Barça, amic Samuel, perquè tu els el que dones sentit a tot el que fan aquells altres 10 xicots que t'acompanyen al camp. Diumenge si, diumenge també, “obres la llauna”, desencalles el joc, obres l'escletxa per penetrar les defenses rivals. Quan s'enfronten al Barça, els equips es planten al camp amb l'únic objectiu de no encaixar cap gol, i llavors, amb un cop de sort, aprofitant algun error puntual o muntant un contra atac del no res, fer un gol, per, automàticament, penjar-se del travesser (com Kameni), i mirar d'aguantar el resultat la resta de partit.

----- Ara que parlem de Kameni vull fer un petit parèntesis per recordar el poema que va dedicar-li l'equivalent feixista d'en Joan Salvat-Papasseit aquell plujós capvespre de tardor.

“Kameni, seas blanco, verde, o azul, eres malo de cojones”.

Senzillament magnífic. A les Brigades Blanquiazules hi deu haver algun poeta, segur. Tanco parèntesis.-----

Tu, amic Samuel, guies l'equip. Iniesta i Xavi la remenen molt be. La toquen com ningú. De dreta a esquerra, tirant parets precises per esquivar la pressió rival, fent bascular l'equip, tenint la pilota, tractant-la amb cura ... jugant a futbol. Però i llavors què? De què serveix tot aquest control de pilota? Que aporta, per exemple, tindre un 70% de possessió al camp del València si al final, sense crear cap ocasió, acabes perdent 2 a 0?

Sense tu, Samuel, l'equip naufraga, es perd en ell mateix, s'embolica en la teranyina que amb tanta cura va teixint al llarg dels 90 minuts. Frivolitats? Moltes. Mariconades? Les que vulguis i més. I gols?. No hi ha gols si no jugues tu. Tu ets el gol, tu ets el Barça, tu l'hi dones sentit a tot.

Quantes jugades col·lectives han acabat en gol des de que tu no jugues? Jo t'ho dic jo. Ni una. Cap. Zero patatero. L'equip s'ha mantingut viu gràcies a quatre gols a pilota parada. Quatre espurnes de qualitat individual han amagat la realitat que, sense tu, aquest Barça no és més que un equip mediocre que te por del pitjor Madrid de la història.

No es que estiguis casat amb el gol, tu ets el gol. Marques sempre, ho portes a la sang. De cap, de xut potent i col·locat, de jugada individual, de puntera amb els ulls tancats, pixant-te al porter, emportant-te per davant es defenses,.... I que signifiquen els teus gols?

Punts, molts punts. I títols, molts títols. Tu, amb tan sols dos anys a l'equip, es pot dir que has fet guanyar més al Barça que qualsevol altre en els més de cent anys d'història del club. Gràcies al teu esperit combatiu (alhora que altruista i generós amb els teus companys), a la teva pressió asfixiant als centrals quan han de treure la pilota, a les teves mortíferes desmarcades a l'espai, als teus moviments felins, elèctrics, letals, i sobretot als teus gols, el Barça ha guanyat la seva segona copa d'Europa i està a punt d'encadenar la millor ratxa triomfant, superant, de llarg, al Dream Team.

On eren les estrelles a París? A Ronaldinho de tan perdut com anava, diuen que se'l va veure passejant a la vora del Senna la segona part. Messi, alies “el maradonito”, estava vestit de carrer mirant-s'ho tot des de la tribuna. Márquez i Puyol encara ara busquen Henry, .... i Belleti a la banquETA. Amb aquest panorama, i amb un 1 a 0 en contra, vas aparèixer tu de la foscor i, a poc més d'un quart d'hora per el dinal, vas fer el gol. Vas fer allò que tots els culers estaven somniant. Vas respondre a totes les oracions i, com un àngel, envoltat d'una aura divina, vas afusellar Almunia establint la igualada al marcador, marcant el camí de la remuntada (Belleti, millor lateral dret del món, va fer la resta).

Amb aquesta carta Samuel, a banda de reconciliar-me amb tu, vull donar un cop de puny sobre la taula per dir que ja n'hi ha prou. S'ha acabat posar a parir al negre. Exigeixo respecte. Que la gent et respecti, i no només perquè ets negre i ara està malt vist criticar als negres, sinó perquè tu ho vals. Tu t'ho mereixes. Ens ho has donat tot, i nosaltres ens hem limitat a insultar-te, a criticar-te. Des d'aquí et demano perdó per tot. No tornarà a passar.

Gràcies per tot Samuel ... I que n'aprenguin

Per acabar, inaugurem la secció titulada QUE PARLI EL POBLE. On el poble expressarà lliurement la seva opinió. La primera enquesta, no podia ser de cap altra manera, és respecte la figura del meu amic Samuel. És la primera vegada que ho faig i ho faré a lo guarro. Contesteu a l'enquesta en l'apartat de comentaris.

Samuel Eto'o .....

A.- És el millor davanter centre del món. Si ell juga no podem perdre.

B.- Per lo negre que és, encara trobo que corre poc.

C.- Thuram la te més llarga

Personalment jo voto per la C. Eto'o, mal que hem pesi, ja no és el “rei” del vestidor blaugrana.

Espero la vostra resposta, si aquesta secció te èxit ja trobaré la manera de fer les futures enquestes més apanyadetes.

Tumor benigne.

2007-03-28T08:46:00.000Z

S’acosta la Setmana Santa, època de penediment i de penitència per ajustar compte i així, poder morir en pau. (ja veus). Si no n’hi hagués prou amb un viacrucis de nou mesos aixecant-se a les 8 del matí per anar a treballar, aquestos dies estic fent una penitència extra. Per manament d’una colla de fills de puta que ara no anomenaré, m’he vist evocat, millor dit, obligat a escriure un parell d’articles alabant Eto’o (si si, a Eto’o, el negre aquell que juga al Barça). Per si no n’hi hagués prou amb el “Be black, my friend”, ara m’he n’exigeixen dos de nous, i lloant-lo!!!. Bueno, coses pitjor he fet al llarg de la meua vida. Ja no vindrà d’això. I per què ho faig? Que en guanyo? Doncs la resposta és clara. Complint aquest petit tràmit podré incorporar a la plantilla del U.E. Sudaques a Samuel Eto’o i així completar una nòmina de davanters excel·lents ( Ronaldinho, Messi, Ibrahimovic, Ronaldo, Tévez, Cassano, Fred, Kanouté,... i el negre). Degut a la meva falta d’escrúpols, i gràcies a uns principis no gaire arrelats, no hem resultarà gens difícil d’escriure aquest “article”. Lo que realment serà dur de complir és la segona part del negre, ai perdó, volia dir tracte. De la meva boqueta no podrà sortir-ne frases tals com: “puto negre”, “me cago am lo negre”, “ets un càncer”, “u u u “, “mandinga”,.... es a dir, que quan Eto’o la cagui, que la cagarà, i molt, jo hauré de romandre impertèrrit al sofà sense obrir boca. Compensa tot aquest sacrifici? Oi tant!.

El negre és una de les peces més preuades del pro. Ràpid, fort, amb una gran acceleració i un xut potent i col·locat que el fa gairebé infalible davant de porta (no te la classe de Ronaldo, però encara serveix). A més a més, seria meu, i en podria fer el que vulgues. Passaria de ser titular indiscutible, a podrir-se a la banqueta. Potser el deixaria al filial perquè es fes com a jugador,... o fins i tot me’l podria vendre si em causa problemes al vestidor.

A Gattuso, Materazzi i Tévez (capitans de l’U.E. Sudaques), als líders de l’equip (Deco, D'Alessandro, Ronaldinho, Essien i De Rossi) i a l’entrenador i mànager (que sóc io mateix), no ens tremolarà el pols, i al primer problema, a la primera rajada que alteri el bon ambient del vestidor, el negre se’n va al carrer. Sense contemplacions. Que sàpigues Samuel que aquí no te’n deixarem passar cap.

Serà meu i només meu, i això és tan bonic que no té preu. Sempre he dit que Eto’o és un càncer per al Barça. Si poses en una balança el que t’aporta i el que et resta no hi ha color. Falla un 90% de les ocasions de les que disposa, no la sap passar, baixa al mig del camp per intervenir amb el joc i només aconsegueix alentir la circulació de la pilota i descol·locar-se de cara a una possible rematada,....

Extra esportivament també és un angelet. No accepta que el canviïn, és egoista i envejós, deprecia els seus companys, s’enalteix a si mateix a la categoria de Déu, és curtet, no sap anar per la vida,..... be ja paro, que aquest és un article lloant-lo.

El que venia a dir amb tot això és que aquesta visió del negre ja no la tinc, ara l’aprecio, me l’estimo, per això ja no és un càncer, ara tan sols és un tumor benigne.

GP d'Espanya de Jerez 07 .... i olé.

2007-03-26T19:33:00.000Z

Espectacular Rossi. Tot i disposar d’una moto amb unes prestacions inferiors a les Honda, no va donar opcions de victòria a cap altre pilot. Al sisè revolt, després de la llarga recta “del darrera”, i en la frenada més forta del circuit, va passar (com va voler) a Pedrosa i aquí va acabar-se la cursa. Tres corbes més tard, en el pas per Nieto i Peluki (o com s’escrigui), només calia veure les cares de la gent. Tots muts, no cridaven, no animaven. El somni de veure un pilot espanyol guanyador del GP de Jerez en la categoria reina s’havia esvaït. Quedaven 20 voltes però ja tothom era conscient que Rossi guanyaria. Au, cap a casa i fins l’any vinent.

Des de els temps de Crivillé, que no sona l’himne espanyol a Jerez. Quina decepció, no?. Les més de 130.000 ànimes ibèriques van quedar-se estorades, incrèdules, sense esma. La fiesta nacional al final va ser incomplerta. Tot i gaudir en directe d’una lliçó de pilotatge magistral d’Il Dottore, ningú desfruitava perquè, en el fons, el que volen és que guanyin els espanyols, l’espectacle en si, els hi porta fluixa.

Els espanyols, el que volen és guanyar, i així, amb victòries dels “seus”, ennuegar les penes i frustracions i sentir-se, si més no, guanyador (i superior a la resta) en algun aspecte, per poc significatiu que sigui. Van celebrar la victòria de Jorge Lorenzo a 250cc com si els hi anés la vida, com si la selecció de futbol (que, no ens enganyem, és l’únic esport que importa a Espanya) hagués guanyat un mundial.

Els 250cc, per molt que pesi, és una categoria menor, és el pas previ a Moto GP, és un esgraó més de la cadena per arribar a ser un bon pilot. I un només és un bon pilot si a Moto GP, competint amb i contra els bons, sobresurt i guanya. Dominar els 250cc no vol dir res, si no, que li preguntin a Biaggi. En va ser quatre cops campió, i a l’hora de competir amb els grans, caguerada (per cert, per què va estar 5 anys a 250cc? No ho entenc).

Si es comparen, els resultats de Pedrosa al llarg de tot el cap de setmana són, de lluny, millors que els de Lorenzo. Lorenzo disposa, amb molta diferència, de la millor moto. En una categoria on les Aprilia l’hi treuen 1 segon per volta a les Honda, disposar de la moto oficial no te preu. I encara així li costa Déu i ajut guanyar. L’any passat va haver d’esperar-se fins al últim GP per sentenciar el Mundial. No vull ni pensar que hagués fet Dovizioso (mil vegades millor pilot que Lorenzo) amb una moto ràpida.

A més a més de disposar de la millor moto, Lorenzo s’està aprofitant del poc nivell de la categoria. Aquest, i l’anterior, són els anys on la categoria és més fluixa. El nivell dels pilots és baixíssim comparat amb els Pedrosa, Melandri, Elies, Stoner,... que hi havia fa només un parell d’anys.

Pol Espargaró. Menció apart per aquest jove pilot de Granollers. Amb 15 anys pràcticament recent fets s’ha situat quart del Mundial per davant de la majoria dels pilots oficials. Diumenge va quedar quart, a tan sols 100 mil·lèsimes del podi, avançant sense contemplacions a pilots com Nieto i Gadea, que no van tenir cap més remei que apartar-se i abaixar el cap.

Si en l’any del seu debut al Mundial és capaç de fer aquest resultats no vull ni pensar que pot arribar a fer d’aquí 10 anys, quant n’hi tingui 25 i estigui a la flor de la vida.

Lorenzo, quan pugi a Moto GP s’estamparà amb Pedrosa, no el guanyarà mai. I quan aquest es retiri, el Pol Espargaró s’encarregarà de posar-lo allà on es mereix, retirar-se sense cap títol de Moto GP, amb més pena que glòria, emulant els èxits del seu “amic” Biaggi.

Passin, passin,.. que veuran el piset

2007-03-26T13:58:00.000Z

Només dos dels vuit millors equips d’Europa no han perdut en la seva visita al camp de la Penya. Badalona fa por, imposa respecte, tot i que els rivals hi arriben en autobús i no interactuaven amb l’entorn. Maccabi, Winthertur F.C. Barcelona, Partizan, Olympiacos, TAU, Cibona, Olimpia Liujbiana, el tot poderòs Akasvayu (hohoho), Estudiantes, Unicaja ( dos cops amb un balanç de +60 a favor dels verd i negres),....

Tots han caigut. Les “patums” d’Europa i les de la competició estatal han caigut. Molts n’han sortit escaldats, apallissats en una derrota sense pal·liatius, a d’altres se’ls ha deixat somiar que podien expugnar el fortí fins a poc del final per, en un vist i no vist, clavar-los-hi un parcial de 10 a zero i enviar-los a la caseta. Essent sincers, també s’ha de dir, que en més d’una ocasió ha aparegut la Verge, encongint el cèrcol, i el cul, dels tiradors rivals en moments claus. Un balanç de 12 victòries per només 3 derrotes enfront les principals potències del bàsquet europeu és un registre inimaginable per un equip com ara el Joventut (només CSKA i Panathinaicos s’han escapat vius del l’olímpic). No té un equip ni la meitat de competitiu que la restà dels rivals, no te una afició especialment calenta, el pavelló no és, ni de bon tros, una capça de mistos irrespirable, tot al contrari, és un espai gran, massa gran, massa fred,.... Ara sense Eurolliga, amb un partit per setmana i amb els jugadors claus recuperats el Joventut no ha de perdre cap partit més com a local. S’ha acabat no poder dir ni fava contra equips com el Pamesa o el Caja, a anys llum de la Penya, i no tenir recursos (ni esme) per clavar-los-hi la pallissa que es mereixen. Amb un Akasvayu en plena caiguda lliure (ojo la LEB), amb el Barça i l’Unicaja encara vius a Europa, a poc que l’equip s’entoni a domicili, s’enlairarà fins al tercer lloc de la ACB sense gaires dificultats. Mantenir el fortí i no cagar-la lluny de casa. No cal més per ser tercers i tenir als burros de Girona de rivals al PlayOff.

Tercer lloc + Akasvayu + factor camp = bitllet de primera classe cap a l’Eurolliga. I llavors, .... que torni a tremolar Europa!. La propera víctima il·lustre que s’afegirà a la llista de derrotats serà el Madrid. I de Madrid al cielo.....

Qui juga? La Penya Qui guanya? La Penya.

“La noche es mi amiga”

2007-03-23T11:34:00.000Z

“La noche es mi amiga”, “Si no salgo por las noches no marco goles”, “Estoy cansado” o “¿Y quién crees que eres para decirme eso?¿mi padre?”(en resposta a Cruyff quan aquest li va dir que no hauria de sortir tant per les nits) són les frases que defineixen a la perfecció a Romario, altrament conegut com a “baixinho”.

Va néixer un 29 de gener de 1966 al barri de Jacarezinho (un dels més pobres de Río de Janeiro) en el si d’una família pobre, molt pobre. Aviat els seus pares van veure que Romario tenia unes qualitat futbolístiques fora de lo normal, portava el gol a la sang. En un dels seus primers partits juvenils l’any 1982, contra el Cabuço el Vasco va guanyar 18 a 1, i ell va marcar, ni més ni menys, que 16 gols. Però en els seus inicis no tot va ser un camí de roses, els directius el veien com un jugador massa petit per ser el davanter centre d’un equip i, per tant, esdevenir-ne la seva referència ofensiva. Poc a poc començava la seva addicció a la nit. Els seus retards, cada cop més constants, van causar que li assignessin un psicòleg per intentar calmar-lo, però, lògicament, això no va servir de res, mai van poder frenar-lo, sempre ha fet el que ha volgut, com a volgut, quan ha volgut,... Al llarg dels primers anys de futbolista, el seu principal passatemps era fer apostes amb els seus companys, sempre guanyava: menjar, diners,.... el què no importava, l’hi era igual, la qüestió era guanyar i ell, guanyava. Tal i com va confessar en una revista, ja va començar a xutar estan al ventre de la seva mare. Aquesta manera de moure’s, calmada, sense pressió, flotant suaument,... marcaria la resta de la seva carrera futbolística. Podria dir-se que un cop fora va seguir jugant com si encara estigués al ventre matern, absolutament despreocupat de tot. Romario es mou per els camps de futbol amb la displicència d’un “jeque” i la impunitat d’un sonàmbul. Ni tan sols participa del joc. Ell simplement està alli, distret, trotant, convencent als seus rivals del seu desinterès i de la seva inofensivitat. Fins que li queia una pilota a prop. Llavors obria un ull (només un), arrossegava cansadament les cames, feia un petit càlcul de coordenades i ficava la pilota entre els tres pals. No feia més. Control, dribbing i xut. Així ha marcat ja gairebé 1000 gols. Marcaré abans de la mitja part,.... difícilment trobarem cap altre jugador a la història del futbol que hagi despreciat tant i amb tant èxit els manaments que regeixen el futbol modern. Romario és lo menys semblant a un professional que mai s’hagi vist en un ap de futbol. No entrenava, sortia de nit i no corria ni que el matessin. A més a més parlava, presumia, no respectava res ni ningú. No portava ni dos dies a Barcelona i ja havia promès que marcaria 30 gols. Va marcar-los. Una altra vegada va fer jurar-li a Cruyff que el deixaria agafar un avió per anar a la platja si marcava abans de la mitja part. Romario va marcar i l’holandès no va tenir mes remei que autoritzar-ne la fuga. Va fer moltes coses, però sempre trotant, sense moure’s massa, no fos cas que algú el confongués amb un atleta i li exigís esforç físic. Amb aquesta estratègia ha guanyat quatre lligues amb el PSV Eindhoven, dos amb el Barça i un Mundial amb Brasil, a més a més d’innumerables campionats carioques, algun de sud-americà i una dotzena de copes menors. La frase, però, no pot es pot formular amb passat, ja que prop de complir 42 anys, encara està jugant. Diu que te el físic intacte (no m’estranya). Està igual de redonet que en l’època en que jugava al Camp Nou. Fa 3 anys va ser el màxim golejador de la lliga brasilera amb 22 gols. I, com que ningú no ha pertorbat la seva migdiada, aquest dissabte superarà els 1.000 gols de Pelé.

No diguis adéu, diguis fins aviat.

2007-03-22T11:30:00.002Z

Que el Joventut guanyi a la pista del Olympiacos aquesta nit és una quimera. Que, a sobre, ho faci per 35 punts o més, ja ratlla l’utopia. Així doncs, ja es pot donar per fet que la Penya està eliminada de l’Eurolliga. Un grup amb el CSKA, Olympiacos (organitzador de la Final Four) i el Partizan era massa complicat per la Penya, gairebé inassolible si, a més a més, li sumes la baixa per lesió de Barton (15 punts per partit, 30 minuts, 5 rebots,...) i el lamentable estat de forma de Bennet. El balanç global, però, és molt positiu (si més no, a nivell personal). He gaudit veient jugar als millors d’europa. M’he, literalment, escorregut de gust amb les victòries enfront el Maccabi, Olympiacos i Unicaja (105 a 52, crec). M’he deixat la veu cridant cada cop que Rudy o Gaines esmaixaven. M’he quedat tant, però tant agust, insultat als més indesitjables fills de puta que han passat per l’olímpic (Scariola, Santiago, Bodiroga, tot el Maccabi,....). M’he quedat embadalit observant amb fervor les “immillorables” vistes que ofereixen els grades de l’olímpic, ..... però sobretot he gaudit com mai veient jugar a la Penya. El que passi aquesta nit, sincerament, me la porta fluixa. Aquesta ja no és la guerra de la Penya. L’objectiu, que era passar la primera fase, ja es va assolir amb solvència. La Penya va sortir viva del “grup de la mort”, molt viva, guanyant al Maccabi a casa, tenint contra les cordes al Panathinaicos (24 punts per sobre al final del segon quart), guanyant al infern de Belgrad, apallissant als de Màlaga,... La segona fase era un premi, era un regal per a que els aficionats n’hi gaudíssim i, vist el sorteig (injust, molt injust), ja no cabia esperar-ne res més. L’atzar ha dictat sentència dos cops al llarg d’aquesta eurolliga i, les dues vegades, la Penya ha estat condemnada, castigada amb la pena més dura de totes. De la primera se’n va poder escapar, la segona ha resultat insalvable. De tot això el club n’ha d’extreure tot un seguit conclusions de cara al futur de l’equip. La primera és que no s’està ni al primer, ni al segon nivell, del bàsquet europeu. El primer esglaó està ocupat per TAU, CSKA, Panathinaikos, Olimpiakos, Maccabi i Barça (per potencial econòmic i plantilla, no pas per els seus èxits).

El segon esglaó el conformen equips de l’estil Madrid, Unicaja, Partizan, Efes,.... són equips amb un projecte consolidat, amb èxits puntuals, però sense el potencial (ni econòmic i de plantilla) per lluitar de forma consistent amb els “grans”.
La Penya estaria en un hipotètic tercer nivell. Està lluitant per consolidar-se a la lliga ACB i així, començar a jugar amb regularitat a Europa. L’objectiu de la directiva ha de ser, doncs, el de consolidar l’equip.

I per fer-ho s’ha de fer neteja. Sullivan, Bennet, Laviña, Paco Vázquez han d’anar fora (com a molt pot quedar-se el capità). Cap d’aquest jugadors no serveixen per consolidar l’equip entre els grans. Són mediocres, els hi falta aquest “plus” que fa millorar l’equip, que dona consistència al joc i que et garanteix un bon nivell col·lectiu al llarg de tota la temporada. Fer fora als dolents i retenir als bons. En principi tots tenen contracte en vigor, però això, no és garantia de res. Sembla ser que Rudy, si el projecte és engrescador, continuarà un o dos anys més a Badalona, preparant-se per fer el salt a la NBA. Ricky Rubio no és problema. Té el cap al lloc (la seva família més) i no farà cap bogeria. Si tot va be, d’aquí dos anys serà el base titular del conjunt verd i negre. El problema serà Barton. De la mateixa manera que va fer-se amb Mumbrú, no s’han de tornar boixos i llençar la casa per la finestra per tal de retenir-lo. Si marxa, això si, s’haurà d’encertar a l’hora de fitxar-l’hi un substitut ja que ha esdevingut, juntament amb Rudy, en el puntal ofensiu de l’equip. Ara es podria especular molt sobre el futur de la Penya, que si vindrà tal, que si el negre no serveix,... Jo només tinc clara una cosa. Des del club s’està treballant molt, i molt be, i segur que no caldrà que passin 12 anys més per tornar a gaudir d’un bàsquet de primer nivell a Badalona.

El partit d'avui no és un comiat. Més que adéu, avui és dirà fins aviat . I quan hi tornin, que hi tornaran, jo hi seré (espero que el “Jisus” també hi sigui).

Be black, my friend

2007-03-19T20:12:00.000Z

“Empty your mind. Be formless, shapeless. Like water. You put water into a bottle and it becomes the bottle. You put in a teapot, it becomes the teapot. Water can flow, or it can crash. Be water, my friend!” Bruce Lee proclama a quatre vents que t'has d'adaptar a l'entorn per sobreviure i progressar. Be water my friend.

Per què adaptar-se a l’entorn quan el pots destruir? Per què adaptar-se quan pots passar d’ell, ignorar-lo? Per què t’han de condicionar els altres?

Eto’o, una vegada més i ja en van moltes, ens torna a il·luminar, ens guia. S’ha acabat el “be water”. Comença l’era “be black”.

A grans trets, aquesta podria ser perfectament la filosofia que guia el comportament d'Eto'o. Buidar la ment i tirar pel dret. Sense pensar en res ni en ningú (sobretot en ningú). Si t'has d'emporatar algú (o tot) per andavant pos molt bé. El comportament impetuós, la incontinència verbal i la falta de diplomàcia l'han empès a algunes ensopegades sonades que a vegades han arrosegat també la institució i quen l'han obligat a rectificar i disculpar-se poc després (això si, s'ha disculpat només quan l'hi ha convingut). Eto'o, més enllà d'una simple pixada fora de test (això és un petit recull, me'n deixo moltes, ja ho se). Madrid Cabró. No se fins a quin punt això és pot considerar una relliscada. Ho he posat aquí com a mostra de la rancúnia que te Eto'o. No va ser capaç de triomfar al Madrid per dolent (fa uns anys era un petardo de davanter). I com els hi ho paga? "Madrid cabrón, saluda al campeón". Quan marxi del Barça, per la porta del darrera i amprenyat amb mitja Catalunya, no vull ni pensar quina en farà. Jo ja us he avisat. Pichichi 2004/05. Eto'o no va ser capaç de guanyar el premi al màxim golejador de primera divisió tot i comptar amb l'ajut de tot l'equip al llarg de les 4 últimes jornades de lliga. Quina va ser la seva reacció? Va assumir que era un paquet? No, ens al contrari, va desmarcar-se criticant els seus companys (sobretot als defenses) per el fet d'haver empatat a 3 contra el Villareal, amb tres gols de Forlan, el seu màxim rival i, finalment, el just guanyador d'aquest trofeu. "Només escupen els que baixen de l'arbre". Magistral la frase de Javier "patapum parriba" Clemente explicant l'escopinada d'Eto'o a Exposito. Eto'o, per la seva part va disculpar-se dient que ell havia escopit al cos del jugador basc per equivocació, que ell voliar escopir al terra. Ves per on, jo me'l crec. Eto'o sempre ha anat faltat de punteria. Cansament del Mundial. Encara no ho puc entendre. A la pretemporada, va reincorporar-se una setmana després que els seus companys, argumentant que necessitava més descans després d'haver fet de comentarista de televisió durant la copa del món. I jo penso, vols dir que enlloc de cansament no tenia enveja? Supercopa. Eto'o va ser substituït en la mitja part del partit de tornada. I que va fer? Dutxar-se tranquilament i preparar-se per celebrar el títol amb els companys? No! Ell va abandonar l'estadi sense presenciar la segona part i, es clar, sense participar en les celebracions posteriors. En català no. Influenciat, potser, per Echevarria, Eto'o va negar-se a respondre una pregunta que un periodista li havia fet en català i, li va exigir que li parlés en castellà. La pregunta, per cert, era que si el gol que havia marcat era de llet. Meridian Cup. El seu germà disputava aquesta competició i ell, un cop finalitzat l'entrenament, va decidir anar-l'ho a veure jugar. Tot i que jugava al "Mini" (a 50 metres del Camp Nou) ell va anar-hi en cotxe. A la porta, van dir-li que no podia entrar amb el cotxe, només personal autoritzat. Ell dia que no. Que ell era Eto'o i que per els seus collons que entrava. Davant la negativa, embogit com estava pel fet que algú li portés la contrària, va fer una maniobra brusca amb el cotxe, rascant contra una paret, i va marxar sense veure jugar el seu germà. Be balck, my friend.

Los cojones soy yo de izquierdas

2007-03-19T15:59:00.001Z

Avui inaugurem secció. “Si fos de tu, vergonya me’n donaria de ser així.”

En aquesta secció faré un recull de la vida i obra de tots aquells personatges que, per alguna o altra raó, odio, em fan fàstic,.... (Eto’o no hi entra ja que, degut a la seva magnitud, disposa d'una secció pròpia. Òstia, merda, això no ho volia dir. Rectifico. A partir d’avui, 19.03.2007, em declaro fan incondicional d’Eto’o i, perquè en quedi constància, li dedicaré dos articles lloant-lo). I qui millor per inaugurar aquesta secció que Salva Ballesta? L’honor d’inaugurar secció li recau a ell gràcies al ja famós “le tengo más respeto a una caca de perro” en desposta a la pregunta sobre que n’opina de l’article de l’Oleguer (se l’haurà llegit?). Aquesta frase m’ha servit d’excusa (o motivació, digues-l’hi com vulguis) per fer-ne un article. L’avantatge de fer un article sobre aquest tipus de personatge és que es retrata sol. Només cal limitar-se a recollir les seves “perles”, no cal afegir-hi res. Només faré un comentari al respecte del tema. No m’ha agradat gens l’equivalència feta per la majoria de periodistes entre Oleguer i Salva Ballesta. Per molt que diguin Oleguer i Salva Ballesta no estan al mateix sac. És d’una gran incultura política equiparar-los (i de fill de puta), ja que així és criminalitza l’opinió d’Oleguer posant-la a l’alçada de l’aberració dita per un feixista que, per lèxic, hauria d’estar fent P-3 (Sergi Pàmies en defineix el seu pensament com “glandular”, que emana dels òrgans testiculars o dels budells). He de dir, sense que serveixi de precedent, que Oleguer té raó. Això si, d’Oleguer, ara, només espero que no em falli, que no es faci enrrera . Està essent criminalitzat, perseguit, jutjat i condemnat sense motiu. Els espanyols són, entre moltes altres coses, uns rancorosos. Ni obliden ni perdonen. D’Oleguer, tard o d’hora, se n’intentaran revenjar, putejant-lo on més mal li pugui fer. Espero, Oleguer, que no cedeixis perquè jo et donaré tot el meu suport (que ja és més de lo que fa el Barça com a institució i Laporta com a president). Res més. Fins aquí. Amb aquest tipus de gent no cal perdre-hi ni un segon més. A continuació les “perles” més destacades que han sortit de la boqueta de Salva Ballesta. Recull de les declaracions fetes a la web de no se quin crepuscle d’extrema dreta: P: ¿Se considera un hombre religioso? S. B. Por supuesto, Cristiano. P: ¿Quiénes fueron sus ídolos futbolísticos de niñez? ¿Y los no futbolísticos? S. B. Hugo Sánchez solo como jugador. García Morato, (As de la Guerra Civil) y Rudel (Piloto Alemán) P: ¿Por qué cree que en el mundo del balón están tan mal vistos patriotas como Di Canio, Arizmendi o Usted mismo en sus celebraciones? S. B. No solo en el mundo del balón, hoy en día esta mal visto el sentirse Español y el defender a tu País. P: ¿Jugaría en la selección de fútbol de su comunidad autonómica si se lo pidiesen? S. B. ¡NO! P: Ordéneme por su importancia personal de mayor a menor estas palabras: (Familia, Fútbol, Dios, Ejercito y Patria). S. B. Dios, Familia, Patria, Ejército y Fútbol. P: ¿que opinión tiene sobre la Soberanía del Peñón de Gibraltar? S. B. ¡GIBRALTAR ESPAÑOL! P: ¿Qué opinión tiene sobre la monarquía en general y sobre la que tenemos en particular? S. B. ESPAÑA ESTA POR ENCIMA DE TODO P: ¿Qué opina de que Ceuta y Melilla al parecer no se merezcan la visita del actual Monarca y que para que un Jefe del Ejecutivo Español pueda ir a visitarlas ante deba pedir permiso a Marruecos? S. B. Que es una vergüenza. P: ¿Cuál es su opinión sobre las Fuerzas Armadas españolas?, en caso desfavorable ¿Cómo articularía Vd. Las FF.AA. para el correcto cumplimiento de sus funciones? S. B. Para mi se están devaluando las Fuerzas Armadas y creo que los Altos Mandos deberían dar un taconazo, aun poniendo su cargo a disposición del Político de turno. P: ¿Qué opina usted del supuesto golpe de Estado del 23-F? S. B. Se podrían decir tantas cosas... Pero me gustaría conocer a Tejero. P: Por ultimo ¿desea dedicar unas palabras para los miles de Camaradas usuarios de Infonacional? S. B. ¡A ESPAÑA SERVIR HASTA MORIR! A ver si no mandan quitar esta parte del cuestionario como en Lérida. Transcripció íntegra d’una entrevista feta per De la Morena (El Larguero de la SER) a Salva Ballesta quan aquest jugava al València. De la Morena: ¿Los goles los sigues celebrando con el saludo militar no? Salva: Por supuesto, esto es algo que nunca va a faltar, a lo mejor hay alguno que no y tal; pero bueno, nunca va a faltar porque yo me siento súper identificado con…, con mi vida, porque mi vida está ahí metida y estoy orgullosísimo de eso y…, y con eso moriré. De la Morena: Andate con cuidado, que te escucha Aznar, y te manda para Irak. Salva: Pues si me hace ir voy el primero De la Morena: Buah, pero tu esto lo tienes claro ¿no?; pues mira pídelo, que a lo mejor alguno se viene para aquí con tu puesto. Salva: Te puedo asegurar que todos los militares que van allí, si son militares de verdad, que además lo son, van encantadísimos, porque es su obligación. De la Morena: No discutamos de esto que me das pánico, me pones los pelos de punta, ¿y no te ilusionaría más ir a Portugal, a la Eurocopa? Salva: Yo siempre he dicho que defender a tu país, en la faceta que sea, ya sea como futbolista o como tu dices, de militar, o de escayolista es lo máximo que le puede pasar a una persona, y para mi pues es normal, yo no hay nada que cambie por defender a mi país por la bandera nacional, en el mundo del fútbol. De la Morena: Me cago en la leche, es que hace unos días te oí decir que…, que para ti era más importante España que tu familia. Salva: A los cinco minutos que oyó mi padre esto, me llamó y me dice: "eres el que más cojones tienes de toda España, y así tiene que ser, y como no digas eso te desheredo". De la Morena: ¿Tu padre que está en Irak? Salva: No, ya está retirado De la Morena: ¿Es verdad que en la suela de tus botas has puesto Aupa España? Salva: Lo tengo como en los caballos, ¿has visto la señal que le meten a los caballos con el hierro incandescente?, pues igual yo. De la Morena: O sea que debajo de las botas pone: Aupa España. Salva: Arriba España De la Morena: Dios mío… Salva: Pero es que es algo que no entiendo, no es algo que tenga que ser anormal, es que así tenemos que ser todos los espanyoles. Porque es que tu vas a cualquier país i defienden a muerte su bandera, tal. Y es que aquí parecemos todos gilipollas. Que es algo que…, que no. Una cosa es que llevan la banderita de España y parecen que es de ultra no se qué. Y no, no. Que la bandera de España es la bandera de tu país. De la Morena: No claro, que tu a lo mejor eres de izquierdas perfectamente y… sin ningún problema ¿no? Salva: POR LOS COJONES SOY YO DE IZQUIERDAS.

GP Australia 07

2007-03-19T10:01:00.000Z

Kimi Raikkonen: Va dominar la cursa amb mà de ferro. Va semblar-me que estava veient pilotar a Schumacher fins que, a poc més de 12 voltes del final, incomprensiblement, va estar apunt d’arruïnar-ho tot amb una sortida de pista que, afortunadament, no va tenir conseqüències més enllà del meu crit al sofà de casa. Tot i fer un Gran Premi perfecte, hauria estat segon si a Felipe Massa no se li hagués trencat la caixa de canvis. Felipe Massa: Senzillament espectacular. Qui deia que a la F1 no es podia avançar? Del 22º al 6º en menys de 50 voltes. Massa si que es va encomanar de l’esperit de Schumacher (al GP de Brasil del 2006 va passar de l’últim al quart lloc) per dur a terme una remuntada espectacular que li atorga el cartell de favorit per guanyar el Mundial. McLaren: Precisament ara que parlem del GP del Brasil .... quan fa que un McLaren no guanya un GP? El darrer cop que les “fletxes de plata” (el sobrenom de les “merdetes de plata”, crec, que els hi escau més) van guanyar va ser, precisament, al GP de Brasil de l’any 2005 de la mà de Montoya (l’han fet fora incomprensiblement).

Continueu així. “Magic Alonso”: Aquest sobrenom l’hi va posar el calb de Telecinco arran d’una sortida que va fer on va avançar 6 monoplaces, per arribar a situar-se segon després del primer revolt. Ahir va perdre dos llocs, i jo en pregunto, on és la màgia ara? De màgic res de res. Les sortides que feia els últims anys eren, exclusivament, fruit de dos factors: del repartiment de pes de Renault i, sobretot, de la clara superioritat del motor francès respecte la resta girant a baixes revolucions. Ho tornaré a dir, de màgia res de res. És un gran error atribuir poders i atorgar la qualitat de diví a quelcom que no ho és. Rocio Jurado va confiar cegament amb la Virgen de Regla (un tros de fusta), resant-li matí tarda i nit... i tots sabem com va acabar. Aneu confiant en la “màgia” d’Alonso que quan us en adoneu el Mundial ja estarà perdut. Lewis Hamilton: L’altre triomfador del Gran Premi. Pilot ràpid, agressiu, tècnic,... ho te tot per acabar triomfant (caldrà, però, que canviï d’equip). Era més ràpid que el seu company, però des del seu propi box no van deixar-lo quedar segon. Tranquil, tot arribarà. Robert Kubica: Abans polonès que un porc aspanyol. Fent bandera d’aquest lema, Catalunya, com a país, ha d’apostar per aquest jove pilot. Té talent, gaudeix de la confiança del seu equip i sembla que enguany disposa d’un monoplaça capaç de lluitar amb els millors.
Des d’aquí només donar-te ànims i desitjar-te sort.

Confio plenament en tu. Som-hi Robert.

Rossi, Che Spettacolo. Part 3

2007-03-12T11:19:00.000Z

100% ROSSI, 100% ESPETTACOLO

Rally. Una de les passions de Rossi són els rallys. Un dia abans de disputar-se el GP de Catalunya de l’any 2002 va ser invitat a provar els nous Córdoba WRC que la marca Seat havia dissenyat.

Va estar rodant durant unes quantes voltes fins que... a la sortida d’un revolt es va estampar contra un arbre. Aquest accident no va causar cap tipus de lesió a Rossi, però si que va causar força danys materials ja que el cotxe que estava utilitzant estava valorat en més de 500.000€.

Rossi som sempre ha aconseguit dur la seva passió fins al límit, deixant de banda les exhibicions i els entrenaments privats aconseguint debutar en el mundial de Rallys. El seu debut, poc afortunat, fou en el RAC Rally. Dic que el seu debut va ser poc afortunat ja que, la llum del sol va enlluernar-lo sortint d’un revolt, provocant-li una sortida de pista i deixant-lo sense possibilitat de tornar a pista, tot just en un dels primers revolts del rally.

Aquesta experiència, però, no és la última. A finals del 2006 Rossi va tindre l’opció de tornar a participar en el mundial de Rallys, aquest cop, conduint un Subaru WRC gestionat directament per l’equip oficinal.

Refent-se del seu error a territori britànic, Rossi va demostrar a l’opinió pública que la idea de fer el salt al Campionat del món de rallys no és gens descabellada. Va rodar ràpid, sense arriscar, però sempre vorejant el límit, aconseguint finalment, una meritòria onzena posició.

Polleria Osvaldo. Al llarg de la pre temporada 2007 Rossi, a falta d’un patrocinador, va lluir, al carenat de la seva Yamaha (i al seu mono) la publicitat de “Polleria Osvaldo”, negoci regentat per el pare del seu íntim amic Uccio.

Portava aquesta publicitat com a mostra d’agraiment envers l’Osvaldo, ja que va ser aquest qui va finançar-li, de forma desinteressada, els seus inicis en el món del motor. Rossi, sempre agraït, aprofita qualsevol oportunitat per tornar-li el favor, fent-li publicitat i cintant-lo en les seves celebracions.

Aquest any, amb el beneplàcit de Yamaha i Fiat, duu un pegat de la Polleria Osvaldo com si aquest fos un altre patrocinador més de la seva moto.

Però les mostres d’agraiment van més enllà de dur el pegat, destacant, la cursa en la que, després de guanyar, va fer la volta d’honor portant amb un amic disfressat de pollastre pujat a la part posterior de la seva Aprilia.

Aquell dia la celebració no es va quedar aquí. Va pujar al podi amb un casc que imitant la cresta d’un gall, declarant posteriorment a la roda de premsa que ho havia fet “per fer publicitat de la polleria d’un amic seu”. Celebracions. Mai, cap celebració de Rossi ha passat desapercebuda. Tot seguit n’explicaré les més originals. La majoria d’aquestes celebracions va fer-les l’any 1999,any que va guanyar el títol dels 250cc.

Un cop, després de guanyar molt sobrat, va passejar-se pel padock (moments abans de pujar al podi) amb xancletes, banyador, ulleres de sol,.... preparat per anar a la platja. Aquesta celebració, un cop més, no va agradar a l’organització del GP que va multar-lo.

L’any 1997, per celebrar el títol de 125cc que acabava d’aconseguir, es va comprar un 1 gegant i el va passejar al llarg de la volta d’honor.

Per celebrar que la selecció italiana s’havia fet amb el títol mundial, Rossi es va posar la samarreta del seu íntim amic Marco Materazzi i la va lluir ple d’orgull.

La gràcia es que aquesta celebració la va fer al GP d’Alemanya, país organitzador del Mundial, que havia estat eliminat a Semifinals, feia poc més d’un mes, a mans dels italians.

La nit abans de disputar-se el GP de Qatar, Rossi i els seus amics van estar fent el boig amb la seva moto, cremant roda pel Pitt Lane i per la pista.

Gibernau (i Honda) van denunciar-ho davant l’organització argumentant que Rossi havia fet trampes, cremant roda just on ell havia de prendre la sortida per tenir, d’aqueta manera, un major grip i, en conseqüència, una major acceleració.

A resultes de la denuncia, el comissaris van sancionar Rossi, obligant-lo a sortir en última posició. En plena remuntada, quan rodava cinquè, Rossi va força massa i va patir una caiguda que el va obligar a retirar-se.

La venjança, però, no va fer-se esperar. Al GP següent Rossi va patejar al burro del Sete. A la volta de celebració, Rossi i els seus amics, amb una escombra cadascú, van simular una sortida d’un GP.

Però, primer, van netejar, meticulosament, el lloc on sortiria Rossi, en clara referència a un Sete que no va tenir més remei que resignar-se davant la mofa.

Una de les celebracions més originals, i surrealistes, que ha fet Rossi al llarg de la seva carrera és, sense cap mena de dubte la del GP de la República Txeca l’any 1999. En plena volta d’honor, va aturar la seva Aprillia, va baixar-ne i, de pressa i corrents, va dirigir-se cap a un water químic situat a pocs metres de la pista.

Biaggi. Pobret, com a pillat sempre. Rossi, estant a 125cc, ja no el podia ni veure. L’odia, no el pot veure i l’humilia cada cop que pot. Biaggi és el pilot que més humiliacions ha sofert de tots (més encara que Gibernau).

Quan Rossi tot just treia el cap al mundial, Biaggi ja tenia 4 títols als 250cc.

Patrocinat per Marlboro, comptava amb una de les millors motos de la graella i era una de les principals estrelles del Mundial.

Tenia un motorhome impressionant, Rossi, en canvi, dormia en una caravana amb els seus mecànics i el company d’equip.

Durant tot aquell any, la seva principal distracció quan no corria, era passejar-se en bici pel voltant del motorhome de Biaggi, fent sonar el clàxon constantment i arrossegant una espècie de carret de gelats amb la inscripció de “RossiHome”.

No parava de donar voltes fins que Biaggi, fora de si, sortia esparverat, bramant, cagant-se amb Rossi i la mare que el va parir davant la rialla generalitzada de tot aquell que voltava per allí.

Sempre que podia feia mofa de Biaggi. Recordem que Marlboro patrocinava a Biaggi. Rossi, corrent a 125cc, sense patrocinador, va inventar-se’n un en clara referència a Biaggi. A la seva moto s’hi podia llegir la següent propaganda: “Internazionale Esportazione Sense Filtro”. Rossi sempre ha estat anti tabac.

La més forta que l’hi ha fet, des del meu punt de vista, és, sense cap mena de dubte, passejar-se amb una nina inflable que tenia escrit al front una M, en clara referència a Max Biaggi.

Amb els anys, va passar del insult i la mofa a la indiferència, fins al punt de que en una entrevista, a principis del Mundial 2005, al preguntar-li per quins esperava que serien els seus rivals ell va contestar: “Capirossi i Melandri són els que estan més forts. Potser també hi serà Gibernau” (entrevistat per un aspanyol ho va dir per no quedar malament). Llavors, el periodista, li pregunta tot sorprès: “I Biaggi?”. Ell, entre rialles, respom: “Ah si, m’he n’havia oblidat” (més rialles).

Brno, la llibetat!. Dies abans d’aquest gran premi, des de la premsa, es parlava d’una crisis per part de Valentino ja que no havia aconseguit guanyar en els últims GP’s (això si, no va baixar mai del pòdium).

A Brno Rossi va demostrar qui era el campió a tots aquells que en dubtaven, i per fer-ho, res millor que una celebració de lo més peculiar per a celebrar la “seva llibertat”. Amb els seus amic de Tavulla, vestits de presidiaris, es va col·locar una típica “bola presidiària” al turmell per, poc després, treure-se-la simbolitzant l’alliberament que havia tingut. De Rossi se’n poden explicar mil més d’anècdotes com aquestes. Per ara ja n’hi ha prou. Per acabar quatre apunts més: És el primer pilot de la història en ser campió del món en les 4 categories (125cc, 250cc, 500cc i Moto GP). Li encanta la nit, i odia els gimnasos. El seu circuit preferit és Suzuka. Els seus ídols són Ayrton Senna i Homer Simpson

Rossi, Che Spettacolo. Part 2

2007-03-09T08:57:00.001Z

100% ROSSI, 100% ESPETTACOLO El 46. I per què? El números que llueixen els esportistes, en la majoria dels casos, no han estat triats per atzar, sinó que per ells, tenen un fort simbolisme.

És el cas de Rossi. Llueix el 46 perquè és el número que duia el seu pare quan competia. Michael Jordan, al igual que Rossi, també ha estat influenciat per l’àmbit familiar a l’hora d’escollir el seu número.

Jordan sempre deia que, de gran, volia ser la meitat de bo que el seu germà. Com que el seu germà duia el 45 ell, seguint aquest desig, el va dividir per la meitat, i va arrodonir-s’ho a l’alça ( 23 ). Sobrenom. The Doctor? Rossifumi? Valentinik?... Rossi ha tingut un sobrenom en cada categoria. Quan corria a 125cc es feia dir Rossifumi ja que en aquell temps la categoria estava dominada per pilots japonesos i clar, ell no volia ser menys.

Hi ha, però, qui veu l’origen d’aquest sobrenom en l’amistat que tenien Rossi i Norick Abe. Al japonès l’anomenaven “Norifumi”, Rossi, gran amic seu, va pensar..... “doncs jo Rossifumi!!”. Si be no pot explicar-se amb absoluta certesa l’origen del sobrenom, com a mínim, el que si que és innegable, és la clara relació d’aquest amb Japó.

Al passar a 250cc va adoptar el nom de Valentinik. El motiu és ben senzill. Dominava la categoria amb la mateixa autoritat que ho havia fet anys abans Doohan i, a més a més, el seu estil de pilotar molt semblant.

L’enigma arriba quan, al fer el salt a 500cc (actual Moto GP), adopta el sobrenom de “Il Dottore”. Per què “el Doctor”?

Altra volta, existeixen dos teories. La primera és, senzillament, que li va fer gràcia aquest nom i se’l va posar sense cap més història (encaixa perfectament amb la lògica Rossi).

La segona és, si més no, una mica més rebuscada. Per explicar-la ens hem de remuntar al principi de la carrera de Rossi. Per aquells temps passava llargues èpoques a la seva ciutat natal, i un dia, per distreure’s, es va posar a mirar la guia telefònica.

La seva sorpresa fou a l’observà que la gran majoria dels seus veïns tenien per cognom la professió que exercien, essent majoria el de metge (a Itàlia a més a més del telèfon també hi consta la professió).

Ell, altre cop, no volia ser menys i des de llavors es va començar a fer anomenar “Il Dottore Rossi” (també encaixa perfectament a la lògica Rossi), Casc. El seu casc ha patit molts canvis. Cada mundial ha lluït un disseny nou, imposant-se finalment el disseny del sol i la lluna. Dels molts looks que a lluït anteriorment, en destacaren un parell.

Durant un temps, el seu casc tenia un disseny al estil d’un paquet de detergent, amb les següents llegendes: “Rossi, més fort no es pot”. “Instruccions per a un Mundial Òptim”. “Per a millorar el resultat, submergir la moto en aigua temperada a 46º”.
Fa un parell d’anys, van nomenar Rossi doctor Honoris Causa per la Universitat d’Urbino. Al cap d’unes setmanes es va presentar al circuit de Mugello (G.P. Itàlia) lluint una caricatura seva al cas, sota la lleganda de “Il Laureato”. Mugello. El GP d’Itàlia és un gran premi especial per Rossi. Per això sempre l’aprofita per fer alguna de les seves excentricitats com decorar la moto, canviar el casc,.....
Una de les més sonades va ser la de l’any 2001 quan Rossi es va presentar amb una moto decorada a l’estil hawaià. Aquest disseny passarà a la història com un dels dissenys més originals mai vistos al Mundial. En canvi, el que no passarà a la història és el resultat de la cursa.

Contràriament al que succeeix la majoria d’anys, la carrera del 2001 va ser nefasta per Rossi. El resultat va ser horrible. Va influir-hi el fet de que Rossi es quedes pràcticament tota la nit despert per tal de poder decorar la seva moto?

L’equip li va cridar l’atenció, argumentant que ja era molt tard i que de bon matí havia de donar-ho tot en la cursa. Rossi, però, no els hi va fer ni cas, i no va anar a dormir fins que no va acabar de col·locar l’últim pegat a la seva NSR 500.

Atribuir el mal resultat a la falta d’hores de son, no deixa de ser res més que una especulació (últimament la nit abans del GP no arriba mai abans de les 3 del matí al seu Motorhome) ja que tots sabem que una de les coses que odia Rossi és la pluja, i la carrera fou passada per aigua. No obstant, s’ha de reconèixer que va valer la pena que s’estigués tota la nit despert per poder veure aquesta preciositat de moto.

No hi ha res millor per a relaxar-se un estona que un bon sofà.... això és el que va pensar Rossi de cara al GP de Mugello de l'any següent.

I dit i fet. Poc abans de la cursa va plantar un sofà de color groc (no podia ser de cap altra forma) al mig del seu box i s’hi va asseure per tal de preparar el GP d’una forma més còmoda i relaxada.

Com sempre, aquest gest va ser interpretat com una vacil·lada a la organització i no fou gaire ben vist, però el cas és que va guanyar, i a més a més va guanyar divertint-se (que és lo que els hi falta a molts dels seus rivals).

Rossi, Che Spettacolo. Part 1.

2007-03-07T16:22:00.000Z

Valentino és un pilot diferent, amb aquell carisma que tan sols tenen els gran campions. Ha nascut per anar en moto i ho demostra en cada Gran Premi donant el 110%. El més important, però, és que això ho fa divertint-se (i divertint-nos, clar), gaudint de lo que millor sap fer. És ràpid, espectacular, agressiu dins de la pista i jove, molt jove. Tot hi haver-ho guanyat tot, encara li queden ganes de donar espectacle, de buscar nous reptes (Ferrari està en l’horitzó). Per això va embarcar-se, l’any 2004, en un projecte amb Yamaha, en el que ha estat, fins ara, el seu últim repte. Valentino Rossi, va començar la seva carrera en el món dels karts. L’any 1989 debuta en el campionat regional de karts de 60cc. L’any següent ja n’era el campió, passant al cinquè lloc del campionat Italià de 1991. Al 1992 va participar al campionat italià de minimotos. El 1993 comença el campionat italià de Sport Production amb una Cagiva Mito 125cc, proclamant-se’n campió l’any següent. Al 1995 va guanyar el campionat italià de 125cc, quedant tercer al campionat d’Europa. Al 1996 li va arribar l’hora de fer el salt al mundial, any en que va quedar en onzena posició i va aconseguir guanyar el GP de la República Checa. El 1997 ja estava preparat per aconseguir el seu primer mundial, i el va guanyar amb una autoritat gairebé insultant, arribant fins a les 11 victòries. L’any següent, el del canvi a 250cc, també fou espectacular. Va lograr 5 victòries per enlairar-se fins al sots campionat. El 1999 va guanyar el seu segon títol mundial, guanyant 9 Grans Premis i protagonitzant la majoria de les seves ja mítiques celebracions (d’això en parlarem més endavant). Al 2000 va canviar la seva Aprilia per la Honda 500cc, acabant sots campió i guanyant 2 curses a la categoria reina. El 2001 va ser campió amb 11 victòries, protagonitzant remuntades increïbles a Donington i Catalunya ----- Jo aquell dia era a Montmeló i va ser espectacular. Al final de la primera volta va passar per meta el dotzè. A la segona volta ja rodava sisè. A la 5 volta era tercer. A la volta 9 ja era el primer, atenció, amb 3 segons d’avantatge respecte del segon. No cal dir que va acabar guanyat la cursa amb una superioritat insultant. Es va passar les últimes 10 voltes a mig gas, dedicant-se a derrapar i a plantar roda a cada cop que sortia d’un revolt. Increïble.----- El 2002, a Moto GP, ca guanyar el mundial amb autoritat, de la mateixa manera que al 2003, on només Sete Gibernau li va posar complicacions ( hohohohhohohohoho, al igual). Tot i la ferotge resistència del gran Sete, va guanyar 9 Grans Premis, establint el rècord de 357 punts. El 2004 es va passar a Yamaha i, tot i que no comptava pas amb la millor moto, va aconseguir fer-se amb el títol. El 2005 es va torna a proclamar campió, exhibint-se una vegada i una altra, sense que ningú l’hi pogués fer ombra. La sort dels campions, però, va abandonar-lo l’any passat ( mai havia tingut més de 4 abandonaments per caiguda o averia en un mateix any) perdent 100 dels primer 120 punts en joc. El primer GP el van tirar al primer revolt, se li va rebentar el motor quan anava primer al GP de França, a Xina es va haver de retirar per culpa dels pneumàtics,.... a tot això cal sumar-li el fet que els seus pneumàtics no van rendir mai a l’hora de fer la volta ràpida per la pole, provocant que es veiés relegat, en la majoria de GP, fins més enllà de la desena posició en la graella. De la com es presenta la temporada 2007 ja en parlaré un altre dia. Centrem-nos en Rossi. La figura de Rossi transcendeix els seus èxits esportius. Porta 10 anys al mundial i n’ha fet moltes i de molt grosses. A la segona part n'explicaré les més destacades.

Felipe Massa

2007-03-02T13:47:00.000Z

Peter Sauber és famós per el seu bon ull alhora de fixar-se en joves talents, tal com va passar a finals del 200 quan va invitar a Kimi Raikkonen a que completés unes jornades de testos amb un dels seus monoplaces de F1. Poc després firmava contracte amb el finlandès i aquest es convertia en pilot oficial de Sauber (temporada 2001).

La resta ja és història. No obstant, un any després Kimi acceptava la oferta de McLaren i Peter Sauber es veia obligat a cobrir la vacant del pilot finlandès. Un cop més, no podria ser d’altra manera, el propietari de la escuderia suïssa apostava per un jove pilot prometedor.

Felipe Massa, nascut el 25 d’abril de 1982 a Sao Paulo, Brasil, debutava a la F1 amb tan sols 19 anys al Albert Park de Melbourne. Felipe començà, com molts altres, en el món dels karts.

L’any 2000 es va traslladar cap Europa per competir en la Fórmula Renault italiana, obtenint-ne el títol i el de la Fórmula Renault Europea (2001). Aquell mateix any aconseguiria també un altre gran èxit al fer-se amb el títol de la F3000 europea a falta d’una cursa per al final del campionat

Tothom en parlava meravelles, començant per el propi Peter Sauber, que va quedar totalment convençut al veure’l provar en uns tests a finals del 2002 al Mugello. Finalment Felite debutava al volant d’un Sauber la temporada 2002. Un any desprès, el brasiler feia de provador a Ferrari i al 2004 tornava a Sauber com a pilot oficinal.

Massa es reincorporava a l’escuderia suïssa disposat a demostrar que s’havia guanyat aquest seient oficial a Sauber desprès d’un any de provant per a Ferrari. El pilot brasiler va puntuar en cinc ocasions al llarg de la temporada 2004 finalitzant el campionat en una molt bona 12ª posició.

Amb tot, Massa no va poder estar a l’alçada del seu company Fisichela (que baix que has caigut i que malament que caus) a la conclusió de la temporada. El moment culminant de l’any per a Felipe no fou el seu quart lloc a Spa, si no la volta en la que va aconseguir liderar el GP del Brasil a Interlagos, última prova de la temporada.

Massa va continuar a Sauber el 2005, amb l’ex campió del món Jacques Villenueve. Poc impressionat pel fet de tindre tot un ex campió del món com a company, Massa va eclipsar a Villenueve en cada cursa de la primera part de la temporada. Aquesta fou una temporada molt dura per a tothom a Sauber, ja que Massa només va aconseguir 11 punts (el seu millor resultat va ser un 4º lloc a Montreal).

La temporada 2006 fou la de l’enlairament definitiu del pilot brasiler, que va abandonar Sauber per incorporar-se a Ferrari com a pilot titular. Com a company de Michael Schumacher, Massa va tindre la oportunitat de demostrar el seu veritable talent, arribant a superar en alguna ocasió a Schumacher. Aquesta primera temporada a Ferrari va ser molt complerta. Jugant el rol de segon pilot, Massa va lograr la seva primera victòria i també la seva primera pole al GP de Turquia, i també va aconseguir la victòria al GP del Brasil, culminant amb una exhibició la seva millor temporada a la F1. Massa va conclboure el Campionat en tercera posició, tan sols superat per Schumacher i per l’aspanyol. Massa afronta un altre gran desafiament aquest 2007, ja que comptarà com a company a Ferrari amb el finlandès Kimi Raikkonen. Un cop retirat Schumacher, el 2007 serà la gran oportunitat de Massa per a demostrar que pot optar al títol mundial. De fet, vistos els resultats de pretemporada, Massa és el favorit, com a mínim, per fer-se amb el primer GP, ja que va apallissar tots els rivals en els últims entrenaments, rodant a un molt bon ritme en les tandes llargues i mostrant fiabilitat (molt per sobre dels McLaren). Un parell de curiositat per acabar: Els pilots tenen petites manies que, entenen, que els porta sort durant les curses. Una de les més estranyes és la se Felipe Massa, que va confessar a la televisió del seu país que pot arribar a fer servir els mateixos calçotets fins a 3 dies seguits. “Si el fin de semana de carrera comienza bien, uso el sábado los mismos calzoncillos del viernes. Si resulta bueno el día, repito el domingo. Fué lo que ocurrió en Brasil” Els seus circuits preferits són: Montmeló, Spa i Suzuka (completament d’acord).

I ara que, Fernando?

2007-03-02T11:38:00.000Z

Exhibició de Massa als entrenaments de Barhein. 3 dies i 3 millors registres, demostrant una progressió i una fiabilitat inigualables per els altres pilots. La imatge que deixen aquests últims entrenaments, però, no és la d'un Massa dominador, sinó la d'un Alonso mirant a peu de circuit, impotent i ressignat, com els monoplaces del Cavallino Rampante avancen inexorablement cap a un nou títol mundial. I ara que, Fernando? Com sempre, és ell contra el món. Tot l’hi està de cul, però, com que és el més bo, i a més a més aspanyol, sempre guanya. Comença plorant. El primer acte consisteix en estar sempre plorant (aquesta és la tàctica que feia servir el Sete. Tenia el suport d’Honda i deia que no guanyava perquè no l’ajudaven prou, ... en fi, no cal dir re del Gibernau). Plora i plora. Que si el cotxe és petit, que si el company no l’ajuda, que si Ferrari té massa diners, que què pot fer ell si el circuit afavoreix Ferrari (calla com una puta quan córrer per Mònaco i circuits que l’afavoreixen),... sempre plora. Llavors quan guanya comença el segon acte de la seva opereta. Diu que és el més bo de tots, que ho ha fet ell tot sol, que tot i les traves que l’hi han posat, ell se’n ha aconseguit sortir,.... Ho tornaré a dir. I ara que Fernando? L’excusa d’aquest any està cantada. Si no guanya és culpa de l’equip, que no hauran estat capaços de fer-li un bon cotxe i ell, clar, no ho pot fer tot. I l’any que ve? Jo aposto pel pneumàtics. Dirà que com que Bridgestone abans calçava Ferrari, aquestos tenen molt avantatge. Sempre plorant. La veritat però és molt diferent. Alonso és un pilot mediocre. Per potencial, com a molt, hauria d’estar al nivell de Button o Raikkonen. Gent jove, amb talent però sense la qualitat i el saber fer dels grans campions. Però ell, ell creu que es perquè és bo, ha tingut la llet per estar al moment i al lloc precís. Format a Catalunya de forma gairebé desinteressada, va tindre la llet de que Aznar (el feixista) fos amic íntim de Briatore i que finalment aconseguís convèncer-lo de que apostés per un aspanyol (no sense afluixar una bona quantitat de billets). Així, sota l’ombra “pepera”, li van començar a caure patrocinadors del cel. Que si Telefònica, Repsol, Mútua Madrileña, .... que, sumats a una llet increïble en l’àmbit esportiu l’han convertit el campió del món. Per mèrits, el seu primer títol mundial es podria haver repartit d’aquesta forma. 60% per Bernie Ecclestone (o com s’escrigui). Estava fart de veure guanyar a Schumacher, deia que el campionat no tenia emoció, que perdia diners (bé, no guanyava tant com abans),... així, després d’estudiar quina seria la forma de putejar més a Ferrari, va decidir que durant els GP no es faria canvi de rodes. Resultat, Bridgestone va fracassar i de retruc Ferrari. 30% gràcies a la incompetència de McLaren i a l’habilitat de Timmy Raikkonen per fer petar el monoplaça al lloc precís. El 10% restant li atribueixo al Fernandito que va ser capaç d’esquivar el McLaren cada cop que li petava als morros, evitant l’accident. El segon títol, Alonso, el va aconseguir única i exclusivament gràcies al mass-dumper, sistema aerodinàmic mòbil i, per tant il·legal. Gràcies a això va aconseguir un coixí de punts que, finalment, va resultar insuperable (recordar que Schumi ho tenia fet, però va petar-li el motor quan dominava amb mà de ferro el GP del Japó). Objectivament, l’aspanyol, no es mereixia cap dels dos títols que va guanyar i, ja no cal dir-ho, la pel·lícula no va ser la d’ell contra el món com s’ha anat venent aquest últims anys. El 2007 serà l’any de Ferrari i de Massa. Il Cavallino Rampante es tornarà a passejar triomfant per el mundial, sense que res ni ningú gosi a posar en dubte una clara superioritat demostrada al llarg de la pre temporada. Aquest any, Alonso es passarà més temps observant els Ferrari que no pas competint-hi. La imatge de Barhein es premonitòria. Prepara’t Fernando que la llet ja se t’ha acabat. Per cert, jo ja tinc l’entrada per veure el primer recital d’Alonso a Austràlia. Acte Primer, plorar, plorar i plorar veient als Ferrari al capdamunt del podi. Que bonic.

¿Mami que será lo que tiene el negro? Part 2.

2007-02-27T16:07:00.000Z

Tornem-hi.

Que és el que està fent ara Laporta? Molt fàcil ( “fàcil, fàcil, fàcil” que diria el burro aquell). Està intentat fotre fora tots els jugadors que va portar el “Sandruscu”. I per què?

Ara mateix el Barça està, futbolísticament, en el seu pitjor moment des de l’arribada de Davids. L’equip no rutlla, no juga a res. Té un peu i mig fora de la Champions i de la Copa del Rei. Es manté al capdavant de la lliga, més per els demèrits dels rivals, que no pas fruit del seu encert.

Les figures, entenguis Ronaldinho, Deco i Rijkaart, estan cremades ( l’entorn és un fill de puta sense memòria ), se’ls acusa de ser els principals causants del mals del Barça, se’ls culpa del mal joc,...

Eto’o, en canvi, no n’està gens ( qui ho diria a primer cop d’ull. Ironies de la vida, ves ). Ell és el Salvador del club, l’home destinat a portar aquesta colla de golfos cap a la victòria.

Amb la mateixa facilitat ( i poc criteri ) que Ronaldinho ha estat titllat d’heretge, s’ha elevat Eto’o a la categoria de Sant. Ronaldinho és el passat, fosc, gordo i lent. Eto’o és la llum al final de túnel, és esperança, il·lusió,.. és el far a seguir (ho tornaré a dir, ironies de la vida ).

El Barça disposa de la millor plantilla del futbol europeu, per tant, tard o d’hora començaran a jugar amb criteri i a guanyar. Pitjor ja no ho poden fer. A partir d’ara tot és millorar o morir. O tot o res.

Aquest Barça estarà més proper al tot que no pas al res, independentment que el negre jugui o no. La recuperació d’Eto’o ajudarà a que es produeixi aquesta millor, però, en cap cas, en serà la causa principal.

És de rucs dir que amb Eto’o, amb la seva sola presència, l’equip ja funcionarà. Si l’equip funciona serà gràcies al conjunt, i no només al negre.

Per recuperar el nivell de joc de l’any passat, cal que es recuperi Thuram per formar l’eix de la defensa amb Puyol. Que Márquez s’acostumi a repartir llenya al pivot. Que Deco s’entoni. Que Iniesta jugui pel mig (que polles fa d’extrem?). Que Messi agafi el ritme. I que l’equip jugui ràpid per deixar espais a Ronaldinho. Que jugui el negre o no és indiferent.

A veure si m’explico. Ronaldinho és causa i Eto’o conseqüència. Vull dir que Eto’o per brillar ha de tindre al darrere 10 tios que li passin, Ronaldinho no. Márquez-Puyol són contundència defensiva. Deco estabilitat al mig del camp i control del joc. Messi és velocitat i profunditat. Ronaldinho és Ronaldinho. Sense tots aquestos Eto’o és un negre que corre, i prou.

Pufff, tornem al tema. Tot això, no se el perquè, la gent no ho veu. Eto’o és el Salvador i Ronaldinho ja no és el millor del món (MENTIDA!!!!).

Si hi havia algún moment per fotre fora Ronaldinho (amic íntim de Rosell, millor jugador del món, artífex de la recuperació blaugrana i, sobretot l’aposta de Rossel. – recordar que Laporta volia portar Beckham -) és ara. Ara ningú criticaria que el club deixés marxar l’astre brasiler.

Ja no és imprescindible (el bo és el negre).

Aniria a jugar al Milan (rival que, tot i comptar amb Gattuso, està a anys llum del Barça, i per tant, no s’estaria reforçant un rival directe).

Amb el traspàs s’aconseguiria a Cristiano Ronaldo (gitano i killo a parts iguals) i aquest, assumiria el rol de crack jove a l’ombra d’Eto’o.

Eto’o esdevindria l’únic “divo” dins del vistidor culé i podria fer i desfer al seu gust.

Es deslligarien els mèrits de l’equip de la figura de Rosell, disminuint així l’opció de que es presenti a unes futures eleccions i foti fora de la poltrona blaugrana als Laportistes,...

Per mi, cap d’aquests arguments són vàlids. Ronaldinho és imprescindible. I si sobra algú (jo frotia fora al negre, però si l’alternativa és Gudjonsen que es quedi) no és ell.

Ronaldo, Maradona, Laudrup, Romario,... ja van massa veritables cracks que acaben marxant del Barça per qüestions extra esportives. I, arran de les declaracions d’Eto’o, crec que Ronaldinho i Deco seran els següents noms il·lustres que s’afegiran a la llista.

Pel be de tots, esperem que algú li tapi la boca al negre (i que aquest es dediqui a córrer, que és l’únic per al que serveix), que parin els peus al clan del pollastre i que els bons es quedin (i que jugui Belleti).

¿Mami que será lo que tiene el negro? Part 1.

2007-02-20T14:01:00.000Z

Estúpid, egoista, ruc, rancuniós, mala persona, idiota, cregut, mal aconsellat, molt (i mal) influenciat, titella, curt, mal company, egoista, capfluix, obtús, beneit, tonto, xulo, vanitós, arrogant, altiu, puteta de l’amo, pallús,.... Quan un mateix queda retratat, que més es pot dir? No cal afegir-hi res. Tots varem poder veure les declaracions d’Eto’o, tothom les va sentir,.... i ara que?. Com s’ha quedat el barça? Com afectarà aquesta crisis a la plantilla? Quines conseqüències tindrà a curt termini? I, sobretot, a partir del 30 de juny? .... Personalment, no en tinc ni puta idea. No ho sé. No es pot saber que passarà ni a curt, ni a llarg termini (ja ho va dir el filòsof: “La vida és como una caja de bombomes, nunca sabes lo que te puede pasar”). I per què ningú no sap que passarà? Doncs, perquè el Barça no és un club normal (ni racional, sensat,....). Eto’o a destapat la capsa dels trons. Tot ell és com una bomba que ha explotat, i ha esmicolat, les entranyes del club blaugrana. Però tota bomba, per arribar a explotar, necessita algú que li prengui foc, que la connecti i, arribat el moment, que la dipositi al lloc precís perquè al petar destrossi tot allò que es volia. I qui va connectar la bomba? Eto’o no, és clar. Ell és massa ruc. El que va planejar-ho tot està molt més amunt en la cadena del poder del club. Qui és l’íntim amic d’Eto’o des de que va arribar a Barcelona? Alejandro Echevarria (patró de la fundació aspanyola per la conservació del “pollastre ibérico”) que, curiosament, és cunyat del President Laporta (poso president en majúscules perquè quan sigui president de la Generalitat tothom l’anomenarà així. – m’acaba de vindre al cap la composició del nou “tripartit”, Laporta president, Cruyff conseller en cap, Echevarria conseller d’interior i Eto’o a benestar i família (se li dona molt bé repartir bitllets de 500 euros pels puestos) - ) Perdó per la parra mental que m’haig fet. Tornem al tema. No entenc perquè, però el clan del pollastre (a partir d’ara els anomenaré així) està preparant una purga al vestidor. Cruyff, gran profeta i millor escampador de fems, curiosament, només dos dies abans va publicar a la Vanguardia que no era bo per un club tindre molts anys jugant junts dos cracks ( mmmm. Clar home, per això va fitxar a Kodro, Angoy, al seu fill, Prosikito, Quique Estebaranz, Escaich, Lopetegi, Abelardo,.... per a que no hi haguéssin problemes). Ho potser si que ho entenc. Recordem lo que va dir Eto’o:“hi ha dos bàndols que se les van fotent i jo, que estic al mig me les emporto totes”, en clara referència al “Sandruscu”). Que va ser el primer que va fer aquesta nova junta quan va assolir la direcció del club? Es va dedicar a anar fotent fora tot allò que recordes mínimament a l’època de Gaspar i de Núñez (al parlar de Núñez m’ha vingut al cap la imatge d’un advocat jove, amb cap de fill de puta i de vividor, fent tot el que va poder i més, via judicial inclosa, per aconseguir ocupar la poltrona culer. ELEFANT BLAU.) La llista dels defenestrats és llarga, molts van ser purgats (des del futbol base al cap del servei de neteja). Riquelme, Saviola (al final se l’han hagut de quedar9, Cocu, Gerard,.... Dos parèntesis per acabar aquesta primera part, Cruyff i Gerard. De l’holandès, Per que actua així? Que és el que él mou? Quins interessos? A qui està ajuntat? O potser s’ajuda a ell mateix?.... La gent, les males persones, actuen i es mouen, bàsicament, per diners i per ressentiment. Cruyff és un ressentit, va veure truncat el seu pla per convertir-se en la màxima figura del barcelonisme. Volia ser president, entrenador, ídol indiscutible, secretari tècnic,....(sortosament li van parar els peus).

Ara actua mogut per odi, amb Laporta com a titella i ase de tots els cops, pot fer i desfer a plaer. I encara millor, tot això ho fa sense desgast, a l’ombra i per l’esquena. Diners. Es curiós que tots els jugadors que li fan falta al Barça estan relacionats, d’alguna manera o altra, amb amics seus (Palació n'és l'últim exemple). I ja sabem que significa això. Primes de traspàs per aquí, comissió per allà,....

Gerard. Per què no el van regalar al Mònaco un any abans? D’aquesta manera, potser, el Barça hauria anat a jugar a Stanford Bridge amb un mig centre defensiu amb cara i ulls, amb sentit tàctic, que, potser, hauria parat algun contraatac del Chelsea (o dos) i potser, el Barça, ara tindria 3 Champions i no dues.

Continuarà.....

Andrés " Cabezón " D'Alessandro

2007-02-14T20:50:00.000Z

ANDRES D’ALESSANDRO:

El “Cabezón” D’Alessandro és l’últim gran estrateg sortit de la formidable pedrera milionària (semillero millonario). Jugadoràs com pocs, dotat d’una gran habilitat i d’una tècnica endimoniada, el cabezón es va fer un lloc al primer equip de River, i al cor de tots els seus aficionats, de la mà de La Boba, la seva jugada màgica. La Boba, anomenada així per el seu ex company Eduardo Coudet, consisteix en ensenyar la pilota al rival, trepitjar-la d’un cantó cap a l’altre, amagar-la, tornar-la a ensenyar i, finalment, sortir amb un canvi de ritme cap al cantó contrari, deixant “embobado” al denfensa. Va provar-ho mil i una vegades, i sempre va deixar en ridícul a tots els defenses que van intentar marcar-lo. Però de La Boba en parlarem més envadant. Tornem al tema.

Andrés Nicolás D’Alessandro és l’últim gran mitja punta – volant sorgit del planter de River. Per desgracia, els aficionat millonarios tan sols van poder-ne gaudir durant tres anys, ja que l’estiu del 2003 va ser traspassat al Wolfsbourg alemany ( l’estiu del 2006 el van cedir al Saragossa, club on juga actualment ). Posseïdor d’una esquerra màgica, D’Alessandro, ha assolit gairebé totes les metes a les que pot aspirar un futbolista ( li falta només la Champios i el Mundial ), tot i tindre una carrera professional relativament curta ( per exemple, amb River ho va guanyar tot encara que només va jugar-hi 3 anys ). De petit ja l’anomenaven el cabezón, sobrenom que li encaixa a la perfecció, ja que atresora un cap tant o més prodigiós que la seva cama esquerra. El curiós, però, és que va ser el seu propi pare el primer que va començar a anomenar-lo així (que cabró!). Va arribar a River de la mà de Titi Montes i Gabriel Rodríguez, que l’havien descobert mentre jugava al mític club de futbol Parque. Al planter millonario va anar meravellant en totes les categories fins arribar al primer equip. El seu debut amb el primer equip fou l’any 2000, amb Américo Rubén Gallego d’entrenador. Era el 28 de maig. Recta final del Clausura. El Monumental ple a rebentar, com sempre. River, immers en la lluita per aconseguir el Clausura ( i engrandir, encara més, el seu palmarès) necessitava fer-se fort a casa i no deixar escapar cap més punt. Enfront, l’equip d’ Unión de Santa Fe, un rival sempre incòmode (i força destraler ). Ben entrada la segona part, l’entrenador el mana escalfar i al poc temps debuta (el resultat era clar en favor de River i el camp era una festa). L’expectació per veure jugar la nova joia del planter era enorme, i ell, no va defraudar. Va jugar un partit molt seriós, deixant mostres constants de la seva qualitat . El 28 de maig del 2000 el cabezón es va fer un lloc al cor dels aficionats de l’equip de la franja vermella. La curiositat és que el cabezón ja era molt conegut en l’àmbit futbolístic, però a nivell de selecció i no pas de club. Amb tan sols 18 anys ja va debutar amb la Sub 23, fent d’sparring de l’absoluta, dirigida aleshores per Marcelo Bielsa. El seu millor moment en les seleccions menors, però, va produir-se l’any 2001 quan va guanyar el Campionat del Món sots 21 diputat en territori argentí. Juntament amb un Javier Saviola (senzillament esplèndid), van ser les estrelles d’un equip que va meravellar per el seu bon fultbol. Ex repartidor de pizzes, D’Alessandro va començar a consolidar-se al primer equip tan bon punt va debutar, esdevenint al cap de pocs partits, en tot un ídol per l’afició. El seu primer títol professional, jugant de titular, fou el Clausura del 2002, amb Ramón Diaz d’entrenador i gent com Cavenaghi, Cambiasso o el “Burrito“ Ortega de companys. La seva joventut, dissimulada per d’intel·ligència que demostra a l’hora d’acaronar la pilota i posar nerviosos als seus rivals, i el seu desvergonyiment per moure’s dintre del camp aviat van captivar els buscadors de talents d’Europa. Finalment, fou traspassat al Wolfsbourg alemany en un traspàs multimilionari ( és el traspàs més car de la història del club alemany ). Adaptat a la Bundesliga, va continuar fent història amb la selecció nacional de futbol al adjudicar-se el sots campionat de la Copa Amèrica l’any 2004. El títol més important, però, és segurament la medalla d’or en els Jocs Olímpics d’Atenes 2004 amb la selecció de Marcelo Bielsa. El cabezón va deixar la seva empremta en el torneig amb el golàs contra Austràlia que, al cap i a la fi, va permetre a Argentina quedar primera del seu grup. D’Alessandro és una de les joies més apreciades que han sortit del planter millonario. És un autèntic projecte de CRACK amb un futur esplèndid ple d’èxits. El record que va deixar a la gent de River es immillorable ( 25 gols en 100 partits ), 3 Clausuras, .... i, sobretot, la Boba ( a Alemanya no l'estimen tant ). Els aficionats de River no tenen més remei que esperar que acabi la seva aventura europea ( aventura que serà triomfant ) per poder tornar a delitar-se amb les seves jugades vestit amb la samarreta del club dels seus amors.

Com a mostra de l'amor que li tenen els aficionats de River, en el seu comiat, Los Borrachos del Tablón van exhibir una pancarta on s’hi podia llegir: “Hasta la vuelta, Cabezón” (Esperem que tardi molts anys a tornar a Argentina ). La BOBA.

La controla. La para. L’ensenya. L’acarona. La trepitja. La torna a ensenyar. Se la canvia de peu. L’exhibeix un altre cop,.... i de cop i volta, amb un moviment elèctric, surt endavant, deixant totalment descol·locat al seu marcador. L’escena era habitual cada cop que juga River. O, més ben dit, ja es un clàssic dins el mostrari de luxes futbolístics d’Andrés D’Alessandro. La controla, la trepitja, l’acarona, la mostra,... El cabezón s’atreveix a fer-la davant qualsevol rival, en qualsevol situació de joc.

"Una de las mejores que me salió fue en el partido del Mundial Sub 20 contra Francia. La agarré en el medio, hice la pausa, tiré la pisadita y busqué a Javier (Saviola)......" explica el mateix D’Alessandro, deixant en suspens el desenllaç de la jugada. El Cabezón, amb una gran passada a l’espai, habilita a Saviola i, com per no desentonar amb el començament de la jugada, "El Conejo" la pica amb un toc suau per sobre el porter per decidir el partit. Va començar a perfilar aquesta jugada a les categories inferiors de River: "Fue en un partido de la Quinta durante el 99, cuando agarré continuidad. Me acuerdo de que se me vino un pibe y se la hice. Como me salió bien, después quedó" Aquest moviment va fer-se tan famós que ja ha estat batejat. Ja té nom propi. La Boba, amb majúscules. "Se le ocurrió al Chacho Coudet. Un día estábamos haciendo un picado en el entrenamiento y me gritó: Dale, animate, salí con La Boba. Y ahí la bautizó". La controla. La para. L’ensenya. L’acarona. La trepitja. La torna a ensenyar,.....

El hitazo del verano

2007-02-14T15:16:00.000Z

Este fue el River del verano, el que te hizo cantar y delirar en todos lados... L’equip del Kaiser va començar el 2007 arrasant, mostrant un futbol exquisit, dinàmic i amb una actitud arrogant per tractar-se encara de la pretemporada.

Es va poder veure un River molt ambiciós, capaç d’emportar-se per davant qualsevol que tingués l’atreviment d’enfrontar-s’hi (Boca inclòs). Es va veure un conjunt unit, concentrat, on cada jugador va complir amb la seva tasca (molts, fins i tot, van arribar a meravellar – és el cas de Belluschi -). Es podria dir que va ser un equip perfecte, però clar, tampoc no cal pujar al núvol que han anat creant els diferents mitjans de comunicació. “El mejor equipo del fútbol argentino”, “El superclásico cambió de paternidad”, etc., etc.

Guanyar a Boca suma, i més encara si es te present la forma en que va produir-se, però també es pot considerar que arrencar l’any guanyat -encara que sigui un torneig d’estiu- pot suposar la dosis extra de moral, una pujada anímica, molt necessària per afrontar el començament del Clausura de la millor manera possible. Cal tenir clar, però, que aquests partits no deixen de formar part d’un simple torneig de pretemporada. El que compta, el de debò, el que verdaderament importa als aficionats, encara no s’ha començat a jugar. Falten poc més de 6 dies per aquest esperat començament, i, poc més de mig any perquè, finalment, es demostri que “River no fue sólo un hitazo de verano”.

Ferrari sempre serà Ferrari

2007-02-14T09:29:00.000Z

Amb la mateixa contundència que el sol fon el gel, l’escuderia Ferrari va dominar tots els seus rivals al Circuit de Catalunya durant el segon dia dels entrenaments oficilas.

Aquest entrenaments seran els últims que es duran a terme en territori europeu abans que comenci, el 18 de març, a Albert Park, el mundial de F1, d'aquí, la gran importància d'aquest resultat, ja que deixa els rivals descolocats i sense gaire marge de millora. Per acabar, només recordar les paraules de De La Rosa, un tros d’idiota es miri com es miri “qui va ràpid aquí (Montmeló) anirà ràpid a la resta dels circuits“. Aquestes declaracions les va fer abans d’ahir (13.02.2007) un cop havia marcat el millor temps de la sessió, una sessió on Ferrari es va dedicar a realitzar uns petits ajustaments als cotxes i gairebé no va fer ni 30 voltes, quedant-se a gairebé 1 segon del temps de l'aspanyol. Ahir però, tot va canviar. O potser no va canviar res, perquè Ferrari sempre serà Ferrari, sempre serà el millor equip del mundial, la referència, el rival a batre,.... i el cotxe més bonic. Per cert, el temps de De La Rosa que tant va meravellar el dilluns, ahir només hauria estat el 13º millor registre. Que bonic que tot torni a ser normal !!!